Més enllà de la realitat

l'esquerra avui

2012-02-09T20:16:00.000Z

Cristianisme i Justícia titula, de forma encertada, el seu quadern nº 177 (des. 2011) "El naufragi de l'esquerra". Podem parlar en aquests termes de la situació que viu l'esquerra actualment a Espanya i Catalunya? jo penso que sí. Més enllà dels resultats electorals, consistents en la davallada del centre-esquerra representat tant pel PSOE com el PSC i el petit paper que podrà jugar Iniciativa per Catalunya i Izquierda Unida, aquests partits no han sabut transmetre la importància de la justícia social i l'equitat en les polítiques públiques i s'han vist superats per les lleis que defensen l'eficiència econòmica dictades pel sistema financer.

L'esquerra ha pecat d'ingenuïtat? segurament sí en el moment que, com va dir Keynes l'any 1930: "... haurem de fingir que just és dolent i dolent és just: perquè el dolent és útil i el que és just no l'és". 80 anys després estem igual o pitjor, ara metes grandiloqüents (servir el país, crear llocs de treball...) són només "anomenar just al dolent", encara més si s'utilitza com a argument la crisi.
No ens enganyem, les crisis econòmiques serveixen per fer més grans les diferències, quan passi la crisi actual les dosis de justícia social seran inferiors a les que hi havia anteriorment.

L'esquerra ha de tornar a reivindicar l'Ètica aplicada a l'economia. Això vol dir tenir presents premises com sobrietat, responsabilitat ciutadana, participació en la gestió de la despesa pública i, sobretot, pensar que en una mala gestió pública hi ha sempre víctimes...

No hi pot haver llibertat en un món amb diferències creixents entre els que tenen més i els que tenen menys.

les meves pel.lícules del 2011

2011-12-31T19:09:00.001Z

Aquest any, com d'altres, ha estat carregat de bon cinema i d'altre obviable, això és així perquè respon a l'eterna discussió del que és el cinema si art o indústria. Com que crec que ha de tenir part d'ambdues condicions ha d'haver lloc a tot tipus de films tot i que s'han de destacar sempre els que per tu han estat millors.

Us deixo un llistat amb les pel.lícules que m'han fet sentir i gaudir més... compareu-la amb la vostra i ja em direu si hi ha coincidències o no.

The artist
Cisne negro
La fuente de las mujeres
Primos
Winter’s bone
Chico & Rita
¿Para qué sirve un oso?
Happythankyoumoreplease
En un mundo mejor
Pequeñas mentiras sin importancia
Hanna
Un cuento chino
Win win
El caso Farewell
Gianni y sus mujeres
La deuda
El árbol de la vida
No habrá paz para los malvados
El ilusionista
Another year
Un Dios salvaje
Margin call
Pepe & Rubianes
La deuda

Bon cinema pel 2012!!

com vivim el Nadal?

2011-12-26T10:46:00.003Z

Quan arriben aquestes dates, hi ha gent que es planteja què significa per ells el Nadal i de quina manera el volen viure. Molts de nosaltres ens deixem portar per la manera de fer que ens envolta, això vol dir compres, menjars i més menjars, sense pensar en el significat de compartir un àpat amb la família i els amics.
Aquests dies haurien de servir per conviure amb la família que normalment no veiem, per oferir mostres d'estimació i carinyo a aquelles persones per les que tenim un gran afecte, i per viure moments de tranquil.litat com si fos un oasi dins la voràgine del dia a dia a que ens aboca la vida la resta de l'any.
En un moment de crisi tant profund com estem vivint, crisi d'idees, crisi de valors, no està de més poder aturar-nos i viure els moments compartits intensament, nudrint-nos del carinyo dels qui ens estimen i estimem.

Àlex Rovira i Francesc Miralles ens ho diuen en el seu article "Un oasis navideño" (El País Semanal, 11-12-11).
'Además de un tiempo para compartir, estas fiestas son el momento perfecto para crear un refugio donde recargar las pilas y las ideas'.
'Hace mucho más ruido un árbol cayendo que mil árboles creciendo. Hace mucho más ruido una bomba que mil caricias, pero hemos llegado a creer que el mundo está lleno de árboles cayendo y bombas, obviando todo lo bueno. El mundo sigue avanzando a pesar de lo que oímos en los medios de comunicación.
Por eso es bueno regalarnos por Navidad un oasis de lentitud y desconexión de las noticias catastrofistas. Debemos disfrutar de estos días con la espontaneidad y la pureza de los niños, que tienen la capacidad de jugar con las cajas que envuelven los regalos más que con los objetos mismos'.

Per la defensa dels servidors públics

2011-12-14T21:50:00.001Z

MANIFEST 14 DESEMBRE 2011

Tots nosaltres, treballadors i treballadores de la Generalitat de Catalunya,

DENUNCIEM

 Que el govern del senyor Mas vol reduir llocs de treball dels serveis

públics de Catalunya.

 Que el govern del senyor Mas vol reduir la massa salarial en 625 M€, un

12%, sobre els salaris ja retallats.

 Que el govern del senyor Mas vol aquestes retallades es facin als

treballadors i treballadores de la Generalitat de Catalunya, i també al

conjunt de les Administracions Públiques i al conjunt dels serveis públics.

Nosaltres, que treballem a les administracions i als serveis públics,

VOLEM DIR A L’OPINIÓ PÚBLICA

 Que el govern del senyor Mas menteix quan diu que la retallada és

inevitable. Amb la supressió de l’impost de successions ha deixat

d’ingressar 500M€ que fins fa dos anys pagaven els rics hereus.

 Que el govern del senyor Mas és injust, perquè, per equilibrar els

comptes, ara pren 625M€ a les persones que treballen.

 Que el govern del senyor Mas és ineficient quan diu que les retallades

ens trauran de la crisi. A quin país han creat riquesa les mesures

d’austeritat? Quines accions està fent el govern per crear indústria, per

crear coneixement, per crear activitat econòmica?

Els sindicats CCOO, IAC i UGT, com a representació legal dels empleats i les

empleades de la Generalitat,

DEFENSEM

 Cada lloc de treball. A Catalunya no sobren llocs de treball als serveis

públics sinó que en falten.

 El manteniment íntegre de la massa salarial, dels salaris i dels drets

laborals.

 Serveis públics moderns i professionals. El reconeixement que la

salut, l’educació, la seguretat, els serveis a la dependència, a la

mobilitat, al medi, a la justícia... són la riquesa dels que no som rics i

la garantia dels drets dels ciutadans.

 La riquesa del país, la riquesa que s’està regalant “als mercats”,

L’obligació del govern és fer política econòmica per promoure el

treball i la riquesa, no promoure l’atur i la pobresa.

CCOO UGT IAC

escollir com volem que sigui la nostra vida

2011-12-10T19:04:00.001Z

Aquests dies he estat fora de Barcelona aprofitant el pont de la "Immaculada Constitució", he anat a terres murcianes i he tingut oportunitat de poder passejar per l'horta murciana i descobrir que hi ha gent que troba el seu lloc al món per increïble que sembli.

Feia temps que no el veia i aquests dies he tingut ocasió de passar un dia amb ell i dinar un deliciós arròs amb verdures. La persona en qüestió que ha convertit la seva passió pel Barroc i les imatges religioses en part de la seva vida i seguint una d'aquestes verges, Nuestra Senyora del contra Pasmo, ha trobat el lloc on establir-se prescindint d'algunes comoditats. Ha convertit casa seva en un zoològic en petit, amb una ruca, una cabra, dos gossos, guatlles, galls i gallines, un lloro, una gata, ... i l'amor amb que tracta els animals, la cura que té d'ells, només pot tenir la recompensa de la companyia i l'agraïment per part d'aquests.

Tornant a Barcelona he reflexionat molt sobre com entenc jo la vida i què m'il.lusiona i fa que la roda segueixi girant... el que tinc clar és que hi ha algunes coses que he de canviar i espero que a partir del gener comenci a aclarir-me en com vull viure la meva vida i què és esencial i què no.

cinema d'aventures

2011-11-12T11:12:00.001Z

Els qui vam viure l'entrada a l'adolescència i primera joventut a la dècada dels 80 vam poder gaudir de pel.lícules que s'han convertit en icones del cinema d'aventures i, en el cas de la saga Star Wars i de Blade Runner, del cinema de ciència ficció.
Un clar exemple és les sèries sobre "Indiana Jones", "Regreso al futuro" o "Tras el corazón verde", "Els Goonies", o la gran "Cazafantasmas", i moltes altres. La majoria d'aquests films porten el segell de Steven Spielberg que es va convertir, conjuntament amb Georges Lucas, en un referent en el gènere d'aventures modern.

Spielberg, després d'haver realitzat altres films que no responen a aquest gènere, com "El color púrpura", "El imperio del sol", "La lista de Schindler" o "Salvar al soldado Ryan", retorna al cinema d'aventures més pur a través d'un dels personatges més coneguts del còmic com és Tintín.
Fusionant dos de les històries escrites per Hergé, "El secreto del Unicornio" i "El cangrejo de las pinzas de oro", el creador d'Indiana Jones ens apropa al món del celebrat reporter belga.

"Las aventuras de Tintín. El secreto del Unicornio" és pur entreteniment amb els elements del millor cinema dels 80 que van donar el seu reconeixement a Spielberg. Des dels brillants títols de crèdit s'intueix que no desviaràs la mirada de la pantalla en tot el metratge de la pel.lícula. Utilitzant elements molt consistents per donar continuïtat a la història i amb un ritme trepidant ens va desvetllant les aventures de Tintín per desxifrar els secrets amagats des fa segles al voltant d'un vaixell. La presència del maldestre Capità Haddock dóna un toc d'humor necessari per gaudir d'aquest exercici d'entreteniment que ens proposa el director.

En el meu cas, tot i ser una gran fan del còmic i la novel.la gràfica, mai he estat seguidora de les aventures de Tintín, a partir de veure la pel.lícula ja m'he comprat el meu primer llibre d'aquest personatge. L'aventura està servida!!

canvis

2011-10-19T19:48:00.001Z

Sembla que la vida es posa d'acord per posar-te a prova en diversos àmbits de la teva vida a l'hora... Les coses poden ser casuals o no, quan ho són resulten molt curioses aquestes casualitats.

Ara que estic en un moment de canvi ha coincidit que he començat un curs de "Adaptació al canvi i creativitat". Estem treballant diversos aspectes al voltant dels canvis vitals, ja siguin laborals, familiars o personals. Podem distingir entre canvis que són desitjats i provocats per nosaltres d'aquells que ens venen imposats i amb els que no hi comptàvem. En els primers som actors donat que hem provocat l'acció del canvi, en els segons passem de ser espectadors a convertir-nos en protagonistes i de com vivim aquest pas dependrà la nostra salut emocional i mental posterior.

L'actitud davant d'allò inesperat ens farà afrontar d'una manera o d'una altra una situació i el prendre consciència dels nostres estats emocionals ens ajudarà a superar la frustració i la impotència que podem arribar a sentir davant un canvi no desitjat. Si ens quedem en la immobilitat i no ens permetem sentir ira, angoixa, tristor i posteriorment mirar de treure alguns elements positius amb els que avançar i assumir la nova situació, ens quedarem ancorats en el passat, en allò que va ser i ara no és i, creieu-me "cualquier tiempo pasado no siempre fue mejor".

Davant un canvi sempre hi ha elements interns i externs que el condicionen i fan que sigui més fàcil d'assimilar o menys. Depen del moment, de com estiguem emocionalment, si disposem d'una certa estabilitat personal o no, ... el que sí he pogut comprovar és que un canvi comporta molts altres, com si fos un efecte domino, i hem de saber posar el fre i anar-los assumint poc a poc per tal d'aprendre de tots ells i créixer.

En el pitjor dels casos, en que no siguem capaços de fer front a la nova situació, sempre podem esperar a provocar-ne una altra que ens sigui més beneficiosa, ser pacients i observar quin és el millor moment per tornar a fer girar la roda i buscar sentir-nos millor amb una altra situació diferent.

causa o conseqüència

2011-10-15T11:02:00.000Z

La vida et porta a anar decidint coses a mesura que vius. Tot allò que decidim té unes conseqüències, algunes buscades i d'altres no però hem de ser conscients que totes les accions que duem a terme afecten a d'altres o a nosaltres mateixos.
En certs moments no ens adonem d'aquest fet i patim les conseqüències sense saber com ni perquè: perquè allò que havia de ser bo per nosaltres esdevé un malson, perquè allò que hem escrit o dit ha estat malentés i ha comportat que algú s'enfadi amb nosaltres. Hem de ser responsables dels propis actes però això no vol dir que renunciem a fer, que deixem d'actuar per evitar un desenllaç no desitjat. En la mesura del possible ens hem d'avançar als nostres actes però molts cops ens hem de deixar anar encara que no arribem a mesurar els efectes del que fem perquè, com diuen, "no s'equivoca aquell qui no fa", si fas sempre tens la possibilitat d'equivocar-te i a partir d'aquí hem de comptar amb la comprensió dels altres...

No son buenos tiempos para la lírica...

2011-09-28T17:53:00.000Z

Periòdicament el món pateix crisis, però això no vol dir que sigui quelcom negatiu, en algunes ocasions esdevé una oportunitat de canvi per avançar i deixar de fer les coses d'una manera automàtica, sense pensar. Però quan una crisi es deté en el temps i no ens deixa continuar, quan posa en perill la qualitat de vida de la gent, quan qui ha permès que les causes d'aquesta anessin creixent i s'ha desentés de les conseqüències deixant que d'altres les rebin d'una manera salvatge... quan tot això passa, aleshores la crisi no és una pedra en el camí sino un mur que hem de trobar la manera de saltar, però no amb un llit elàstic que ens fa rebotar constantment i no poder arribar a l'altra banda del mur, hem d'agafar embranzida i salvar-lo amb els nostres propis mitjans.

Al llarg de molts mesos els ciutadans espanyols havien comfiat en el que el president Zapatero deia, obviant el que estava a punt d'arribar i fent creure que només era una recessió i un alentiment econòmic. Quan la crisi ha arribat amb tota la seva força ni el país ni els ciutadans estaven preparats per enfrontar-se a ella.
Els 8 anys de tripartit a Catalunya van servir per potenciar les polítiques socials, per superar el populisme i posar per endavant sempre la defensa dels drets, malgrat això PSC-ERC-ICV no van ser capaços de contenir la despesa i preveure que al final de la seva segona legislatura les coses anirien maldades. I els nostres conciutadans van decidir votar en massa a CIU tant en les autonòmiques del novembre de 2010 com a les municipals de maig de 2011. Tot i que en el cas de la Generalitat no tenen majoria absoluta i necessiten el recolzament d'altres partits per tirar endavant algunes de les seves decisions, sembla que als seus diputats i consellers se'ls hi ha oblidat i a la ciutadania també. De moment no estan fent cap proposta legislativa, tot s'aprova per Decret de presidència o conselleria.
Malgrat que desde Convergència sempre s'ha defensat que les decisions s'havien de consensuar amb els interlocutors socials i s'han omplert la boca de la importància del teixit associatiu en la construcció d'un país com Catalunya, ara sembla que s'han oblidat de tot això. Ahir mateix, a dos dies vista d'acabar el mes, comuniquen a les entitats socials que ofereixen serveis d'atenció a persones (gent gran, persones amb transtorns mentals, persones amb disminucions), suplint el que l'administració hauria d'oferir, que el 65% de l'aportació mensual de setembre i octubre que havien concertat amb l'ICASS no el rebran fins el mes de novembre.
Jo em pregunto: en el cas que aquestes entitats puguin aconseguir algun crèdit per tenir liquidesa aquests dos mesos per sufragar les despeses de menjar, manteniment, nòmines, i altres, la Generalitat els hi pagarà els interessos? la resposta sé que és negativa.
Conec algunes entitats petites que fan veritables jocs de mans per mantenir-se i que els retalls de les subvencions que aquest any estan patint ja les deixava en una mala posició si, a més a més, no els hi paguen al dia aquells serveis que ofereixen en concert amb l'administració (parlem de places concertades, equivalents a places públiques) es trobaren en situacions de fallida.

Segurament trobariem moltes altres coses que es poden retallar, dins del mateix àmbit hi hauria l'exemple de la Feria de Abril, activitat amb veritable afany de lucre que rep una de les subvencions més suculentes del Departament de Benestar Social i Família, a banda de les que rep d'altres Departaments (com Cultura) o d'altres administracions.

En fi, que després de la broma pesada de la RMI aquest estiu, feta amb nocturnitat i alevosia, ara toca jugar amb les entitats socials i, en definitiva, amb els col.lectius amb situacions de més necessitat social...

Mercè de nou

2011-09-25T22:58:00.003Z

Torno del Piromusical, magnífica cloenda d'una altra Mercè. Molts anys de gaudir de les festes de la ciutat on visc i on en uns mesos tornaré a treballar... aquest any s'han escorçat els dies i el volum de propostes ofertades ha estat menor però la qualitat s'ha mantingut. He pogut veure el toc d'inici amb projeccions a la façana de l'Ajuntament. El Parc de la Llum amb idees molt originals al voltant de la llum, mims amb les m ans, pintura feta amb sorra i llum, un piano que treu aigua...

Per una altra banda, vaig descobrir al gran Javier Ruibal, havia escoltat alguna de les seves cançons però no el coneixia massa, a partir d'ara miraré de seguir-lo.

La Fira dels Vins i Caves, un clàssic de la Mercè, aquest cop amb moltes caves de denominacions d'origen de les comarques de Tarragona.

Participar a la Fira d'entitats, on una d'elles es posava de llarg, parlo d'Oratge, una entitat exemplar en la tasca de cura d'infants i adolescents amb disminució que viuen en pisos d'acollida.

Poder veure el Palauet Albéniz, només es pot visitar en un dia com avui perquè està tancat al públic habitualment, amb uns jardins i unes fonts espectaculars.

I, per acabar, el Piromusical amb un final apoteòsic a ritme de Beethoven i la seva 9a Simfonia (rebatejada popularment com a "Himne a l'alegria"... què més es pot demanar? sí, solament una cosa, l'any vinent més...

Grans amistats

2011-09-18T18:46:00.002Z

Entre aquest any i l'anterior hem arribat als 40 alguns dels meus amics i jo mateixa. Alguns de nosaltres vam voler fer una festa per celebrar-ho, d'altres no van fer res especial. Ahir vam voler homenatjar els 40 anys d'una de les millors persones que conec. L'admiro per la seva generositat, per la seva honestedat i, sobretot, per ser consequent amb el que pensa. Malgrat posar en perill en algun moment la continuïtat en el seu lloc de treball mai ha deixat d'expressar el que pensa, sobretot, si podia tenir conseqüències en el desenvolupament de la seva feina.
Persona amb una vocació extraordinària per la seva professió, el magisteri, creu que el sistema educatiu imposa un model que aliena als infants i busca la manera d'obrir la porta a altres models molt més participatius pels nens i les seves famílies, en els que l'evolució de l'aprenentatge dels infants sigui més important que abarcar un programa predeterminat pel Departament d'Educació, allunyat del dia a dia dels nens...

A l'hora de preparar el seu regal (bé, els 40 regals que representaven els seus 40 anys), me n'he adonat del molt que he après al llarg dels 20 anys que fa que la conec i, sobretot, de com és per mi d'important perquè de ben segur jo seria una altra sense haver compartit una bona part de la meva vida amb ella.

Persones com ella ens fan millors cada dia que passem al seu costat. Em sento molt orgullosa de ser amiga seva.

Per molts anys més, Susanna!!

Por qué quieren ser políticos?

2011-09-06T21:39:00.002Z

Us convido a llegir aquest article de Javier Marías, queda molt clar que la majoria de persones que es dediquen a la política no ho fan per voler ser servidors públics... per sort queda una minoria que sí.

"A nadie, más que a los propios políticos (bueno, a los más tontos), le ha podido sorprender a estas alturas la aversión que gran parte de la población siente hacia ellos y que se ha manifestado de manera vehemente a raíz de la ocupación de las plazas de toda España. Quienes intentan etiquetar a estas gentes están fracasando: no todas son "jóvenes", ni "antisistema", ni siquiera "de izquierdas" (o no al modo tradicional del término), ni desde luego "rubalcábidas", como se han atrevido a sostener la prensa y los tertulianos más obtusos, que ven al Vicepresidente Rubalcaba como a un "Criminal Mastermind", que era el título que se confería a sí mismo el maquiavélico Profesor Moriarty, archienemigo de Sherlock Holmes y forjador de desgracias y catástrofes para su propio placer malsano (copias de este Profesor las ha habido a decenas, desde el Lex Luthor de Supermán hasta el Joker de Batman, por mencionar a dos bien conocidos). Los componentes del llamado "Movimiento 15-M" son en su mayoría personas normales, con y sin estudios, de diferentes clases sociales y edades; más o menos como los ciudadanos que llevan ya tiempo señalando, en las encuestas, a los políticos como el segundo o tercer mayor problema de España. Con ser en sí mala la cosa, lo peor es que éstos no reaccionan ni hacen limpieza en sus filas. Más bien se les ve una tendencia a atrincherarse y a proclamarse "sacrosantos", como se comprobó en los sospechosos altercados habidos en Barcelona hace unas semanas: unos se montaban con aparatosidad en helicópteros para sortear a las "turbas" y otros -Felip Puig, el insidioso y taimado conseller de Interior de la Generalitat- poco menos que alentaban a esas "turbas" con su dejadez y tal vez -tal vez- con sus agitadores mossos infiltrados, para poder poner luego el grito en lo más alto del cielo y demonizar a los manifestantes en general, cuando resultó obvio que los agresivos fueron una minoría, reprendida además en el acto por la mayoría.

Javier Marías Franco

A FONDO

Nacimiento:: 20-09-1951

Lugar:: Madrid

"No tienen la admiración de nadie; se los acusa de corruptos y de títeres del poder económico"

Nuestros políticos gozan de muy mala fama desde hace mucho. Tan mala que lo que cabe preguntarse es por qué quieren serlo. No tienen las simpatías ni la admiración de nadie -quitando a los militantes ciegos de cada partido-; se los culpa de todos los males; reciben insultos constantes de sus rivales y últimamente también de la ciudadanía; se los acusa de ladrones y corruptos con excesiva frecuencia; se los percibe como a individuos vagos o incompetentes o malvados, cuando no como a puros idiotas; se les reprocha procurar su propio beneficio o el de sus partidos y casi nunca el de sus gobernados; cada vez más se los considera títeres del poder económico. Trae tan poca cuenta y tantos sinsabores ser hoy político que uno no entiende cómo es que hay tantos aspirantes a hacer de muñeco de las bofetadas. A mi modo de ver hay cinco grupos: a) sujetos mediocres que nunca podrían hacer carrera -ni tener un sueldo- si no fuera en un medio tan poco exigente como la política (sé de algún alcalde de ciudad conocido en ella, sobre todo, por ser un completo iletrado y darle a la frasca); b) sujetos que ven un modo de enriquecerse (así lo explicó sin tapujos uno que no quedó lejos de llegar a ministro); c) sujetos que sólo ansían tener poder, es decir, mandar y que la gente les pida favores; tener potestad para denegar o dar y salir en televisión; en suma, ser "alguien" (recuerdo haberle oído contar a mi padre que, apenas quince días antes de la derrota -ya segura- de la República en la Guerra Civil, había tortas para ser nombrado ministro de lo que fuese en la última remodelación gubernamental, cuando ocupar un cargo así sólo iba a traer muy graves problemas a quienes los ocupasen, al cabo de dos semanas: la vanidad no sabe de cálculos); d) fanáticos de sus ideas o metas que sólo aspiran a imponerlas; e) individuos con verdadera vocación política, con espíritu de servicio, buena fe y ganas de ser útiles al conjunto de la población y de mejorarle las condiciones de vida, de libertad y de justicia.

No hace falta decir que, de estos cinco grupos (expuestos -me disculpo- con la grosería inherente a toda simplificación), el único que merece respeto, vale la pena y resulta beneficioso y necesario es el último, que quizá por eso sea el menos nutrido. Lo llamativo es que los votantes no parezcan saber distinguir a los pertenecientes a cada grupo. Acaso no sea fácil, dado que los de los cuatro primeros fingen y engañan, copian y adoptan las maneras y los discursos de los del quinto, se presentan invariablemente como personas desinteresadas y abnegadas. Si en cada legislatura cambiaran las caras, podría entenderse que les diéramos siempre un voto de confianza y nos colaran gato por liebre. Pero esta ingenuidad no es admisible con los políticos veteranos, porque nadie es capaz de fingir bien mucho tiempo. Fingir es difícil y cansa, y el zafio, el oportunista, el tonto, el bruto, el aprovechado, el ladino, el ladrón, el engreído, el fanático, el déspota, todos acaban por parecer lo que son, y sin tardanza. ¿Cómo es que no lo vemos año tras año, legislatura tras legislatura? ¿Cómo es que no sabemos distinguir a los del quinto grupo -que los hay- ni eliminar poco a poco a los de los otros cuatro? Tal vez sería algo a lo que se podrían aplicar los integrantes del 15-M: no a descalificarlos a todos, que es lo que Franco hacía para justificar su prohibición de los partidos; sino a ir señalando, con nombres y apellidos si hace falta, a la enorme cantidad de mediocres, codiciosos, corruptos, fanáticos y engreídos que se han hecho con tanto poder en España."

"quien parte y reparte..."

2011-07-03T16:10:00.003Z

La SGAE des fa un temps està en el punt de mira de molts ciutadans que no entenen molt bé fins on arriben els denominats "drets d'autor"... els informes i treballs que fem qualsevol de nosaltres a la feina també serien susceptibles de ser enregistrats de manera que poguessis rebre una compensació econòmica quan els teus caps els volguessin utilitzar?

Bé, jo sí defensaria els drets d'autor si el que l'SGAE recaptés anés íntegrament als propis autors, ja fos com a compensació directa a la seva creativitat, o bé, per facilitar i millorar les oportunitats per poder desenvolupar la seva carrera. Però malauradament ni el canon digital ni el pagament dels drets per reproduir o utilitzar una obra musical o audiovisual van a parar en molts casos als propis autors. No s'entén el perquè de les inversions de la Societat d'Autors en la construcció i posterior gestió de teatres, ni els sous desorbitats dels seus directius. Cal crear diverses entitats i fundacions, com la Fundació Autor, creant un entramat poc transparent? A més a més, perquè aquesta societat defensi els drets d'autor aquests han de ser socis i formar part de la mateixa, això vol dir que no es defensen els drets de qualsevol artista.

Les darreres notícies sobre la detenció dels màxims responsables de l'SGAE per desviament de fons i apropiació indeguda encara donen més la raó a la inversemblança de la recaptació per la recaptació... ja ho diuen: "quien parte y reparte se lleva la mejor parte".

El Montsant

2011-06-13T16:42:00.003Z

Per molta gent les comarques de l'interior de Tarragona són grans desconegudes, el Baix i l'Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà, ... darrerament, però, comencen a explotar alguns dels seus atractius ja siguin els seus monuments, els seus paisatges o la seva gastronomia.

Aquest és el cas de la Serra del Montsant, Parc natural a cavall entre el Priorat i el Baix Camp. Pobles com La Vilella Baixa i la Vilella Alta, Margalef, Cornudella de Montsant i Morera de Montsant conformen part del recorregut del parc natural. Es poden seguir itineraris naturals tot seguint els cingles, barrancs i congostos típics d'aquesta zona.

Escala Dei, nucli agregat a La Morera de Montsant, és la porta d'entrada al Priorat, té en la Cartoixa de Santa Maria el seu principal interés turístic, però els cellers on es pot comprar vi i oli, i alguns recorreguts per la flora i el paisatge, al voltant de La Cartoixa, esdevenen elements a tenir molt en compte si volem apropar-nos a aquest llogaret.

la cosa es mou

2011-06-01T10:52:00.005Z

Déu n'hi do com estan les coses!! en les darreres setmanes la participació política ens ha donat alegries i tristeses... alegries per la sortida al carrer de gent anònima per defensar altres formes de participació més enllà d'unes eleccions i, sobretot, un canvi de model econòmic en el que no paguin aquells que no tenen cap responsabilitat sobre les causes de la crisi. Tristesa per l'eufòria de la dreta espanyolista i catalanista i l'augment de vots i de representació tant a Catalunya com a la resta de l'estat.

Sembla que per fi la gent ha tingut motius per queixar-se i mostrar la seva INDIGNACIÓ en les places i carrers de les ciutats, persones de diferents edats i origens s'han trobat per visibilitzar allò que no funciona en el nostre sistema de partits i posar noms i cognoms als causants de l'index d'atur més alt de la història d'aquest país i l'entrada a la pobresa cada cop de forma més indiscriminada...

Però aquestes mostres d'afartament per part de la població no s'han transformat en un gir a l'esquerra, a la demanda d'un sector públic fort i responsable que respongui acuradament a les necessitats socials; ans al contrari, ha suposat un gir a la dreta, a deixar la porta oberta a la intervenció privada amb afany de lucre.

Per primera vegada en 32 anys l'Ajuntament de Barcelona, el més important de Catalunya, estarà en mans de CIU els propers 4 anys. On quedarà el nou model de serveis socials impulsat per Ricard Gomà en la darrera legislatura? on quedarà la universalització de l'accés als serveis de teleassistència per part de la gent gran? el programa d'Acció Social contra la pobresa i la vulnerabilitat social es guardarà en un calaix?

A veure com es planteja el nou govern de la ciutat l'afrontament dels problemes socials i de convivència que hi ha a la nostra ciutat... quin model de ciutat tindrà al cap el nou alcalde, Xavier Trias?

Cap on es mourà Barcelona a partir d'ara...?

troballa

2011-05-15T10:22:00.004Z

Quan quedo per anar a veure una pel.lícula als cinemes Verdi sempre intento arribar una mica abans per tenir temps d'entrar a la llibreria Taifa i mirar llibres. Les primeres estanteries a les que m'atanço són les de cinema i repasso les possibles novetats o aquells llibres editats per editorials poc conegudes i que probablement no podré trobar en altres llibreries.

Fa uns dies vaig fer una troballa magnífica, es tracta d'un llibre editat el 2007 en el que es fa un

retrat del crític i locutor de radio, reconvertit després en show-man, Carlos Pumares. Per tots aquells que enyorem el seu entretingut programa de ràdio "Polvo de estrellas" a Antena 3 Radio pot significar una forma d'omplir aquest buit després de més de 10 anys de la seva desaparició de les ones, encara que després l'hem pogut veure a certs programes de televisió creant un personatge ridícul, cridant i discutint a totes hores (com Crónicas Marcianas o ara a La Noria).

En el llibre "Carlos Pumares: un grito en la noche", Iván Reguera i Juan José Aparicio ens apropen als seus inicis com a crític, els seus anys a la ràdio i, sobretot, ens recorden perquè a molts cinèfils ens enganxaven els seus programes...

l'esquerra

2011-04-28T14:21:00.005Z

Fa uns mesos vaig llegir un article de David Trueba en el que fa una anàl.lisi de l'eix esquerra-dreta que val la pena llegir...

"Parlar d'esquerres i dretes no està de moda. Sona a antic. La gent s'espanta. Els resulta aspre mirar l'organització del món com una lluita ideològica. Els que vam créixer, almenys els primers pams, durant el franquisme recordem el comportament extravagant de molts adults espanyols. Es deien apolítics. Apolític volia dir conformista, ni de bon tros neutral. Contínuamnet sentim allò que tots els polítics són iguals. És un placebo que ha fabricat una nova generació d'apolítics conformistes. Passa una cosa més aparatosa, la sensació que els poders econòmics manen sobretot amb un mandat fred i numèric que a vegades es disfressa de mercat, altres de carrusel financer i la majoria de llosa inamovible que perpetua les desigualtats. Però esquerra i dreta segueixen existint, per més que els partits transformin o traeixin les idees bàsiques per adequar-les a la possible victòria electoral.

Una gran virtut de la dreta és haver-se tret de sobre, com els agrada dir als seus teòrics, els complexos de culpa. Un ja no s'ha de sentir malament per defensar el thatcherisme, el neoliberalisme o la desaparació de l'Estat com a protector. Al mateix temps l'esquerra modera la seva afició a la utopia en vista de les sagnants pràctiques estatalistes. Les dues coses són bones. No obstant, en els últims temps, hi ha hagut un corriment de terres que no deixa de ser divertit d'observar. L'esquerra ha deixat de ser divertida, enginyosa, transgressora. L'esquerra s'ha carregat de responsabilitat i la socialdemocràcia gairebé sempre va unida a una càrrega de correcció i pusil.lanimitat inaguantable.

Mentre que rellevants polítics i personalitats de la dreta es poden permetre una vida privada plena de luxes i llicències, la nova moral de l'esquerra és gairebé mongívola. Primer va assumir la representació d'una certa bondat universal, després la del llenguatge acurat i eufemístic i més tard la de la vigilància de la conducta particular. L'esquerra ja no es permet alegries ni pixar fora de test. L'esquerra, i això és una traïció inacceptable, s'ha posat intensa i s'ha carregat de moralina com una pel.lícula de sants d'aquelles que ens projectaven en la infància. Els sants de l'esquerra acostumen a ser personatges depriments, tristos, plens de bondat forçada, gairebé Chanquetes bronca. Un enveja com han aconseguit acomodar-se en la doctrina cristianoconservadora les injeccions al fal.lus i les orgies de Berlusconi, l'amistat d'Aznar amb Briatore i els seus iots poblats de tangues. No sé si aquests paios són tant divertits com aparenten, però han empès l'esquerra a assumir un paper que no li correspon històricament, el de beat.

És fonamental que l'esquerra rebaixi les seves pretensions prohibicionistes i que recuperi la diversió com un factor de seducció. L'esquerra no pot renunciar a les conquistes hippies, dels antisistema, dels artistes, de tots aquells que van ajudar a relaxar els costums, a fer del món un lloc més agradable, més lliure, més obert. L'esquerra ha d'alliberar-se del seu nou vestit de sacerdot purità. Observin com l'esquerra ha assumit el perfil de l'avorriment seminarista i al mateix temps comprovin com l'hedonisme conviu sense traumes amb el pensament més reaccionari. Una autèntica tragèdia".

(David Trueba, Dominical El Periódico, 27/2/11)

sempre s'ha de celebrar

2011-04-26T21:46:00.004Z

El meu pare em va ensenyar que totes les dates assenyalades s'han de celebrar: aniversaris, sants, dia del pare i de la mare, sant jordi, Pàsqua, aniversari de casament, ... i jo he fet meva aquesta filosofia i m'agrada compartir amb alguna persona estimada aquestes dates.

Els darrers dies hem tingut dues dates per celebrar (a banda de la setmana en si per aquells que som creients), per una banda Sant Jordi i per l'altra el dilluns de Pasqua.

Era la segona vegada que he viscut a Tarragona el dia de Sant Jordi, normalment sempre estic aquell dia a Barcelona. Quina diferència!! Tot i que hi ha molta gent al carrer, sobretot a la Rambla Nova, no és comparable amb l'allau que trobem a la Rambla de Catalunya o les Rambles de Barcelona.

A Tarragona les llibreries tradicionals, l'Adserà, la Llibreria de la Rambla o la Capona, treuen les seves parades al mig de la Rambla Nova, els estudiants universitaris dels darrers cursos venen roses per finançar-se els viatges de fi de carrera. Al vespre, al final de la jornada, les 4 colles castelleres de Tarragona van fer diversos pilars estenent la senyera.

El dilluns de Pasqua és el dia dels padrins, aquests han de comprar la mona als seus fillols. En el meu cas, dels dos fillols només puc fer-ho amb un, el Xesco, que té 3 anys i mig, el Guillermo, que en té 26, poques vegades ha pogut gaudir de la mona o algun pastís o regal

que substitueixi la mona, donat que viu a Múrcia, però sempre rep el meu carinyo des de la distància.

A banda d'aquests dos dies, la Setmana Santa tarragonina també ens ofereix altres aconteixements molt tradicionals com els armats i la processó del Sant Enterrament. Aquest any he pogut viure-la amb una companyia molt especial. Encara que

divendres va estar plovent tot el dia, finalment el temps va donar una treva a darrera hora i la processó va poder sortir. Vam veure com s'apropaven els passos a la plaça del Rei, des d'on sempre surten tots junts. I vam anar seguint el recorregut en aquells llocs en els que és més espectacular, ja sigui per les ombres que projecten les figures o per la dificultat que té un determinat carrer (com la Baixada de la Misericòrdia).

Algú podrà dir que no és una de les processons més maques, o que és massa llarga, o que alguns dels passos no tenen la qualitat dels castellans de Berruguete o Juan de Juny, o dels Salzillos de múrcia, però pels tarragonins és la més bonica del món i segurament una de les més participatives: des dels pescadors, passant pels alumnes i ex-alumnes de

la Salle, fins als tarragonins que viuen a Barcelona (els "maginets")...

bodeguetes

2011-04-17T18:47:00.004Z

Aquest cap de setmana he gaudit d'una activitat que feia temps que enyorava i que té llarga tradició en altres parts d'Espanya: vermutejar o anar de vins o fer uns pinxos (així se li diu a Euskadi).

Dues amigues han organitzat una ruta de bodeguetes per Gràcia, hem anat a 5 bodegues i després hem dinat. Un bon vermut, unes patates, unes olives i bona companyia: això és el que ens hem trobat les 15 persones que hem fet aquesta particular ruta. Ja espero amb delit la següent.

A la zona de Castella, a Salamanca i Zamora, "ir de vinos" és una activitat habitual, la gent es troba als bars i tasques per compartir una estona, abans de dinar o sopar, amb la família i els amics. A una ciutat com Barcelona potser és més complicat poder fer això degut a que les distàncies són majors i de vegades no trobes 2 o 3 bars en condicions que es trobin aprop, però a Sants o Gràcia us puc assegurar que aquest no és el cas.

En la ruta de bodeguetes que hem fet aquest cap de setmana les bodegues no estaven a més de 10 minuts de distància una de l'altra.

Llarga vida a les bodeguetes i tasques!!

faula

2011-04-03T21:45:00.004Z

El cinema espanyol és prolífic amb les comèdies, en molts casos esperpèntiques, histriòniques i amb personatges absolutament oblidables, però en alguns casos fem una troballa que ens retorna la confiança en el cinema realitzat al nostre país.

Aquest és el cas de "¿Para qué sirve un oso?", premiada al darrer Festival de Málaga pel treball que fa el seu director, Tom Fernández, el muntatge i a la millor actriu de repartiment, Geraldine Chaplin.

Es tracta d'una faula al voltant de la preservació de la natura i la defensa del planeta que, en tenir forma de comèdia es fa més propera a l'espectador. Els dos personatges protagonistes són dos germans biòlegs qui cadascú des del seu mètode de treball, en un cas molt bàsic i infantil i en l'altre amb forta base científica, treballen per la conservació del nostre entorn tal i com el coneixem avui dia i per la prevenció de qualsevol acció que pugui malmetre'l.

Gonzalo de Castro i Javier Cámara desenvolupen molt bé els seus personatges, donen credibilitat a la relació entre ells i malgrat en algunes escenes poden semblar d'ingenus, en cap cas resulten ridículs o esperpèntics.

Penso que és un film necessari, ple de bones intencions (i actualment ens fan molta falta), que ens fa veure d'una forma molt senzilla en què s'estan convertint els nostres boscos... La fotografia esdevé una de les protagonistes del film, convidant-nos a passejar i admirar la bellesa de Teverga i Somiedo.

Tant sols desitjo que es faci un forat en una cartellera atapeïda de còpies de Torrente 4, invasions extraterrestres i piranyes...

insubmissió

2011-03-26T18:32:00.006Z

Fa uns dies vaig anar a un concert de Celtas Cortos i, encara que no era un concert per recordar les seves cançons més conegudes sinó per reivindicar els seus origens celtes, van cantar una cançó que reivindicava la insubmissió: "Qué voy a hacer yo"... semblava com si mai s'hagués hagut de reivindicar un dret com és el de no militaritzar la societat i obligar als joves a fer la instrucció militar.

Vaig pensar en com certes lluites socials acaben a bon port, aquest és un molt bon exemple. Vaig recordar quants dels meus amics van haver de fer un servei substitutorial militar per objecció de consciència i destinar uns mesos de la seva vida a fer una activitat social de forma obligada i no voluntària que seria l'opció desitjada.

Quants nois van passar per la presó per reivindicar la no obligatorietat del servei militar o el servei social substitutori, gent que ja participava activament en entitats socials i, per tant, ja feien tasques socials de forma voluntària però entenien que ningú els hi havia de dir què o com ho havien de fer.

Algunes entitats van participar en la desaparació de la prestació social substitutòria de

clarant-se "entitats insubmisses" i no acceptant a joves que realitzessin aquest servei en el si de

la seva organització.

Mica en mica va anar perdent el sentit tant el servei militar com la pss i, finalment, el 2001 desapareixien efectivament ambdós deures, fita aconseguida per la llarga reivindació del moviment pacifista i les entitats juvenils.

Diversos artistes es van sumar a aquestes reivindicacions composant cançons que es convertirien en himnes del moviment pacifista: Sau amb "Jo no vull ser militar", Celtas Cortos amb "Qué voy a hacer yo", Kojón Prieto y los Huajolotes amb "Insumisión", Lluís Llach amb "Insubmís", ...

cadascú a casa seva i Deu a la de tots...

2011-03-20T23:32:00.002Z

No acabo d'entendre el perquè la gent s'atorga drets i competències que no li pertoquen, perquè es creuen amb la potestat de poder interferir en la vida dels altres, ja sigui en la vessant personal com en la professional. Encara més, perquè per salvar-se ells han de deixar el que fan altres en entredit o en mal lloc.

Si cadascú de nosaltres assumissim les responsabilitats que ens pertoquen i deixessim d'estar pendents del que fan els altres segurament tot aniria millor. Tant sols hauriem de donar l'opinió si ens la demanen i, en tot cas, oferir un cop de mà quan observem que els altres el necessiten i, si no el necessiten, saber retirar-nos a temps.

De fet, crec que la maduresa és això, saber posar-te al lloc de l'altre i saber fer-te present i oferir la teva mà, però sobretot la maduresa és acceptar que l'altre no et necessita i... VIURE i DEIXAR VIURE!!

Dones d'Horta-Guinardó

2011-03-12T11:59:00.003Z

Ja fa uns anys que participo en el sopar de dones del Districte d'Horta-Guinardó. Ara ja no em sorpren tant veure a tantes dones de diferents edats que celebren la feina feta en la millora dels barris d'aquest districte des de la perspectiva femenina però el primer any que hi vaig assistir em va sorprendre molt gratament veure quanta gent treballa dia a dia des del seu entorn, quantes dones participen de la vida associativa de barri ja sigui des d'entitats veïnals, culturals o polítiques.

No sé si hi ha una determinada manera de veure la participació per part de les dones diferent a la dels homes, el que sí sé és que cada cop les dones estan més presents en la vida quotidiana del nostre entorn més pròxim i que col.laboren en la millora de la qualitat de vida de la nostra ciutat.

Ahir per 4t any consecutiu vaig assistir al sopar de dones d'Horta-Guinardó organitzat pel Consell de Dones del Districte, altres anys s'havia celebrat a l'Hotel Alimara, a la Vall d'Hebron, ahir es va fer al Foment Hortenc. Crec que aquest any ha estat molt bé que se celebrés en una de les entitats amb més bagatge del barri d'Horta.

Que per molts anys poguem celebrar la bona feina feta al districte d'Horta-Guinardó!!

podré tornar enrera...

2011-03-04T23:19:00.003Z

"Podré tornar enrera quan estigui massa lluny, podré tornar enrera quan sigui massa tard..." parafrasejo a Sopa de Cabra amb motiu de la bona notícia que ens han donat als seguidors d'aquest grup amb l'anunci d'un concert en el que celebraran que fa 25 anys van començar la seva carrera i que fa 10 anys que van deixar d'actuar junts...

Per tots aquells que vam viure l'adolescència i la joventut entre finals dels 80 i els 90 Sopa de Cabra es va convertir en una part de la nostra banda sonora, moltes de les seves cançons han quedat en el nostre cap i tararegem les seves tornades sense pensar-hi. No sé si musicalment eren molt brillants o si les seves lletres són poesia, el que sí sé és que van saber arribar a tota una generació i van convertir-se en símbols del naixement del "rock català" juntament amb Sangtraït, Els Pets o Lax'n Busto.

Ja tenim les entrades per veure'ls el 9 de setembre vinent!!

gran festa del cinema espanyol

2011-02-12T11:45:00.004Z

Estem a un dia de la gran festa del cinema espanyol, la entrega de Goyas, i havent vist les 4 pel.lícules nominades aquest any als premis més importants (film, guió, direcció, actors, ...) la meva aposta és "Pa negre".

És un film fet amb molta cura on des de les localitzacions, la variant dialectal del català d'Osona, el guió, ... tot és molt cuidat per reproduir el més fidelment possible la posguerra civil a les comarques de l'interior de Catalunya. Podem veure com es vivia aquell moment en les zones rurals, com les diferències de classe eren molt marcades i com les odis i diferències personals van motivar molts crims o denúncies falses a la guàrdia civil, com la venjança era un dels motors per seguir endavant.

Les interpretacions de Nora Navas, Laia Marull i els nens Francesc Colomer i Marina Comas estan a un nivell extraordinari, transmetent-te en certs moments el seu dolor o la seva fredor com si fossis tu mateix qui ho vius en la seva pell.

"Buried" és una pel.lícula que comporta un cert risc però ha estat ben resolta per Rodrigo Cortés... tenir 93 minuts de metratge un únic actor (Ryan Reynolds) i un sol escenari (un taüt de fusta) en pantalla i mantenir l'atenció de l'espectador en tot moment és quelcom excepcional en el cinema contemporani que procura mostrar canvis constants d'escenes, moviments de càmera, guions àgils i plens de girs. És una ferma contrincant per "Pa negre".

"También la lluvia", una altra de les pel.lícules nominades seria mereixedora d'algun premi per l'espectacularitat del seu rodatge però penso que és una mica tramposa i buscant el posicionament de l'espectador envers un conflicte que sent local es podria fer extensiu globalment. La primera part del film és força brillant però decau en el moment que el cinema dins del cinema es converteix en una suposada presa de consciència sobre el genocidi que va suposar la conquesta d'Amèrica, visualitzant-se a través d'una relació d'amistat una mica forçada entre el personatge de Luis Tosar, Costa, i l'indígena Daniel, interpretat per Juan Carlos Aduviri. És probable que Luis Tosar aconsegueixi el seu 4t goya (després de "Los lunes al sol", com a actor de repartiment, i "Te doy mis ojos" i "Celda 211" com a principal).

Sobre "Balada triste de trompeta" diria que no entenc com està nominada a 15 goyas, com està a la terna amb aquestes altres 3 bones pel.lícules, sobretot amb les dues primeres, i que espero que si guanya algun sigui per la part artística (maquillatge, vestuari, efectes especials o sonors) però no pels principals. No sé què aporta aquest film al cinema espanyol més enllà de repetir per enèssima vegada les bestieses a les que ens té acostumats Álex de la Iglesia en les seves pel.lícules. Està molt per sota de "El día de la bestia" o "La comunidad".

frau literari

2011-02-05T21:38:00.004Z

Darrerament he llegit dos premis Planeta: "Lituma en los Andes" de Vargas Llosa i "La cruz de San Andrés" de Camilo josé Cela, i l'any passat vaig llegir "Espérame en el cielo" de Maruja Torres, premi Nadal de 2009.

Com pot ser que aquests tres llibres (per no anomenar d'altres premiats) hagin rebut algun premi? potser en el cas del Planeta queda clar que es tracta d'encàrrecs a figures consagrades i tant sols destinats a vendre exemplars sense fixar-se en la qualitat dels mateixos, en el cas del Nadal és una llàstima que sent un premi prestigiós es permeti la llicència de guardonar llibres menors d'autors coneguts.

Però dels tres llibres que he esmentat al principi el frau més gran per mi va ser el de Cela, premiar la "verborrea" incontenible d'una dona que escriu en paper higiènic no crec que sigui un tema adient per un premi literari, a banda de la dispersió narrativa, la poca definició dels personatges dels que es parla, ...

No sé quanta gent va llegir el llibre ni si la pretensió de l'editorial Planeta de vendre molts llibres es va complir, tant sols espero que en properes ocasions el jurat tingui en compte altres mèrits més enllà que siguin de fàcil lectura pel gran públic.

Ara entenc les polèmiques sorgides en diferents moments pel que fa als jurats del Planeta (decisions no preses per unanimitat, membres del jurat disconformes que expliquen a la premsa com s'han escollit els premiats) i el rumor que des fa 10 anys les obres finalistes són encàrrecs.

Tant de bo els premis literaris serveixin per descobrir nous talents o obres d'imprescindible lectura...

perquè sóc d'Iniciativa

2011-01-31T18:14:00.003Z

Després de passar la ressaca de les eleccions autonòmiques i a l'espera que arribi la campanya de les municipals volia exposar perquè fa 4 anys que formo part d'Iniciativa per Catalunya...

Als amics més propers poques vegades ha calgut justificar la meva militància donat que molts d'ells han considerat que era una evolució natural de la meva trajectòria personal i la meva implicació social (des dels 15 anys vinculada al moviment associatiu ja fos fent tasques de voluntariat social, en el món de l'esplai, en el de la solidaritat i la cooperació internacional dins la universitat, o bé, en entitats juvenils). Encara que molts no creguin en la política de partit sé que respecten la meva decisió de participar directament en política.

Però, perquè Iniciativa per Catalunya? en primer lloc perquè és el partit que més defensa les polítiques socials i la millora de la qualitat de vida de la gent; per una altra banda, per alguns dels seus caps visibles, especialment en Ricard Gomà, a l'Ajuntament de Barcelona, i en Joan Herrera al Parlament de Catalunya (i anteriorment al Congrés dels Diputats).

En Ricard va ser professor meu a la UAB en assignatures relacionades amb les polítiques públiques, és un gran coneixedor de com es prioritzen les polítiques i com s'elabora l'agenda política i ha demostrat que no solament és un bon investigador, també pot ser un bon gestor de les polítiques socials. Ha plantejat un nou model de serveis socials bàsics que vol donar una millor resposta a les necessitats socials garantint equips professionals suficients i més aprop dels ciutadans. Ha sabut guanyar-se la complicitat del tercer sector social a l'hora de tirar endavant les seves propostes.

Amb en Joan hem coincidit des fa més de 15 anys en diferents espais de debat i plataformes associatives com el Consell de la Joventut de Barcelona o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya jo provinent del moviment associatiu i ell com a secretari general de les joventuts d'Iniciativa. La tasca que ha realitzat al Congrés de Diputats ha estat reconeguda per molts i ha estat un treballador incansable, sobretot en la legislatura que va començar el març de 2008 en la que es va trobar sol com a únic representat d'IC-V. Ha estat un polític honest i no ha deixat el seu escó a Madrid fins dos mesos abans de les eleccions autonòmiques, tot just per preparar la campanya en la que ha estat cap de llista.

No em vull deixar tampoc a l'Elsa Blasco, actual regidora del districte d'Horta-Guinardó, vfeïna i amiga, persona que té un carisma especial, propera i entregada, amb qui potser no estàs d'acord amb tot el que decideix però sap explicar el perquè ella ho veu d'aquella manera.

Per una altra banda, la Dolors Camats, portaveu del grup parlamentari, a qui conec des fa gairebé 20 anys, amb qui hem compartit debats interminables sobre el moviment associatiu juvenil i com augmentar la participació dels joves, va ser presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (com a membre de RAI) quan jo formava part del SIPAJ i MÓN-3. Ha demostrat saber estar i saber comunicar i ha generat complicitats amb membres d'altres grups parlamentaris quan les postures eren properes...

I podria parlar de l'Eduard i la Teresa, del Víctor, en Marc, en Jordi, l'Anna, l'Ana i en Gregori, en Josep Maria, en Josep, el Sergi, el David, en Pere, en Joan... companys de la meva agrupació amb els que aprenc cada dia, encara que no estiguem d'acord i ens discutim llargament però amb els que malgrat tenir trajectòries vitals diferents ens uneix una mateixa visió del que és la política i la voluntat de millorar les condicions de vida de la gent del nostre districte i la nostra ciutat.

FARTS!!

2011-01-18T17:57:00.003Z

El ciutadà de peu està arribant a un punt de fartament (en castellà "hartazgo" és més clar) per les decisions que se suposa responen a l'interés públic que s'està arribant a nivells de violència verbal i, fins i tot, física que poden arribar a posar en perill la tant malograda democràcia.

Els darrers exemples els hem tingut a la Comunitat de Múrcia on tant el president Valcárcel, la seva filla com el marit de la seva neboda i conseller de Cultura han patit agressions que en el cas del Conseller de Cultura han comportat lesions.

No justificaré mai la violència en cap de les seves expressions, crec que els ciutadans han d'expressar el seu descontent de moltes altres maneres com denúncies, queixes per escrit, implicació en òrgans de participació creats per les administracions, vinculació a associacions i ONGs, ... malgrat no justificar la violència sí puc arribar a entendre aquest fartament.
Els qui arriben a un càrrec públic han de ser conscients que estan de prestat, que no són els amos d'aquell càrrec i que sempre hauran de respondre davant dels ciutadans de tot el que facin i decideixin, a més a més de tenir present sempre el bé públic com a finalitat. En alguns casos se'ls oblida i fan servir el nepotisme per afavorir els seus, a més d'utilitzar l'administració com si fos el pati de casa seva i sortir molt més rics després d'entrar en política, en molts casos ja no en surten mai o si ho fan és per seguir fent efectius els contactes en llocs privilegiats d'alguna gran empresa.
Això no és la política, si més no, tal i com alguns la entenem. La política vol dir treballar per millorar les condicions de vida de la gent, per millorar les infraestructures, per ampliar les polítiques socials, per garantir els drets i la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans, ... qualsevol altra objectiu que es desvïi d'aquests no té a veure amb la política sino amb el benefici personal.

2011

2011-01-02T11:26:00.002Z

Iniciem una nova dècada, ja fa 10 anys que vam iniciar nou segle, què ràpid ha passat el temps!! ara ja hem avançat una dècada més i ja podem sentir-nos plenament en el segle XXI. Malauradament, el començament d'aquesta dècada no està sent tant bo com el de la dècada anterior. Portem més d'un any amb una crisi econòmica i també de valors que ens està impedint créixer personalment i socialment.
El "campi qui pugui" i "tonto el último" sembla que s'hagin implantat per tot arreu. L'esforç per aconseguir les coses ha deixat pas a l'oportunisme i el trepitjar als altres. Malgrat que no siguin bons temps no hem de deixar de ser persones i recuperar les petites coses que en certs moments ens han fet viure bons moments, hem de deixar de somniar en grans viatges, en regals de molt de valor material, en grans sous, ... i tornar a gaudir d'un passeig per la nostra ciutat, d'una tarda de cinema a casa amb els amics o a algun centre cívic on sigui gratuït, d'un cafè compartit amb bona companyia, d'un club de lectura d'una biblioteca... en fi, activitats i propostes que no facin protestar a la nostra butxaca. Per sort, ciutats com Barcelona ens ofereixen moltes possibilitats de poder gaudir a baix preu...

Hem de recuperar les trobades amb els amics, hem proposar-nos periòdicament quedar amb algú proper per compartir la nostra vida, per demanar consell i aconsellar, per riure i gaudir de la nostra companyia mútua, perquè tot això no té preu.

eleccions

2010-12-20T19:28:00.003Z

No havia tingut ocasió encara de parlar de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades fa unes setmanes. Com a persona implicada políticament sempre és una celebració viure unes eleccions donat que és la màxima expressió de la participació, malgrat en alguns casos esdevé la única.

La campanya prèvia a les eleccions ha estat marcada per la contraposició entre partits: CIU-PSC, ERC-PP, ... en el cas de CIU i PSC aquesta no podia tenir un caràcter ideològic donat que, malauradament, uns i altres acaben fent polítiques molt semblants; en el cas de ERC i PP, l'enfrontament ha estat més motivat per Esquerra que no pas pel PP, fer girar una 2a fase de campanya al voltant del prec als votants perquè el PP no fos la tercera força al Parlament els hi ha sortit "rana".

Tot i ser esperat el triomf d'Artur Mas (per cert, Convergència ha fet una campanya excel.lent, plantejar-la a partir d'un somriure ha estat una estratègia de marketing molt encertada), tenia l'esperança que les esquerres podrien tornar a sumar prou escons per tornar a formar govern, tot i que veient l'actitud del PSC i ERC avergonyint-se de l'obra de govern en els darrers anys no afavoria massa que fossin votats de nou.
Em sembla molt deslleial al tripartit no defensar per exemple la Llei d'Habitatge, la nova Llei de Serveis Socials, la defensa dels drets com a premissa per executar les polítiques (enfront al paternalisme i l'almoïna de governs anteriors), la priorització de les polítiques socials en l'agenda política...

Crec que el tripartit no ha sabut "vendre" allò que ha fet bé, i ha visualitzat molt més les seves mancances que no pas els seus encerts.

Ara tant sols resta esperar a veure com torna CIU al poder, si haurà aprés alguna cosa després d'estar 7 anys a l'oposició, o bé, si tornarà amb la mateixa visió utilitarista de l'administració.

Espero també que IC-V faci una bona oposició, que tingui llibertat per qüestionar les polítiques del Govern i faci propostes per millorar-les, que maduri ideològicament i que es prepari per poder tornar a governar en un futur no actuant com un becari sino com un titular.

emotivitat a flor de pell

2010-12-06T11:30:00.002Z

Quan arriba el mes de desembre, és simptomàtic, sembla com si els sentiments afloressin des de no se sap on, del més profund de nosaltres.

Comencem el mes de desembre amb un llarg pont que ens permet compartir uns dies amb la família i els amics, viatjant o gaudint de casa nostra. I uns dies després venen les festes de Nadal, dies especialment abocats als bons desitjos i a les emocions compartides. Malgrat les pressions laborals i els conflictes personals amb amics i familiars aquests dies fem el possible per aclarir els malentesos i procurem millorar la convivència.

Penso que el millor regal que podem oferir o rebre aquests dies és el de superar un conflicte amb una altra persona, anar més enllà de donar o rebre quelcom material, donat que originàriament els dies de Nadal eren moments per retrobar-se i compartir per sobre de regalar coses...

Tant de bo poguem arribar a l'1 de gener de 2011 sense patir cap conflicte, bé perquè l'hem solucionat, o bé, perquè hem decidit ignorar-lo i que no ens faci mal.

No val la pena tenir un nus a l'estòmac cada cop que veiem algú amb qui no estem en bona relació, o superem el conflicte o no deixem que ens afecti i mantenim una mínima relació amb aquella persona. Molts cops és difícil arribar a aquesta situació ideal perquè ens surten respostes viscerals davant un conflicte i sembla que ens agradi entrar en un bucle però no hem de permetre que s'allargui en el temps perquè va en el nostre perjudici...

Sentir-nos bé no ve donat tant per ser feliços (a estones) sino per ser capaços de viure els conflictes de la millor manera possible i, sobretot, provar de superar-los.

Habitatge

2010-11-14T23:05:00.003Z

Quan llegeixes a la premsa constantment els problemes d'accés a l'habitatge de gran part de la població i veus al teu entorn que a la gent li costa molt arribar a final de mes perquè paguen preus de lloguer molt elevats o quotes d'hipoteca que cada cop, amb la pujada dels interessos, se'ls hi dupliquen o tripliquen no pots sentir més que indignació en saber que ADIGSA, l'empresa pública depenent de la Generalitat, té molts pisos de protecció oficial desocupats per la lentitud burocràtica.

Com pot ser que l'Administració tingui pisos buits quan hi ha gent que es veu abocada a viure al carrer o a okupar pisos per no poder pagar un lloguer? com pot ser que no hi hagi més agilitat a l'hora d'atorgar aquests pisos buits?

Quan vaig treballar a Sant Cosme vaig conéixer de primera mà aquesta situació irònica... per una banda, hi havia gairebé un centenar de pisos que estaven sense ocupar perquè la persona a qui feia uns anys se li havia atorgat el pis havia mort o havia marxat i deixat el pis... com que l'adjudicació per segona vegada a d'altres famílies trigava molt, hi havia veïns del barri que havien okupat els pisos donant una puntada de peu a la porta, els hi deien els pisos de "la patá". Jo vaig entendre i continuo entenent que es faci això davant la ineficàcia de l'administració.

De veritat es pot creure algú que amb la llista d'espera que hi ha de gent demandant d'habitatge no es puguin tornar a adjudicar immediatament en el moment que es quedin buits per la raó que sigui? és absolutament intolerable que es doni aquesta situació. No sé de qui és la responsabilitat si dels funcionaris que tramiten els expedients o dels responsables públics que signen les adjudicacions però tot això hauria de canviar...

I ja no parlem de la qualitat dels materials i dels acabats en la construcció dels pisos de protecció oficial, quants casos coneixem de pisos acabats d'adjudicar i que ja tenen fuites d'aigua, es cau guix del sostre o li manca una capa de pintura, o bé, escales en les que l'ascensor no funciona, els interfons no obren o la porta d'entrada del carrer no tanca bé.

Per acabar, també es podria parlar de la ubicació d'aquests pisos, conec diversos casos de gent jove a qui es va atorgar un pis de lloguer per joves i que no van renovar els contractes passats uns anys perquè el lloc on vivien els hi feia por a la nit.

Penso que l'habitatge és un dret prou seriós perquè els responsables polítics i càrrecs públics juguin amb ell.

Més eficàcia en la gestió de l'habitatge públic i més inspeccions a les constructores per fer les coses en condicions i garanties de qualitat!!

Visita del Papa

2010-11-09T11:14:00.003Z

Després de 28 anys hem tornat a rebre la visita d'un Papa a la ciutat de Barcelona. Per aquells qui som creients té una significació més profunda que per aquells qui no ho són o, si més no, l'hauria de tenir, però quan el Pontífex comença a fer declaracions abans d'aterrar a Espanya qüestionant el laïcisme i carregant contra qüestions que ja haurien d'estar superades (com l'avortament, el divorci o els matrimonis homosexuals), la significació religiosa que podria tenir la seva visita s'esvaeix.

Malgrat tot, la celebració eucarística que es va viure a la, ara ja, Basíl.lica de la Sagrada Família va ser una festa compartida entre catòlics i no catòlics, entre religiosos i laics, i un homenatge a la figura d'un home que el pas del temps ha demostrat la seva genialitat i el seu coneixement de la simbologia cristiana i el seu amor per la natura. Parlo, naturalment, d'Antoni Gaudí, qui va saber crear una obra per ser contemplada i sostinguda per les generacions futures i que va deixar les pautes perquè altres artesans poguessin continuar-la.

La sensació que es viu cada vegada que un entra a la Sagrada Família, el diumenge 7 de novembre va esdevenir catàrtica en veure com han avançat les obres i com la llum natural que entra a través dels vitralls provoca un sentiment d'estar al centre del món, de ser el centre del món. Compartir amb gent vinguda d'altres parts de Catalunya i de la resta de l'Estat, que es va aplegar al voltant d'aquest monument, una estona de reflexió i emoció ja era prou motiu per sortir al carrer i viure l'ambient festiu que es vivia.

Al costat de l'alegria per viure un moment màgic com aquest també hi ha elements amargs, millor dit, amargants, com: la despesa que ha suposat pels ciutadans de Barcelona, el paper de la dona a l'església, la visió rígida i conservadora de l'evangeli que es fa des de l'església més institucional, ...

Esperem que els creients que poden aportar una vivència més contemporitzadora amb els temps que corren provoquin canvis en la manera de fer dels qui dirigeixen l'església.

còmic: gènere menor?

2010-10-29T21:40:00.007Z

En determinats moments s'ha considerat el còmic com un gènere literari menor, molt proper a la literatura infantil, ja fa uns anys que viu un moment dolç, amb un alt nombre de lectors i amb guionistes i dibuixants imaginatius i innovadors...

Per mi el còmic va servir per convidar-me a la lectura, per obrir-me a la paraula escrita, més enllà

de la imatge. Jo vaig créixer amb els clàssics de la factoria Bruguera: Vázquez, Ibáñez i Escobar o, el que és el mateix, Las Hermanas Gilda i Anacleto Agente Secreto, Mortadelo y Filemon i 13 Rue del Percebe, i Zipi y Zape.

Més tard va

ig descobrir altres personatges com Mafalda, Garfield, Snoopy i Carlitos, Calvin y Hobbes, i ja de gran m'he apropat al Herminio Bolaextra de Mauro Entrialgo, a El odio de Peter Bagge o Sturmtruppen de Bonvi...

Tots aquests exemples corresponen a còmics de tira, un tipus d'històries curtes que ocupen una vinyeta

o una tira o, fins i tot una pàgina, són gags curts, ràpids que busquen el riure. Per una altra banda, dins del món del còmic hi ha un altre tipus d'històries que necessiten tot un llibre per ser explicades, es tracta de novel.les gràfiques. Són verdaderes obres d'art en alguns casos i, normalment estan explicades per un guionista i dibuixades per un dibuixant que acostumen a ser persones diferents (en el cas del còmic de tira sovint són la mateixa persona).

Actualment la novel.la gràfica sí es considera literatura, algunes de les obres s'han adaptat al cinema perquè els dibuixos constitueixen verdades story boards i són fàcilment traslladables a imatges, convertint el guió gràfic en guió tècnic.

Algunes tenen a veure amb el gènere negre, d'altres estan relacionades amb els superherois, d'altres... però són coincidents en una cosa, les novel.les gràfiques tenen un punt crític amb la societat.

Exemples com Camino a la perdición, Una historia violenta, Persépolis, ... constitueixen verdaderes obres literàries que et fan entrar en la història i llegir-les d'una tirada sense poder treure els ulls de les seves imatges...

Llarga vida al còmic!!

còmic

2010-10-17T17:05:00.005Z

Per aquells que hem crescut amb els tebeos i hem aprés a llegir amb ells, veure com el cinema ret petits homenatges als personatges sorgits d'aquest gènere literari és un motiu d'alegria. Aquesta setmana he tingut ocasió de gaudir de dos films que tenen relació amb el món dels còmics.

"El gran Vázquez", dirigida per Oscar Aibar, ens apropa a la vida d'un personatge que es fa entranyable tot i que a qualsevol de nosaltres li hagués estat molt complicat conviure amb ell. Un trampós, que inventa l'adjectiu morós en referir-se a ell mateix, un etern Peter Pan... creador de grans personatges del còmic com Las hermanas Gilda, Anacleto Agente secreto o El tío Vázquez.

Un Santiago Segura en un dels seus papers més continguts dóna vida a aquest gran dibuixant de la factoria Bruguera, acompanyat per Enrique Villén fent de director de la revista TBO, el gran Alex Angulo com a administrador de Bruguera, i Manolo Solo com el gran Ibáñez.

Recordar Vázquez, Ibáñez i Escobar al llarg de 100 minuts és un plaer que per aquells que vam néixer als 70 i que vam aprendre a llegir amb els seus personatges no hem de deixar de viure'l...

Per una altra banda, coincidint amb el Festival Internacional de cinema Fantàstic de Sitges, he pogut veure el film "Defendor", opera prima de Peter Stebbings, de producció canadenca, ens apropa a la vida d'un delirant superheroi. Protagonitzada per Woody Harrelson, en una interpretació que recorda al seu Buddy de la sèrie Cheers, Defendor és una bona comèdia amb alguns moments dramàtics.
Arthur Poppington, un noi aparentment normal, malgrat que té alguna limitació intel.lectual, es pinta un antifaç negre als ulls, es vesteix de negre amb una D feta amb cinta aïllant al pit, es posa un casc, i es transforma en "Defendor", un heroi una mica surrealista que malgrat no tenir grans poders lluita a favor de la justicia.

Tot i ser una mica maniquea, com la majoria d'històries de superherois, aconsegueix aportar una visió crítica al voltant de la diferència i com algú que té algunes capacitats limitades pot arribar a fer grans coses.
La llàstima és que és probable que aquesta pel.lícula no s'estreni en els cinemes, em sento afortunada per haver pogut veure-la al Festival de Sitges.

víctimes de la política?

2010-10-08T19:39:00.003Z

Cada vegada que llegeixo algun article sobre la trama de corrupció per les llicències per apartaments turístics a Ciutat Vella em faig creus de fins on pot arribar la gent per diners: amenaces de mort, robatoris, persecució laboral, ... tot això a una ciutat que es considera europea i civilitzada.

Quan Itziar González va ser nomenada Regidora de Ciutat Vella en part em vaig alegrar per ser una persona que provenia del moviment veïnal i entrava a formar part del Govern de la ciutat sense estar afiliada al PSC ni cap altre partit, però vaig pensar que no aguantaria tota la legislatura perquè no creia que tingués estòmac per aguantar les pressions al Districte més cèntric de Barcelona i on tot succeeix...

Només arribar González es va trobar amb la trama de corrupció per les llicències turístiques, va canviar alguns càrrecs tècnics i, sobretot, va nomenar una nova gerent del Districte perquè només arribar va veure l'ambient una mica viciat i fent prevaldre interessos personals per sobre de l'interés públic a l'hora de prendre decisions. Per una altra banda, es va mostrar contrària a l'aprovació del canvi d'us del solar al costat del Palau de la Música per afavorir la construcció d'un hotel. Per tot això va rebre amenaces de mort, va ser objecte d'un robatori a casa seva al maig de 2009 (es van endur els ordinadors); la gerent va ser amenaçada també i va demanar el trasllat a un altre districte.

Finalment l'abril de 2010 va presentar la seva dimissió irrenunciable com a regidora per poder viure tranquil.la, darrerament tota la situació viscuda estava afectant la seva salut.

A tot això no va rebre en cap moment el suport de l'alcalde ni del PSC.

Jo em pregunto, això és la democràcia? val la pena participar directament en un partit o en la política? Itziar González va ser víctima de la seva honestedat, això implica que altres càrrecs públics no són honestos?

Esperem que el PSC netegi els càrrecs corruptes així com els funcionaris que tenen responsabilitats públiques tant a Ciutat Vella com a tota la ciutat de Barcelona. És vergonyós que els membres d'una agrupació d'un partit amenaci a una regidora o qualsevol càrrec (se sospita que les amenaces que va rebre l'exgerent de Ciutat Vella provenien de membres de l'agrupació del PSC d'aquest districte), donat que si aquells que, en principi, dediquen un temps del seu lleure voluntàriament a donar sentit, des de la base, a un partit polític ho fan per interés particular i amagant conductes delictives, què no faran si algun dia arriben a tenir un càrrec públic.

Només de pensar-ho m'entra la por al cos.

tornant a la infantesa

2010-10-02T09:49:00.004Z

Els que vam viure la nostra infantesa a cavall entre finals dels 70 i els 80 tenim alguns records generacionals comuns:
1.- Verano azul
2.- la família Telerín
3.- Espinete
4.- los Payasos de la tele i el "cómo están ustedes"
5.- blandiblub
6.- Ayrgam Boys i clicks de famobil
7.- cubo Rubik
8.- Star Wars
9.- Exin Castillos
10.- anuncio de "Tulipán"

i moltes altres coses. Fer-les presents de tant en tant va bé no per pensar que temps passats van ser millors però sí per valorar que en la senzillesa en moltes ocasions està l'entreteniment, el viure moments agradables, el gaudir amb la família i els amics d'una sobretaula a casa jugant a jocs de taula...

Eduardo Aldán (actor que va començar a ser conegut a la darrera etapa de l'Un,Dos,Tres fent de venedor d'enciclopèdies, i que ha participat a Caiga quien Caiga) fa 5 anys que interpreta un monòleg sobre aquests records d'infantesa dels nens dels 80, es titula "Espinete no existe", i, malgrat que en certs moments perds alguna paraula perquè s'expressa amb molta rapidesa, el text és brillant, el desenvolupament de l'espectacle (amb la complicitat i gràcia del regidor) es fa molt amè, en definitiva gaudeixes d'una molt bona estona per la manera de fer d'Aldán i perquè connectes amb els teus records.

Nostàlgia dels 80?

un cant a la tolerància

2010-09-27T19:44:00.004Z

Aquest any es commemoren 50 anys de la publicació del llibre de Nell Harper Lee "Matar a un ruiseñor" (1960). El vaig llegir quan era adolescent i em va remoure molt, la defensa de les pròpies conviccions per part de l'advocat Attikus Finch en un moment en que el racisme al Sud d'Estats Units es trobava en el seu moment més alt, aquest racisme provocava l'acusació d'un innocent (negre) de la violació d'una jove dona blanca.

El tema principal del llibre es pot dir que és la injustícia i la falsa acusació, acompanyades d'un racisme exacervat, però el fet que la narradora principal de la història sigui la filla de Finch, Scout, de 6 anys, també aporta un altre element que és la pèrdua de la innocència, la presa de consciència de la hipocresia i la doble moral de la societat americana de l'Alabama dels anys 30.

Del llibre es va fer una adaptació cinematogràfica dos anys després de la publicació de la novel.la, dirigida per Robert Mulligan i protagonitzada per Gregory Peck (guanyador de l'Oscar aquell any per la seva magnífica interpretació de l'honest i lluitador advocat Finch), van plasmar en llenguatge audiovisual les paraules de Harper Lee permetent que la història, basada en un fet real, fos coneguda per molta més gent.

Un llibre i un film imprescindibles que, en el meu cas se m'està despertant la necessitat d'una relectura.

Deixo aquí unes paraules que adreça Attikus Finch al seu fill Jem per explicar-li el que és realment la valentia...:

"Quería que descubrieses lo que es el verdadero valor, hijo, en vez de creer que lo encarna un hombre con una pistola. Uno es valiente cuando, sabiendo que la batalla está perdida de antemano, lo intenta a pesar de todo y lucha hasta el final, pase lo que pase. Uno vence raras veces, pero alguna vez vence."

canto a la libertad

2010-09-25T22:42:00.005Z

M'he esperat uns dies per poder dedicar unes línies a Jose Antonio Labordeta.

Vaig aprofundir en la seva música gràcies a una companya de la carrera de Sociologia que era de Saragossa, tot i que ja coneixia alguna de les seves cançons, va ser aquesta persona la que em va fer escoltar el sentit de les seves lletres.

Labordeta va saber mantenir les seves conviccions fins al final i va saber també fer-les arribar a tots. La política no el va canviar, va assumir plenament el que significava ser un representant dels ciutadans, escollit per ells per parlar en el seu nom. Al llarg de 8 anys va fer present, com mai ningú abans ho havia fet, la veu dels aragonesos al Congrés dels Diputats. Va defensar els drets dels seus conciutadans pel que fa a l'aigua de l'Ebre, els problemes amb les comunicacions per carretera i tren que pateixen a Terol, així com d'altres temes...

I va demostrar que es pot estar en política sense vendre's i sense fer d'aquesta una professió. Molts de nosaltres ens emportem una motxilla plena de la seva sabiesa, de les seves cançons, del seu exemple.

Vaig seguir-lo en molts concerts i també en les seves intervencions al Congrés dels Diputats.

El seu record m'acompanyarà... amb les seves mateixes paraules:

Recuérdame

como un árbol batido

como un pájaro herido

como un hombre sin más; recuérdame

como un verano ido

como un lobo cansino

como un hombre sin más.

(cançó "Ya ves", J.A. Labordeta)

Felicitat

2010-09-14T16:56:00.004Z

Sempre havia dit que no crec en la FELICITAT en majúscules, que la vida es viu en un sol pla i que hi ha moments de dolor i moments plens d'alegria. Després d'haver viscut els darrers dies en un núvol potser hauré de començar a pensar que això no és així, que la felicitat existeix, dosificada en moments intensos que et fan suportar millor la rutina, però existeix.

I aquí estic, no volent deixar escapar un dels moments més feliços de la meva vida, fent un repàs dels bons moments compartits i de la gent amb qui els he viscut, i buscant un lloc on posar la suma d'aquests moments per tal que vagi engrossint-se mica en mica i vagi acompanyant-me ara i sempre

La felicidad siempre viaja de incógnito, sólo después que ha pasado sabemos de ella.

40 anys!!

2010-09-09T19:37:00.003Z

Déu meu!! aquí em teniu, a unes hores de canviar de dècada... i ja en són 4. No sé si serà coherent a partir d'ara seguir mantenint l'esperit dels 30 però no hi puc fer res, em sento com Peter Pan. No sé si serà perquè el nostre ritme vital difereix molt de generacions anteriors, que arribaven als 40 amb pràcticament tot fet, una família tradicional, una feina estable i gairebé de per vida, el pis pagat, ... i nosaltres, què?

Sense estabilitat a la feina, vivint de lloguer sols o en parella, o compartint pis com si fossim estudiants, i sense un plantejament clar de si volem tenir fills o no.

Bé, arriben els 40 i això ja no hi ha qui ho aturi... serà qüestió de començar a centrar-se i acabar de construir el nostre futur, encara que sense oblidar el present i gaudint de cada moment perquè quan el present marxa ja no torna...

Sant tornem-hi!!

2010-09-03T18:44:00.002Z

Ja estem de nou aquí després d'un mes de desconnexió de la feina i de les obligacions del dia a dia... per sort ho podem fer un cop a l'any, però penso que fer petites aturades al llarg de l'any és molt sa encara que sigui tant sols marxar un cap de setmana fora o fer excursions d'un dia a pobles o ciutats amb encant. Jo el darrer any ho he fet un parell o tres de cops i t'aclareix les idees, visitar Rupit, Colliure, Girona, Tarragona... és altament recomanable.

Però ara és temps de reprendre els compromisos, de tornar en el meu cas a assumir el paper de servidor públic que porto desenvolupant des fa molts anys dins i fora l'administració, sobretot dins d'aquesta, i intentar millorar les condicions de vida de la gent que m'envolta tant a la feina com a la meva vida privada.

I també és temps de tornar a gaudir de Barcelona i la seva oferta cultural... fa un mes que no vaig al cinema, Deu meu!! estic que ja no puc més!! la cartellera m'està fent "la ola"... i, com sempre quan torno de l'estiu, em faig la proposta d'anar un cop a la setmana al cinema, espero que aquest curs sigui possible i no faci passar per endavant altres compromisos.

Però no solament de cinema viu l'home, també de música, teatre, exposicions, ... de moment ahir ja vaig anar a veure un espectacle que unia teatre amb dansa. Es tracta de "Hermanos de baile", proposta que uneix comicitat amb hip-hop, claqué i flamenc.

En fi, que tenim molt per fer i molt per descobrir en els propers 11 mesos...

VACANCES!!

2010-07-31T16:15:00.003Z

Quan arribem a finals de juliol, les piles ja estan en hores baixes i necessitem recarregar-les. En el meu cas, aquest ha estat un any intens. Vaig canviar de lloc de treball i, tot i que continuo treballant a la Direcció General d'Acció Cívica, ara estic a un equipament a Terrassa.

Haver de coordinar la feina d'altres persones i dinamitzar un equipament era tot un repte venint d'una tasca d'atenció directa a la gent com era l'Oficina d'Acció Ciutana d'Hostafrancs, però tot és qüestió de resituar-te i fer-te amb el nou lloc de treball. Si, a més a més, tens la fortuna, com és el meu cas, de trobar-te a uns companys que et faciliten molt la feina, que et posen ràpidament al dia de com està l'equipament i, per una altra banda, els companys que es troben als serveis centrals donen ple suport a les teves iniciatives, totes les pors s'esvaeixen mica en mica.

Tot i que el barri on es troba el Casal Cívic és molt complicat de dinamitzar, sembla que he aconseguit fer un gir i millorar el seu funcionament, ara el repte serà aconseguir que vinguin joves a fer activitats al Casal (ja tenim un projecte pensat per ells) i que els veïns s'impliquin i participin més de la vida del Casal.

A partir del setembre resta molt per fer, ara toca recarregar les piles i descansar.

A reveure i bones vacances a tots!!

nostàlgia del cinema

2010-07-25T10:03:00.003Z

Per segona vegada he pogut gaudir d'una experiència molt recomanable pels nostàlgics del cinema, es tracta d'una proposta conjunta entre Las Golondrinas i el Cinematógrafo Napoleón per poder gaudir de films de cinema mut i curts d'animació dels inicis del cinema, la proposta es diu Cinemar.

Es tracta d'un passeig en golondrina pel port de Barcelona, amb la brisa marina acaronant-te, i gaudint d'alguns clàssics dels origens del cinema. Films com The kid, de Charles Chaplin, curts de Popeye o Betty Boop, o peces considerades com les primeres imatges cinematogràfiques (Los obreros saliendo de la fàbrica, dels germans Lumière).

Si voleu passar una bona estona, en bona companyia, us recomano aquesta proposta especialment.

amor pel teatre

2010-07-19T18:59:00.005Z

Fa dies que tenia pendent escriure sobre una obra de teatre que he vist darrerament, no havia tingut temps i fa dos dies una de les intèrprets de l'obra em va picar dient que d'altres membres del grup de teatre creien que no m'atrevia.

Com que ja he vist dues altres representacions del Grup Horitzó ja puc confesar-me fan d'aquesta gent... algu que dedica hores del seu temps lliure cada setmana a triar l'obra, assignar els personatges, treballar el texte, assajar-lo i, finalment mostrar els fruits de tot això a qui vulgui veure-ho mereix la meva admiració, és més, aquells que són capaços d'empassar-se la vergonya i pujar-se dalt d'un escenari a defensar un personatge que no té res a veure amb ells aconseguint entretenir d'altres, es mereixen un monument.

Dit això, passaré a comentar la darrera obra que han representat els amics del Grup Horitzó. Imagino que era tot un repte escollir una obra que està basada en un film que el propi director va adaptar a obra de teatre. Estem parlant de Família, de Fernando León de Aranoa. La història gira al voltant de l'aniversari de Santiago, dia en que aquest no es vol sentir sol i convida a la família a celebrar-ho amb ell però el dia no es quedarà només en cantar l'Aniversari Feliç i bufar les espelmes, descobrirem què amaguen cadascun dels personatges/membres de la família, les relacions entre ells i, sobretot, perquè assisteixen a la celebració de l'aniversari de Santiago.

Com en d'altres ocasions Oscar Blesas i Abraham Garcia donen vida als personatges principals de l'obra, en aquest cas l'Oscar fa de Santiago, el protagonista de la història, i l'Abraham fa de Ventura, germà de Santiago. Malgrat tot, aquesta és una obra coral on els personatges tenen un temps força equilibrat dins l'obra.
Tot i que faltava una mica més de treball sobre el texte, crec que van defensar-lo força bé i van saber superar les dificultats tècniques (i van ser moltes, entre elles que se n'anés la llum a la sala) amb professionalitat.

Com a espectadora habitual d'aquest grup tant sols demanaria una cosa per quan representin les obres a l'estiu... si us plau, que l'entitat us posi aire condicionat o ventiladors!!

Esperarem amb delit la propera obra...

gran nit

2010-07-06T19:17:00.004Z

Viure a Barcelona dóna moltes alegries a aquells qui ens agrada la cultura i estimem aquesta ciutat.

El dissabte a la nit la muntanya de Montjuïc obria les seves portes perquè els noctàmbuls ens passegessim i gaudissim de concerts i altres espectacles, així com de museus i exposicions. Caixafòrum, Poble Espanyol, la Fira de Barcelona, el MNAC, el Mirador del Migdia, ... s'omplien de propostes. Jo vaig anar a veure un espectacle d'acrobàcies al Teatre Grec, després vaig poder prendre una copa envoltada de pau als jardins del Grec, i cap a la 1h. vaig moure'm cap al MNAC a escoltar un concert de música africana a la Sala Oval. Hi havia força ambient dins i fora del MNAC, molts turistes encuriosits es van apropar sorpresos que de forma gratuïta poguessin disfrutar d'una nit festiva envoltats de cultura.

Ha estat una bona manera d'entrar de ple en l'estiu, esperem que la bona temperatura que aquella nit vam viure es repeteixi al llarg dels propers mesos i poguem sortir a fer una cerveseta a una terrassa sense morir-nos de calor.

què cal tenir per dedicar-se a la política?

2010-07-01T19:54:00.003Z

La dimissió d'Itziar González, ex-regidora de Ciutat Vella, m'ha acabat de confirmar que per dedicar-se a la política cal tenir una "pasta" diferent, tenir més estòmac per deixar passar certes coses, saber parlar sense dir res i tenir una idea molt determinada del que és el bé públic, millor dit no tenir gaire idea del que és...

El cas Palau ha fet sortir el pitjor d'alguns representants polítics: pressionant per facilitar les coses a Millet i Montull, fent cas omís del que els veïns ja sabien fa temps, deixant-se manipular per dos lladres vestits d'honorables barcelonins...

El sòl públic, és això, públic,

i quan té aquesta qualificació és per alguna raó, les requalificacions de sòl destin

at a equipaments per sòl urbanitzable han d'estar clarament justificades destinant una part a habitatge protegit però, en aquest cas, la requalificació (arribant a modificar el Pla General Metropolità en un Ple de l'Ajuntament) per construir un hotel de luxe (quan ja estava en mans privades el projecte) no té justificació possible.

Com s'ha arribat a l'extrem que els nostres polítics siguin titelles del patrimoni privat? Sembla que el nostre alcalde i els seus regidors no han aprés res després de governar la capital catalana en els darrers quatre anys, després de fer el ridícul amb la consulta de la Diagonal, gastant-se 3 milions d'euros per comprovar l'allunyament de la ciutadania, ara es veuen embolicats alguns d'ells (tant del principal partit en el govern de la ciutat com de l'oposició) en l'afer Palau, què més ens resta per veure...? Això serà com una gimkana a partir d'ara, anirem esperant els nous aconteixements...

clientelisme associatiu

2010-06-19T17:49:00.004Z

En els anys anteriors al tripartit la gent que ens dediquem des fa molts anys a feines relacionades amb l'àmbit social qüestionàvem la utilització de les subvencions públiques per recolzar aquelles entitats properes a Convergència i Unió, sobretot les Associacions de Veïns i entitats relacionades amb la cultura popular tenien uns privilegis que anaven més enllà de les finalitats incloses en els seus estatuts. Em refereixo a aspectes com: donar al president o membres de la junta directiva de l'entitat un lloc de treball a la Generalitat, atorgar subvencions molt quantioses, cedir-los espais perquè fossin utilitzats com a seus pagant la llum, el telèfon, l'aigua, ...
Quin era l'objectiu de CIU a l'hora d'actuar d'aquesta manera? Es poden fer moltes suposicions, però la que sembla més evident és la de tenir-los al seu costat, compensar favors, apaivagar les crítiques dels veïns o socis cap a la gestió del partit en el govern.

Malauradament, la roda gira i torna a estar al mateix lloc, els partits que conformen el tripartit estan actuant de la mateixa manera, tant des de la Generalitat com des dels ajuntament. Potser no utilitzen la fòrmula de la subvenció però sí la del contracte per la gestió de serveis públics, atorgant aquesta a entitats "amigues" i, en la majoria de casos, sense inspeccionar les condicions laborals dels seus treballadors ni la qualitat del servei que estan oferint en nom de l'Administració Pública.
No es pot mirar cap a un altre lloc quan qui gestiona un servei públic no garanteix uns mínims, s'ha de tenir molta cura en la manera en que s'ofereix el servei ja sigui aquest social, cultural, educatiu, d'orientació i suport en la recerca de feina, ... En moments com l'actual en el que s'estan retallant drets socials i es destinen menys diners a prestacions i recursos socials, els responsables públics no es poden permetre el luxe d'externalitzar els serveis sense garantir-ne la qualitat i aquesta passa per: reconéixer el treball dels professionals que hi treballen oferint-los unes condicions laborals adequades, vetllar perquè els ciutadans estiguin ben atesos i rebin el servei o prestació a la que tenen dret, revisar que les instal.lacions i materials utilitzats reuneixin les condicions adequades, garantir la participació dels professionals i usuaris en la millora de les condicions del servei, ...

Se'n parla molt de QUALITAT i crec que moltes vegades no se sap què vol dir... en molts casos resta molt allunyada de la satisfacció de les necessitats d'usuaris i professionals d'un servei públic.

Fellini!!

2010-06-13T19:25:00.005Z

Avui finalitzava l'exposició que ha dedicat el Caixaforum al gran director italià Federico Fellini. Tot i que no he vist totes les pel.lícules que va fer, és un cineasta prou conegut com per tenir certa idea de la seva forma de veure el cinema...

Molt aprop de la realitat, del poble, de la cultura popular, dels personatges singulars, Fellini va retratar com pocs directors la societat italiana dels anys 50 i 60. Utilitzant Marcello Mastroiani com el seu alter ego en molts dels seus films va deixar entreveure parts de la seva biografia i, sobretot, la seva admiració per les dones, la seva passió pel circ, ...

Sols els grans directors aconsegueixen marcar la història del cinema amb escenes que formen part de l'imaginari de tots nosaltres: el bany a la Fontana di Trevi d'Anita Ekberg i Marcello Mastroiani a La Dolce Vita, l'adolescent perdent-se entre els pits d'una estanquera a Amarcord, Giulietta Masina observant una processó a La Strada. I no cal dir com ens ha marcat a molts cinèfils la música de Nino Rota, compositor de moltes de les bandes sonores dels films de Fellini, aconseguint acompanyar la imatge de manera que ambudes són indisolubles.

Fellini és un dels grans cineastes del cinema europeu, 24 vegades nominat als oscars en diferents categories va aconseguir 4 vegades l'oscar a millor film de llengua no anglesa, així com 3 premis al disseny de vestuari i un oscar honorífic a tota la seva excelsa carrera. Va rodar fins al darrer moment i morí l'any 1993, uns mesos després moria la seva dona, l'actriu Giulietta Masina, musa i protagonista de la majoria dels seus films.

Va ser un artista prolífic, dibuixant, guionista, escriptor, director i, fins i tot, va participar com a actor a El amor, de Roberto Rosellini.

Llarga vida mestre Fellini!!

Vaga de funcionaris

2010-06-11T15:22:00.003Z

Sí, jo vaig secundar la vaga. Encara que en un principi no ho tenia del tot clar per certes desavinences amb els sindicats i perquè en la situació laboral que estem vivint, en la que aquells qui tenim feina som uns privilegiats, malgrat tot, penso que els qui fem un servei públic estem sent constantment menyspreats.

Menystinguts pels responsables polítics i mirats amb prejudicis pels ciutadans, els treballadors de les administracions públiques som principalment això, treballadors. Els nostres sous depenen de decisions polítiques, els augments o congelacions depenen dels pressupostos generals de l'Estat i no són objecte de negociació com sí passa en el cas de les empreses.

Una de les raons que fan que els ciutadans ens mirin malament és que tenim feina de per vida, això en alguns casos és fals, l'índex de temporalitat a Catalunya és força elevat, més que en altres sectors, un 25% en el cas del sector públic davant un 17% en el sector privat.

Les condicions d'accés per aquells qui no tenim "padrins" cada cop és més difícil, les oposicions comporten esforç i temps de dedicació i en molts casos no et garanteixen que tinguis plaça donat que els punts per haver treballat compten més que les notes de les diferents proves.

Per tot això, per la retallada dels sous (sous que en el cas de subalterns i auxiliars no arriben a mileuristes) i posterior congelació, per la rebaixa de les pensions i per la denegació de la retroactivitat de les prestacions de dependència, així com d'altres mesures que va acordar fa una setmana el Govern espanyol, vaig sortir al carrer el dia 8 de juny per cridar: "Manos arriba, esto es un atraco".

tranquil.litat dins la ciutat

2010-06-06T16:36:00.003Z

Els qui vivim en una gran ciutat mai podem dir que la coneixem prou, sempre descobrim nous indrets on gaudir i, encara que difícil, de tant en tant trobem espais on viure moments de tranquil.litat.

Ahir vaig tenir ocasió de descobrir un d'aquests indrets. Es tracta del Mirador del Migdia, dins del parc de Montjuïc, al costat de l'antic Sot del Migdia, on molts de nosaltres hem gaudit de grans concerts per les festes de la Mercè fins que es va decidir que era perillós organitzar-los en aquest lloc.

En el Mirador del Migdia trobem La Caseta, oberta des del mes de maig a agost, on es pot menjar i beure alguna cosa mentre gaudeixes de les vistes de Barcelona i de la pau de la muntanya de Montjuïc. Alguns vespres s'organitzen activitats lúdiques: passis de curtmetratges, actuacions en directe, ... O bé, si no voleu gastar

diners, hi ha tota una zona de picnic on podeu portar-vos alguna cosa de menjar i passar una estona amb la família i els amics.

Ahir hi havia un passi de curtmetratges iberoamericans i fotografia organitzat per Loisaida, entitat que ha portat a Barcelona un festival que s'organitza en diferents ciutats del món i que es va iniciar a Nova York.

Com dic, una nit agradable, en bona companyia, en un paratge que de ben segur tornaré a visitar...

Maruja Torres

2010-05-31T19:51:00.004Z

Sempre m'he considerat fan d'aquesta periodista, escriptora, amant del cinema, ... des fa molts anys vaig seguint les seves columnes i articles principalment al diari El País i m'he llegit pràcticament tota la seva bibliografia.

Reconec que els seus llibres més reeixits són els que estan escrits en clau periodística o que recullen articles seus (imprescindible Amor América, un recorregut per Llatinoamèrica des del sentiment i les emocions), però dues de les seves novel.les em van agradar força, l'autobiogràfica Un calor tan cercano i Mientras vivimos, guanyadora del premi Planeta l'any 2000.

Transcorregut un any després que la meva mare em regalés per Sant Jordi del 2009 la seva darrera novel.la, l'he llegida darrerament i m'ha decebut una mica. Esperadme en el cielo és un divertiment, una catarsi personal per reviure els bons moments viscuts en companyia de dos de les persones més importants de la seva vida, desaparegudes el 2003 i que formen part de la seva infantesa i adolescència i que van marcar bona part de la seva vida: es tracta de Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán.

Penso que el llibre no era mereixedor del Premi Nadal del 2009 donat que, com he dit abans, es tracta d'una catarsi personal que l'autora ha volgut compartir amb els seus lectors fent-los partíceps de l'amistat que la unia a aquests escriptors, fent que l'acompanyin en un recorregut pels llocs que formen part del seu imaginari: el Barri Xino, Egipte, Beirut...

Pels seus lectors fidels potser sí representa una curiositat, una manera de mirar per un forat l'ànima d'aquesta escriptora que es declara d'esquerres encara que molts cops es mostra escèptica davant el que passa en el món.

L'amor com a identitat

2010-05-25T19:58:00.004Z

De tant en tant la cartellera ens depara sorpreses plenes de sentit, que ens fan aprendre, que ens fan pensar... aquest és el cas de Io sono l'amore de l'italià Luca Guadagnino qui en el seu segon llargmetratge aconsegueix recordar-nos als retrats de la societat del segle XIX i principis del XX del gran Visconti.

Ambientada a l'actualitat ens situa davant una família burgesa al Milano actual, en el moment de fer el traspàs en la direcció de l'empresa de teixits familiar per part de l'avi al seu fill i nets... tot això serveix d'excusa Guadagnino per fer un retrat d'aquesta família, de les relacions entre ells i, sobretot, del que representa formar part de la família Recchi, què conforma la identitat de cadascun d'ells i com l'amor (en totes les seves vessants: mare-fill, parella, amistat, ...) i la passió poden retornar aquesta a qui l'ha perduda o la poden fer perdre per sempre...

El paral.lelisme final que un dels personatges fa entre la possible venda de l'empresa familiar i un element compartit entre dos que deixa de ser-ho, és d'una subtilesa meravellosa.

Tots els actors estan molt ben triats destacant per sobre de tots Tilda Swinton en el paper de Emma, la mare russa que ha perdut el seu nom des del moment que coneix a qui és el seu marit. Swinton ens regala alguns dels plànols més fascinants de la pel.lícula, gairebé sense maquillar se'ns presenta com una dona que vol recuperar l'alegria de viure i, sobretot, com he esmentat més amunt, la seva identitat.

En els darrers plànols del film podem trobar una de les imatges del dolor per la pèrdua més impactant dels darrers anys en el rostre de Ida, la incondicional minyona, que sap tot el que passa i s'avança al que vindrà...

El contrast entre la fredor de Milà i els boscos de San Remo, amb imatges emboirades, ens condueixen a través de l'amor i la passió entre la dona madura que no sap qui és i el jove emprenedor que té molt clar el que vol ser.

Habitación en Roma

2010-05-10T18:14:00.003Z

Sabia que era un risc anar a veure un altre film de Julio Medem però per com s'havia presentat a la premsa tenia un cert interès morbós sobre la història de dues dones joves que es coneixen una nit a la ciutat eterna i deixen anar la seva passió...

Després de la decepció que em va suposar Caótica Ana però també després d'haver gaudit amb La ardilla roja, Tierra, o Los amantes del círculo polar (la primera vegada, perquè després la vaig tornar a veure i no entenia com m'havia agradat el primer cop), potser encara tenia arguments a favor de tornar a creuar la porta d'una sala de cinema i visionar una altra de Medem...

Bé, espero haver aprés aquest cop que aquest director ja no m'aporta gaire cosa. Habitación en Roma es pot resumir en quatre escenes de sexe força aconseguides dins de 109 minuts de metratge ple de diàlegs que no reflecteixen el sentit de la relació entre les dues protagonistes, una interpretació per part de Natasha Yarovenko plena de fredor i que no fa creïble que pugui tenir cap sentiment envers la seva partenaire, una música massa present i unes pintures que serveixen d'excusa per donar continuïtat a la història utilitzades una mica amb calçador.

Sí m'agradaria destacar el paper d'Elena Anaya per la seva naturalitat, per la capacitat d'emocionar i de transmetre algun vestigi de la passió que se suposa que ha de desbordar aquesta història. El seu personatge encara dóna una mica de sentit a la narració però no és suficient com per aixecar un film que pretenia provocar al públic però que crec que passarà una mica sense pena ni glòria.

Un element que era bàsic en aquest film era el decorat, donat que està rodada pràcticament sencera en interiors, i penso que no està del tot ben triat, no aporta calor a les escenes, ben al contrari, refreda en certs moments i, com he escrit més amunt la utilització d'uns frescos imitant els clàssics no aporta gaire sentit a la història.

gent gran

2010-05-09T10:41:00.004Z

Sempre havia pensat que dins dels col.lectius amb els que des del treball social s'intervé, el de la gent gran era un dels que a mi em costaria més, primer per la distància generacional i després perquè en molts casos els aspectes relacionats amb la salut estan molt presents en tot el que expressen i fan i podia ser un motiu de distanciament per part meva.

Ahir vaig poder comprovar q

ue el meu imaginari preveia dificultats que potser no serien tals. Vaig tenir ocasió de passar tot un dia amb 30 persones amb una mitjana de 70 anys i va ser una de les experiències més enriquidores que he viscut.

Vam anar d'excursió amb un grup del barri del Pla de Bonaire (barri de Terrassa on està ubicat el Casal Cívic on treballo) a Bellpuig i Vallbona de les Monges. Vam visitar el convent de Sant Bartomeu i l'església de

Sant Nicolau de Bari, on es troba el mausoleu modernista del noble Ramon Folch (segle XVI

), a Bellpuig; i també vam visitar el monestir de Santa Maria, a Vallbona de les Monges.

Les visites van estar molt bé, jo ja coneixia Vallbona de les Monges, i malgrat alguns dels participants a l'excursió tenien problemes de mobilitat, van voler seguir les visites com tothom.

Vaig poder compartir tot un dia amb persones que tenen molta vida endarrera, que tenen moltes lliçons a donar-me, de les que puc aprendre molt. Gent que et fa relativitzar els problemes i et mostra com sempre has de mirar endavant perquè sempre hi ha algú esperant-te i necessitant-te, que no es pot baixar la guàrdia i que la vida és una lliçó constant.

Tant de bo recordi aquest dia i molts altres compartits amb aquestes persones grans, no solament per l'edat, amb el devenir del temps.

cultura popular

2010-05-02T15:35:00.004Z

Aquest cap de setmana he gaudit de dos propostes de cultura popular, del Nord (Catalunya) al Sud (Andalusia)... cadascuna d'elles amb elements distintius clars.

Per una banda, he estat a la Setmana Medieval de Montblanc. Passejant pels carrers engalanats, plens de gent, et veies impregnat per una època d'espasses i cavallers, d'estandarts i banderes, de conquestes de territoris i muralles, de remeis cassolans i menjar artesanal.

El poble de Montblanc es transforma per uns dies en un poble medieval on pots prendre un vi D.O. Conca de Barberà, menjar bons formatges i embotits, dolços i coques en recapte, veure cervesa artesanal, hidromel o d'altres beuratges d'èpo ques passades.

Després de gaudir amb l'ambient medieval em vaig deixar seduir per les sevillan

es, les rumbes i el flamenc, el fino i la manzanilla, el rebujito i les tapes, a la Fira d'Abril de Bonavista (Tarragona). S'ha de reconéixer que les ganes de festa de la gent del Sud no es pot comparar amb la dels catalans, tant sols en reconéixer una tornada d'una rumba se te'n van els peus i t'entren ganes de ballar, de deixar-te anar, de gaudir de l'ambien

t. S'agraeix que a Tarragona no estigués tant atapeït de gent com passa a la Feria de Abril de Barcelona i que els preus de les copes i el menjar no fossin escandalosos.

Bones estones viscudes en bona companyia, d'això és del que es tracta.

llibres vs televisió

2010-04-21T22:34:00.004Z

Al programa Banda Ampla de TV3 han plantejat com a debat la lectura enfront de l'audiovisual, ja sigui cinema o televisió.

El debat s'ha centrat en la poca afició a la lectura entre els joves perquè dediquen el seu temps lliure als videojocs o sèries americanes com "Lost". Bé, s'hauria d'aclarir que la manca d'afició a la lectura no és només característica dels joves, també dels adults, no podem presumir gaire de tenir un país on la gent és especialment lectora.

Ara bé, si les sèries de televisió o, especialment, el cinema fan que després la gent llegeixi benvinguts siguin. Vull recordar les magnífiques adaptacions cinematogràfiques que s'han fet de grans novel.les de tots els temps, d'altres no s'han fet amb tanta fortuna, malgrat això, si el veure en imatges una narració et convida a després llegir tot el que l'autor literari ha volgut explicar en un llibre, és un pas que estaria molt bé que la gent fes. Encara que jo aconsellaria llegir primer el llibre i després veure la pel.lícula.

Jo des de fa tres anys participo en un club de lectura de cinema organitzat per la Biblioteca Xavier Benguerel i llegim una novel.la i després visionem la seva

adaptació cinematogràfica, i us puc dir que estic gaudint moltíssim tot i que reconec que algunes adaptacions són una mica matusseres (per ex.: La fiesta del Chivo, basada en una novel.la de Vargas Llosa, una gran novel.la per una adaptació oblidable).

El que sí és cert és que no es pot convidar a la

lectura obligant a llegir, com en el cas dels adolescents que estan obligats a llegir clàssics de la literatura, s'ha de trobar el llibre que t'agrada, que et fa perdre la noció del temps, que et fa imaginar altres móns i, sobretot, que et fa créixer... solament d'aquesta manera es pot gaudir de la lectura.

De nou Madrid

2010-04-18T18:14:00.004Z

Fa un any i mig vaig fer una entrada sobre una estada a Madrid, en aquella ocasió la sensació era d'haver aprofitat molt el temps i haver descobert moltes de les possibilitats que té aquesta ciutat, un any i mig després he tornat a estar uns dies a la "capital del reino" i he tornat a gaudir moltíssim.

Aquest cop tenia un motiu afegit al marge d'anar a desconnectar de la feina i el dia a dia de Barcelona, aquesta vegada anava al casament d'una molt bona amiga meva (a més a més de ser cosina). Des que vaig arribar a Atocha fins que vaig marxar no vaig parar en els quatre dies que he estat a Madrid. He visitat dues exposicions (molt recomanable la dels impressionistes a la Fundación Mapfre), he pres una cervesa a la terrassa d'una biblioteca, he sopat a Chueca, he anat al rastro, he passejat per Lavapiés, he anat de vins per la Latina i he comprat llibres a la llibreria Ocho y medio. Tot això en 82 hores... com ho veieu?

El que sí he notat aquest cop que hi ha molta gent a Madrid, ja sigui perquè hi viuen o venen de compres, hi treballen o venen a fer turisme, tant se val, però he vist i la ciutat molt plena de gent. Un exemple clar és el fet que a la majoria de restaurants per sopar divendres o dissabte has d'encarregar taula encara que només sigueu 4 persones, i fan dos torns, un al voltant de les 21h. i un altre al voltant de les 23h. En els dos casos hi trobo inconvenients, el primer perquè si t'entretens xerrant, a les 23h. ja tenen ganes que marxis perquè espera la gent del segon torn; i el segon torn té l'inconvenient que acabes de sopar una mica tarc, a partir de la 1h.

Esperem que Barcelona no s'afegeixi a aquesta manera de fer, millor dit, esperem que a Barcelona no hi arribi tanta gent.

Malgrat tot això, sempre és un gran plaer posar els peus a la capital i observar a aquesta espècie que són els madrilenys, els castizos.

l'ofici d'actor

2010-03-28T12:56:00.003Z

Fins ara potser no era del tot conscient del que volia dir l'expressió "actor d'ofici" però darrerament he tingut oportunitat de veure dues pel.lícules que giren al voltant d'aquest tema ho he vist molt clar.

Màscares ens apropa a la creació d'un personatge teatral, a les primeres lectures del llibret, al procés de memorització del texte, a l'evolució dels assajos, a la introducció del vestuari, de l'escenografia per acabar d'integrar el personatge per part de l'actor, ... és un luxe poder copsar cada detall del treball d'un dels més grans actors d'aquest país, de la seva generositat en deixar-se gravar en tota aquesta tasca, mostrant les seves imperfeccions i els seus dubtes, les seves aportacions per millorar el texte... Aquest gran actor del que parlo és Josep M. Pou qui va permetre que els professors Elisabet Cabeza i Esteve Riambau (director de l'obra de teatre) gravessin tot aquest procés al llarg de 7 mesos i ens el presentessin a aquells qui estimem el cinema i el teatre.

Per una altra banda, Pájaros de papel, ópera prima d'Emilio Aragón ens apropa a les vicisituds dels membres d'una companyia de còmics al final de la guerra civil i inici de la postguerra, el control per part dels militars de totes les seves actuacions, la preparació de les seves rutines, el companyerisme i suport mutu, ... però sobretot és un cant als còmics i actors que treballaven en condicions míseres i que comptaven únicament amb la seva creativitat i imaginació. L'ofici familiar i les anècdotes viscudes per Aragón impregnen tot el film. El gran Luis San Narciso (director de casting) i el seu equip han aconseguit una selecció d'actors en estat de gràcia que recreen uns personatges a qui extreuen tota la seva gràcia i màgia malgrat les situacions difícils que viuen, a destacar Lluís Homar i Carmen Machi.

Salut als còmics i actors!! que ens facin seguir compartint les seves actuacions i, en definitiva, part d'ells en cadascuna d'aquestes.

intensitat dramàtica

2010-03-25T00:47:00.003Z

Podem trobar actualment en la cartellera de teatre barceloní una obra plena de moments d'intensitat dramàtica, es tracta de La función por hacer, al Teatre Villarroel.

Basada en Sis personatges en busca d'un autor de Luigi Pirandello, fa una reflexió sobre el fet d'interpretar o de viure les situacions, de l'existència dels personatges i la seva vida pròpia més enllà de la interpretació de l'actor, de sentir o fer-ho veure, de tenir la capacitat d'emocionar o de deixar indiferent.

Malgrat en més d'una ocasió s'utilitza en excés el crit per transmetre l'emoció del moment, els actors arriben a l'espectador amb la seva força dramàtica, aconseguint moments de gran intensitat.

Les interpretacions estan a un altíssim nivell, es nota que els actors tenen ofici i experiència (tres d'ells s'han fet coneguts a la televisió), destacaria per sobre de tots Barbara Lennie, amb una de les escenes on he vist millor representada la sublimació de la passió, i Miriam Montilla mirant d'entendre qui són aquells personatges que irrompen a la seva vida d'una manera tant brutal...

Si voleu veure una bona reflexió sobre el fet d'actuar i fer arribar l'emoció no us podeu perdre aquesta obra.

Identitat

2010-03-15T23:15:00.003Z

"Al fin y al cabo. Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos. La identidad no es una pieza de museo, quietecita en la vitrina, sino la siempre asombrosa síntesis de las contradicciones nuestras de cada día."

(El libro de los abrazos, Eduardo Galeano)

Dones

2010-03-14T19:25:00.005Z

Tot i que no em considero especialment feminista i moltes propostes que tenen a veure amb aquest àmbit no acostumen a despertar el meu interés, en els darrers dies he pogut gaudir de dos activitats que giraven al voltant de les dones.

Per una banda, el primer film del Cicle Mirades organitzat pel BEC, aquest cop dedicat a documentals realitzats per dones. Sisters in law ens apropa a l'esforç continuat d'una jutge, una fiscal i una advo

cada que han decidit dedicar la seva tasca a la defensa de les dones al Camerún.

Aquestes professionals suposen un raig d'esperança en una societat tradicional basada en el poder de l'home, tant si es tracta del pare com del marit, sobre la dona; la tasca d'aquestes tres professionals està encaminada a denunciar els abusos de tot tipus dels homes sobre les dones, ja sigui en forma de violació, maltractament, matrimonis convinguts, ...

Els dijous 18 i 25 de març es projectaran a la Casa Elizalde uns altres dos documentals dirigits per dones: Alhambra (el meu cine), de Meritxell Soler, dedicat a un cinema desaparegut a La Garriga; i Màscares, d'Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, que fa un seguiment de la preparació d'una obra, la seva representació i tot el que envolta una gira, posant els ulls en la figura del gran Josep Maria Pou.

Per una altra banda, divendres vaig poder participar en el sopar de dones del districte d'Horta-Guinardó, una celebració lúdica i una demostració de la vida associativa que es mou al districte. Hi participen els col.lectius de dones que treballen a Horta-Guinardó, així com les dones que ocupen càrrecs institucionals en aquest territori.

cine, cine i només cine

2010-03-01T22:36:00.005Z

Després de passar tres dies envoltada de cinema... què més puc demanar!! Vaig començar el dijous veient A single man, una obra poètica d'un nouvingut al cinema com és el dissenyador Tom Ford. Aquest director novell aconsegueix envoltar-nos de glamour i bellesa a cada escena, amb un Colin Firth en estat de gràcia que ens emociona amb la seva evocació constant de l'amor romàntic. El color de la imatge, en una escala de grissos, ens fa situar-nos més fàcilment en els anys 60. Un film molt recomanable...

En segon lloc, vaig anar divendres a veure Nine, de Rob Marshall, un homenatge en tota regla al gran Federico Fellini:

dones plenes de carnalitat, un protagonista influenciat per la mare, i l'amor pel cinema italià des del primer fotograma. No puc valorar si és

una gran pel.lícula, crec que hi ha altres musicals que han tingut més qualitat, però és un film que et fa passar una bona estona, amb unes bones interpretacions femenines, especialment Penélope Cruz (aquest cop sí, no en el cas de Vicky Cristina Barcelona) i amb imatges de

Roma que et fan venir ganes d'anar-hi...

I, finalment, el festival ANIMAC d'animació que se celebra des de fa 14 anys a la ciutat de Lleida. Aquest any han inclós altres gèneres a banda de l'animació i s'han pogut visionar veritables joies de l'art audiovisual. A les sessions que vaig tenir la sort de poder assistir, vam visionar The Sandman, dels germans Quai, animadors anglesos que aquest cop fan una incursió en el món de la dansa i en un migmetratge sense diàlegs, tant sols amb el moviment i la música ens expliquen la història d'aquest personatge creat per E.T.A. Hoffman que deien que prenia els ulls de la gent.

En aquest festival hem pogut descobrir una obra amagada al nord d'Europa i que els organitzadors del festival han tingut l'encert de mostrar-nos, es tracta de Dreams that money can buy de Hans Richter, creador alemany de principis del segle XX que va comptar amb la col.laboració d'alguns dels artistes més representatius del surrealisme i el dadaisme com Alexander Calder, Marcel Duchamp, Fernand Léger i el gran Man Ray. El film ens transmet l'evocació dels somnis en diferents formes i textures, amb una excel.lent factura plàstica.

Com veieu han estat uns dies per gaudir plenament d'una de les arts més completes.

música de cinema

2010-02-19T17:49:00.003Z

Fa temps que m'interessa molt tot el que envolta a la música de cinema... com es fa una banda sonora? qui i com es decideix en quines escenes hi haurà música i en quines no?

Des de ben petita que he anat adquirint el k7 (en el seu moment) i ara el CD de les bandes sonores que, en veure la pel.lícula, m'arribaven especialment. Algunes eren composicions originals, d'altres compilaven peces musicals creades anteriorment, però en totes les ocasions em quedaven les tonades al cap més enllà del visionat del film.

Ahir, coincidint, un any més, amb el Festival Visualsound (al que estic lligada des dels seus inicis), vaig poder assistir a una classe magistral del compositor Alfons Conde amb el títol: "què s'ha de saber per dur a terme un projecte de banda sonora original?".

L'Alfons ens explicava les tres funcions principals de la música en el cinema:

- Funció exterior - s'utilitza per emfasitzar les escenes, sobretot quan hi ha alguna acció.

- Funció interior - quan es vol transmetre el que pensa i viu el personatge sense que hi hagi diàleg, només amb la música es pot arribar a copsar els seus sentiments i pensaments.

- Funció tècnica - per lligar diferents escenes, s'utilitza sovint quan es vol donar sensació de pas del temps o quan hi ha una el.lipsi narrativa.

També aquest músic ens va explicar diferents programes amb els que es treballa actualment tant en PC com, principalment, en Macintosh.

Per una altra banda va parlar del procés d'elaboració de la banda sonora, des que es fa la música per un trailler d'un film fins que s'aconsegueix el projecte de tota la pel.lícula. La intervenció del director i el productor en el procés.

És una llàstima que en molts moments no hagin estat valorats aquests professionals ja que molts de nosaltres recordarem sempre algunes tonades encara que no recordem a quines escenes o, fins i tot, pel.lícules pertanyen.

Treballs com els de John Williams a Star Wars o La lista de Schindler, el tàndem d'Ennio Morricone amb el director Sergio Leone als Spaguetti Western, les composicions de Bernard Herrman pel gran Hitchcock, o referint-nos a compositors més propers, el tàndem Alberto Iglesias-Pedro Almodóvar, o els treballs de Roque Baños a Celda 211, La Comunidad o Goya en Burdeos.

A partir d'ara, feu com jo, quedeu-vos a la sala de cinema fins al final dels subtítols per poder esbrinar de qui és la banda sonora o les diferents peces musicals que escoltem al llarg del film.

arribarem a cobrar una pensió?

2010-02-11T20:38:00.003Z

Cada cert temps el Govern llença "globus sonda" al voltant del futur de les pensions, segons el partit que governa la utilització de la por va en una banda o una altra... El PP propugnava les bondats de fer-se un pla de pensions privat i ara el PSOE surt amb la idea d'allargar la jubilació als 67 anys, retallant el dret de gaudir del teu temps a una edat en que encara es pot tenir salut.

Crec que els trets no han d'anar en aquest sentit.

Si es prohibissin les prejubilacions als 52 anys, o bé, es fes pagar a l'empresa tot el cost d'aquestes i que els prejubilats no passin a rebre prestacions econòmiques per

part de la Seguretat Social una altra cosa seria.

Ja fa un temps que certes prestacions de caire no contributiu, com les pensions no contributives, no van a càrrec de la Seguretat Social sino del que es recapta via impostos, això va alleugerir una mica la despesa de l'INSS però encara resten algunes prestacions que s'haurien de treure del pressupost de la Seguretat Social.

Per una altra banda, penso que el pagar 420 euros als aturats ha estat un error donat que aquests diners es podien haver utilitzat per incentivar la contractació per part de les empreses, sino la única cosa que es fa és allargar el temps de desesperació de la gent.

Esperem que la situació que estem

vivint se superi el més aviat possible, a mi em recorda molt a la segona meitat dels 80 quan va entrar Felipe González com a president, en aquell moment hi va haver una gran recessió

degut a la reconversió industrial i la crisi dels "astilleros", es va arribar gairebé al 20% d'atur. I no es pot consentir que l'actual ministre de treball, Celestino Corbacho, s'escudi en que l'atur tècnic (el que resta en època de creixement i que serveix per renovar el mercat de treball) a Espanya està al voltant del 12% enfront del 5% de la majoria de països europeus, aquesta no és una bona dada per una economia inestable com la nostra.

vaga cinemes

2010-02-02T20:40:00.003Z

Com a cinèfila no podia deixar passar l'ocasió de parlar de la vaga de cinemes que es va produir a molts cinemes de Catalunya. Penso que s'han barrejat moltes coses.

El primer error l'ha comés l'administració de la Generalitat en barrejar el tema de normalització lingüística amb un àmbit de lleure com és el cinema. En segon lloc, per la via de la imposició no s'aconsegueix res, precisament ahir a BTV sortia una entrevista amb Jordi Pujol parlant sobre aquest tema i comentant les diverses trobades que havien tingut amb el que va ser president de les majors americanes, Jack Valenti, i els intents infructuosos que entengués el fet de la diversitat lingüística que hi ha a Catalunya. Les grans empreses americanes que produeixen, distribueixen i, fins i tot, exhibeixen, no atenen a paràmetres culturals sino econòmics i, si pensen que els catalanoparlants no suposem un volum de públic suficient no pagaran el doblatge al català.

Quan deia al principi d'aquest post que s'han barrejat coses diferents em referia a que la llei del cinema hauria de defensar principalment el cinema català, això vol dir, el cinema fet a Catalunya perquè, ara per ara, la indústria espanyola està a Madrid i no pot ser que tenint tants bons actors i guionistes catalans tots hagin d'agafar l'AVE per poder viure de la seva feina. I pel que fa al tema de l'idioma, com a cinèfila no puc més que defensar la Versió original i la subtitulació al català, en tot cas. Quan podrem veure les sigles VOSC, en comptes de VOSE?

L'altre dia un bon amic cinèfil em comentava una cosa bona de la llei: és la primera vegada que fa esment als cineclubs, pels que formem part d'un és una gran satisfacció que se'ns reconegui com a part del setè art.

Llarga vida al cineclubisme català!!

vull ser familiar de Fèlix Bitllet

2010-01-29T19:41:00.003Z

Cada cop que van sortint notícies sobre el cas del Palau de la Música em pregunto: què han fet les administracions en els darrers anys? m'és indiferent si la Generalitat estava governada per CIU o pel tripartit, qualsevol dels dos governs van mirar cap a una altra banda... sino com es pot entendre que el frau hagi estat tant gran perquè malgrat parlem d'una entitat privada, la seva gestió estava en mans d'un Consorci en el que hi eren presents el Ministerio de Cultura, la Generalitat i l'Ajuntament. Un Consorci se suposa que es regeix pel dret administratiu i totes les seves despeses han de ser intervingudes per la Intervenció General, dins del Departament d'Economia i Finances de la Generalitat. Com pot ser aleshores que ara surtin totes les malversacions de fons que en els anys anteriors no s'han trobat.

La notícia que s'ha publicat a la premsa avui que un dels interventors assignats al Palau és parella de la filla de Jordi Montull i, tot i que, des que es va saber aquest fet se'l va destinar a intervenir d'altres entitats, es va aprofitar dels diners del Palau per reformar la casa que comparteix amb Gemma Montull a Teià. Des fa uns mesos se l'estava investigant per part de la Generalitat i se l'ha rellevat de la seva tasca d'interventor.

Amb l'obertura de diligències pel Tribunal de Cuentas les administracions comencen a plantejar la revocació de les subvencions atorgades els darrers anys a través de convenis o transferències directes, com pot ser que ara que la pilota s'ha fet gran prenguin aquestes mesures i no les hagin pres abans?

Els qui coneixem la gestió de subvencions sabem que si les entitats, petites o grans, no justifiquen fins al darrer euro tenen el perill de veure-les revocades parcial o totalment i que en la convocatòria següent vegin reduïda la quantia atorgada.

Com pot ser que cap dels implicats en el control dels comptes del Palau hagi actuat anteriorment? Les irregularitats en aquest control venen donades no tant sols pel que fa a les subvencions i transferències rebudes sino també pel fet que el Palau de la Música té darrera una Fundació i totes les fundacions compten amb dues figures de direcció: un patronat i un protectorat.

En el cas de Catalunya, el protectorat sobre les fundacions l'exerceix la Generalitat. Totes les fundacions han de presentar el balanç i l'estat de comptes cada mig any al protectorat i aquest ha de revisar aquests documents.

Què s'ha fet fins ara en el cas del Palau? la meva indignació ve donada perquè el "cas Millet" pot crear desconfiança en els ciutadans respecte a les fundacions i associacions i no hauria de ser així, la majoria d'entitats fan una bona tasca social i cultural i no provoquen fraus tant flagrants com els que han causat Fèlix Millet, Jordi Montull i el seu entorn.

Esperem que les administracions i els partits que les dirigeixen aprenguin la lliçó i que no segueixin amb els diners públics.

Us deixo un article de El País que explica els darrers aconteixements sobre aquest tema...

el amor pels llibres

2010-01-19T18:05:00.007Z

Els lletraferits sempre tenim algun llibre que llegim i rellegim periòdicament perquè a cada moment que el tenim a les mans ens torna a fer vibrar, torna a connectar amb el nostre jo més profund i torna a dialogar amb nosaltres. En el meu cas, una de les històries que em produeix més emoció tornar a llegir és 84 Charing Cross Road

Novel.la autobiogràfica escrita per Helen Hanff, ens fa participar de la relació epistolar d'un alter ego de l'autora, de fet té el personatge té el mateix nom, i un llibreter de vell britànic, Frank Doel. L'amo

r pels llibres recorre tota la novel.la, el gran coneixement que té l'escriptora dels clàssics és aclaparador, la seva ironia quan rep els enviaments de Doel re

specte al tracte que els amos anteriors d'aquells llibres li han donat és exquisita i, sobretot, l'amistat epistolar entre dues persones que comparteixen la mateixa passió és entranyable.

Vaig tenir la sort fa un temps de veure les versions cinematogràfi

ca i teatral d'aquesta novel.la. En el cas del film, dirigit per David Hugh Jones el 1987, el seu productor, el director Mel Brooks, li va oferir com a regal a la seva dona Anne Bancroft pel seu aniversari de tal manera que li va regalar el paper de la irònica escriptora americana Helen Hanff, Frank Doel va ser interpretat pel gran Anthony Hopkins.

En el cas de l'obra de teatre, va estar dirigida per Isabel Coixet l'any 2004 i interpretada per Carme Elias i Josep Minguell. L'escenografia va ser un encert: una taula molt llarga amb una muntanya de llibres al terra que dividien l'escenari en dos parts, i feien creïble que els dos personatges coincidissin en l'espai encara que es trobaven en dos ciutats a banda i banda de l'Atlàntic, Hanff ocupava la part esquerra de la taula i Doel la part dreta.

Us engresco a llegir aquesta petita joia de poc més de 100 planes (en la versió catalana), us farà riure, us entretindrà i, sobretot, us descobrirà que darrera de cada llibre hi ha les sensacions, el riure i l'emoció, que cada lector ha sentit en tenir-lo a les mans.

El millor del cinema espanyol del 2009?

2010-01-13T20:02:00.007Z

Arriba el mes de gener i arriben també els premis Goya, aquest any la collita és força equilibrada. Els cinèfils una mica mitòmans com jo esperem aquestes dates amb ànsia encara que no estiguem del tot d'acord amb la selecció final que fa la Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas.

Sóc conscient que no totes les pel.lícules que són estan finalment nominades ni totes les que estan són els millors films de l'any malgrat tot aquest cop he vist tres de les

películes nominades a millor film i sí entenc que són bones pel.lícules: Celda 211 et manté en tensió al llarg de tot el metratge i tant sols per introduir el tema dels pressos FIES ja mereixeria el premi, El secreto de sus ojos és per mí un dels millors guions de l'any, i Agora val la pena per la seva espectacularitat i la dificultat que comporta la direcció de la gran quantitat d'actors que surten en pantalla. De El baile de la Victoria no puc parlar perquè no l'he vista. Trobo a faltar altres films que podien haver arribat a ser finalistes com: Tres dies amb la família, Cosas insignificantes o La vergüen

za.

El premi a la millor direcció normalment coincideix amb la nominació a millor pel.lícula, aquest any és el cas.

Pel que fa a millor guió original potser el més interessant per mi és el de Gordos per atrevir-se a entrar en un tema tant delicat amb ironia i sortir-se'n força bé, encara que li costi mantenir l'equilibri entre la comèdia i la reflexió. Àgora pateix de manca d'aprofundiment en la reflexió sobre l'enfrontament entre religions i cultures. Los abrazos rotos no crec que es mereixi la nominació, ja sabem que si d'alguna cosa podem caracteritzar les històries d'Almodóvar és d'originalitat però quan aquest director ha creat un món propi que va impregnant tots els seus treballs, l'originalitat es perd. Trobaria a faltar Tres dies amb la família perquè una història d'interiors en tots els sentits i que succeeix en tres dies ens explica moltes coses...

Els millors guions adaptats per mi no hi ha dubte que són Celda 211 i El secreto de sus ojos.

Pel que fa a les interpretacions protagonistes: per mi no hi ha dubte que la millor interpretació masculina hauria de ser per Luis Tosar, la seva composició del pres Malama

dre és de les que quedaran en les nostres retines al llarg de molt de temps; la millor interpretació femenina suposo que la que més impacte social ha tingut és la de Lola Dueñas a Yo también, no crec que Penélope Cruz es mereixi estar a la terna finalista, i trobo a faltar a Barbara Mori per Cosas insignificantes i, sobretot, a Elena Anaya a Hierro.

Els premis a actors de repartiment: me n'alegro molt per les dues nominacions de Celda 211 a Carlos Bardem i Antonio Resines, així com el gran Raúl Arévalo a Gordos. Trobo

a faltar entre els finalistes a Pablo Rago a El secreto de sus ojos i Juan José Ballesta a La casa de mi padre.

Nominades a millor actriu de repartiment: absolutament d'acord amb les dues nominacions de Gordos a la sempre encertada Pilar Castro i Verónica Sánchez, i a la nominació de Marta Etura per Celda 211, em sap greu no veure a Emma Suárez per La casa de mi padre i Mar Sodupe per Hierro.

Per volum de nominacions podem dir que és l'any de Celda 211, amb 16 nominacions diverses d'elles als actors, El secreto de sus ojos ha estat també una sorpresa aquest any,

mereixeria també premis per utilitzar el flashback de la manera tant adient com ho fa. I, com ja va passar amb la seva primera pel.lícula, Azul oscuro casi negro, Daniel Sánchez Arévalo ha aconseguit que tots els actors estiguin nominats a Gordos.

Bé, ara tant sols queda esperar al proper diumenge 14 de febrer per veure qui són els premiats i, sobretot, per gaudir amb l'humor del gran Buenafuente...

Que tornin els clowns

2010-01-01T19:56:00.003Z

La figura del pallasso ha estat present sempre en els espectacles de circ, és un dels números que més agraden als nens i desperten molta tendressa en els adults. Però poques vegades podem veure l'actuació d'aquests artistes fora d'una carpa de circ, no pensem en els clowns com a actors que poden interpretar una història, que poden fer en definitiva teatre.

Ara tenim l'oportunitat de veure una reflexió sobre el treball dels pallassos a l'obra "Petita feina per a pallasso vell" que es representa a la Sala Muntaner. Interpretada per tres actors (un d'ells, és més conegut com a actor, Jordi Martínez, els altres dos són molt coneguts com a clowns, Monti i Claret Clown) la història et situa en una sala d'espera abans d'entrar a una entrevista de feina en la que es busca un pallasso vell, en aquesta sala coincideixen els tres pallassos i, més enllà de la competència a l'hora de qui entrarà primer a l'entrevista amb la que comencen l'obra, van recordant glòries passades i, sobretot, moments compartits. Especialment brillant és el número de la diana.

Al llarg d'una hora i mitja van mostrant la realitat d'aquests artistes que, encara que desperten molta tendresa i admiració per la seva capacitat de fer-nos riure, en ocasions són poc reconeguts i malviuen del seu art. Perquè com ens fan entendre aquests magnífics actors en aquesta obra: un bon gag és art, fer riure a algú és art, fer creure allò que no és és art... i, per sobre de tot, fer-nos oblidar per uns instants la nostra existència, és ART.

La buidor social

2009-12-26T18:32:00.003Z

L'any passat va tenir un cert ressó la novel.la "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery, ara es presenta la versió cinematogràfica.

Tota la història està gravada en un edifici, per tant, la majoria de plànols són interiors. Un edifici senyorial del centre de Paris on podem veure els pisos d'una família burgesa, d'un ric japonès i, contrastant, amb aquests l'auster racó on viu la portera.

Tant el llibre com la pel.lícula fan una crítica a la societat burgesa, que crea persones envoltades materialment més enllà del que necessiten però buides interiorment, i que necessiten els ansiolítics i la psicoanàl.lisi per poder tirar endavant. La crítica social ve donada per la descripció dels personatges de la portera, la nena Paloma i el ric japonès, i, sobretot, la interrelació entre ells.

La inconformista, amb una imaginació desbordant, Paloma fa d'eix narratiu i amb la recança i la ironia ens apropa a la seva deprimida i infeliç família burgesa de qui rep la incomprensió més absoluta sent tractada per ells com una excèntrica. Paloma troba en la portera Renné la comprensió i la salut emocional que la seva família no li sap donar.

Tot i que els primers 15 minuts són una mica avorrits per l'èmfasi que dóna a la descripció visual dels personatges, els altres 85 minuts són molt entretinguts amb les ocurrències de Paloma i la deliciosa relació entre Renné i Kakuro. Un bon film per reflexionar sobre la buidor social.

brindis per la vida

2009-12-20T13:01:00.004Z

A vegades trobes a gent pel carrer que et fan reflexionar i et donen un impuls per continuar vivint.Ahir vaig anar pel barri amb la mare a comprar regals de Nadal (s'ha de "fer barri" perquè els botiguers de tota la vida puguin continuar treballant i no se'ns omplin els carrers de "todo a 100" regentats per xinesos o bars de kebabs fent perdre la fesomia tradicional del comerç català...), tinc la sort que l'Avinguda Gaudí i els seus voltants són carrers molt animats i plens de botigues. Vam baixar fins a la Sagrada Família i em vaig passejar per la Fira de Nadal que posen cada any allà, tot i ser més petita que la de Santa Llúcia a la Catedral a mi em resulta més tranquil.la i agradable, i al final vam anar a buscar el bus 10 per anar a casa la mare a dinar.

Quan estàvem a la parada del bus es va seure una noia que duia un gosset ficadet a una bossa perquè el conductor no li digués res quan accedís al bus, es va adreçar a nosaltres i va

iniciar una conversa al voltant del valor de la vida, del regal que suposa la possibilitat de viure el temps que sigui, cadascú un de diferent. La mare li feia veure que els nens petits i la seva força sí eren un regal, però la noia deia que qualsevol edat és un regal.

La conversa amb aquesta noia em va fer pensar en com entenem la vida cadascú de nosaltres, hi ha gent que pensa que és un camí com el calvari de Crist i que hem vingut a patir, d'altres passen per la vida sense asseventar-se de res, com si flotessin, i d'altres gaudeixen dels moments bons al màxim i intenten superar els entrevancs de la millor manera possible. Aquest seria el meu cas, penso que allà on siguis, en el moment que sigui, has de viure plenament les coses i hi ha un temps per patir i un altre per gaudir i de qualsevol d'aquests s'aprenen coses. No ens hem de deixar caure en les depressions perquè són molt difícils de remuntar i no ens deixen veure cap futur perquè ens fan assentar-nos en el passat, i el passat ens ha de servir com a aprenentatge i impuls pel futur però no per mantenir-nos en ell.

Espero poder tenir presents aquests pensaments més enllà d'aquests dies que venen, especialment reflexius...

Ètica

2009-12-11T10:46:00.003Z

Recordo quan els de la generació del BUP feiem l'assignatura d'Ètica. Amb alguns elements de reflexió teòrica ens feien pensar en temes relacionats amb la moral, els tabús, i ens ajudaven a trencar amb els tòpics.

Però al llarg de la nostra joventut i l'arribada a l'edat adulta, en què s'ha convertit per nosaltres aquesta gran assignatura? en el meu cas, intento aplicar allò que vaig aprendre en el seu moment i d'altres coses que aquells qui m'envolten m'han ensenyat en tots aquests anys per posar el meu gra de sorra per fer més fàcil la vida a la gent. Segurament amb errors, amb decisions precipitades, però en la majoria d'ocasions pensant en "els altres" (sembla el títol de la pel.li d'Amenábar), suposo que per aquest motiu vaig triar com a professió el treball social.

En els darrers dies he tingut coneixement d'actuacions d'una falta d'ètica absoluta, ja no dic moral perquè és quelcom subjectiu, pel que fa a "servidors públics"

(aquesta hauria de ser la denominació dels funcionaris i personal al servei de les administracions públiques). Ja no parlo dels casos més mediàtics de corrupció, sino de petites corrupcions i malversacions de fons públics...

El fet de formar part d'un partit polític ha de donar-se per convicció i no per aprofitar-te d'unes sigles determinades, ocupant un lloc de treball immerescudament o utilitzar-lo per fer la guitza a un altre aprofitant-te de la seva sabiesa, del seu treball i tenint la poca honestedat de no fer constar el seu nom en la difusió que es fa d'aquell treball. I ja no parlem de cobrar dietes dues vegades o de mentir sobre una altra persona per poder trepitjar-lo tranquil.lament sense cap conseqüència...

Vull pensar que aquestes situacions no són habituals perquè si aquestes expressions de manca d'ètica esdevenen el dia a dia dels qui han de millorar les condicions de vida a la gent des d'un partit polític o des de l'administració pública, millor emigrem d'aquest país.

BRAZUCA

2009-12-03T17:16:00.003Z

Quan tens una afició molt arrelada i trobes a gent que la comparteix amb tu dóna molta satisfacció. En el meu cas, com molts de vosaltres sabeu, la meva més gran afició és el cinema. He llegit molt sobre cinema, he vist moltes pel.lícules i he rebut formació sobre guió, crítica, llenguatge cinematogràfic o realització de curtmetratges.

Fa tres anys vaig prendre contacte amb l'únic cineclub que hi ha a barcelona, el BEC (Barcelona Espai de Cinema), que està federat a la Federació Catalana de Cineclubs. El BEC es va crear fa 6 anys i aplega un centenar de socis que volen aprofundir en la seva afició. Bàsicament el que pretén aquest cineclub és difondre la riquesa del cinema a través de participar en festivals, organitzar activitats al voltant del 7è art o, simplement, anar al cinema.

Aquests dies s'està celebrant la mostra de documental brasiler BRAZUCA, organitzada pel BEC. Alguns membres d'aquest cineclub hem estat visionant curts i llargs documentals fets a Brasil, seleccionant els que podien ser més interessants, escrivint els fulls de sala per cada dia de la mostra, fent-ne la màxima difusió... han estat unes setmanes de força treball que ara donen el seu fruït.

Espero que tots els qui han passat per la Casa Amèrica o la Casa Elizalde aquests dies hagin gaudit com nosaltres ho hem fet amb els documentals brasilers i, sobretot, amb el debat que han generat al seu voltant. Els qui no hagueu pogut anar, encara hi sou a temps, us convido a passar-vos per la Casa Elizalde dissabte 5 de desembre a partir de les 17,30h., es visionaran dos documentals i assistiran el director i protagonista de Chivo a Baco.

Curtficcions

2009-11-25T22:48:00.003Z

El festival Curtficcions ha estat lligat sempre als cinemes Icària on es passava un curt davant de cada pel.lícula del darrer passi de la nit, aquest any s'ha fet una aposta per concentrar els curts i visionar-los en una única sessió a diferents ciutats d'Espanya.

A Barcelona, el passi s'ha fet avui al cinema Alexandra amb el títol Los 7 cortos capitales. El nivell de les obres és altíssim, algun d'ells ha estat premiat en altres festivals.

Destacaria Consulta 16 on uns pacients que pateixen depressió reben millor atenció entre ells a la sala d'espera que dins la pròpia consulta. Perder el tiempo retrata com omple el temps un senyor gran, com viu les cues a l'hora d'anar al banc o comprar el pa, la tendresa amb la que es mostren les seves reaccions i la facilitat amb la que la càmera et convida a entrar a la seva vida.

I, en darrer terme, vull comentar un grandíssim curt, On the line, rodat en forma de fals documental ens apropa a la duresa del camí que inicien els mexicans per arribar a la terra promesa, els EUA. Havia sentit parlar dels "espaldas mojadas" que intenten creuar nedant el Río Grande, conec una mica algunes de les dures històries que els porten a prendre la determinació d'arribar a l'altra banda del riu per aconseguir una vida millor, però no sabia que existeixen grups armats de civils que consideren que els cossos de seguretat nordamericans no fan la seva feina com cal i fan de "caçadors d'immigrants". El curt reflexa aquesta realitat d'una forma tant crua que vius la impotència que senten els mexicans que pretenen creuar la frontera a peu pel desert, que van carregats d'il.lusions de millorar la seva vida i la dels que els envolten.

Mentre existeixin aquestes realitats... un altre món haurà de ser possible.

Los Santos Inocentes

2009-11-17T22:48:00.004Z

Acabo de llegir el clàssic Los santos inocentes del gran Miguel Delibes, es poden treure moltes lectures d'aquest llibre, però la més clara és la voluntat de denúncia de l'autor respecte a situcions que es donaven en l'època franquista i que, malaurdament, se segueixen donant ara.

Delibes ens planteja les relacions feudals que es vivien en els "cortijos" i latifundis andalusos i castellans, les relacions de pleitesia dels camperols envers els amos de les finques, el servilisme amb el que tractaven aquests als seus treballadors. Per una altra banda, també es planteja la presència d'aquells que són diferents, aquells que tenen alguna discapacitat que els impedeix comprendre el món en el que viuen. Els personatges de "la niña chica" i Azarías fan més cruenta la història pel tracte que reben per part dels altres, sobretot dels Senyors.

Azarías és un home amb un nivell intel.lectual molt baix, molt primitiu, però que transmet tendresa quan es relaciona amb els animals, especialment amb els ocells. Restaran en la memòria de tots les paraules "Milana bonita" d'Azarías quan s'adreça a les garses a qui alimenta i ensinistra.

Però la paraula garsa té un altre significat a banda de ser un ocell, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, garsa és "persona que no pensa sinó a arreplegar per a ell béns, avantatges, etc.", aquesta accepció em ve al cap pel sobrenom que el periodista Ignacio Escolar li ha posat a l'insigne president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps: "Milano bonito". A cada article que escriu en el diari Público fa referència a Camps sota aquest nom, penso que molt ben trobat pel que deia del significat de garsa i per la relació de la ciutat de Milà (Milano, en italià) amb el món de la moda, així com per ser una botiga de roba...

Us deixo aquí una part de l'article que ha fet Escolar avui a Público:

"A falta de camioneta, Milano Bonito se dio el domingo un paseo en Ferrari mientras el presidente de su partido intentaba mostrar unidad en Barcelona. En Génova ha sentado fatal la foto de Camps a lo Miami Vice, no sólo por el plante a Rajoy. También demuestra otra vez que el president ha perdido la conexión con la realidad, que no es consciente de las repercusiones de sus palabras y actos. La responsabilidad no es sólo suya: 54 diputados y miles de militantes valencianos viajan con él en Ferrari y camioneta. De momento, sólo le dicen al señor conductor que acelere, que acelere…"

Impunitat

2009-11-12T23:52:00.004Z

Estic llegint un clàssic de la literatura espanyola del segle XX, Los santos inocentes, i en el moment polític que estem vivint em venen al cap algunes de les situacions que planteja Miguel Delibes.

La novel.la està ambientada a principis del segle XX, en un latifundi extremeny en el que les diferències de classe estan marcades per la impunitat amb la que el "Señorito Iván" tracta als seus subordinats amb despreci i aprofita la seva ma d'obra malpagada, o no pagada, per enriquir-se cada cop més.

Comparant amb l'actualitat veiem com els anomenats "senyors" o representants de la burgesia catalana s'aprofiten dels nostres impostos, o sigui de la mà d'obra dels treballadors i assalariats, per enriquir-se encara més del que ho estan i embrutar amb les seves accions el concepte "SERVIDOR PÚBLIC". Tant els qui paguen favors com els qui es deixen comprar són còmplices d'una de les malalties més greus que pateix la democràcia, la corrupció.

Com podem seguir confiant en qui es presenten davant els ciutadans i votants com els grans solucionadors quan en alguns casos no saben del que parlen perquè només han viscut en la "bombolla" del seu partit polític i no coneixen la realitat, no han estat mai a l'atur, no han hagut de passar mai una entrevista, no han hagut de lluitar per tirar endavant. Què poden saber aquells qui han aconseguit les coses per ser "fill de", "nebot de", o "net".

Unes paraules del periodista Josep Puigbó m'han fet reflexionar: com pot ser que el 66% dels diputats del Parlament de Catalunya no tinguin cap altra professió que viure de la política, que no hagin treballat mai abans en un altre àmbit... així serà molt difícil que hi hagi renovació en el si dels partits.

Ruïna

2009-11-08T00:06:00.003Z

Fa uns mesos vaig descobrir un grup de teatre amateur del barri del Clot, el Grup Horitzó, avui he pogut gaudir d'una altra obra d'aquest grup. I dic gaudir perquè això és el que m'han fet viure els actors i l'equip tècnic d'aquesta companyia.

Gaudir en el sentit d'oferir i sentir plaer, de compartir un sentir i una forma d'entendre el teatre.

En aquesta ocasió el Grup Horitzó ha escollit una obra representada l'any passat a la Sala Villarroel per la Companyia Flyhard, dirigida pel seu autor, el jove Jordi Casanovas. La ruïna ens apropa a l'època en la que estem vivint, a les crisis personals, laborals, econòmiques i a la manera que cadascú de nosaltres les afrontem: enfonsant-nos, evadint-nos de la realitat, emborratxant-nos, treient la ràbia que portem dins, violentant als qui tenim al nostre costat...

Malgrat el decorat recordava altres temps, degut potser a que l'obra està ambientada a la casa de l'àvia del personatge de Silvia, l'obra és absolutament contemporània i ens fa pensar en com vivim nosaltres les situacions de caos i crisi.

Pel que fa a les interpretacions, es notava l'esforç per memoritzar el texte per part de tots els actors, encara que han tingut alguns moments d'inseguretat en l'inici de les frases. En certs moments han abusat de l'elevació del to de veu per emfasitzar el seu estat d'angoixa, però aquest recurs ha proporcionat moments especialment hilarants.

A destacar els personatges de Laura, interpretat per Anna Belén Paredes, per la seva frescura; Ricky, interpretat per Jaume Núñez, per la seva naturalitat a l'hora d'apropar-nos a l'amic jeta que ve a menjar-se les nostres patates i jugar a la nostra Play Station; i als personatges d'Abel, interpretat per Abraham Garcia, i Toni, interpretat per Oscar Blesas, per la seva solvència a l'hora de recitar el texte.

Per molts anys de teatre!!

d'ajudant de direcció a actor

2009-11-07T18:07:00.004Z

Quan llegeixes entrevistes a actors o llegeixes les seves biografies trobes que de vegades estaven predestinats a ser-ho o la mera casualitat els va portar a fer un petit paper inicialment i a convertir-se en estrelles un temps després...

Gonzalo de Castro va començar com a ajudant de direcció a una de les sèries de referència per aquells qui estem entre els 30 i 40, 7 vidas, fins que un dia repassant una part del guió amb els actors el director es va adonar de la seva gran vis còmica i va decidir introduir un personatge amb el seu mateix nom, Gonzalo, i es va convertir en un tímid i poruc cambrer submís a la seva neuròtica núvia Carlota (interpretada per la gran Blanca Portillo), protagonitzant alguns dels millors moments de la sèrie.

A partir de fer-se conegut gràcies a la seva presència en totes les temporades de la sèrie va participar en algunes pel.lícules com La torre de Suso o Rivales,

però on de veritat ha donat el millor de sí és sobre un escenari, formant part de la interessant companyia Animalario amb la que ha interpretat papers a Las últimas palabras de Copito de nieve, Como en las mejores familias, o Calígula.

Personalment he anat seguint les seves passes i el meu reconeixement pel seu bon treball escenogràfic ha anat creixent, sobretot, pel fet que pugui construir personatges tant diversos. El cas més clar és el de passar del Gonzalo submís de 7 vidas al segur i arrogant Doctor San Cristóbal a Doctor Mateo, darrer treball d'aquest magnífic actor. Aquesta sèrie ens porta a un poble d'Astúries, on tothom es coneix i davant el surrealisme d'alguns dels personatges s'enfronta la racionalitat d'un me

tge que torna a les seves arrels després d'haver assolit l'èxit professional com a cirurgià als EUA.

els qui estimen la cultura

2009-11-05T22:25:00.003Z

Fa un parell d'anys vaig conéixer una gent que es dediquen a la promoció de la música en directe, a la difusió de la música de cantautor, són el Rubén i la Vanessa de Les nits de l'art. Per aquells qui gaudim d'un concert tranquil, de la poesia cantada, de paraules que ens fan reviure moments importants, de la calidesa d'unes notes, ... pels amants dels concerts en definitiva, els amics de les Nits de l'Art són un regal perquè ens fan descobrir espectacles i músics que d'una altra manera segurament no arribariem a conéixer.

Darrerament he pogut escoltar a un gran músic gallec, Andrés Suárez, qui amb les seves cançons ens apropa als carrers de Santiago, a l'Atlàntic. I també he pogut disfrutar amb l'espectacle de poemes musicats per Rafa Mora i Moncho Otero, dos bojos per la poesia que han posat notes a grans poetes com Gloria Fuertes, Ángel González, Mario Benedetti o Nicolás Guillén.

Actualment tenim la possibilitat de viure moments màgics gràcies al Festival Acróbatas i l'Esadir.

Per moments com aquests només em resta agrair a promotors culturals com en Rubén i la Vanessa, la gent de l'Astrolabi, la Sala Zacarías o la Sala Vivaldi, i d'altres, que obren la porta a la música en directe.

Castanyada

2009-11-03T22:20:00.002Z

Cada any celebro la castanyada amb els amics i s'havia convertit en una tradició fer el "sopar de la carbassa", darrerament sopàvem a Vilaplana a la vora de la xemeneia de clofolles. Aquest any, amb el canvi de feina, no he pogut anar a Tarragona però ho he celebrat molt ben acompanyada... vam celebrar la castanyada al Casal, síiii! amb tots els nens i nenes que venen cada tarda al Casal. Vam poder fer clauers, escoltar un grup d'animació i menjar castanyes.

Per mi era tot un repte donat, la primera festa organitzada per mi al Casal, la primera activitat gran... i crec que me'n vaig ensortir prou bé, de cara a l'any vinent tindrem noves idees per fer. El proper que organitzem des del Casal és una setmana de Nadal, incloent un concurs de cartes de Reis amb premi a la més divertida i ocurrent, a veure com surt.

Així que ja sabeu, si voleu demanar impossibles o voleu riure una estona amb les vostres ocurrències, us esperem al Casal Cívic Pla de Bonaire!!

Aaaiii, Nova York

2009-10-24T10:21:00.005Z

Els qui em coneixeu sabeu que el viatge de la meva vida és anar a Nova York, els motius us els podeu imaginar... quina ciutat hi ha més cinematogràfica que aquesta? o, com jo dic, a qui és fan de Friends, ha llegit a Auster i ha vist les pel.lícules de Woody Allen, no li queda més que ser admirador de la ciutat més cosmopolita del món i, ara per ara, el bressol cultural mundial.

Bé, doncs, els qui com jo sou admiradors d'aquesta gran ciutat estem de sort, diversos cineastes de diferents parts del món s'han unit per presentar-nos una pel.lícula que vol ser un homenatje a la ciutat de Nova York, tal i com fa 3 anys es va fer a Paris, je

t'aime.

Directors com Mira Nair o Fatih Akin, o actors com Natalie Portman que interpreta una de les històries i en dirigeix una altra, ens donen una visió de la ciutat allunyada del glamour de les estrelles de Hollywood, una ciutat on viuen i conviuen persones, comunitats, religions i, en certs moments es barregen en d'altres se separen, però tots conformen Nova York.

Once curts, amb el tema de les relacions personals i l'amor de fons, en els que trobem reflexions profundes sobre qui som, què volem i perquè ens deixem portar en determinats moments per les convencion

s socials i culturals. Trobades casuals o no, esperes que es fan eternes, fugides sense sentit, ... De tot això ens parla New York, i love you.

Grans intèrprets com Julie Christie, Robin Wright Penn i Chris Cooper, Eli Wallach, Andy Garcia, ...

En comparació amb la irregularitat de Paris, je t'aime on alguns curts no tenien gaire sentit, a

New York, i love you les diferents històries estan força equilibrades, a més d'anar-se connectant constantment amb personatges que surten i entren entre ells com succeïa a la magistral Vidas cruzadas del mestre Robert Altman. Poseu especial atenció als curts protagonitzats per Andy Garcia, la sempre gran Julie Christie i Shia LaBeouf, Robin Wright Penn i Chris Cooper, així com Orlando Bloom.

Malgrat de moment no hagi viatjat a aquesta gran ciutat, amb aquest film m'enduc un trocet d'ella...

Ja som 10.000

2009-10-17T19:40:00.002Z

Hem arribat a 10.000 visites al meu bloc!! qui ho diria fa 2 anys i mig quan em vaig decidir a compartir les meves inquietuds socials, polítiques i culturals amb tots vosaltres... Gràcies per llegir-me, per comentar-me i per seguir-me!! les meves històries en part també són vostres...

Polítiques d'inclusió social

2009-10-17T18:49:00.005Z

Em fa gràcia que ara les polítiques d'intervenció social o el concepte integració social s'hagin convertit en polítiques "d'inclusió social", com sempre dic, la paraula fa el fet o el fet fa la paraula? Sembla que sigui més progressista utilitzar aquest terme encara que, com va dir amb bon criteri un educador d'un centre d'educació especial: en diverses disciplines és més correcte parlar d'integració i no d'inclusió, en la gastronomia s'integra un ingredient, no s'inclou, en la Sociologia, la socialització és la integració de la persona a la societat no la inclusió, en la Psicologia les sensacions externes les integrem, no les inclouem...

Tota aquesta reflexió ve donada perquè he participat aquesta setmana a una Jornada sobre "El paper del Tercer Sector en els plans d'inclusió locals" organitzada per la Taula del Tercer Sector. En aquesta jornada participaven representants del Ministerio de Sanidad y Política Social, del Departament d'Acció Social de la Generalitat i dels Ajuntaments (regidors de l'àmbit social i d'ocupació), així com d'entitats del Tercer Sector.

El contingut de la jornada penso que es va quedar en una vessant massa teòrica i política i molt allunyada de la realitat del dia a dia. Es va parlar de la propera presidència de la UE per part d'Espanya al primer semestre de 2010, l'Any Europeu de Lluita contra la pobresa i l'exclusió social 2010 i, especialment, dels plans d'inclusió social de les diverses administracions.

Aquests plans marquen línies generals del que serà l'actuació pública en els diversos nivells de l'administració, però malauradament es queden en això unes línies amb grans paraules ja moltes vegades escoltades però sense concretar res, això sí el que s'anava repetint en les explicacions de cada pla era el paper del Tercer Sector, com sempre amb una interpretació perversa del principi de subsidiarietat: intervenció per part de l'ens més proper a la ciutadania; però això no s'ha de traduir amb el paper de presència destacada, i gairebé absoluta en àmbits com la inserció social i laboral de persones en situació de risc social (disminuïts psíquics, malalts mentals, aturats de llarga durada, ...), que tenen les entitats socials en la intervenció social.

L'externalització de serveis que impera a tots els nivells de l'administració (casos com els Plans de Desenvolupament Comunitari en mans d'una empresa de neteja és un dels exemples més flagrants) fa que l'avaratiment de costos estigui per sobre de la qualitat en el servei i en l'àmbit social això és imperdonable.

Els professionals que treballen en entitats del tercer sector o en empreses ho han de fer en condicions laborals dignes, amb els recursos necessaris i amb el temps imprescindible perquè sino trencarem el binomi que defineix l'economia de les polítiques socials: EFICIÈNCIA + EQUITAT.

canvis generacionals

2009-10-07T19:04:00.003Z

Aquests dies segurament heu llegit a la premsa el canvi que hi haurà a la llista d'IC-V a les properes eleccions autonòmiques... En Joan Saura fa unes setmanes que va expressar la seva renúncia a ser el cap de llista i, per tant, queda un horitzó obert per veure qui serà el futur candidat, ara resta saber qui es presentarà i qui sortirà escollit després d'un procés d'eleccions primàries entre els adherits a Iniciativa.

Ja hi ha una persona que ha anunciat que es presentarà a aquestes primàries, l'actual secretari general i diputat al Congrés, Joan Herrera. A mi em fa especial il.lusió que algú de la meva generació pugui arribar a ser el candidat a la presidència de la Generalitat. A banda d'això conec al Joan des fa molts anys, ens hem anat seguint en la nostra trajectòria de participació en entitats juvenils, ell a les joventuts d'Iniciativa i jo al SIPAJ i Món-3, sent presents al Consell de la Joventut de Barcelona i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

Amb tot això vull dir que en Joan no és un nouvingut a la política, tant dins com fora del partit, porta molts anys treballant activament per la millora de la qualitat de vida de la gent i qüestionant allò que els qui tenen càrrecs públics haurien de fer millor.

Veure com aquells qui han coincidit anteriorment amb tu en diverses ocasions en projectes de transformació social, a qui has vist lluitar i defensar el que creien quan érem més joves, gent com el propi Joan Herrera, la Dolors Camats o en Guillem Espriu, veure com ara ocupen càrrecs de representació pública fa que encara hi hagi un raig d'esperança i de pensar que les decisions sobre el nostre dia a dia estan en bones mans...

La Mercè

2009-09-24T20:06:00.004Z

Aquest any, i segurament és el primer, el dia de la Mercè he treballat. Al no tenir el lloc de treball a Barcelona avui per mi no era festiu. La veritat és que se m'ha fet estrany donat que cada any he gaudit d'aquest dia amb les diferents propostes que fa l'Ajuntament, o bé, en els darrers anys he passat el dia a Tarragona coincidint amb les festes de Santa Tecla i la baixada dels pilars (espectacular, aneu algun any a veure-ho).

Però cap a les 18,30h. he arribat a Barcelona tornant de la feina i he baixat a Arc de Triomf amb intenció de poder ser una mica partícep de la festa d'enguany. Primer he escoltat un concert de jazz de Porta, un trio que han tocat alguns estandards i clàssics de Gershwin i d'altres que s'han fet famosos per formar part de bandes sonores de pel.lícules. Després he entrat a l'stand de l'APPEC

(Associació de Publicacions Periòdiques en Català), per mirar les revistes que hi ha en català, algunes es venen als quioscos i d'altres són molt especialitzades i no es troben tant a l'abast.

Un cop he visitat l'stand, m'he entretingut mirant un pallasso que actuava enmig del Pg. Lluís Companys, feia malabarismes i ho feia bé, i m'he encaminat cap al Parc de la Ciutadella on al llarg d'aquests dies la Casa Asia ha organitzat el Festival Asia. S'ofereixen diversos tallers per conéixer les diferents cultures d'aquest continent, la majoria són adreçats a la canalla però, tot passejant pel Pg. dels Til.lers, he escoltat una música animada i, de cop i volta, m'he vist

envoltada de gent ballant i dos nois sobre un

escenari que guiaven a la gent en els passos a seguir... estaven ballant Bollywood!! ha estat molt divertit, la música i les ganes dels ballarins que conduïen a la gent et contagiaven... ha estat un moment màgic, d'aquells que desconnectes el teu pensament i et deixes portar. Bé, jo no he ballat gaire, però sí que he deixat que el meu pensament seguís el ritme de la música.

Ara entenc perquè alguna gent al meu voltant estan fent cursos de Bollywood i s'ho passen d'allò més bé, amb aquesta activitat no necessites vitamines ni cap excitant.

A veure què ens depara el cap de setmana, de moment ja sé que aniré a la Fira dels Vins i a veure els castells el diumenge. BONA MERCÈ a tots!!

bona idea

2009-09-20T17:59:00.003Z

Ahir, dissabte 19 de setembre, la Conselleria d'Interior va oferir una jornada de portes obertes per donar a conéixer la seva seu des fa 1 any. Situada al voltant de l'antiga seu de la Companyia d'Aigües de Barcelona (actualment AGBAR), es va restaurar el Palauet del Marqués de Santa Isabel i es va construir un edifici de 9 plantes al Carrer Diputació. Ocupa 5 edificis amb un volum de 20.000 m2. I conté també, al sòtan del Palau un refugi antiaeri construït pels treballadors de la Companyia d'Aigües als anys 30 amb motiu dels bombardejos a la ciutat de Barcelona a la Guerra Civil.

No solament es podien visitar els edificis sino també veure un cotxe dels mossos o dels bombers per dins i ser espectadors d'un rescat d'un ferit a l'interior d'un cotxe girat cap avall.

És d'agrair als responsables de la Conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació que oferissin la possibilitat de conéixer el refugi, el CECAT (centre d'Emergències de Catalunya) o la sala on es realitzen els sortejos de la Loto 6/49, així com els despatxos del Conseller i del Secretari General i Director de Serveis, entre d'altres. Ha estat una manera d'apropar una conselleria que sempre està al mig de la tempesta als ciutadans, en un intent de desmitificar alguns rumors sobre la despesa que va suposar la restauració del Palau i el disseny dels despatxos dels alts càrrecs del Departament (corria la veu que s'havien instal.lat fins un jardí o una font dins, quan l'únic jardí que hi ha és el de l'Hivernacle que s'ha restaurat instal.lant plantes que requereixen poca aigua per mantenir-se).

Enhorabona als responsables de Comunicació perquè han fet una tasca excel.lent, tot i que la difusió va ser limitada als barris propers, va superar amb escreix el volum de visitants que esperaven (això és el que van comentar els voluntaris que atenien a la gent). Aquests gestos valen molt més que qualsevol campanya publicitària.

somniar

2009-09-17T19:51:00.004Z

Sempre pensem que els somnis que tenim a la infantesa, quan creixem deixen de tenir el mateix sentit i ens oblidem d'ells, però això és un error perquè moltes vegades la imaginació d'un nen omple de màgia la seva vida.

Això és el que planteja la meravellosa faula dels reis actuals de l'animació, Pixar.

Up ens situa, en uns primers 20 minuts de lliçó de cinema, en la vida de Carl Fredriksen des la seva infantesa fins que és un avi i com manté les mateixes il.lusions de la seva infantesa compartides amb la seva imaginativa esposa.

La consistència de les seves escenes i del guió fa que cada situació que es planteja faci admirable la capacitat creativa de l'equip d'art i els dibuixants del film. El fet que el protagonista sigui venedor de globus, amb la connexió que té aquesta feina amb els nens, i el desenvolupament de la narració amb referències al cinema d'aventures tant estimat pels infants i adolescents fan que retrocedim als dies en que una peça de xocolata era el millor berenar del món, o quan admiràvem aquells qui asolien grans fites.

Recupereu les il.lusions que teníeu quan éreu petits, deixeu-vos portar per la poesia d'una faula que t'emociona i et fa riure a l'hora (grans gags els protagonitzats pel petit explorador Russell) i, sobretot, NO DEIXEU DE SOMNIAR!!

Canvis

2009-09-08T18:34:00.003Z

Des fa uns dies estic a un nou lloc de treball, he deixat el món de les Oficines d'Acció Ciutadana i ara estic a un Casal Cívic.

En un primer moment el canvi em fastiguejava,

em sabia greu deixar l'OAC d'Hostafrancs després d'estar-hi 4 anys i mig, però després de reflexionar molt aquest estiu, de valorar allò de positiu que podia tenir deixar d'estar d'atenció directa al públic en moments tant complicats socialment com ens trobem actualment, finalment el canvi no ha estat tant traumàtic. Fins i tot el trajecte (1h. i 20'), que se'm feia una muntanya només de pensar-hi, no se'm fa tant llarg, aprofitaré per llegir coses pendents...

Pel que fa a l'equipament, hi ha molta feina a fer però si les ganes m'acompanyen intentaré apropar el barri de Pla de Bonaire al Casal, que els veïns d'aquest

barri i de tota Terrassa puguin tirar endavant aquelles propostes lúdiques que tinguin ganes de fer. La meva tasca serà dinamitzar el centre i coordinar-me amb les diverses entitats que fan coses al Casal, sobretot amb el Pla de Desenvolupament Comunitari que té la seva seu allà. De moment la sensació és bona, la gent m'ha acollit molt bé i tots tenen ganes de treballar conjuntament.

Ja us aniré explicant...

Desig

2009-09-05T00:55:00.004Z

Adrian Lyne sap explorar en les seves pel.lícules com el desig remou per dins a la persona fent-la vulnerable i com pot fer-la arribar a embogir per no deixar de pensar en l'objecte de desig. Ens ho va fer veure a 9 semanas y media i a Atracción fatal, però on realment demostra la seva capacitat a l'hora de dirigir els actors perquè ens facin creïbles les seves sensacions és a Infiel.

Pel.lícula realitzada l'any 2002 amb unes interpretacions brillants de Diane Lane i Richard Gere, l'objecte de desig, Olivier Martínez fa un paper més pla que el dels seus companys de repartiment.

Connie i Edward són un matrimoni de classe mitjana amb un fill de 9 anys. Tenen una vida plàcida, s'estimen i s'entenen. Però tot canvia un dia de tempesta, quan ella cau accidentalment sobre Paul, un jove francés llibreter, i el protagonista d'un fet fortuit es converteix en objecte d'un desig irreflenable per part de Connie.

El director del film utilitza qualsevol gest, mirada o xiuxiueig per fer-nos sentir el que el personatge de Diane Lane viu a cada moment. La utilització dels espais quotidians com a marc per deixar sortir el desig i la invisibilitat de la càmera ens fan molt propera la història, així com la bellesa natural de Lane (s'agraeix que s'hagi escollit aquesta actriu i no una altra de bellesa escultural) qui va aconseguir una merescuda nominació a l'Oscar per aquesta interpretació.

Certes escenes et deixen sense alè. La utilització de plànols curts perquè l'espectador capti cada carícia involuntària, cada paraula no dita, cada mirada furtiva, fa que el guió no siguin només unes línies escrites sobre paper que es tradueixen en imatges sino que esdevingui allò que alguns afortunats han viscut en carn pròpia: el DESIG en majúscules.

Paternalisme necessari?

2009-09-02T17:51:00.003Z

En el darrer any i mig només sentim parlar de la "crisi", es busca constantment l'opinió dels economistes per saber si es podien preveure les conseqüències perverses d'un enganyós creixement sostingut en un dels sectors que menys valor afegit aporten a un país com és el de la construcció i descuidant l'evolució del sector industrial, veritable creador de riquesa (a banda del sector agrari, perdut en el temps).

Arribem a aquest estiu i el Govern espanyol se n'adona de la precarietat en la que viuen molts ciutadans que no solament estan a l'atur des fa molts mesos sino que els subsidis s'acaben sense entreveure una mínima oportunitat de tornar a entrar al mercat laboral. I com responen els responsables polítics? amb la única solució que són capaços d'aportar: més subsidis, això sí, sense explicar clarament que únicament estan adreçats a aquells qui han finalitzat darrerament la percepció de l'atur.

Jo em pregunto, ningú ha pensat en destinar aquests diners en crear ocupació? Ja sigui creant llocs de treball dins el sector públic (incloent les noves fòrmules de gestió pública com les agències, instituts, empreses públiques, fundacions públiques, ...) o incentivant a les empreses a contractar a persones a l'atur. A més de dedicar recursos econòmics a modernitzar tant les administracions públiques com el sector industrial.

I no parlem del Servicio Público de Empleo Estatal (antic INEM) que ha quedat obsolet com a intermediador laboral, de fet, aquesta competència està transferida a algunes CCAA. En el cas català, el Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC) fa aquesta tasca i, malgrat darrerament s'han contractat insertors laborals perquè treballin a les diferents oficines, no se'n surten: no són capaços de fer una recerca adient de llocs de treball, no es fa seguiment de les demandes (segurament pel gran volum de persones aturades) i no s'incentiva la formació i reciclatge dels aturats.

En definitiva, les Administracions Públiques davant el problema creixent de l'atur, sobretot el de llarga durada, han mostrat les seves febleses en no ser capaces d'aturar els Expedients de Regulació d'Ocupació encoberts davant el paper de convidats de pedra dels sindicats, que no han sabut avançar-se a les decisions empresarials...

Sants

2009-08-26T01:10:00.003Z

Amb la pena que em suposa deixar el barri de Sants com a lloc de treball després de 4 anys i mig, avui he volgut caminar pels seus carrers i viure la seva festa aprofitant un alt en el camí de les meves vacances.

Tot i que pensar en les festes d'aquest barri et fa present les festes de Gràcia, no seria bo fer una comparació entre ambdós esdeveniments. En ser la primera vegada que participo en les festes de Sants tant sols puc dir que he gaudit molt. He visitat alguns dels carrers engalanats (Alcolea de Baix i de Dalt, Valladolid, Vallespir, Robrenyo) i he ballat al so d'una orquestra popular, d'un grup d'havaneres i d'un grup de pop.

Al Carrer Alcolea, de Baix, tenien un ambient molt d'acord amb les havaneres que sonaven i hem pogut prendre un "cremat" molt ben cremat, feia molt de temps que no n'havia pres...

M'ha fet especial il.lusió passejar i veure la feina feta per les entitats i comissions de festes donat que en el temps que he estat treballant a Sants he col.laborat molt estretament amb les associacions que dinamitzen el barri i, fins i tot, he facilitat algun material pel millor desenvolupament de les festes, per aquest motiu retrobar-me amb alguns persones representatives de les entitats avui m'ha fet adonar-me que ha valgut la pena poder compartir els seus projectes.

Llarga vida a aquestes festes tradicionals!!

Vacances

2009-08-01T11:44:00.003Z

Quan arriben les vacances ens hauriem de plantejar perquè ens serveixen, perquè les necessitem, perquè les desitgem tant?

Poden haver-hi diverses respostes: la principal seria per descansar, però també ens han de servir per replantejar-nos el que hem fet al llarg del curs anterior i pensar en introduir canvis en la nostra vida, en els nostres hàbits, a la tornada.

Oxigenar-se, potser aquest seria un bon objectiu, treure's del cap aquelles situacions viscudes que ens han fet mal o que ens han suposat moments d'estrés personal i substituir-les per accions que ens aportin satisfacció i plaer: veure una bona pel.lícula, gaudir d'una cervesa a una terrassa compartida en bona companyia, xerrar fins a les tantes sobre "lo humano y lo divino", sentir les onades com colpegen el teu cos mentre cau el sol a la platja, escoltar un cantautor pels carrers del Gòtic de Barcelona, i passejar, passejar, passejar, tot descobrint espais mil vegades vistos però mai observats...

En fi, esperem poder gaudir de tot això i tornar al setembre sent una altra persona...

joventut perduda...

2009-07-29T23:04:00.000Z

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

expectatives o creure en el ser humà...

2009-07-21T21:23:00.004Z

Com pot ser que siguem tant tontos que sempre ensopeguem amb la mateixa pedra... perquè ens generem les millors expectatives sobre aquells qui tenim al voltant, sobretot en l'àmbit laboral, i després ens sentim enganyats, millor dit, estafats per aquells en qui haviem confiat.

Sembla que les actituds honestes i serioses en alguns casos no existeixen, alguns no entenen el que vol dir la paraula "company" i quan veus que la gent va a la seva, viu per garantir-se les millors condicions de vida i de feina, encara que això suposi empitjorar la dels altres, no tenen miraments i, si a més a més, aquests tenen alguna vinculació sindical la situació encara patina més...

En fi, després d'una curta experiència sindical de 6 mesos en la que he viscut amb certa incomoditat la meva tasca i, sobretot, després d'haver perdut la confiança en el ser humà i en la meva secció sindical, deixo de ser delegada.

Experiències teatrals

2009-07-19T22:25:00.005Z

De vegades una proposta cultural no és només quelcom que fa créixer els teus coneixements perquè té un vocabulari ric, et porta a altres èpoques o perquè et fa imaginar altres móns... També pot ser una experiència viscuda, sentida, en la que tu pots ser el protagonista.

El Teatro de los Sentidos és una companyia que pretén això, que et converteixis en protagonista del que ells volen transmetre, que visquis el que els actors viuen, que "sentis" a la teva pell, que vegis amb els teus ulls, que oloris amb el teu

nas i que escoltis el que els actors senten, veuen, oloren i escolten...

L'obra que he tingut ocasió de veure en els darrers dies p

orta per títol Filatura, nom molt adequat per estar representada dins del marc de l'antiga fàbrica

de fils Fabra i Coats. Els fils esdevenen el leit motiv de l'obra, des d'una escena amb una filadora a una gran construcció feta a partir de fils de cotó. Filatura vol també transmetre'ns com es construeixen les ciutats des de les pròpies vivències, com "vivim" cadascú de nosaltres les ciutats que conformen el nostre horitzó, si confiem o no en els qui ens envolten o si aprofitem la part lúdica d'aquestes...

Bé, això és el que em va arribar a mi d'aquesta experiència que recomano a tots els qui entenguin l'art com a participació de l'espectador, perquè sense ell no té sentit cap proposta artística.

Per una altra banda, volia també parlar d'una comèdia protagonitzada per un molt bon amic, David Font, es tracta de ¿Quién yo?, un judici una mica surrealista on les paraules es converteixen en un altre personatge més, recordant els divertidíssims jocs de paraules dels grans Les Luthiers. La podeu veure a la sala Elenko (C/ Consell de Cent, 472) els dijous al vespre, i fins el 26 de juliol en David participa també a l'obra Lucano.

Finançament

2009-07-15T17:38:00.005Z

Després d'estar gairebé dos anys negociant un nou model de finançament autonòmic sembla que finalment ha arribat. Des de l'any 1980 en que es va definir el model a la LOFCA, Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (CCAA), a partir de l'article 157 de la Constitució en que es parla dels recursos de les CCAA, hi ha hagut dues modicacions en el 1996 i a l 2001; modificacions relatives a la cessió parcial d'alguns tributs (IRPF, IVA), cessió total d'altres (successions, actes jurídics documentats) i la gestió dels tributs propis.

La negociació actual també portarà a aprovar-se una llei orgànica per part de les Corts Generals (necessita una majoria qualificada per ser aprovada, veurem com respon el PP després que les CCAA governades per aquest partit s'abstinguin i no votin en contra al Consejo de Política Fiscal).

Crec que s'ha fet un esforç per part del Govern d'Entesa català per exigir el que es marca a l'Estatut de 2006 respecte al finançament de la Generalitat, però també per fer propostes de millora del sistema per totes les CCAA.

Un exemple d'aquestes millores seria l'increment en la cessió de certs impostos: hem passat de la cessió del 30% de l'IRPF l'any 1996, al 33% l'any 2001, al 50% actual; de no haver cessió de l'IVA, al 35% del 2001, al 50% actual; de la cessió del 40% dels impostos especials del 2001, al 58% actual...

Pel que fa a Catalunya, amb una redistribució més justa dels impostos que recapta, deixarà de patir el desnivell respecte a altres Comunitats Autònomes pel que fa al dèficit fiscal.

A més es crea el fons de garantia de serveis públics fonamentals, al que aportaran diners tant les CCAA (75%) com l'Estat (5%), aquest fons garantirà que tots els espanyols tinguin el mateix accés als serveis públics bàsics visquin on visquin. El principal criteri de distribució d'aquest fons serà el de la població, reconeixent l'heterogeneitat geogràfica i social de les Comunitats Autònomes es tindran en compte varibales com la dispersió territorial, la baixa densitat de població, la insularitat, l'envelliment de la població, l'atenció sanitària (segons diferents grups d'edat amb diferent grau de protecció) i la població en edat escolar.

L'aportació solidària interterritorial suposarà que cada territori gastarà en sintonia als seus ingressos, dependrà menys de l'Estat i més dels recursos propis, disposant de major capacitat normativa sobre aquests...

Per corregir les desigualtats entre territoris es creen dos fons més, el de suficiència que cobrirà les despeses en competències pròpies no comuns a totes les CCAA com el bilingüisme, justícia, policia pròpia o habitatge. L'altre fons és el de convergència, dividit en dos conceptes: competitivitat, beneficiarà als territoris que realitzen un major esforç fiscal, i el de cooperació, que ajudarà a les comunitats amb menor riquesa relativa, per pal.liar la desaparició dels Fons de Cohesió de la UE.

Per tot plegat crec és un bon acord, més just amb tots els territoris i, sobretot, farà que Catalunya deixi de tenir dèficit fiscal respecte a les altres Comunitats Autònomes.

Ara toca ser responsables i eficients i utilitzar els diners per millorar els serveis públics bàsics com són la sanitat, l'educació i els serveis socials, així com fer una política d'habitatge real. Resta molt per fer i al Govern d'Entesa li queda un any i mig per endavant per demostrar que les dures negociacions amb l'Estat no han estat en va...

unanimitat?

2009-07-06T12:26:00.005Z

Aquests divendres i dissabte passats s'ha celebrat la 6a Assemblea d'IC-V Barcelona, era la primera vegada que jo hi participava.

Per una banda s'ha escollit el nou secretariat i la nova Comissió Executiva. Prèviament a l'Assemblea s'havia escollit el president, de fet es reelegia a en Quim Mestre, president sortint. Crec que per salut democràtiva s'hauria d'haver presentat un candidat alternatiu per poder triar i veure una cara diferent com a possible president...

Per una altra banda, es van presentar diversos documents que, prèviament, s'havien discutit a les agrupacions dels diferents districtes i aquestes havien aportat esmenes. A la vegada, també es van presentar 11 resolucions per ser votades pel plenari de l'Assemblea, algunes d'aquestes resolucions havien estat proposades per alguna agrupació, o bé per Dones amb Iniciativa, Joves d'Esquerra-Verda o la Comissió Política de Barcelona.

La majoria d'aquestes resolucions van ser aprovades per unanimitat però hi va haver d'altres que ho van ser per majoria, amb alguna abstenció i algun vot en contra. Jo em vaig abstenir a les resolucions que tenien a veure amb el tema de Dones i pel que sé va sorprendre molt que ho fes, no sé si perquè els/les qui les proposaven pretenien la unanimitat, o bé, els va sorprendre que fos jo l'única abstenció... el cas és que em van demanar el perquè i, com va dir un company, malament anem quan algú demana el perquè de no votar favorablement alguna cosa...

El divendres va haver intervencions de cada agrupació, totes van ser massa autocomplaents llevat les de Nou Barris, Ciutat Vella i Horta-Guinardó.

Pel que fa a la intervenció del president de l'agrupació d'Horta-Guinardó, agrupació on jo participo, va tenir un contingut altament polític, amb una part de valoració positiva pel fet de tenir la Regidoria del Districte, liderada per l'Elsa Blasco i el seu equip, en mans d'Iniciativa des fa 6 anys, temps en el que s'han desbloquejat alguns temes que portaven molts anys endarrerits com l'enderrocament del viaducte del Guinardó o la recuperació del Mas Guinardó per oferir espais a les entitats; d'altres temes que han estat molt traumàtics però que finalment s'han resolt bé demostrant que era una bona aposta de futur com el Centre d'Atenció Social a drogodependències de la Vall d'Hebrón o el centre integral per a persones sense sostre; i, sobretot, la resposta davant l'esfondrament del barri del Carmel.

En Jordi Fornés, president de l'agrupació també va afegir algunes propostes de millora en relació a l'àmbit més institucional, com la manca d'eficàcia en la resposta a les necessitats socials creixents per part de l'Ajuntament, on Iniciativa té un paper important per liderar la Regidora d'Acció Social, o en relació al propi partit, com el no tenir en compte massa sovint la crítica dins la pròpia organització...

Però de totes les intervencions la que més em va fer reflexionar va ser la de Nou Barris, districte obrer per excel.lència on Iniciativa treia fins ara bons rèdits electorals, van expressar que estaven en hores baixes perquè havien marxat alguns dels històrics de l'agrupació i tenien manca de relleu generacional. Algunes idees que van sortir en el discurs de la Mònica Palet, representant de l'agrupació, tenien a veure amb la manca de formació dels consellers de Districte quan inicien la seva activitat política, el poc coneixement entre agrupacions, la concentració de càrrecs i responsabilitats tant institucionals com de l'organització en les mateixes persones, i problemes de comunicació dins l'organització...

El tema de la comunicació també va ser expressat pels companys de Ciutat Vella, tant pel que fa dins l'organització com, especialment, de cara a la gent dels barris. Mostraven el seu desacord en la utilització exclusivament de les noves tecnologies per publicitar la tasca d'IC-V, pel fet que molta gent no hi té accés, així com el llenguatge utilitzat per comunicar, massa elevat, poc planer, aquests dos elements poden fer que la gent no se senti propera a Iniciativa...

Espero que en els propers anys les coses dins el partit canviïn i es potenciï l'existència d'un sentit crític, que l'organització sigui més flexible i que el Secretariat i la Comissió Executiva tot just escollits estiguin més propers als afiliats i afiliades, donat que si no hi ha un sentiment de formar part de la mateixa organització la gent que participa a les agrupacions deixarà de fer-h0 i són qui realment donen sentit a un partit petit com IC-V.

Operes primes sobre la família

2009-06-28T14:57:00.005Z

Darrerament he tingut ocasió de veure al cinema dues operes primes que ens expliquen històries centrades en les relacions familiars, es tracta de films intimistes, plens de primers plans, senzills, sense efectismes gratuïts, que ens fan reviure les nostres pròpies històries familiars.

Per una banda, la magnífica primera pel.lícula del guionista de Gomorra, Gianni Di Gregorio, que explica en primera persona, com si d'un fet autobiogràfic es tractés, la celebració d'un curiós dia 15 d'agost, per nosaltres la Verge d'Agost i pels italians Pranzo di Ferragosto (dóna títol a la pel.lícula), amb diverses dones grans que es converteixen per un dia en una família extensa del protagonista i la seva octogenària mare. Narrat amb humor italià, Di Gregorio ens fa passar una estona molt agradable amb les entranyables i divertides situacions que plantegen les relacions entre els personatges, els seus costums i la seva manera de deixar passar els dies...

Per una altra banda, l'opera prima de Mar Coll,

Tres dies amb la família,

ens situa davant la retrobada d'una família burgesa catalana arrel de la mort del patriarca, la jove directora fa sortir els fantasmes amagats, les males relacions i la constel.lació familiar que envolta als Vich i Carbó a través de la mirada de Léa, la jove protagonista interpretada meravellosament per Nausicaa Bonnín en el seu primer paper principal.

Segurament molts de vosaltres us sentireu identificats en algunes de les situacions plantejades en ambdues pel.lícules donat que el seu plantejament és molt proper, molt a l'abast de l'espectador. De tant en tant, és necessari poder visionar aquest tipus d'històries que des del naturalisme ens fan reviure moments viscuts i ens impliquen a nosaltres mateixos.

El rei del Pop

2009-06-26T22:32:00.003Z

Per la generació que ara té entre 30 i 40 anys, Michael Jackson va marcar la seva adolescència. En una època, els 80, en la que no existien els CD , gravàvem de la ràdio en K7 i escoltàvem vinils, en un moment en el que els videoclips eren els grans difusors de la música del moment, qui no recorda els monstres que ballaven al ritme de Thriller, han esdevingut tot un símbol del que aquelles peces musicals en forma de curtmetratge esdevenien pels joves de l'època.

Sota la direcció de John Landis (qui va dirigir, entre d'altres, Entre pillos anda el juego o Blues Brothers) i amb guió de Landis i del mateix Michael Jackson, Thriller va acostar-se a una obra cinematogràfica per la seva qualitat estètica, la història que ens explica i pels seus efectes especials.

El disc, editat l'any 1982, es va convertir en el més venut de tots els temps, amb més de 109 milions de còpies arreu del món. Cançons com Thriller, que dóna nom al disc, Beat it, Billie Jean, o The girl is mine, cantada a duo amb Paul McCartney, van ser números 1 en els programes musicals a tot el món, i formaran part de la història de la música contemporània.

Malgrat que l'estètica d'aquells anys ara ens pugui semblar kitsch, l'estètica cinematogràfica dels videoclips d'aquelles cançons romandran en les nostres retines per sempre.

Descansi en pau qui va escriure una de les pàgines d'honor de la història de la música.