divendres, 29 d’octubre del 2010

còmic: gènere menor?

En determinats moments s'ha considerat el còmic com un gènere literari menor, molt proper a la literatura infantil, ja fa uns anys que viu un moment dolç, amb un alt nombre de lectors i amb guionistes i dibuixants imaginatius i innovadors...

Per mi el còmic va servir per convidar-me a la lectura, per obrir-me a la paraula escrita, més enllà
de la imatge. Jo vaig créixer amb els clàssics de la factoria Bruguera: Vázquez, Ibáñez i Escobar o, el que és el mateix, Las Hermanas Gilda i Anacleto Agente Secreto, Mortadelo y Filemon i 13 Rue del Percebe, i Zipi y Zape.

Més tard va
ig descobrir altres personatges com Mafalda, Garfield, Snoopy i Carlitos, Calvin y Hobbes, i ja de gran m'he apropat al Herminio Bolaextra de Mauro Entrialgo, a El odio de Peter Bagge o Sturmtruppen de Bonvi...

Tots aquests exemples corresponen a còmics de tira, un tipus d'històries curtes que ocupen una vinyeta
o una tira o, fins i tot una pàgina, són gags curts, ràpids que busquen el riure. Per una altra banda, dins del món del còmic hi ha un altre tipus d'històries que necessiten tot un llibre per ser explicades, es tracta de novel.les gràfiques. Són verdaderes obres d'art en alguns casos i, normalment estan explicades per un guionista i dibuixades per un dibuixant que acostumen a ser persones diferents (en el cas del còmic de tira sovint són la mateixa persona).
Actualment la novel.la gràfica sí es considera literatura, algunes de les obres s'han adaptat al cinema perquè els dibuixos constitueixen verdades story boards i són fàcilment traslladables a imatges, convertint el guió gràfic en guió tècnic.
Algunes tenen a veure amb el gènere negre, d'altres estan relacionades amb els superherois, d'altres... però són coincidents en una cosa, les novel.les gràfiques tenen un punt crític amb la societat.
Exemples com Camino a la perdición, Una historia violenta, Persépolis, ... constitueixen verdaderes obres literàries que et fan entrar en la història i llegir-les d'una tirada sense poder treure els ulls de les seves imatges...

Llarga vida al còmic!!

diumenge, 17 d’octubre del 2010

còmic

Per aquells que hem crescut amb els tebeos i hem aprés a llegir amb ells, veure com el cinema ret petits homenatges als personatges sorgits d'aquest gènere literari és un motiu d'alegria. Aquesta setmana he tingut ocasió de gaudir de dos films que tenen relació amb el món dels còmics.

"El gran Vázquez", dirigida per Oscar Aibar, ens apropa a la vida d'un personatge que es fa entranyable tot i que a qualsevol de nosaltres li hagués estat molt complicat conviure amb ell. Un trampós, que inventa l'adjectiu morós en referir-se a ell mateix, un etern Peter Pan... creador de grans personatges del còmic com Las hermanas Gilda, Anacleto Agente secreto o El tío Vázquez.

Un Santiago Segura en un dels seus papers més continguts dóna vida a aquest gran dibuixant de la factoria Bruguera, acompanyat per Enrique Villén fent de director de la revista TBO, el gran Alex Angulo com a administrador de Bruguera, i Manolo Solo com el gran Ibáñez.

Recordar Vázquez, Ibáñez i Escobar al llarg de 100 minuts és un plaer que per aquells que vam néixer als 70 i que vam aprendre a llegir amb els seus personatges no hem de deixar de viure'l...

Per una altra banda, coincidint amb el Festival Internacional de cinema Fantàstic de Sitges, he pogut veure el film "Defendor", opera prima de Peter Stebbings, de producció canadenca, ens apropa a la vida d'un delirant superheroi. Protagonitzada per Woody Harrelson, en una interpretació que recorda al seu Buddy de la sèrie Cheers, Defendor és una bona comèdia amb alguns moments dramàtics.
Arthur Poppington, un noi aparentment normal, malgrat que té alguna limitació intel.lectual, es pinta un antifaç negre als ulls, es vesteix de negre amb una D feta amb cinta aïllant al pit, es posa un casc, i es transforma en "Defendor", un heroi una mica surrealista que malgrat no tenir grans poders lluita a favor de la justicia.

Tot i ser una mica maniquea, com la majoria d'històries de superherois, aconsegueix aportar una visió crítica al voltant de la diferència i com algú que té algunes capacitats limitades pot arribar a fer grans coses.
La llàstima és que és probable que aquesta pel.lícula no s'estreni en els cinemes, em sento afortunada per haver pogut veure-la al Festival de Sitges.

divendres, 8 d’octubre del 2010

víctimes de la política?


Cada vegada que llegeixo algun article sobre la trama de corrupció per les llicències per apartaments turístics a Ciutat Vella em faig creus de fins on pot arribar la gent per diners: amenaces de mort, robatoris, persecució laboral, ... tot això a una ciutat que es considera europea i civilitzada.

Quan Itziar González va ser nomenada Regidora de Ciutat Vella en part em vaig alegrar per ser una persona que provenia del moviment veïnal i entrava a formar part del Govern de la ciutat sense estar afiliada al PSC ni cap altre partit, però vaig pensar que no aguantaria tota la legislatura perquè no creia que tingués estòmac per aguantar les pressions al Districte més cèntric de Barcelona i on tot succeeix...
Només arribar González es va trobar amb la trama de corrupció per les llicències turístiques, va canviar alguns càrrecs tècnics i, sobretot, va nomenar una nova gerent del Districte perquè només arribar va veure l'ambient una mica viciat i fent prevaldre interessos personals per sobre de l'interés públic a l'hora de prendre decisions. Per una altra banda, es va mostrar contrària a l'aprovació del canvi d'us del solar al costat del Palau de la Música per afavorir la construcció d'un hotel. Per tot això va rebre amenaces de mort, va ser objecte d'un robatori a casa seva al maig de 2009 (es van endur els ordinadors); la gerent va ser amenaçada també i va demanar el trasllat a un altre districte.
Finalment l'abril de 2010 va presentar la seva dimissió irrenunciable com a regidora per poder viure tranquil.la, darrerament tota la situació viscuda estava afectant la seva salut.
A tot això no va rebre en cap moment el suport de l'alcalde ni del PSC.

Jo em pregunto, això és la democràcia? val la pena participar directament en un partit o en la política? Itziar González va ser víctima de la seva honestedat, això implica que altres càrrecs públics no són honestos?

Esperem que el PSC netegi els càrrecs corruptes així com els funcionaris que tenen responsabilitats públiques tant a Ciutat Vella com a tota la ciutat de Barcelona. És vergonyós que els membres d'una agrupació d'un partit amenaci a una regidora o qualsevol càrrec (se sospita que les amenaces que va rebre l'exgerent de Ciutat Vella provenien de membres de l'agrupació del PSC d'aquest districte), donat que si aquells que, en principi, dediquen un temps del seu lleure voluntàriament a donar sentit, des de la base, a un partit polític ho fan per interés particular i amagant conductes delictives, què no faran si algun dia arriben a tenir un càrrec públic.
Només de pensar-ho m'entra la por al cos.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

tornant a la infantesa

Els que vam viure la nostra infantesa a cavall entre finals dels 70 i els 80 tenim alguns records generacionals comuns:
1.- Verano azul
2.- la família Telerín
3.- Espinete
4.- los Payasos de la tele i el "cómo están ustedes"
5.- blandiblub
6.- Ayrgam Boys i clicks de famobil
7.- cubo Rubik
8.- Star Wars
9.- Exin Castillos
10.- anuncio de "Tulipán"

i moltes altres coses. Fer-les presents de tant en tant va bé no per pensar que temps passats van ser millors però sí per valorar que en la senzillesa en moltes ocasions està l'entreteniment, el viure moments agradables, el gaudir amb la família i els amics d'una sobretaula a casa jugant a jocs de taula...

Eduardo Aldán (actor que va començar a ser conegut a la darrera etapa de l'Un,Dos,Tres fent de venedor d'enciclopèdies, i que ha participat a Caiga quien Caiga) fa 5 anys que interpreta un monòleg sobre aquests records d'infantesa dels nens dels 80, es titula "Espinete no existe", i, malgrat que en certs moments perds alguna paraula perquè s'expressa amb molta rapidesa, el text és brillant, el desenvolupament de l'espectacle (amb la complicitat i gràcia del regidor) es fa molt amè, en definitiva gaudeixes d'una molt bona estona per la manera de fer d'Aldán i perquè connectes amb els teus records.

Nostàlgia dels 80?