troballa

Quan quedo per anar a veure una pel.lícula als cinemes Verdi sempre intento arribar una mica abans per tenir temps d'entrar a la llibreria Taifa i mirar llibres. Les primeres estanteries a les que m'atanço són les de cinema i repasso les possibles novetats o aquells llibres editats per editorials poc conegudes i que probablement no podré trobar en altres llibreries.

Fa uns dies vaig fer una troballa magnífica, es tracta d'un llibre editat el 2007 en el que es fa un

retrat del crític i locutor de radio, reconvertit després en show-man, Carlos Pumares. Per tots aquells que enyorem el seu entretingut programa de ràdio "Polvo de estrellas" a Antena 3 Radio pot significar una forma d'omplir aquest buit després de més de 10 anys de la seva desaparició de les ones, encara que després l'hem pogut veure a certs programes de televisió creant un personatge ridícul, cridant i discutint a totes hores (com Crónicas Marcianas o ara a La Noria).

En el llibre "Carlos Pumares: un grito en la noche", Iván Reguera i Juan José Aparicio ens apropen als seus inicis com a crític, els seus anys a la ràdio i, sobretot, ens recorden perquè a molts cinèfils ens enganxaven els seus programes...

còmic: gènere menor?

En determinats moments s'ha considerat el còmic com un gènere literari menor, molt proper a la literatura infantil, ja fa uns anys que viu un moment dolç, amb un alt nombre de lectors i amb guionistes i dibuixants imaginatius i innovadors...

Per mi el còmic va servir per convidar-me a la lectura, per obrir-me a la paraula escrita, més enllà

de la imatge. Jo vaig créixer amb els clàssics de la factoria Bruguera: Vázquez, Ibáñez i Escobar o, el que és el mateix, Las Hermanas Gilda i Anacleto Agente Secreto, Mortadelo y Filemon i 13 Rue del Percebe, i Zipi y Zape.

Més tard va

ig descobrir altres personatges com Mafalda, Garfield, Snoopy i Carlitos, Calvin y Hobbes, i ja de gran m'he apropat al Herminio Bolaextra de Mauro Entrialgo, a El odio de Peter Bagge o Sturmtruppen de Bonvi...

Tots aquests exemples corresponen a còmics de tira, un tipus d'històries curtes que ocupen una vinyeta

o una tira o, fins i tot una pàgina, són gags curts, ràpids que busquen el riure. Per una altra banda, dins del món del còmic hi ha un altre tipus d'històries que necessiten tot un llibre per ser explicades, es tracta de novel.les gràfiques. Són verdaderes obres d'art en alguns casos i, normalment estan explicades per un guionista i dibuixades per un dibuixant que acostumen a ser persones diferents (en el cas del còmic de tira sovint són la mateixa persona).

Actualment la novel.la gràfica sí es considera literatura, algunes de les obres s'han adaptat al cinema perquè els dibuixos constitueixen verdades story boards i són fàcilment traslladables a imatges, convertint el guió gràfic en guió tècnic.

Algunes tenen a veure amb el gènere negre, d'altres estan relacionades amb els superherois, d'altres... però són coincidents en una cosa, les novel.les gràfiques tenen un punt crític amb la societat.

Exemples com Camino a la perdición, Una historia violenta, Persépolis, ... constitueixen verdaderes obres literàries que et fan entrar en la història i llegir-les d'una tirada sense poder treure els ulls de les seves imatges...

Llarga vida al còmic!!

un cant a la tolerància

Aquest any es commemoren 50 anys de la publicació del llibre de Nell Harper Lee "Matar a un ruiseñor" (1960). El vaig llegir quan era adolescent i em va remoure molt, la defensa de les pròpies conviccions per part de l'advocat Attikus Finch en un moment en que el racisme al Sud d'Estats Units es trobava en el seu moment més alt, aquest racisme provocava l'acusació d'un innocent (negre) de la violació d'una jove dona blanca.

El tema principal del llibre es pot dir que és la injustícia i la falsa acusació, acompanyades d'un racisme exacervat, però el fet que la narradora principal de la història sigui la filla de Finch, Scout, de 6 anys, també aporta un altre element que és la pèrdua de la innocència, la presa de consciència de la hipocresia i la doble moral de la societat americana de l'Alabama dels anys 30.

Del llibre es va fer una adaptació cinematogràfica dos anys després de la publicació de la novel.la, dirigida per Robert Mulligan i protagonitzada per Gregory Peck (guanyador de l'Oscar aquell any per la seva magnífica interpretació de l'honest i lluitador advocat Finch), van plasmar en llenguatge audiovisual les paraules de Harper Lee permetent que la història, basada en un fet real, fos coneguda per molta més gent.

Un llibre i un film imprescindibles que, en el meu cas se m'està despertant la necessitat d'una relectura.

Deixo aquí unes paraules que adreça Attikus Finch al seu fill Jem per explicar-li el que és realment la valentia...:

"Quería que descubrieses lo que es el verdadero valor, hijo, en vez de creer que lo encarna un hombre con una pistola. Uno es valiente cuando, sabiendo que la batalla está perdida de antemano, lo intenta a pesar de todo y lucha hasta el final, pase lo que pase. Uno vence raras veces, pero alguna vez vence."

Maruja Torres

Sempre m'he considerat fan d'aquesta periodista, escriptora, amant del cinema, ... des fa molts anys vaig seguint les seves columnes i articles principalment al diari El País i m'he llegit pràcticament tota la seva bibliografia.

Reconec que els seus llibres més reeixits són els que estan escrits en clau periodística o que recullen articles seus (imprescindible Amor América, un recorregut per Llatinoamèrica des del sentiment i les emocions), però dues de les seves novel.les em van agradar força, l'autobiogràfica Un calor tan cercano i Mientras vivimos, guanyadora del premi Planeta l'any 2000.

Transcorregut un any després que la meva mare em regalés per Sant Jordi del 2009 la seva darrera novel.la, l'he llegida darrerament i m'ha decebut una mica. Esperadme en el cielo és un divertiment, una catarsi personal per reviure els bons moments viscuts en companyia de dos de les persones més importants de la seva vida, desaparegudes el 2003 i que formen part de la seva infantesa i adolescència i que van marcar bona part de la seva vida: es tracta de Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán.

Penso que el llibre no era mereixedor del Premi Nadal del 2009 donat que, com he dit abans, es tracta d'una catarsi personal que l'autora ha volgut compartir amb els seus lectors fent-los partíceps de l'amistat que la unia a aquests escriptors, fent que l'acompanyin en un recorregut pels llocs que formen part del seu imaginari: el Barri Xino, Egipte, Beirut...

Pels seus lectors fidels potser sí representa una curiositat, una manera de mirar per un forat l'ànima d'aquesta escriptora que es declara d'esquerres encara que molts cops es mostra escèptica davant el que passa en el món.

llibres vs televisió

Al programa Banda Ampla de TV3 han plantejat com a debat la lectura enfront de l'audiovisual, ja sigui cinema o televisió.

El debat s'ha centrat en la poca afició a la lectura entre els joves perquè dediquen el seu temps lliure als videojocs o sèries americanes com "Lost". Bé, s'hauria d'aclarir que la manca d'afició a la lectura no és només característica dels joves, també dels adults, no podem presumir gaire de tenir un país on la gent és especialment lectora.

Ara bé, si les sèries de televisió o, especialment, el cinema fan que després la gent llegeixi benvinguts siguin. Vull recordar les magnífiques adaptacions cinematogràfiques que s'han fet de grans novel.les de tots els temps, d'altres no s'han fet amb tanta fortuna, malgrat això, si el veure en imatges una narració et convida a després llegir tot el que l'autor literari ha volgut explicar en un llibre, és un pas que estaria molt bé que la gent fes. Encara que jo aconsellaria llegir primer el llibre i després veure la pel.lícula.

Jo des de fa tres anys participo en un club de lectura de cinema organitzat per la Biblioteca Xavier Benguerel i llegim una novel.la i després visionem la seva

adaptació cinematogràfica, i us puc dir que estic gaudint moltíssim tot i que reconec que algunes adaptacions són una mica matusseres (per ex.: La fiesta del Chivo, basada en una novel.la de Vargas Llosa, una gran novel.la per una adaptació oblidable).

El que sí és cert és que no es pot convidar a la

lectura obligant a llegir, com en el cas dels adolescents que estan obligats a llegir clàssics de la literatura, s'ha de trobar el llibre que t'agrada, que et fa perdre la noció del temps, que et fa imaginar altres móns i, sobretot, que et fa créixer... solament d'aquesta manera es pot gaudir de la lectura.

el amor pels llibres

Els lletraferits sempre tenim algun llibre que llegim i rellegim periòdicament perquè a cada moment que el tenim a les mans ens torna a fer vibrar, torna a connectar amb el nostre jo més profund i torna a dialogar amb nosaltres. En el meu cas, una de les històries que em produeix més emoció tornar a llegir és 84 Charing Cross Road

Novel.la autobiogràfica escrita per Helen Hanff, ens fa participar de la relació epistolar d'un alter ego de l'autora, de fet té el personatge té el mateix nom, i un llibreter de vell britànic, Frank Doel. L'amo

r pels llibres recorre tota la novel.la, el gran coneixement que té l'escriptora dels clàssics és aclaparador, la seva ironia quan rep els enviaments de Doel re

specte al tracte que els amos anteriors d'aquells llibres li han donat és exquisita i, sobretot, l'amistat epistolar entre dues persones que comparteixen la mateixa passió és entranyable.

Vaig tenir la sort fa un temps de veure les versions cinematogràfi

ca i teatral d'aquesta novel.la. En el cas del film, dirigit per David Hugh Jones el 1987, el seu productor, el director Mel Brooks, li va oferir com a regal a la seva dona Anne Bancroft pel seu aniversari de tal manera que li va regalar el paper de la irònica escriptora americana Helen Hanff, Frank Doel va ser interpretat pel gran Anthony Hopkins.

En el cas de l'obra de teatre, va estar dirigida per Isabel Coixet l'any 2004 i interpretada per Carme Elias i Josep Minguell. L'escenografia va ser un encert: una taula molt llarga amb una muntanya de llibres al terra que dividien l'escenari en dos parts, i feien creïble que els dos personatges coincidissin en l'espai encara que es trobaven en dos ciutats a banda i banda de l'Atlàntic, Hanff ocupava la part esquerra de la taula i Doel la part dreta.

Us engresco a llegir aquesta petita joia de poc més de 100 planes (en la versió catalana), us farà riure, us entretindrà i, sobretot, us descobrirà que darrera de cada llibre hi ha les sensacions, el riure i l'emoció, que cada lector ha sentit en tenir-lo a les mans.

Los Santos Inocentes

Acabo de llegir el clàssic Los santos inocentes del gran Miguel Delibes, es poden treure moltes lectures d'aquest llibre, però la més clara és la voluntat de denúncia de l'autor respecte a situcions que es donaven en l'època franquista i que, malaurdament, se segueixen donant ara.

Delibes ens planteja les relacions feudals que es vivien en els "cortijos" i latifundis andalusos i castellans, les relacions de pleitesia dels camperols envers els amos de les finques, el servilisme amb el que tractaven aquests als seus treballadors. Per una altra banda, també es planteja la presència d'aquells que són diferents, aquells que tenen alguna discapacitat que els impedeix comprendre el món en el que viuen. Els personatges de "la niña chica" i Azarías fan més cruenta la història pel tracte que reben per part dels altres, sobretot dels Senyors.

Azarías és un home amb un nivell intel.lectual molt baix, molt primitiu, però que transmet tendresa quan es relaciona amb els animals, especialment amb els ocells. Restaran en la memòria de tots les paraules "Milana bonita" d'Azarías quan s'adreça a les garses a qui alimenta i ensinistra.

Però la paraula garsa té un altre significat a banda de ser un ocell, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, garsa és "persona que no pensa sinó a arreplegar per a ell béns, avantatges, etc.", aquesta accepció em ve al cap pel sobrenom que el periodista Ignacio Escolar li ha posat a l'insigne president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps: "Milano bonito". A cada article que escriu en el diari Público fa referència a Camps sota aquest nom, penso que molt ben trobat pel que deia del significat de garsa i per la relació de la ciutat de Milà (Milano, en italià) amb el món de la moda, així com per ser una botiga de roba...

Us deixo aquí una part de l'article que ha fet Escolar avui a Público:

"A falta de camioneta, Milano Bonito se dio el domingo un paseo en Ferrari mientras el presidente de su partido intentaba mostrar unidad en Barcelona. En Génova ha sentado fatal la foto de Camps a lo Miami Vice, no sólo por el plante a Rajoy. También demuestra otra vez que el president ha perdido la conexión con la realidad, que no es consciente de las repercusiones de sus palabras y actos. La responsabilidad no es sólo suya: 54 diputados y miles de militantes valencianos viajan con él en Ferrari y camioneta. De momento, sólo le dicen al señor conductor que acelere, que acelere…"

Nova York

No tinc prou paraules per expressar la profunda admiració que sento per la ciutat que actualment representa el punt neuràlgic de la cultura, la ciutat a la que tothom s'emmiralla, on tot és possible...

Pels cinèfils és un punt de referència mil vegades mostrat al cinema, directors com Woody Allen, Wayne Wang, Francis Ford Coppola, o Martin Scorsese, entre d'altres han creat algunes de les pel.lícules més grans de la història del setè art. 

Coneixem els seus barris: Manhattan, Harlem, Bronx, Little Italy, Chinatown, Broadway, Brooklyn, ... sabem que un dels rius que la creuen és el Hudson, hem vist el seu horitzó de gratacels, tenim coneixement d'alguns dels seus monuments i edificis més emblemàtics (l'estàtua de la Llibertat, l'Empire State Building, el Rockefeller Center ...) i dels seus museus (el Metropolitan, el MOMA, el Guggenheim, ...). Hem sentit el nom dels seus carrers i places (Times Square, la Quinta Avenida, 42 Street, ...) i dels seus parcs (Central Park). 

Reconéixer els quadres de Richard Estes o Edward Hopper, la música de jazz o de blues.

Imagino que aquells qui han tingut l'oportunitat de visitar-la s'hauran sorprès que tot els resulti conegut, com un déja vu. Arribar a aquesta ciutat i reconéixer els edificis, carrers i places, i desitjar trobar-te a alguns dels seus protagonistes en el cinema forma part dels meus somnis.

I acabant de llegir el llibre Ventanas de Manhattan, d'Antonio Muñoz Molina, encara em fa somniar més. Escrit com un passeig constant pels seus carrers, com un observador del quotidià: dels músics al carrer, dels qui mirem darrera una finestra, dels mercats improvisats a la vorera, dels museus que no surten a les guies turístiques, de l'interior dels apartaments, de l'abans i el després de l'11 de setembre,... 

Muñoz Molina ens agafa de la mà i ens convida a acompanyar-lo a descobrir els racons menys glamourosos de Nova York, la ciutat més real, més del dia a dia, la dels seus ciutadans. Aquells qui han vingut de molt diverses parts del món i han decidit que la ciutat dels gratacels havia de ser temporalment o definitivament el seu lloc en el món.

Narrat en primera persona, ens fa entrar en un reportatge gràfic on les imatges les posem nosaltres a partir de les magnífiques descripcions que ens fa l'autor.

Us convido a llegir-lo, és una lliçó d'història, arquitectura, art, literatura i, sobretot, de vida.

Us deixo algunes de les reflexions d'aquest premiat autor incloses en el llibre: 

"Me perdía entonces por la ciudad tan completamente como no he vuelto después a perderme, ni en ella ni en ninguna otra, sin distinguir los puntos cardinales y sin la menor idea de lo que podría encontrarme al doblar una esquina (...). Echaba a andar con las manos en los bolsillos y me dejaba llevar en una línea quebrada de itinerarios azarosos, rápidamente extraviado por la cuadrícula abstracta de la ciudad..."  (pg.15)

"Con mucha frecuencia el extranjero es alguien que se ve consumido por la tarea desconcertante y minuciosa de aprender casi cada uno de los mecanismos rutinarios de la vida."  (pg. 19)

"Hay lugares en la ciudad que uno descubre por sí mismo en sus caminatas solitarias y otros que le son revelados como un regalo generoso de la amistad o el amor. Se puede regalar lo que uno más ama, cierta perspectiva al fondo de una calle, un parque pequeño junto a un puente, un café, un club de música, hasta un instante de la luz (...). En el lugar estará siempre quien nos lo descubrió y el momento de nuestra vida en el que gracias a su mediación lo conocimos."  (pg. 44)

 "Estar viendo y no mirar es un arte supremo en esta ciudad que desafía tan incesantemente a la mirada."  (pg. 125)

Quotidianitat versus identitat

He començat a llegir el llibre del professor Vicenç Navarro Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Ja fa dos anys que el tenia per casa i no m'havia animat a llegir-lo. 

El professor Navarro expressa amb paraules senzilles i clares el que alguns altres acadèmics fan difícil d'entendre: els problemes quotidians, del dia a dia, són el que preocupa a la gent i no els grans debats identitaris on es planteja la definició d'Espanya, de Catalunya, l'encaix d'aquesta dins la primera, les seleccions catalanes, ... 

Realment els polítics i les elits catalanes se n'han adonat que la manca de qualitat dels serveis públics és una de les grans preocupacions de la gent, que la manca de respostes públiques a les necessitats socials està duent a la gent a la marginació social? Veritablement els nostres representants i els treballadors públics són conscients que, tal i com diu el professor Navarro: "El objetivo fundamental y último de las intervenciones públicas debiera ser mejorar la calidad de vida de la población" (pg. 38)?

Els polítics i alts càrrecs públics estan tant allunyats de la realitat del que els seus electors viuen que creen Agències, Organismes Autònoms, dissenyen grans programes i projectes de desenvolupament comunitari que després no tenen garantida una continuïtat més enllà de la subvenció europea de torn o que estan sotmessos a la Llei de Pressupostos anuals. I ja no parlem dels projectes d'inserció laboral i els programes de "nous filons d'ocupació" on es creen figures que només tenen sentit en el sector públic, en alguns casos, i aquest, més enllà del termini de vigència de la subvenció, no en vol saber res, o bé, encara que puguin funcionar en el sector privat l'Administració no incentiva a les empreses i entitats perquè contractin treballadors amb aquests perfils professionals. Perfils com: agents de civilitat, agents sociolaborals juvenils, dinamitzador comunitari, ... tenen poques sortides ara per ara en el mercat laboral.

Per tots aquests motius, mentre la qualitat i extensió dels serveis públics no centri el debat polític i social, mentre el Govern i l'Administració de la Generalitat i dels ens locals catalans no treballi per i per als ciutadans, mentre resti una sola persona que tingui dificultats per accedir als recursos i serveis públics i, sobretot, mentre la universalització i la participació real dels usuaris en els serveis públics sigui una quimera jo no em sentiré orgullosa de ser catalana.

El poder del ahora

Darrerament he acabat de llegir un llibre que havia deixat a mitges perquè no acabava d'entrar en ell però crec que malgrat el seu excessiu espiritualisme té algunes frases que poden ser rescatades i que ens fan pensar...

El llibre en qüestió és El poder del ahora de Eckart Tolle. Es tracta d'un llibre d'autoajuda que es va convertir en un best seller fa uns anys i que pretén fer-nos reflexionar sobre el fet que nosaltres mateixos ens provoquem situacions d'angoixa quan vivim situacions de conflicte personal i defugim aquestes projectant-nos en el futur. 

Tolle ens demana que ens situem en l'aquí i ara per enfrontar-nos a allò que ens neguiteja i, ja que no podem canviar les coses, com a mínim sí podem canviar l'actitud amb la que les rebem. Tot això penso que té un fons de veritat i a mi m'ha fet pensar, però no m'agradat massa la manera en que està escrita com si l'autor fos una sort de Messies que ens ha de dur a la salvació a través dels seus coneixements i ensenyances. 

Us deixo algunes frases extretes dels llibre:

"... tenemos que llegar a comprender nuestro papel de creadores de nuestro dolor; nuestra propia mente causa nuestros problemas, no son los demás, ni "el mundo de allá afuera". Es nuestra propia mente, con su corriente casi constante de pensamientos, pensando sobre el pasado, preocupándose por el futuro. Comentemos el gran error de identificarnos con nuestra mente, cuando de hecho somos seres mucho más grandes".  (pg. xii del pròleg)

"Su mente es un instrumento, una herramienta. Está ahí para utilizarla en una tarea específica y cuando se termina la tarea, hay que dejarla de lado. El ochenta o noventa por ciento del pensamiento de la mayoría de las personas es, no sólo repetitivo e inútil, sino que por su naturaleza disfuncional y a menudo negativa, gran parte de él es también perjudicial. Este tipo de pensamiento compulsivo es en realidad una adicción". (pg. 12)

"El amor, la alegría y la paz no pueden florecer hasta que usted se haya liberado del dominio de la mente... Usted tiene que hacerse completamente consciente de sus emociones y ser capaz de poder sentir lo que hay más allá de ellas. Emoción significa literalmente perturbación. La palabra viene del latín emovere que significa perturbación". (pg. 20)

Pena de mort

Com que al nostre país, benauradament, no existeix la pena de mort fa gairebé tres dècades (bé, en l'àmbit militar fa menys temps que es va abolir) no tenim present que en d'altres països està molt vigent i cada dia són assassinades "legalment" decenes de persones culpables o innocents, tant s'hi val, en algun lloc del món.

El darrer llibre que he llegit és un assaig en forma de novel.la sobre un cas real de condemna a la pena de mort d'un innocent per "donar el perfil" d'un assassí. Escrit per John Grisham, El proyecto Williamson, narra la història de Ronnie Williamson, un jugador de beisbol fracasat que no sap adaptar-se a un canvi de vida sent molt jove i per una declaració plena de mentides d'un confident policial la seva vida canvia d'un dia per l'altre...

Gran coneixedor de l'àmbit judicial americà, Grisham descriu molt detalladament les diferents instàncies policials i judicials per les que avança el procés de Williamson fins ser condemnat a la pena capital. I ens fa entrar en un corredor de la mort d'una presó de l'Estat d'Oklahoma on Williamson va a parar i on estableix amistat amb un altre pres gairebé sense veure-li la cara, solament parlant de cel.la a cel.la, aquests passatges del llibre m'han fet estremir i em recordaren l'episodi sobre la pena de mort i el corredor de la mort que Javier Corcuera ens mostrà a La Espalda del mundo.

Per una vegada, l'autor ha volgut anar més enllà d'un "best seller" i ens fa arribar un llibre-denúncia sobre la mala praxi policial, sobre la mort d'innocents amb la injecció letal, i ens mostra l'aquiescència dels habitants d'alguns dels Estats americans envers aquesta eina legal de matar com és la pena capital.

Esperem que desaparegui del nostre món per sempre.

"La pena de muerte es signo peculiar de la barbarie" (Victor HUGO)

Plaers

Ens hem de guiar pels propis desitjos o hem de racionalitzar i pensar cada passa que donem? Hem de buscar la plena satisfacció personal o quedar-nos insatisfets amb les decisions que prenem? 

Aquestes qüestions són plantejades per la meva darrera lectura: El llibre dels plaers immensos de Melcior Comes. Narrada en primera persona, és un divertiment que ens apropa als anys de joventut d'un noble mallorquí, la seva recerca del plaer, l'amistat i l'amor, la vocació i, en definitiva, el seu lloc en el món.

Us deixo algunes reflexions extretes del llibre...

"Això és la vida, aquest desig, la fam per un demà sempre demorat, un cos que es desdobla en altres cossos, ..., i aquest créixer i buscar, continuar i conèixer, saber i alçar-se amb pretensions, engendrar i partir, dubtar i creure, i treball i descans i joventut i vellesa, ..." (pg.37)

"A mi només em preocupava el present, el meu encantament davant cada objecte i cada instant, en tot moment buscava el goig que amagaven les petites coses: res m'agradava més que gaudir de la meva soledat, sentint com a dintre meu el món es creava... palpar la textura del temps, el seu inquiet artifici, els seus infinits replecs, tot el que em feia créixer i m'abocava a descobrir-me com a l'única entitat vertadera. Només podia comptar amb mi mateix: jo era tot el que existia." (pg.39)

"... i em vaig posar a cavil.lar de quina manera els homes i les dones semblaven concebuts per fer-se infeliços, o per donar-se les dosis més grans d'una felicitat enverinada." (pg. 52)

"Vivim perquè veiem viure? Ho dubto. El desig és innat, una empenta ancestral que només necessita una espurna per activar-se." (pg. 180)

"Què som, què fem aquí i què podem fer i podem conèixer? Això que ha preocupat tants, des de fa tants segles, potser té una resposta senzilla: som aquí per impel.lir la vida, per fer-la durar i salvaguardar-la i impulsar-la cap a la completesa." (pg. 185)

UN CANT A LA VIDA!!

Pèrdues

La vida és una contínua pèrdua, tot i que ens ofusquem a intentar conservar el que ens envolta, ja siguin persones o elements materials, la majoria de vegades els acabem perdent i tant sols romanen uns pocs... d'això tracta el darrer llibre de David Trueba (guionista de cinema i escriptor).

El seu anterior llibre, Cuatro amigos, era un pur entreteniment adreçat a nois entre els 20 i els 30 anys. Explicava les peripècies de tres amics camí d'un casament. Narrat en forma de road movie, plantejava situacions esperpèntiques i esbojarrades ratllant en certs moments el mal gust. En canvi, en el seu darrer llibre, Saber perder, canvia de gènere i ens mostra la visió de la pèrdua per part de quatre personatges, relacionats entre ells en tres casos per llaços familiars i en un darrer per un fet fortuit: una adolescent, un home en la quarentena, un avi de 70 anys i un jove jugador de futbol de 20 anys.

A mesura que anava llegint el llibre m'anava sorgint una pregunta... com Trueba pot conéixer què pensa i sent una adolescent en un moment de profunds canvis vitals que la faran madurar en un any? com pot saber què pensa un home proper als 50 anys que ha perdut la feina i la dona i s'enfronta a la vida sol? com pot posar-se en el lloc d'un avi que veu com se li escapa la vida inexorablement? com pot imaginar el que sent una jove promesa del futbol en un país estrany i abandonat als capricis d'una afició voluble a cada moment?

No sé la resposta però us puc assegurar que aconsegueix en els 4 casos posar-se en la pell dels personatges... 

Escrita com si d'un guió de cinema es tractés, intercal.lant cadascuna de les històries narrades en primera persona, amb constants avançaments i retrocessos en el temps (com si de flashbacks cinematogràfics es tractés), tot i el seu volum (520 pàgines), esdevé una necessitat anar avançant en la història, saber què espera als personatges a cada paràgraf, a cada frase, amb cada paraula... I, quan has arribat al final i surts al carrer i observes la gent que camina per la vorera, identifiques a Silvia, Lorenzo, Leandro i Ariel en alguns dels transeunts que passegen davant teu.

Ha estat un veritable plaer llegir aquest llibre. Imprescindible.

Us deixo algunes línies transcrites perquè veieu el poder de la paraula de David Trueba:

"Me robó la suerte, se decía Lorenzo. Llegó a mi vida y me robó la suerte. Porque Lorenzo sin Paco era un hombre obligado a empezar de cero pero ahora sin suerte, las puertas no se abrían como antes. Todas las cartas favorablesya  parecían repartidas..." (pg.61)

"Tiene prisa el invierno, oyó Sylvia decir a un hombre mayor que se subía al tren cargado de bolsas de verdura. La gente mayor habla a menudo del tiempo, a ella no ha conseguido interesarle jamás la temperatura que hará al día siguiente ..." (pg. 124)

"No está nuevo. Alguien lo ha leído antes. A Sylvia le gustan los libros usados. Los libros nuevos tienen un olor agradable, pero dan miedo. Es como avanzar por una carretera por la que nadie ha pasado nunca..." (pg. 125)

"Yo creo que en la infancia, dijo Leandro, nos marcamos los retos inconfesables de nuestra vida y que la respuesta a la felicidad consiste en la culminación más o menos cercana o más o menos lejana de ese reto infantil, puede que no del todo articulado ni claro, pero evidente para uno mismo. Aunque ahora me escuches como si lo que yo digo no fuera más que un oscuro recuerdo, sé que tienes clarísimo cómo era y cómo pensaba el niño que eras tú..." (pg. 377)

"Un rato después, cuando se durmió Aurora, se refugió en el baño y lloró frente al espejo, con amargura, al contrario de como lloran los bebés, con esa desesperación de los que saben que van a ser calmados. No, lloró con la sorda contención de los que ya no esperan consuelo de nadie..."

Malenconia...

Volia esperar-me a parlar del darrer llibre que estic llegint, darrerament he escrit sobre llibres que benauradament m'han emocionat, m'han portat records, en definitiva m'han fet gaudir molt.

El trompetista del utopía de Fernando Aramburu o Los príncipes valientes de Javier Pérez Andújar expliquen històries des dels sentiments, connecten amb el nostre interior, amb les nostres febleses.

El cas de Saber perder de David Trueba, llibre que actualment llegeixo, ens fa reviure la nostra quotidianeitat.

Tant sols vull aquí deixar un fragment, en unes setmanes acabaré de comentar el llibre...

"Cuando Sylvia tenía quince meses y acababa de soltarse a andar, Lorenzo la observó mirarse en el espejo que entonces había en su cuarto. Llevaba en las manos un tarro de crema de su madre y se la ofrecía a su propio reflejo, convencida de que era otra persona. Lorenzo se vestía sin perder de vista a la pequeña. En un momento dado, Sylvia se asomó d

etrás del espejo, para tratar de descubrir dónde demonios se escondía la otra niña, esa niña que la miraba y también le ofrecía un

tarrito de crema. Repitió el gesto de buscarla varias veces. Lorenzo no le dijo nada, no le explicó nada. Se limitó a mirar, a sonreír mientras disfrutaba de la parsimonia concentrada de la niña frente a su propio reflejo aún desconocido para ella. A veces recordaba ese instante sin saber a ciencia cierta si en eso, en algo tan sencillo como eso, consistía la felicidad."

(pg. 68)

La situació està tant ben narrada que la visualitzes clarament com si d'una imatge cinematogràfica es tractés.

Ja us acabaré d'explicar les sensacions quan finalitzi la lectura d'aquest llibre...

Alta fidelidad

L'any 2000 Stephen Frears dirigia un film que adaptadava un llibre de Nick Hornby, Alta fidelidad. Tal i com va passar amb el llibre, la pel.lícula es va convertir en un film de culte per aquells que s'estimen la música pop-rock de les darreres dècades i, sobretot, per aquells qui ens trobavem al voltant dels 30 anys.

Es pot parlar de llibre generacional? està adreçat als nois de 30 anys que viuen les relacions de parella i amistat com si giressin al seu voltant? hi ha literatura per noies i literatura per nois?

Quan vaig veure la pel.lícula, després de la seva estrena, el personatge principal, Rob Fleming (molt ben interpretat per John Cusack), va acabar amb els meus nervis, no entenia com algú podia ser tant neuròtic i egocèntric, però ara que he llegit el llibre i he tornat a veure el film he entés millor el personatge. Potser perquè en aquell moment no em podia posar en el lloc de Rob, no podia entendre'l vaig acabar per agafar-li mania, però ara que he pogut llegir la descripció que fa Hornby del personatge i he pogut connectar amb les seves pors i neures identificant-me amb alguna d'elles he pogut situar la seva història i fer-la contemporània amb la meva vida.

No sé si podem distingir entre literatura adreçada a noies (segurament els llibres de Marian Keyes serien un exemple) o per a nois (Cuatro amigos de David Trueba seria un prototipus), però en el cas de Alta fidelidad, tot i que el protagonista és un noi, jo he pogut identificar-me en alguns trets amb ell.

Si teniu ocasió de llegir el llibre no deixeu de fer-ho, gaudireu molt amb la discografia (recuperant els vinils) de Rob i amb els coneixements musicals dels seus companys a la botiga de discos: un genial, a la vegada que insoportable, Barry, i un ingenu i tímid Dick.

Us deixaré un texte del llibre amb el que segurament us sentireu identificats perquè l'haureu viscut més d'una vegada...

"De todos modos es más difícil de lo que había pensado. Londres, ¿eh? Proponer a la gente que salga a tomar una copa contigo esta misma noche es como proponerles que se tomen un año libre y que se vayan a dar la vuelta al mundo: si hablas de quedar más tarde, se entiende que será este mes o el mes que viene, o incluso el año próximo, pero nunca se da por hecho que pueda ser hoy mismo. "¿Esta noche?", dicen uno detrás de otro, y son personas con las que no he hablado desde hace meses, antiguos colegas, compañeros de estudios, o bien personas a las que he conocido a través de antiguos colegas o de compañeros de estudios. "¿Esta misma noche?". Se quedan perplejos, extrañados, patidifusos: no se lo pueden creer. ¿Alguien les llama por teléfono y les propone tomar una copa esta misma noche, así de sopetón, sin agenda a mano, sin una lista de fechas alternativas, sin consultar previamente, largo y tendido...? Qué chifladura."

Llibre generacional (2)

La meva anterior entrada està referida al llibre Los príncipes valientes de Javier Pérez Andújar, us vaig descriure una mica el contingut, ara vull fer-vos un tastet amb algunes de les frases que més m'han fet recordar i sentir...

"Aprenderé, cuando lea a Salvador Dalí, que todo lo que coincide es importante, como voy a aprender de los poetas, y de los cantantes, que la rima tiene una verdad inalienable, y por tanto todo lo que rima es siempre verdadero." (pg.29)

"... es en lo anecdótico en lo que estoy afirmándome, sobre lo que ando sustentando mi confabulación con el mundo; me persuadiré de que el hombre que coge el autobús cada día a la misma hora es imprescindible en su regularidad para que no se pierda el sentido de las cosas, y de esta manera iré corroborándome en la superstición de que el mundo somos todos o de que el mundo nos necesita a todos como un reloj le son imprescindibles todos sus resortes." (pg.144)

"En estas noches (...) mi madre me va enseñando que el olvido y la ignorancia son una misma cosa, y que una persona o una familia o un país que ha renunciado a su memoria están consignados a acabar (...) fuera de todo tiempo, apenas sin saber quién son, acaso sin saber que existen." (pg.146)

"... siempre encontraré más veracidad en lo que leo que en lo que oigo y en lo que veo, y así es también como uno empieza a quedarse prisionero en un universo hecho estrictamente de literatura." (pg.154)

"... mientras le acompaño, Ruiz de Hita me explica que cada libro que lee lo lee por todos los que no ha leído." (pg.220)

"... me abordará una impaciencia de agarrar mi bicicleta e irme a visitar por última vez a mi amigo, de despedirme de él de nuevo, acaso para constatar que lo definitivo no es más fuerte que uno mismo." (pg.223)

"Me sobresaltará en mi subir el río el presentimiento de que pedalear y escribir son un mismo acto, y que se escribe como se va en bicicleta, sin buscar ir a ninguna parte, sólo por el gusto de mantener el equilibrio, y se me ocurrirá que mantenerse en equilibrio y mantenerse vivo son una misma cosa, un mismo juego. Me asaltará en ese instante la corazonada de que la gente tiene algo de río..." (pg.228)

Llibre generacional

Fa uns dies vaig fer una entrada parlant de com els llibres havien marcat la meva vida, als que ens considerem lectors un llibre ens obre la porta a móns diversos, alguns coneguts i d'altres desconeguts, ens porten records de temps passats, ens descriuen el temps present o ens avancen aconteixements futurs...

El llibre que vaig adquirir al darrer Sant Jordi parla de tot això. En un to autobiogràfic, el crític literari Javier Pérez Andújar (col.laborador de programes de televisió al voltant de la lectura com Saló de Lectura) ens descriu passatges de la seva infantesa al compàs d'un text literari, un còmic o una sèrie de televisió. 

Los príncipes valientes, ambientada a la zona del Besòs a principis dels 70, fa un recorregut per les novel.les clàssiques d'aventures, des de Julio Verne a Poe, de Robert Lo

uis Stevenson a Mark Twain; de les historietes de El príncipe Valiente a Astérix i Obélix; de la sèrie de televisió de l'inspector Colombo a Kojak.

A la vegada, el protagonista, alter ego de l'escriptor, ens descriu la realitat

 de la seva família, emigrada d'Andalusia, les celebracions familiars, la vida a l'escola i les converses amb el seu professor don Antonio i, sobretot, el seu anar i venir amb el seu amic de l'ànima Ruiz de Hita; amic amb el que compartirà lectures i amb qui es dedica a enterrar llibres sota els fanals i les torres d'electricitat en una sort de bookcrossing en un temps passat.

En alguns passatges he pogut retornar a la meva infantesa, a algunes de les meves lectures primigènies.

sempre els llibres

Des de petita he d'agrair als meus pares que em transmetessin l'amor per la lectura. 

Primer llegint-me contes infantils clàssics, després posant a les meves mans alguns dels llibres de la Col.lecció "Els grumets de la Galera" com El zoo d'en Pitus o Un rètol per a Curtó, més tard Les aventures d'en Massagran o el surrealisme d'en Gianni Rodari, a l'adolescència les aventures de Los Cinco, Els set secrets o Guillermo el Travieso. Com li agraeixo al meu pare que em regalés Mi familia y otros animales del Gerald Durrell, a partir d'aquest vingueren molts més amb els que vaig poder imaginar als animals com a persones i a l'inrevés...

Més tard vaig començar a escollir jo les meves lectures, en alguns casos arribant a l'obsessió com el cas de José Luis Martín Vigil (La vida sale al encuentro, El faro de Barlovento, En defensa propia, ...), Herman Hesse. 

Als 20 anys, vaig voler buscar allò que tingués un component generacional encara que amb referències una mica dures al món de la droga, el sexe i, fins i tot la mort. Autors com Bret Easton Ellis o José Ángel Mañas, o Douglas Coupland amb Generación X. 

Quan feia la carrera de Treball Social vaig descobrir l'autor de referència per la meva promoció: Eduardo Galeano, què dir d'ell, de la seva visió crítica de la història d'Amèrica Llatina plasmada sobretot a Las venas abiertas de América Latina; o Gioconda Belli, amb la irrepetible Mujer habitada. 

 

Si em permeteu les referències cinematogràfiques vaig començar a llegir Maruja Torres, a qui vaig conéixer d'adolescent per les seves crítiques a la revista Fotogramas, no us perdeu un grandíssim llibre com és Amor América, un recorregut per América Llatina i Centramèrica des de la vivència personal i el sentiment.

També amb molta relació amb el cinema i, a la vegada que veia les pel.lícules de James Ivory, vaig llegir diversos llibres de E.M. Forster, com Una habitación con vistas o Howards End. 

Com que el meu guió de lectura ha estat una mica errant, sense un itinerari clar... fa dos anys em vaig apuntar a un club de lectura de la Biblioteca Xavier Benguerel, encara que amb una mica de trampa perquè en realitat és un club de cinema, llegim un llibre i veiem la pel.lícula basada en el llibre, així que darrerament molts dels llibres que llegeixo després s'han convertit en guions adaptats però d'aquesta manera he tingut ocasió de llegir alguns clàssics que d'una altra manera no hagués llegit com Orgullo y prejuicio, o Farenheit 451.

En fi, em deixo molts llibres llegits per comentar-vos però d'aquesta manera tinc material per un altre post.

Us vull deixar els meus llibres de referència, els que recomanaria a qualsevol que em preguntés:

1.- Cartes a un jove poeta, de Rainer Maria Rilke, el valor de la bellesa i de la soledat a l'hora d'escriure. Per pensar.

2.- Las amistades peligrosas, de Choderlos De Laclos, com unes cartes poden tenir tanta ironia, gairebé ratllant el sarcasme. Per disfrutar.

3.- El ocho, de Katherine Neville, sí, també els best-sellers poden estar molt ben escrits. Pur entreteniment.

En fi, també podria parlar de poesia, de còmics, de cinema i llibres, ... però això amics serà un altre dia.

Les segones oportunitats

Fa gairebé un any us vaig parlar d'una pel.lícula petita, sense efectes especials, tranquil.la, que ens parla de segones oportunitats, de persones que són perdedors a la vida però que ens donen lliçons de coratge per seguir endavant introduint un punt d'ironia a les seves vides. El film en qüestió era Bajo las estrellas, òpera prima de Félix Viscarret, i que es va emportar dos goyas a la darrera gal.la del cinema espanyol: un pel sempre encertat Alberto San Juan pel paper de Benny Lacun, i l'altre pel guió adaptat.

Bajo las estrellas adapta el llibre El trompetista del utopía, de Fernando Aramburu. En el moment de veure la pel.lícula no havia tingut ocasió de llegir el llibre i, normalment, quan es tracta d'una adaptació cinematogràfica acostumo a llegir el llibre primer i veure el film després.

Ara que m'he llegit el llibre, entenc el premi al millor guió adaptat per Félix Viscarret. Crec que ha estat molt fidel no solament a les paraules sino també al clima, als sentiments i la intensa emoció que Aramburu pretenia transmetre en les seves pàgines. Viscarret ha aconseguit mostrar en imatges el que el lector havia imaginat llegint el llibre, encara que hi ha una mica de trampa donat que l'escriptor va estructurar el llibre de manera que et pots imaginar les diferents escenes, intercal.lant diàlegs i monòlegs interiors de Benny Lacun dins la narració, elements que constitueixen una bona base pel missatge cinematogràfic.

Reitero la meva recomanació sobre el visionat de la pel.lícula i afegeixo també a aquesta la lectura del llibre, en ambdos casos fareu un retorn a la vida senzilla, a la relativitat de les coses, al discerniment entre el que ens ha de preocupar i el que és superflu...

Llegir

El dia de Sant Jordi passejant pels voltants de la Rambla, al Palau Moja, seu del Departament de Cultura de la Generalitat vaig fer un descobriment molt interessant... S'ha creat una pàgina web per persones que llegeixen habitualment on es poden trobar jocs, invitacions a la lectura, crítiques de llibres, fòrums de lectors, presentacions de llibres, ... 

Propostes com aquestes fan que un hobby com aquest no sigui quelcom individual sino que es pugui compartir amb altra gent. 

Us convido a ser un més dels malalts de la lectura que ja formem part d'aquesta web...