dimarts, 28 d’abril del 2009

Elegància

Moltes vegades conceptes que ens semblen contraposats poden ser complementaris, com és el cas del classicisme i la modernitat. Aquells qui tenen la capacitat de presentar-nos autors, músics, pintors, en definitiva l'art més clàssic amb un bany de modernitat i ho fan sense resultar kisch em mereixen tot el meu respecte.

Ahir vaig tenir ocasió d'escoltar, millor dit, sentir, l'elegància interpretativa de Pasión Vega. Amb una veu prodigiosa ens va fer recordar temes clàssics conjuntant tangos, coples i "rancheras" mexicanes sense que sonessin antiquats en cap moment. Escoltar en la seva veu cançons com Cambalache, Ojos verdes, Gracias a la vida, Lucía, ...

Ens va transmetre alegria amb els seus moviments dins l'escenari, cada peça musical era una història que Pasión Vega ens volia explicar, amb canvis en el decorat i en l'atrezzo, passant d'una taverna argentina on s'escoltaven tangos a la gramola i arribant a un club nocturn dels 50. Un espectacle que va tenir com a còmplices als espectadors en tot moment i ens va fer vibrar amb el so de la veu i dels músics que l'acompanyaven molt ben dirigits per Jacob Sureda.

S'agraeix que hi hagi alguns cantants que facin homenatges als clàssics i no busquin versionar inadequadament cançons i tornades que formen part de la història de la música.



dissabte, 25 d’abril del 2009

Allò amagat

Avui han passat pel Canal 33 una magnífica pel.lícula, estrenada al 2005, dirigida pel fill de Gabriel García Márquez, Rodrigo García: Nueve vidas. Mostra un conjunt de nou històries protagonitzades per dones, cadascuna porta el nom del personatge que viu aquell episodi. Alguns dels personatges surten a una altra història com a secundaris.

Cada episodi ens remet a situacions viscudes, a "fantasmes" que tornen a aparéixer, a sentiments no expressats, a relacions que formen part del més profund de la vida i que no s'obliden encara que es vulguin silenciar, en definitiva, a tot allò que es troba en el nostre interior i que moltes vegades no verbalitzem, i quan ho fem, quan parlem d'allò que fins ara no haviem tingut valor, la vida cobra un altre sentit.

La història que destacaria, encara que injustament donat que totes són d'una tendresa i una força impressionants, és la de Diana, una dona d'uns 30 anys que en una situació tant quotidiana com comprar en un supermercat es replanteja la seva vida en trobar-se el que sembla va ser "el seu gran amor", la continguda interpretació de Robin Wright Penn, el que transmet la seva mirada, els seus moviments, i el que diu i el que no diu, s'han quedat gravats a la meva memòria.

Rodrigo García va comptar amb algunes de les millors actrius americanes actuals. A banda de la ja citada Robin Wright Penn, també interpreten el film: Holly Hunter, Glenn Close, Sissy Spacek... acompanyades per actors com: Joe Mantegna, Aidan Quinn, Jason Isaacs, ...

Què esperem, què volem, quina és la vida que pensàvem tenir i quina vida tenim, què diem i què ens guardem, ens sentim lliures o atrapats en les nostres relacions, ens pesa allò que no hem superat...? totes aquestes preguntes i moltes altres ens són suggerides per les nou vides que donen títol a aquest film.

És d'agrair que de tant en tant la realitat se'ns expliqui amb ulls de dona.

divendres, 24 d’abril del 2009

Malenconia...

En certs moments ens sentim tristos, mirem la vista endarrera i veiem tot allò que hem deixat, tots aquells que han marxat del nostre costat, aquells que ja no hi són i no hi seran, aquelles coses que ens van fer feliços i que no tornaran i aleshores ens plantegem: qualsevol temps passat va ser millor? 

Parem un moment i ens demanem com volem viure el temps que ens queda de vida, necessitem canviar alguna cosa? o potser canviar la nostra percepció d'allò que anem vivint, les coses segurament no les podem canviar però com les vivim sí està en les nostres mans. 

Val la pena continuar? tenim forces per fer-ho? 

Recordo aquí una frase d'una pel.lícula que va marcar la meva adolescència, El club de los poetas muertos:
""Fuí a los bosques porque quería vivir a conciencia, quería vivir a fondo y extraer todo el meollo a la vida, y dejar a un lado todo lo que no fuese vida, para no descubrir en el momento de mi muerte, que no había vivido”.

dimarts, 21 d’abril del 2009

en família

Fa uns anys, uns coneguts van agafar el traspàs d'un bar al barri del Clot, van anar donant-li el seu toc personal. Entre setmana al migdia ofereixen menús, obren a la nit per prendre una cerveseta i els caps de setmana fan sopars a la nit (l'Esther cuina molt bé!!) i des fa dos anys, i gràcies a la inestimable col.laboració de l'Ariadna, ofereixen una programació d'actuacions en directe dels cantautors que ara es mouen per Barcelona (Cuni Massa, Dan Urbano, Maria Rosa, ...) que val la pena anar seguint.
Cada dimarts podeu sopar unes tapes o un entrepà i prendre alguna beguda tot escoltant un bon concert o un contacontes en un ambient familiar i entre amics.

Si voleu seguir la programació, entreu al Myspace...

Ah!! per cert, me n'oblidava, el bar en qüestió és el SANTUTXO i es troba al C/ Provença, 571. L'Isma i l'Esther us esperen!!

divendres, 17 d’abril del 2009

Un elefante en una cacharrería

En un temps on tot és "líquid" (Zygmunt Bauman), on tot es dilueix, on els ideals s'han materialitzat i ja no tenen a veure amb la trascendència i la solidaritat amb el pròxim, va bé recordar els qui en altres temps lluitaven per allò que creien, per allò que perdien, per allò que significava una dignificació de la convivència i de la justícia social.

Aquest any es commemora el 70è aniversari de l'exili republicà i dins dels actes ahir es va celebrar un concert en record dels exiliats, a l'Auditori de Barcelona. 

Els qui em coneixeu sabeu que sóc gran aficionada a la música en directe i, especialment, la de cantautor. Segueixo des de l'adolescència els concerts dels meus cantants preferits, entre ells: Ismael Serrano, Silvio Rodríguez, Joaquín Sabina, Lluís Llach, Marlango, ... 

Al concert "Música per a l'exili" vaig sentir una gran decepció pel plantejament musical, amb un excés d'instrumentació en un gènere musical que busca la intimitat i el protagonisme de la veu enfront l'acompanyament instrumental, pel ritme, per les poques referències al motiu de l'acte i, sobretot, per l'absència de símbols republicans...

Després d'una primera intervenció de Núria Pi i Sunyer, filla del polític Carles Pi i Sunyer, qui va donar testimoni de la segona generació d'expatriats,  l'inici de l'acte va ser decebedor per la falta de respecte que va patir Sebastià Piera, exiliat que va marxar a França i allà va lluitar a la II Guerra Mundial, qui ara viu a Còrsega, i que va intervenir explicant la seva vivència quan va passar la frontera amb França i els primers anys de vida a aquest país. Estaria d'acord en dir que es va allargar excessivament en l'explicació i va entrar massa en els detalls, però es podia haver insistit discretament en que abreugés el seu discurs, i no deixar que els músics que havien d'actuar a continuació comencessin a entrar a l'escenari per preparar-se, va ser un moment molt trist, encara que Enric Majó, actor que va presentar l'inici de l'acte, volgués arranjar-ho.

Després d'aquest començament tant irrespectuós vam patir una versió de País petit de Lluís Llach amb molta percusió que va fer perdre tot el significat de la lletra i, sobretot, va obviar la composició original.

El director musical, Pau Guillamet - "Guillamino", va fer uns arranjaments i versions de poemes de Pere Quart modernitzades que feien perdre el seu sentit original, a banda que es perdia la lletra quan les cantava perquè no vocalitza correctament i perquè, repetint el que comentava abans, els instruments tapaven a les veus. 

La nit la van salvar algunes col.laboracions de grans músics de diferents regions espanyoles. Músics d'excepció com l'acordionista Kepa Junkera, Javier Ruibal, Maria del Mar Bonet o Eliseo Parra. 
Un dels grans moments de  la nit va ser la interpretació de Corrandes d'exili, de Pere Quart, interpretada per Silvia Pérez Cruz amb gran emotivitat i sentiment.

Crec que aprofitar un projecte individual, Exile, creat per Guillamino i el músic xilè Manuel García, per un acte com aquest no va ser encertat. Crec també que el toc de modernitat que se li va voler donar a les peces musicals va sonar incongruent, com si un elefant entrés en una "catxarreria", i que es va desaprofitar una ocasió d'or per tornar un deute històric per aquells qui van lluitar a favor de les llibertats i que van haver de marxar lluny de la seva terra per defensar les seves idees.
I, el pitjor de tot, és que qui organitzava l'acte era el Memorial Democràtic, organisme vinculat al Departament d'Interior i Relacions Institucionals i, per tant, dirigit per Iniciativa per Catalunya. Fins quan seguirant equivocant-se els qui tenen responsabilitats públiques en nom d'aquest partit? Millor dit, fins quan els ciutadans els hi seguirem perdonant les seves errades?
 

dimarts, 14 d’abril del 2009

Tradició, patrimoni o folclore?

Aquests dies de Setmana Santa, com passa amb d'altres festivitats, es planteja la dicotomia si els actes i protocol que es donen al llarg d'aquests dies tenen a veure més amb una tradició, amb ser patrimoni cultural o bé amb el folclore propi del nostre país.

Al llarg de la meva vida he tingut la sort de poder viure la Setmana Santa a diversos indrets d'Espanya i cadascun d'ells mostra la seva tradició d'una manera diferent:

A Andalusia no saps si la gent viu aquests dies des d'una profunda religiositat, o bé, el sentiment li ve donat pel costum, l'admiració cap a una figura o una altra, o té relació amb l'exaltació com a poble. El cert és que poques vegades he vist la sublimació dels sentiments com en els ulls dels que segueixen les processons al llarg d'aquests dies a les ciutats andaluses. I dic segueixen perquè es tracta d'anar veient el recorregut que fan els trons pels carrers, a cada cantonada, a cada carrer trobem situacions diferents, celebracions diferents: una saeta, la sortida d'una esgléssia en que els portadors del pas han d'agenollar-se perquè l'alçada de la porta és molt justa  pel pas, la trobada del Crist amb la Verge, una baixada on els portadors han de fer un esforç més gran perquè no se'ls escapi el pas, ... 
El que per alguns creients és un moment dolorós, recordar la mort de Crist, pels andalusos és motiu de celebració festiva: Verges envoltades de flors, poemes i cançons dedicats a les imatges, crits de "guapa, guapa" adreçats a la Verge, ...

A Castella trobem la sobrietat tant en les imatges com en els qui segueixen les processons. A Zamora i Valladolid la tradició està molt arrelada en el temps, amb sengles museus (de Semana Santa, pel que fa a Zamora, i Museo de Escultura Nacional pel que fa a Valladolid) donat que la imagineria és patrimoni nacional, amb representacions de Juan de Juni o Berruguete. 

A Múrcia trobariem un intermig entre el caràcter festiu de les processons andaluses i la sobrietat castellana. Per una banda, pels nens és motiu de festa perquè els nazarens els ofereixen caramels al llarg de totes les processons (antigament donaven ous) i, per una altra banda, el seguiment per part del públic no dóna lloc a mostres efusives de veneració cap a les imatges... Recomanable especialment la processó de Divendres Sant on surten les magnífiques imatges de Salzillo.

I, pel que fa a la meva ciutat, Tarragona, us convido a participar el proper any a la processó del Sant Enterrament, on surten 19 trons reproduint totes les escenes de la passió i mort de Crist. Els passos recorren els carrers de la Part Alta tarragonina acompanyats dels "armats", soldats romans que custodien, especialment, al Crist de la Sang. Aquests mateixos armats a la tarda de divendres recullen els passos que les confraries han desat al mig de la Rambla Nova i els porten a la Plaça del Rei des d'on sortirà la processó a primera hora de la nit.

Com veieu es fa difícil destriar la religiositat de la tradició. I qui pot negar que les imatges, els trons, les cançons, formin part del patrimoni cultural d'un país fet de molts paisatges?

divendres, 3 d’abril del 2009

Nova York

No tinc prou paraules per expressar la profunda admiració que sento per la ciutat que actualment representa el punt neuràlgic de la cultura, la ciutat a la que tothom s'emmiralla, on tot és possible...

Pels cinèfils és un punt de referència mil vegades mostrat al cinema, directors com Woody Allen, Wayne Wang, Francis Ford Coppola, o Martin Scorsese, entre d'altres han creat algunes de les pel.lícules més grans de la història del setè art. 
Coneixem els seus barris: Manhattan, Harlem, Bronx, Little Italy, Chinatown, Broadway, Brooklyn, ... sabem que un dels rius que la creuen és el Hudson, hem vist el seu horitzó de gratacels, tenim coneixement d'alguns dels seus monuments i edificis més emblemàtics (l'estàtua de la Llibertat, l'Empire State Building, el Rockefeller Center ...) i dels seus museus (el Metropolitan, el MOMA, el Guggenheim, ...). Hem sentit el nom dels seus carrers i places (Times Square, la Quinta Avenida, 42 Street, ...) i dels seus parcs (Central Park). 
Reconéixer els quadres de Richard Estes o Edward Hopper, la música de jazz o de blues.

Imagino que aquells qui han tingut l'oportunitat de visitar-la s'hauran sorprès que tot els resulti conegut, com un déja vu. Arribar a aquesta ciutat i reconéixer els edificis, carrers i places, i desitjar trobar-te a alguns dels seus protagonistes en el cinema forma part dels meus somnis.
I acabant de llegir el llibre Ventanas de Manhattan, d'Antonio Muñoz Molina, encara em fa somniar més. Escrit com un passeig constant pels seus carrers, com un observador del quotidià: dels músics al carrer, dels qui mirem darrera una finestra, dels mercats improvisats a la vorera, dels museus que no surten a les guies turístiques, de l'interior dels apartaments, de l'abans i el després de l'11 de setembre,... 
Muñoz Molina ens agafa de la mà i ens convida a acompanyar-lo a descobrir els racons menys glamourosos de Nova York, la ciutat més real, més del dia a dia, la dels seus ciutadans. Aquells qui han vingut de molt diverses parts del món i han decidit que la ciutat dels gratacels havia de ser temporalment o definitivament el seu lloc en el món.
Narrat en primera persona, ens fa entrar en un reportatge gràfic on les imatges les posem nosaltres a partir de les magnífiques descripcions que ens fa l'autor.

Us convido a llegir-lo, és una lliçó d'història, arquitectura, art, literatura i, sobretot, de vida.

Us deixo algunes de les reflexions d'aquest premiat autor incloses en el llibre: 
"Me perdía entonces por la ciudad tan completamente como no he vuelto después a perderme, ni en ella ni en ninguna otra, sin distinguir los puntos cardinales y sin la menor idea de lo que podría encontrarme al doblar una esquina (...). Echaba a andar con las manos en los bolsillos y me dejaba llevar en una línea quebrada de itinerarios azarosos, rápidamente extraviado por la cuadrícula abstracta de la ciudad..."  (pg.15)

"Con mucha frecuencia el extranjero es alguien que se ve consumido por la tarea desconcertante y minuciosa de aprender casi cada uno de los mecanismos rutinarios de la vida."  (pg. 19)

"Hay lugares en la ciudad que uno descubre por sí mismo en sus caminatas solitarias y otros que le son revelados como un regalo generoso de la amistad o el amor. Se puede regalar lo que uno más ama, cierta perspectiva al fondo de una calle, un parque pequeño junto a un puente, un café, un club de música, hasta un instante de la luz (...). En el lugar estará siempre quien nos lo descubrió y el momento de nuestra vida en el que gracias a su mediación lo conocimos."  (pg. 44)

 "Estar viendo y no mirar es un arte supremo en esta ciudad que desafía tan incesantemente a la mirada."  (pg. 125)

dimecres, 1 d’abril del 2009

com tractem els immigrants

En d'altres entrades d'aquest bloc he comentat films que suposaven un cop a l'estòmac perquè et feien veure la realitat tant cruament com és, sense edulcorants. The visitor és un exemple més d'aquest tipus de cinema.

Ens parla sense embuts de com maltractem els immigrants, com ens relacionem amb ells, com els ignorem en certs moments. Ambientada a Nova York, però podria estar-ho a qualsevol gran ciutat d'un país de l'anomenat Primer Món, ens mostra com a través d'una situació impensada algú que té una vida anodina acaba aprenent a viure i a creure en si mateix per conéixer unes persones vingudes d'un altre país, d'una altra cultura, i com, per un fet fortuit aquesta mateixa persona se n'adonarà de la crueltat d'un sistema que mostra la seva pitjor cara amb aquells que han deixat una vida enrera per començar de nou a un altre país.

El film ens fa reflexionar sobre l'amistat, el respecte, la voluntat de conéixer l'altre, d'apropar-se i, sobretot, de compartir allò que ens agrada i gaudir-ho amb l'altre. 

Rodada com si fos una obra de teatre amb 4 personatges, amb plans curts per donar intensitat a les mirades i les paraules que es diuen i aquelles que no es diuen, treient gran partit de les interpretacions, totes elles arriben a l'espectador en estat pur. La música acompanya i reforça les interpretacions i la ciutat de Nova York, la seva vessant menys glamurosa, dóna sentit al que viuen i com ho viuen els personatges.

Si voleu que algú us faci plantejar si el que feu, el que viviu, és realment allò que voleu fer i voleu viure, si esteu disposats a canviar la vostra percepció sobre una part de la realitat, ja sabeu, encamineu les vostres passes als cinemes Verdi.