dimecres, 28 de novembre del 2007

Futuro

El futuro no está en  nuestras manos sino en las manos de quienes se han apoderado de nosotros. 

Fernando Fernán Gómez

dimarts, 27 de novembre del 2007

Vida independent

Darrerament es predica el respecte a la diversitat i a les diferències, especialment en l'àmbit educatiu, però com passa amb altres termes a certs conceptes se'ls buida de contingut, la majoria de vegades s'utilitzen sense pensar realment el seu significat.

Avui he tingut ocasió de veure un documental sobre "L'experiència de la independència" on s'explica el dia a dia de quatre persones disminuïdes: una persona sordcega, un sord bilateral profund, una persona en cadira de rodes, i una noia amb discapacitat intel.lectual. Tant al film com en el col.loqui posterior, conduït per una persona membre del Foro de Vida Independent, he pogut conéixer què vol dir sentir com la societat fomenta la dependència d'aquells que són diferents perquè tenen dificultats de mobilitat o de comunicació o perquè són més lents a l'hora de fer les coses.Els membres del Moviment de Vida Independent defensen l'autodeterminació com a millora de la qualitat de vida, la capacitat de poder prendre decisions sobre la pròpia vida. Però malauradament el sistema de serveis socials, l'Estat del Benestar tal i com el coneixem, fomenten el paternalisme, l'assistencialisme, en definitiva, no permeten que 
aquestes persones, millor dit qualsevol persona o família que tingui una situació de conflicte, puguin participar en la resolució de la seva situació, puguin decidir per elles mateixes com respondre i actuar.

També s'ha editat un llibre amb el contingut del documental.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Ritme

Perquè el ritme de vida que portem, la quantitat d'informacions que rebem, la immensitat de propostes que se'ns ofereixen ens arriben a estressar tant? Perquè no tenim la capacitat de destriar allò que veritablement ens interessa i deixar altres possibilitats que per nosaltres no són tant rellevants.
La societat global actual de la que rebem moltíssims "inputs", ens impedeix centrar-nos i prendre'ns un temps per pensar i escollir perquè sembla que la immediatesa ens ha de fer actuar, aquest fet ens fa perdre llibertat donat que solament quan siguem capaços d'interioritzar i processar tot allò que ens arriba, fent-ho nostre i elaborant una resposta des dels nostres desitjos, creences i principis, solament d'aquesta manera podrem ser una mica més lliures.

dissabte, 24 de novembre del 2007

Premis Horta-Guinardó

Avui he tingut ocasió per segon any consecutiu d'assistir al sopar d'entrega dels Premis Horta-Guinardó. En un acte com aquest te n'adones que hi ha gent que es mou, que treballa pel seu barri, per les persones que hi viuen.
Enguany s'ha donat els premis a Rosa Galobardes i M. Dolors Hernández, fundadora i actual presidenta del Centre Cultural Montserrat que treballa des fa molts anys per les dones del barri del Guinardó i va obrir el primer Banc del Temps; Manel Gausachs, ha treballat per la cultura i en defensa de la llengua catalana, ha estat corrector i ha fet possible la publicació de llibres sobre el barri d'Horta i La Clota; en darrer terme, Manuel Vázquez, gràcies al seu esforç reivindicatiu i la seva constància el Carmel té un camp de futbol en condicions.

Són exemples de persones que des dels barris fan més habitable la ciutat.

S'ha mort el rei

Així començava l'article d'homenatge a Fernando Fernán Gómez escrit pel guionista i director David Trueba. Se n'ha anat un dels grans del cinema espanyol, un il.lustrat del segle XX.
Actor, director, escriptor, dramaturg i poeta... totes aquestes facetes en una mateixa persona.

La llàstima és que potser serà més recordat pel "váyase a la mierda" que va cridar a un periodista que per ser l'autor de Las bicicletas son para el verano o per ser el director de El viaje a ninguna parte. Però la fama de rondinaire, que ell va cultivar, la va utilitzar per mantenir-se a certa distància dels periodistes mediocres que fan preguntes inadequades buscant la gracieta o dels espectadors impertinents i pesats.

Tenim la sort de poder gaudir de la seva immensa obra, especialment d'alguns dels moments més entranyables de la història del cinema espanyol amb majúscules.

Fernando, rep aquest sentit homenatge d'una cinèfila ...

diumenge, 18 de novembre del 2007

Els polítics són el nostre reflex...

Aquest és el tema del nostre temps a Occident: l'existència de societats fartes que, sense conviccions ni coratge per assumir les seves responsabilitats, descarreguen la seva frustració en els polítics, ignorant que aquests no són més que un reflex dels que els voten.

Juan-José López Burniol (El Periódico, 18 de novembre de 2007)

divendres, 16 de novembre del 2007

Una mica de realitat

Moltes vegades quan pensem en la televisió ens ve al cap el concepte "televisión basura" com Gran Hermano, el Diario de Patricia, o qualsevol programa de testimonis... De fet, una vegada em van definir aquest tipus de televisió com aquella que se n'enriu d'algú sense que aquest se n'adoni, una altra cosa és que algú, per cobrar quatre duros i tenir uns instants de glòria, vulgui ser la rieta de tothom.

Però no sempre trobem aquest tipus de televisió, també hi ha d'altres programes que t'apropen a la realitat tal qual és, aquest és el cas de "Callejeros", a la cadena Cuatro. Tot i que va començar amb un to inadequat motivat per la presència entre d'altres de Pablo Carbonell com a reporter, utilitzant la brometa de mal gust i l'exhibicionisme per mostrar situacions de precarietat social, ara per ara crec que ha millorat molt i s'apropa amb respecte i sensibilitat a la vida dels que malviuen amb pensions mínimes i al llindar de la pobresa. De tant en tant, va bé una mica de realisme a les nostres vides, no tot són centres comercials o tarjetes de crèdit, també hi ha gent al nostra voltant que ho està passant molt malament.

El programa d'avui divendres ha girat al voltant de la recuperació de menjar, d'aquells qui aprofiten el menjar que llencen els supermercats en bon estat per poder mantenir-se una setmana, han mostrat també la tasca dels Bancs d'Aliments que reben els excedents d'stock o aquells aliments que estan a punt de caducar i que en grans superfícies els treuen de la circulació.

Veure aquest programa m'ha servit per comprovar el dia a dia d'alguns dels usuaris que venen a la meva oficina a tramitar ajuts i prestacions de caire social... tinc la fortuna que la meva feina em fa tocar de peus a terra constantment.

diumenge, 11 de novembre del 2007

ordenança per uns pero no pels altres

Després de dos anys d'intensa polèmica al voltant de l'aprovació de l'Ordenança del civisme, amb els excessos policials que pot arribar a permetre la seva aplicació... resulta que quan de veritat és necessària la ràpida intervenció i l'aturada d'actituds realment incíviques l'ajuntament s'inhibeix i permet l'espectacle més patètic que hem pogut veure en ple centre de Barcelona.
Dimecres passat vaig gosar apropar-me a la Pl. Catalunya per motius de feina i vaig poder comprovar el grau d'animalitat i pèrdua de papers que pot provocar un equip de futbol, un partit i el fet que aquest se celebri fora del teu país i que tinguis carta blanca per fer el que vulguis sense que ningú et retregui res. Veure milers de "hooligans" escocesos amb samarretes blaves o sense samarretes envaint tota la Pl. Catalunya amb una mitjana de 8 llaunes de cervesa a les mans cadascun, a més a més, de combinats en gots de vidre que acaben trencant-se al terra, harmonitzat amb càntics, crits, ... en fi, un espectacle en tota regla.

On estava la guàrdia urbana? On estaven els nostres representants? Quin poc respecte desperta la nostra ciutat i els seus veïns perquè una colla d'energumens prenguin els carrers com si fos el pati de casa seva, millor dit la seva cambra de bany?

El pitjor de tot és que aquest espectacle que ens han ofert mai gosarien fer-lo a casa seva, de fet no s'atrevirien ni a llençar un paper al terra.

dijous, 8 de novembre del 2007

El billar en estat de Gracia

Algú que ha estat capaç d'apropar-se a la literatura de Javier Marías a través del cinema (El último viaje de Robert Rylands) o plasmar les relacions entre tres germanes després de la mort de la mare (Cuando vuelvas a mi lado), o retratar esplèndidament la introversió d'un noi que perd a la mare, ha d'anar a viure amb uns tiets i una cosina amb qui gairebé no ha tingut relació, i ha de decidir si es queda amb la seva nova família o se'n va a viure amb el seu pare a qui no coneix fora d'Espanya (Héctor), tot això mostrat des de l'intimisme, no és d'estranyar que pugui teixir una magistral partida de billar entre dos grandíssimes actrius com són Blanca Portillo i Maribel Verdú.

"Siete mesas de billar francés" ens mostra com una relació freda i distant pot convertir-se en un allau de carinyo i suport mutu i com tornar a començar quan sembla que has tocat fons. Però dels enganys i els ensurts s'apren i en aquesta petita però gran pel.lícula Gracia Querejeta aquest aprenentatge ha sabut com fer-lo arribar a l'espectador mitjançant la filosofia que envolta una taula de billar.

dimecres, 7 de novembre del 2007

Realitat

Per què el món ha de ser tan real?

Ja estem en campanya?

Fa tres anys i mig em vaig sentir orgullosa dels ciutadans espanyols que van anar a votar a les eleccions generals, amb un dels percentatges més elevats de participació a unes eleccions d'aquest tipus, provocant un canvi dràstic en l'orientació de vot que uns dies abans (previs al fatídic 11-M) semblava que atorgava la majoria al Partit Popular.

Tot i que la raó del canvi de vot no era del tot ideològica per les circumstàncies que van envoltar a aquelles eleccions, sí es demanava un canvi en la manera de fer i gestionar els afers públics a nivell de l'Estat Espanyol. José Luis Rodríguez Zapatero va transmetre des del primer dia la tranquil.litat que necessitava aquest país després de 8 anys de crispació constant (sobretot els darrers 4 en que el PP governava amb majoria absoluta), va encarar la legislatura amb algunes propostes de caire social llargament reclamades com el matrimoni entre parelles del mateix sexe i finalitza el seu mandat havent executat algunes de les mesures que tenia en el seu programa electoral.
Malgrat haver asolit alguns dels seus objectius sembla que en el camí s'ha oblidat que la segona comunitat en volum de votants i, sobretot, en volum de votants socialistes és Catalunya i que necessita aquests vots per poder tornar a formar govern; o, el que és més important que es tracta d'una de les comunitats motor de l'Estat, juntament amb Madrid. Sembla que se n'hagi oblidat de tot això i, recolzant-se en l'argument dels 8 anys de govern popular i la manca d'inversions a Catalunya en aquell període, intenti justificar l'oblit constant en el que ens ha sumit el seu govern.
Després del retard de 15 anys de l'arribada de l'AVE a Barcelona, ara s'ha convertit en la màxima prioritat de Zapatero de cara a les properes eleccions sense pensar en que potser pels catalans no és una prioritat i que el problema de les rodalies ja fa temps que existeix com es va encarregar de recordar fa 3 anys Joan Herrera, cap de llista d'Iniciativa-Verds, al Congrés dels Diputats.
Al caos de rodalies hem de sumar l'apagada general que hi va haver a Barcelona al juliol, les rebaixes a l'hora d'aprovar l'Estatut (contradint el que ell mateix va dir en la campanya electoral a les eleccions autonòmiques del 2003: "Apoyaré el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya"), per no parlar de l'aeroport de Barcelona, i d'altres temes.

Montilla està reclamant a l'Estat que es comprometi amb Catalunya per evitar un allunyament dels catalans respecte al Govern de l'Estat, esperem que facin cas i no solament perquè s'apropen les eleccions sinó perquè se n'adonen que tenim una relació desigual amb la resta de l'Estat, que donem més que rebem... per cert, quan sortirà a la llum la balança fiscal Estat-Comunitats Autònomes?

dijous, 1 de novembre del 2007

Batecs d'un món convuls

Algunes vegades les propostes culturals que se'ns presenten van més enllà del mer fenòmen intel.lectual per convertir-se en una crida d'atenció sobre realitats que no veiem o de les que no ens adonem.

L'exposició "Batecs d'un món convuls" que podem veure fins el 31 de desembre a l'Obra Social Cajamadrid és un exercici per tocar de peus a terra i situar-nos més enllà de les nostres fronteres, davant del patiment en primera persona d'aquells que viuen immersos en una guerra cronificada, aquells que han de viure en camps per refugiats per haver-se sentit obligats a deixar el seu país per no tenir cobertes les necessitats bàsiques, aquells que pateixen violacions dels drets humans en nom d'una cultura ancestral (cas de l'ablació del clítoris a certs països africans o la cremada de la cara amb àcid a Bangladesh). Ens serveix per no oblidar conflictes pretèrits, com la guerra dels Balcans, que van servir per sacsejar la tranquil.la Europa. Però també ens fa recordar moments de participació i entusiasme col.lectiu com la Revolució dels Clavells a Portugal.

Sobretot no perdem la memòria i que les fotografies realitzades pels 10 reporters gràfics presents en aquesta exposició ens serveixin per lluitar perquè aquests conflictes i violacions dels drets humans no es repetixin.