dissabte, 29 de març del 2008

El profeta Azcona

Se n'ha anat un altre dels grans del cinema espanyol, després de Fernando Fernán Gómez, el guionista i escriptor Rafael Azcona.

Personatge tímid, poc donat a aparicions públiques, ha marxat com va viure: discretament. La seva família, seguint la seva voluntat, va difondre la seva mort quan ja estava incinerat. Per tant, no hi hauran homenatges de cos present, el millor homenatge serà reveure algunes de les pel.lícules escrites per ell. Dic escrites perquè sense els seus guions alguns dels retrats sociològics més reals i acurats de la societat espanyola dels darrers 40 anys no serien possibles, sobretot la seva visió dels darrers anys del franquisme i la transició. Films com El verdugo, Plácido, La escopeta nacional, La vaquilla, El bosque animado o La lengua de las mariposas, no haurien estat possibles sense la seva ploma.

Quan veiem una pel.lícula ens enrecordem dels actors, d'algunes imatges que ens impacten, fins i tot sabem el nom del director... però gairebé mai ens adonem que darrera de tot això hi ha algú que ha dotat de contingut a la interpretació dels actors i ha nodrit de material al director per rodar les escenes.

Els guionistes són molt silenciosos, no es fan notar, però es constitueixen en un dels puntals del cinema, sense ells, les pel.lícules no tindrien res a dir-nos. Fins i tot en el cas que un film es basi en un llibre, és necessari que algú adapti la narració literària al llenguatge cinematogràfic, això vol dir que algú ha d'escriure un guió adaptat.

Us aconsello que feu l'exercici de llegir alguns guions originals, se n'han editat molts del cinema espanyol, d'aquesta manera entendreu la importància d'aquests professionals.

Com va dir José Luis Cuerda en recollir, en nom de Rafael Azcona, el Goya d'Honor l'any 1998 (aquest es va disculpar per la seva aversió a aparéixer en públic): "per mi Berlanga és Deu i Azcona el seu profeta".

La Cubana, 20 anys després

Quan veus una obra per segona vegada i passats gairebé 20 anys (es va estrenar l'any 1989) es fa difícil recordar però acabes fent-ho i reient als mateixos gags perquè el que té gràcia una vegada la té sempre.

En el cas de Cómeme el coco negro tenia una mica de recança donat que la vaig veure interpretada per alguns dels actors que actualment són referents del teatre còmic català com Anna Barrachina, Mercè Comes, Mont Plans, José Corbacho o Santi Millán... la nova generació d'actors no desmereixen a tots aquests però no són ells, en veure l'obra de nou intentes no recordar les interpretacions dels que formaven part de La Cubana fins fa uns anys però malauradament no pots deixar de veure'ls en els mateixos papers i, sobretot, pel que fa als actors no hi ha comparació: no es pot oblidar la imatge de Santi Millán repartint entrepans de mortadel.la entre el públic tant fàcilment...

Malgrat tot torna a ser recomanable veure-la com a teràpia, jo he estat gairebé dues hores rient i no he pensat en cap de les coses que m'amoïnen i em fan canviar el meu d'estat d'ànim en un moment donat.

La vistositat del vestuari, les cançons, l'original manera de presentar l'obra, la interactuació amb el públic... tot això es converteix en un temps de regal.

divendres, 21 de març del 2008

El poc que sabem de la vida...

A vegades ser fan d'un programa com Operación Triunfo et fa descobrir que hi ha persones molt interessants més enllà del seu impacte mediàtic, en algun cas negatiu com el de l'ex-jurat del concurs Risto Mejide. Tot i haver estat implicat en un programa que alguns qualifiquen de superficial, aquest publicista no té ni un pèl de tonto... si llegiu l'article que us poso a continuació us adonareu de les grans veritats que ens mostra.

Diario ADN, 14 de Marzo de 2008 Risto Mejide





Lo poco que sé de la vida
Lo poco que sé de la vida está en los libros que nunca leo. Lo poco que sé de la vida está en las líneas que no escribí. Lo poco que sé de la vida se cuenta tomando un café, se entiende tomando una copa y se olvida tomando dos.
Que nadie se me emocione ni albergue falsas esperanzas, porque con lo poco que sé de la vida, a duras penas se llena un corazón, por pequeño que sea. Sí, sobrino, va por vos.
Empiezo por lo que sé con toda seguridad. Sé que, con suerte, te vas a morir unavez. Así que procura no morirte más veces por el camino. No hay nada peor que esa gente que se va muriendo antes de morirse del todo. Para evitarlo, te regalo un método infalible. Mientras tú vayas decidiendo, todo está bien. El día que dejes de decidir, ese día, cuidado, porque la habrás palmado un poco.
Ten siempre más proyectos que recuerdos, es la única forma que conozco de mantenerse joven. Olvídate de la patraña esa de ser feliz, yate puedes dar con un canto en los dientes si llegas a ser el único dueño de tus propias expectativas.
Que un euro se ahorra, y un polvo se pierde. Para siempre. Que hay que dedicarse a algo de lo que jamás te quieras jubilar.Por mucho que te cueste pagar las facturas. Por mucho que en las reuniones de antiguos alumnos te miren mal. Es mejor dedicarse toda una vida a algo que te divierte pese a no llegar a fin de mes, que pasarte un solo día trabajando únicamente por dinero.
Entre lo poco que sé de la vida, también te diré que nada de todo esto vale la pena sin alguien que te haga ser incoherente. Ni flores, ni velas, ni luz de luna. Ése es el verdadero romanticismo. Alguien que llegue, te empuje a hacer cosas de las que jamás te creíste capaz y que arrase de un plumazo con tus principios, tus valores, tus yo nunca, tus yo qué va.
Ojalá ames mucho y muy bueno, incluso a riesgo de ser correspondido. Que te despojen de todo, que hagan jirones de tus ganas y que te veas obligado a remendarlas con el hilo de cualquier otra ilusión. Que desees y seas deseado, que se frustren todas tus esperanzas y que acabes descubriendo que la única forma de recobrar el primer amor, que es el propio, es en brazos ajenos.
Dos emociones inútiles asociadas al pasado, arrepentimiento y culpa, y una emoción inútil asociada al futuro, la preocupación. Cuanto antes de desprendas de las tres, antes empezarás a apreciar lo único que tienes.
Qué más. Ah sí. Sé que al menos un amigo te va a traicionar, otro será traicionado por ti, y que te pongas como te pongas, los que no hayas hecho antes de los 30, ya jamás pasarán debuenos conocidos. Cuenta sólo con los tres principales, porque a partir de ahí, todo es mentira.
Para terminar, y hablando del tema, déjame que te presente a tu mejor enemigo. Se llama miedo. Quédate con su cara, porque va a estar jodiéndote de ahora en adelante. Miedo al fracaso. Miedo al qué dirán. Miedo a perder lo que tienes. Miedo a conseguirlo. Miedo a saber poco de la vida. Miedo a tener razón.
http://www.ristomejide.com/

dimecres, 19 de març del 2008

Comunicació

Avui he conegut un grup que volen iniciar un grup de tertúlia i em comentaven que s'ho havien plantejat perquè veuen que la gent no es comunica, que no expressa el que sent perquè veu que els altres no tenen temps per escoltar-lo. 
Tant atrefegats anem tots que per poder descarregar les nostres angoixes hem de pagar 60 euros per un terapeuta perquè no trobem qui ens pugui fer suport o acompanyament en situacions difícils o simplement quan volem compartir alguna cosa bona que ens ha passat.

Penso que, de tota manera, actualment tens moltes possibilitats de trobar a gent amb qui compartir moments, internet dóna molt de joc... però no crec que puguis aprofundir gaire en les relacions, es queden molt en la superfície. Les bones amistats es mantenen perquè hi ha una quotidianeitat, unes vivències i, sobretot, perquè hi posem emocions i sentiments en aquells a qui escollim com a amics.

L'altre dia no sé on vaig sentir que les amistats que no has fet abans dels 30 ja no les faràs. No estic del tot d'acord, tot i que la majoria dels meus amics formen part de la meva vida des de fa molts anys, alguns els he trobat en els darrers anys i no per aquest motiu tenen menys importància per mi.

Som afortunats aquells qui podem agafar el telèfon i fer una trucada en un moment en que ens sentim molt bé o, ans al contrari, ens sentim els més desgraciats del món, això vol dir que sabem que podrem escoltar una veu carinyosa a l'altra banda de la línia o, si més no, ens retornaran la trucada si no han pogut contestar en el precís moment en que tu havies marcat el seu número de telèfon.

El problema crec que va més enllà de poder comptar amb qui t'escolti, es tracta de saber en quin moment pots establir una conversa amb una càrrega de profunditat i en quin moment pots frivolitzar sobre "Operación Triunfo" o el darrer programa de la televisió. Hem de poder parlar de tot. Encara que trobo que actualment hi ha gent que solament es queda en la superfície de les coses i amb qui costa d'establir una relació normalitzada, per això, com diria el gran Manolo García:

"... Si lo que vas a decir
no es más bello que el silencio,
no lo vayas a decir..."
(cançó Cuando el mar te tenga, El Último de la Fila)

dimarts, 18 de març del 2008

El millor d'un mateix


Alguns pensen que el cinema ha de ser entreteniment i evasió, per d'altres, com en el meu cas, a banda de l'admiració que sento com a Setè art, em serveix per reflexionar, per identificar-me amb algunes situacions i per adonar-me que a vegades la realitat supera a la ficció.

Tenim actualment en cartellera una pel.lícula que té aquests elements, t'ajuda a pensar què estem disposats a donar per una altra persona, què estem disposats a fer... 

Es tracta de Lo mejor de mi, primer llargmetratge de la realitzadora catalana Roser Aguilar, qui ha escrit també el guió. Tot i no ser una comèdia i tractar una situació una mica dramàtica, gràcies a la brillant interpretació de l'actriu protagonista, no es fa pesada, aconsegueix que l'espectador empatitzi amb el personatge principal i arribi a plantejar-se com hauria viscut la mateixa situació. 
Marián Álvarez, amb la seva mirada tranquil.la, amb els seus gestos, sense estridències, asoleix un nivell interpretatiu reservat per actrius amb molts anys d'experiència a la pantalla.
Tant sols em resta esperar la propera pel.lícula d'aquesta magnífica actriu, millor dit, la propera temporada de la sèrie Hospital Central, on fa un paper molt diferent, amb un punt de comicitat.

Volia destacar també la dignitat del paper interpretat per Lluís Homar, a qui ja no calen paraules per lloar-lo en ser un dels grans actors de l'escena catalana.
Com veieu remarco molt el treball dels actors en ser un film amb una càrrega interpretativa molt important, amb pocs exteriors i, per tant, molt teatral.

Per últim deixo una reflexió: què creieu que és el millor d'un mateix? els qui vegin la pel.lícula, si us plau, que m'ho diguin...

diumenge, 16 de març del 2008

Dones

Reconec no ser persona molt implicada en la defensa dels drets de les dones i la igualtat entre homes i dones. Tot i que me n'adono del masclisme que impera en la nostra societat concretat, sobretot, en el llenguatge i la utilització constant del masculí per definir-ho tot, no acostumo a participar en actes reivindicatius al voltant de les dones. Però aquest cap de setmana he tingut ocasió de viure dos activitats relacionades amb la defensa de les dones.

Per una banda, el sopar de dones organitzat pel Consell de Dones del districte d'Horta-Guinardó, on hi vaig anar com a membre de l'agrupació d'IC-V d'aquest districte. Va ser molt divertit, sobretot el ball posterior, el grup que tocava va confesar que els hi agradava molt actuar per un públic femení donat que ballàvem i participavem en tot el que ens van proposar. Algunes de les companyes d'Iniciativa que han estat altres anys en aquest sopar comentaven que per algunes de les dones de les associacions del districte presents en aquest esdeveniment anual era la única ocasió a l'any en que sortien fora de casa sense els marits, és més, els primers anys que es va organitzar (fa més de 15 anys) aquests les esperaven a la porta del local, no hi ha res més a dir.

Per una altra banda, ahir vaig anar a visitar una exposició organitzada pel Centre Cultural Francesca Bonnemaison, Del fons a la superfície: obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura, on es mostren per primera vegada obres que estaven emmagatzemades a sales d'ajuntaments petits d'artistes que havien viscut a l'ombra (algunes d'elles per ser millors que els seus marits i d'aquesta manera no competir amb ells com és el cas de la dona de Torres Garcia, Manolita Piña).

Per il.lustrar-ho us escric part d'una entrevista que li van fer a Manolita Piña l'any 1984:

Cuando usted conoció a Torres dibujaba. ¿Por qué dejó de pintar?
- La mujer de un pintor no debe pintar . Así me lo dijo un día un gran pintor que había en España.
- ¿Le explicó por qué?
- Si. El dijo: Porque si lo hace mejor, será en detrimento del marido. Y si lo hace peor se avergonzará .

dissabte, 15 de març del 2008

Un tranvía llamado deseo

A vegades no entenem perquè un llibre o una pel.lícula es converteixen en clàssics, quin element virtuós tenen que perdura al llarg del temps i és reconegut any rere any, deceni rere deceni, ...

Perquè Un tranvia anomenat desig s'ha convertit en un referent teatral i cinematogràfic? quins elements té que fan que pugui ser recordat eternament?

Jo crec que tant en el cas de l'obra de teatre com en la pel.lícula d'Elia Kazan el factor que converteix la història en universal és la força dels personatges i la interrelació entre ells. Tennessee Williams, autor de l'obra i del guió adaptat, ens dóna un cop de puny (ho dic en present perquè el texte no perd la contemporaneitat tot i ser escrit als anys 40) a l'estòmac amb aquesta història, ens fa posar la mirada en el costat més íntim de la nostra persona, en els nostres instints més primaris, en el desig, i en la violència que aquest pot generar envers a la nostra relació amb els altres.

A més a més, si veus el film dirigit per Kazan l'any 1951, tot allò que havies imaginat (l'instint primari de Kowalsky, l'abnegació de Stella cap al seu marit, les contradiccions que suposa l'arribada de Blanche, ...) és presenta amb la imatge en blanc i negre. Aquesta vegada l'adaptació està al nivell magistral de l'original, gràcies a l'adaptació realitzada pel mateix autor i, sobretot, a les inoblidables interpretacions del tercet protagonista: Marlon Brando, Vivien Leigh (qui va guanyar l'oscar a millor actriu) i Kim Hunter (qui va rebre l'oscar a millor actriu secundària).

En la història del cinema hi ha imatges que es converteixen gairebé en icones, en el cas d'aquesta pel.lícula podem trobar diverses: l'arribada de Blanche Dubois (Vivien Leigh) a l'estació d'autobusos de Nova Orleans envoltada d'un fum dens, com d'una boira del passat; la samarreta suada de Brando tornant de jugar a bitlles, els enfrontaments entre Kowalsky i Blanche amb la càrrega de violència que contenen i, sobretot l'evolució del personatge de Blanche des de l'ocàs del seu seny fins a l'enbogiment.
Anoto aquí la darrera frase de la pel.lícula amb la que Blanche Dubois es despedeix, frase per ser recordada (dins del context del film): “siempre he dependido de la amabilidad de los extraños”.




dijous, 13 de març del 2008

La Consellera Tura

Un cop l'any, el Col.legi de Llicenciats en Polítiques i Sociologia de Catalunya organitza un sopar amb un polític, fa dos anys va ser amb el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, l'any passat va ser Joan Puigcercós, ex-conseller de Governació, i ahir va ser amb Montserrat Tura, consellera de Justícia.
Sentia certa curiositat per conéixer a la consellera Tura a qui la recordem més com a consellera d'Interior i ens costa fer-la present com a consellera de Justícia. 

Va intentar transmetre'ns el seu entusiasme per la política, va parlar del seu objectiu de "canviar el món" a través de la seva implicació política, tot i que no crec en grans conceptes i, en aquest cas, recordo les paraules d'alguns professors quan vaig començar a estudiar treball social: "nosaltres no som salvadors del món". Per tant, no crec massa en el que la consellera va dir però és lloable que els nostres polítics tinguin ideals.
Montserrat Tura ens va parlar de la seva família: el seu avi va ser alcalde a la República i va haver d'exiliar-se, part de la seva família va ser represaliada per ser republicana, el seu tiet és en Jordi Solé Tura, diputat al Congrés al llarg de més de 20 anys i un dels "pares" de la Constitució. 
Diuen que "de casta le viene al galgo", suposo que això és el que li ha passat a Montserrat Tura. 

Ens va explicar la tasca que està realitzant a la conselleria de Justícia: ha aconseguit informatitzar tots els jutjats i té l'objectiu de modernitzar la seva imatge. Vaig interpel.lar-la sobre la reinserció social dels pressos en sortir de la pressó i sobre els serveis en benefici de la comunitat, evidentment es va vanagloriar de que Catalunya era pionera amb aquest tipus de programes, encara que va reconéixer que a vegades alguns ajuntaments no s'impliquin massa.
Malgrat tot, crec que és una persona ferma i amb idees, cosa que no es pot dir de molts dels que ocupen càrrecs públics.

dilluns, 10 de març del 2008

Sentiments enfrontats

En un dia com el d'avui, després d'una jornada com la d'ahir que pels qui participem activament en política té el seu punt d'encant, sobretot després de veure tanta gent omplint i fent cues als col.legis electorals, em trobo amb sentiments contradictoris.
Per una banda, orgullosa de formar part d'un país que respon amb una alta participació a unes eleccions enfosquides a darrera hora per la bogeria dels qui ja no se sap que defensen o ni tant sols si defensen alguna ideologia o simplement són assassins a sou d'algun interés espuri... orgullosa, doncs, per veure com els meus conciutadans, encara que en molts moments no surten al carrer, en aquest cas han donat una resposta democràtica clara i contundent a aquells qui volien boicotejar la jornada electoral. 

En segon terme, satisfeta, encara que amb matissos, perquè José Luis Rodríguez Zapatero amb tota probabilitat tornarà a ser el president del Govern i, per tant, tindrem uns altres 4 anys per endavant de gestió política tranquil.la sense la crispació constant que d'altres, a qui no puc anomenar polítics perquè semblen veritables hooligans, haguessin trencat si haguessin tingut l'oportunitat.

Però, tot això no em fa sentir-me millor, estic trista per veure que el poder mediàtic de dos grans partits ha pogut amb els petits i, sobretot, amb els qui representaven un gir més a l'esquerra del PSOE com són Izquierda Unida qui, pràcticament, desapareix de la vida política i, sobretot, per la pèrdua d'un diputat per part d'Iniciativa per Catalunya.
Crec que no és just el resultat de la coalició IC-V EUiA. Joan Herrera ha fet una campanya excel.lent, amb idees, marcant un perfil clar i diferenciat dels altres partits, abogant per les polítiques socials, pel reconeixement ple dels immigrants com a treballadors i ciutadans que són, en defensa dels serveis públics i la millora de les infraestructures.

I no solament penso en la campanya, vull també assenyalar la feina feta per Herrera i Carme Garcia aquests darrers 4 anys al Congrés: qüestionant la priorització de l'AVE per sobre de les rodalies, millorant la llei per l'autonomia personal de les persones amb dependència (introduint la figura de l'assistent personal), defensant la consideració de família nombrosa a famílies monoparentals amb dos fills, sent claus en l'aprovació de la llei que regula les empreses d'inserció, aportant la vessant ecologista i de defensa mediambiental en moltes proposicions de llei presentades al Congrés, ... i moltes més aportacions, tant sols us cal fer un repàs de totes elles a la pàgina d'IC-V.

Ara queda la reflexió i l'anàl.lisi dels resultats i la nova configuració bipartidista del Congrés. I a Iniciativa per Catalunya li esperen uns anys per tornar a començar,  per reinventar-se, potser per apropar més les seves propostes i el seu treball als ciutadans, visibilitzant més la feina que fa (i en fa molta) i treballant des de les agrupacions de barri, tornant a les bases d'un partit, allà on la política en minúscules dóna sentit a la POLÍTICA.

dissabte, 8 de març del 2008

Marlango

Ahir vaig anar a veure Marlango, ja havia tingut ocasió de veure'ls fa un any i mig al mateix recinte, el Palau de la Música. Recordava que vaig gaudir molt d'aquell concert, a més els he d'agrair que em descobrissin un músic molt interessant que portaven de teloner, Lonely Joe, un noi de Madrid que canta en anglés com ells.
Potser alguns qüestionaven l'oportunisme de Leonor Watling a l'hora de començar a actuar i gravar el seu primer disc, Marlango, l'any 2005, quan estava en un bon moment de la seva carrera com a actriu, però ha demostrat que no es tractava d'un caprici, d'un veleitat de diva sino que fan una música diferent amb molta qualitat i han trobat un lloc en el panorama musical espanyol.
El primer element que els distingeix és el fet de cantar en anglés, idioma molt adequat a la música que fan, un estil molt british, molt elegant, amb melodies que ens recorden a Tom Waits (músic-actor que ha inspirat la seva trajectòria i, fins i tot, el nom del grup, provinent de la cançó Cold Beer On A Hot Night / Romeo is Bleeding' de Waits). 
Fan una música relaxada i relaxant i en directe sonen molt bé, fent-se acompanyar per instruments que no acostumen a formar part de les bandes de grups de pop com la trompa (amb un Julián López lluny de les seves bufonades a La hora chanante o Muchachada Nui) o la trompeta. 
I no vull oblidar-me de la magnífica veu de Leonor Watling qui, deixant de banda la seva bellesa, ha sabut demostrar la seva valua com a cantant. 
Tot acompanyat amb els irònics diàlegs entre Alejandro Pelayo i Leonor, tot plegat ens va fer passar una estona molt divertida, que sempre s'agraeix.

dilluns, 3 de març del 2008

Quin cap de setmana més ben aprofitat!!

Dóna gust tornar a Barcelona després d'haver passat un cap de setmana en un altre lloc havent aprofitat el temps minut a minut... Això és el que m'ha passat aquests darrers tres dies, he estat a Lleida (la gran desconeguda per molts catalans) i he vist cinema, he visitat monuments, he vist a bons amics i he compartit bones estones parlant de cinema i cultura...
Aquest cap de setmana se cel.lebrava l'Animac, festival Internacional de cinema d'animació, i amb la gent del BEC (Barcelona Espai de Cinema) hem anat a alguna de les sessions de curts d'animació que es proposaven així com un espectacle d'animació amb llums realitzada per la gent de la productora Tochka (Japó). 

A la vegada, he pogut gaudir de la part monumental de Lleida, vaig anar a visitar Gardeny, el Centre d'Interpretació de l'Orde del Temple, la visita guiada és molt aconsellable. També vaig poder gaudir d'una vista espectacular de Lleida des de la Seu Vella, i vaig poder visitar una exposició al Centre d'Art La Panera.

Tot això acompanyat pel retrobament amb bons amics a qui feia temps que no veia i que han format i seguiran formant part de la meva vida.
A vegades no calen grans viatges, tant sols sortint uns kilòmetres de Barcelona et pot aportar un canvi d'aires molt sa...

Per cert, he agafat l'AVE!! caram, això de trigar 1h. i 10 minuts entre Lleida i Barcelona està molt bé, abans en trigàvem més de 2,30h.