divendres, 14 de setembre del 2012

pobresa

Malauradament ara la paraula pobresa corre en boca de tots i és més present que mai. Abans pensàvem en els països del Tercer Món i en nens buscant entre la brossa un mos que portar-se a la boca o alguna cosa que es podés revendre en un mercat de tercera o quarta mà... I ara, quan pensem en la pobresa què ens ve al cap?
Doncs, segurament, en gent gran i famílies regirant els contenidors buscant menjar caducat llençat a la porta dels supermercats, els qui demanen almoïna a la porta de les esgléssies i a moltes cantonades del centre de Barcelona, els qui es troben amb els seus mobles i pertinences al carrer després d'un desnonament, els qui han de recórrer a la família per poder sobreviure a final de mes, ... cada cop gent més propera, gent com tu i com jo.
Però quan parlen els programes de televisió o els partits polítics de la pobresa ho fan com si fos quelcom aliè com si no tingués a veure amb ells: nosaltres estem en aquest costat i els qui no tenen les condicions de vida adients estan a l'altre. Avui a la primera reunió de la Xarxa de serveis socials impulsada per IC-V, plantejava aquesta qüestió... cada cop més professionals del sector social es troben al límit de la pobresa perquè l'administració, especialment la Generalitat, no paga les factures derivades de contractes de serveis a les entitats en les que treballen els professionals, això comporta que no es puguin cobrir les nòmines ni les despeses quotidianes del manteniment del servei. Quan es treballa en l'atenció a persones, el no pagament d'aquestes factures suposa no poder mantenir despeses tant simples com el menjar, productes higiènics o subministraments de centres de dia i residències de gent gran, centres de menors o centres d'acollida de dones maltractades... Potser el Govern s'haurà de plantejar a quanta gent vol deixar fora del sistema i que mori d'inanició per no tenir les condicions de vida adients... quin percentatge? Abans de la crisi ja es parlava d'una pobresa estructural del 18% i les previsions són que es podria arribar a un 30% de la població. Aquest és el país que volem?

Sembla que totes les decisions polítiques ja siguin per part de la Generalitat (retall de prestacions) com de l'Estat (que vol reduir el nombre de municipis i regidors, això suposarà que alguns serveis bàsics que aquests estaven oferint desapareixeran o es concentraran en grans municipis), sembla, doncs, com dic que les decisions que es prenen van encaminades a fer més gran l'escletxa entre rics i pobres i que la part de dalt de la piràmide sigui menys nombrosa i la de baix cada cop sigui més nombrosa.

Fins quan aquesta situació?

dijous, 13 de setembre del 2012

Independència o emancipació?

Tornant de les vacances tornen també els temps convulsos. Arriba una nova diada i la gent surt al carrer per demanar la Independència (em pregunto on estaven el milió i mig de catalans que dimarts omplien el centre de Barcelona el dia de vaga general o en altres ocasions en que es reivindicaven una milllora dels drets socials).

"Independència"... des que era adolescente que cada cert temps veig utilitzar aquest terme i pensar en ella com a solució de tots els problemes dels catalans, fins els 18 anys vaig creure que el no formar part d'Espanya ens faria més lliures per enfrontar les nostres dificultats, però passats uns anys i havent-me dedicat professionalment a la lluita per la millora de les condicions de vida de la gent ja no crec que el fet que Catalunya sigui independent millori les coses.

Jo no vaig anar a la manifestació de dimarts, perquè no vaig poder però també perquè no estava convençuda. Ningú ens ha explicat quin model de país es vol ni com es construirà i, si la independència passa perquè els partits polítics actuals (especialment CIU i ERC) prenen les regnes del nostre país, no la vull. Preferiria parlar d'emancipació en el sentit que té a veure amb una qüestió de separació física però també actitudinal, d'assumir responsabilitats sobre tots els ciutadans que vulguin viure en una Catalunya que no forma part d'Espanya.
Fins que els nostres responsables polítics no facin el possible perquè tots i cadascun dels catalans tinguin unes condicions de vida que els permetin tenir un futur, mentre aquest nou Estat no vetlli pels ciutadans que aixopluga no vull que siguem independents.

Després de casos com el del Palau, o el Pretoria, en els que la burgesia catalana, els grans garants de la catalanitat s'han endut milers de milions, en quines mans deixarem el nostre destí com a poble?

La relació entre Catalunya i la resta de l'Estat sempre ha estat d'anada i tornada, la societat catalana està constituïda per persones vingudes d'altres indrets d'Espanya i, tot i que en alguns casos la convivència no ha estat fàcil, ens han aportat moltes coses que també conformen la nostra manera de ser.

S'haurien de valorar bé els pros i contres d'un procés d'autodeterminació i, sobretot, ser honestos i mesurar les possibilitats reals d'aconseguir-ho. Mentre només sigui una eina d'oportunisme polític per treure rèdits electorals i per amagar la ineptitud per gestionar els problemes socials escudant-se en un mal denominat "Espanya", jo no vull saber res d'Independència...