dissabte, 26 de desembre del 2009

La buidor social

L'any passat va tenir un cert ressó la novel.la "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery, ara es presenta la versió cinematogràfica.
Tota la història està gravada en un edifici, per tant, la majoria de plànols són interiors. Un edifici senyorial del centre de Paris on podem veure els pisos d'una família burgesa, d'un ric japonès i, contrastant, amb aquests l'auster racó on viu la portera.
Tant el llibre com la pel.lícula fan una crítica a la societat burgesa, que crea persones envoltades materialment més enllà del que necessiten però buides interiorment, i que necessiten els ansiolítics i la psicoanàl.lisi per poder tirar endavant. La crítica social ve donada per la descripció dels personatges de la portera, la nena Paloma i el ric japonès, i, sobretot, la interrelació entre ells.

La inconformista, amb una imaginació desbordant, Paloma fa d'eix narratiu i amb la recança i la ironia ens apropa a la seva deprimida i infeliç família burgesa de qui rep la incomprensió més absoluta sent tractada per ells com una excèntrica. Paloma troba en la portera Renné la comprensió i la salut emocional que la seva família no li sap donar.

Tot i que els primers 15 minuts són una mica avorrits per l'èmfasi que dóna a la descripció visual dels personatges, els altres 85 minuts són molt entretinguts amb les ocurrències de Paloma i la deliciosa relació entre Renné i Kakuro. Un bon film per reflexionar sobre la buidor social.

diumenge, 20 de desembre del 2009

brindis per la vida

A vegades trobes a gent pel carrer que et fan reflexionar i et donen un impuls per continuar vivint.Ahir vaig anar pel barri amb la mare a comprar regals de Nadal (s'ha de "fer barri" perquè els botiguers de tota la vida puguin continuar treballant i no se'ns omplin els carrers de "todo a 100" regentats per xinesos o bars de kebabs fent perdre la fesomia tradicional del comerç català...), tinc la sort que l'Avinguda Gaudí i els seus voltants són carrers molt animats i plens de botigues. Vam baixar fins a la Sagrada Família i em vaig passejar per la Fira de Nadal que posen cada any allà, tot i ser més petita que la de Santa Llúcia a la Catedral a mi em resulta més tranquil.la i agradable, i al final vam anar a buscar el bus 10 per anar a casa la mare a dinar.

Quan estàvem a la parada del bus es va seure una noia que duia un gosset ficadet a una bossa perquè el conductor no li digués res quan accedís al bus, es va adreçar a nosaltres i va
iniciar una conversa al voltant del valor de la vida, del regal que suposa la possibilitat de viure el temps que sigui, cadascú un de diferent. La mare li feia veure que els nens petits i la seva força sí eren un regal, però la noia deia que qualsevol edat és un regal.
La conversa amb aquesta noia em va fer pensar en com entenem la vida cadascú de nosaltres, hi ha gent que pensa que és un camí com el calvari de Crist i que hem vingut a patir, d'altres passen per la vida sense asseventar-se de res, com si flotessin, i d'altres gaudeixen dels moments bons al màxim i intenten superar els entrevancs de la millor manera possible. Aquest seria el meu cas, penso que allà on siguis, en el moment que sigui, has de viure plenament les coses i hi ha un temps per patir i un altre per gaudir i de qualsevol d'aquests s'aprenen coses. No ens hem de deixar caure en les depressions perquè són molt difícils de remuntar i no ens deixen veure cap futur perquè ens fan assentar-nos en el passat, i el passat ens ha de servir com a aprenentatge i impuls pel futur però no per mantenir-nos en ell.

Espero poder tenir presents aquests pensaments més enllà d'aquests dies que venen, especialment reflexius...

divendres, 11 de desembre del 2009

Ètica

Recordo quan els de la generació del BUP feiem l'assignatura d'Ètica. Amb alguns elements de reflexió teòrica ens feien pensar en temes relacionats amb la moral, els tabús, i ens ajudaven a trencar amb els tòpics.
Però al llarg de la nostra joventut i l'arribada a l'edat adulta, en què s'ha convertit per nosaltres aquesta gran assignatura? en el meu cas, intento aplicar allò que vaig aprendre en el seu moment i d'altres coses que aquells qui m'envolten m'han ensenyat en tots aquests anys per posar el meu gra de sorra per fer més fàcil la vida a la gent. Segurament amb errors, amb decisions precipitades, però en la majoria d'ocasions pensant en "els altres" (sembla el títol de la pel.li d'Amenábar), suposo que per aquest motiu vaig triar com a professió el treball social.

En els darrers dies he tingut coneixement d'actuacions d'una falta d'ètica absoluta, ja no dic moral perquè és quelcom subjectiu, pel que fa a "servidors públics"
(aquesta hauria de ser la denominació dels funcionaris i personal al servei de les administracions públiques). Ja no parlo dels casos més mediàtics de corrupció, sino de petites corrupcions i malversacions de fons públics...
El fet de formar part d'un partit polític ha de donar-se per convicció i no per aprofitar-te d'unes sigles determinades, ocupant un lloc de treball immerescudament o utilitzar-lo per fer la guitza a un altre aprofitant-te de la seva sabiesa, del seu treball i tenint la poca honestedat de no fer constar el seu nom en la difusió que es fa d'aquell treball. I ja no parlem de cobrar dietes dues vegades o de mentir sobre una altra persona per poder trepitjar-lo tranquil.lament sense cap conseqüència...

Vull pensar que aquestes situacions no són habituals perquè si aquestes expressions de manca d'ètica esdevenen el dia a dia dels qui han de millorar les condicions de vida a la gent des d'un partit polític o des de l'administració pública, millor emigrem d'aquest país.

dijous, 3 de desembre del 2009

BRAZUCA

Quan tens una afició molt arrelada i trobes a gent que la comparteix amb tu dóna molta satisfacció. En el meu cas, com molts de vosaltres sabeu, la meva més gran afició és el cinema. He llegit molt sobre cinema, he vist moltes pel.lícules i he rebut formació sobre guió, crítica, llenguatge cinematogràfic o realització de curtmetratges.

Fa tres anys vaig prendre contacte amb l'únic cineclub que hi ha a barcelona, el BEC (Barcelona Espai de Cinema), que està federat a la Federació Catalana de Cineclubs. El BEC es va crear fa 6 anys i aplega un centenar de socis que volen aprofundir en la seva afició. Bàsicament el que pretén aquest cineclub és difondre la riquesa del cinema a través de participar en festivals, organitzar activitats al voltant del 7è art o, simplement, anar al cinema.

Aquests dies s'està celebrant la mostra de documental brasiler BRAZUCA, organitzada pel BEC. Alguns membres d'aquest cineclub hem estat visionant curts i llargs documentals fets a Brasil, seleccionant els que podien ser més interessants, escrivint els fulls de sala per cada dia de la mostra, fent-ne la màxima difusió... han estat unes setmanes de força treball que ara donen el seu fruït.

Espero que tots els qui han passat per la Casa Amèrica o la Casa Elizalde aquests dies hagin gaudit com nosaltres ho hem fet amb els documentals brasilers i, sobretot, amb el debat que han generat al seu voltant. Els qui no hagueu pogut anar, encara hi sou a temps, us convido a passar-vos per la Casa Elizalde dissabte 5 de desembre a partir de les 17,30h., es visionaran dos documentals i assistiran el director i protagonista de Chivo a Baco.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Curtficcions

El festival Curtficcions ha estat lligat sempre als cinemes Icària on es passava un curt davant de cada pel.lícula del darrer passi de la nit, aquest any s'ha fet una aposta per concentrar els curts i visionar-los en una única sessió a diferents ciutats d'Espanya.

A Barcelona, el passi s'ha fet avui al cinema Alexandra amb el títol Los 7 cortos capitales. El nivell de les obres és altíssim, algun d'ells ha estat premiat en altres festivals.

Destacaria Consulta 16 on uns pacients que pateixen depressió reben millor atenció entre ells a la sala d'espera que dins la pròpia consulta. Perder el tiempo retrata com omple el temps un senyor gran, com viu les cues a l'hora d'anar al banc o comprar el pa, la tendresa amb la que es mostren les seves reaccions i la facilitat amb la que la càmera et convida a entrar a la seva vida.

I, en darrer terme, vull comentar un grandíssim curt, On the line, rodat en forma de fals documental ens apropa a la duresa del camí que inicien els mexicans per arribar a la terra promesa, els EUA. Havia sentit parlar dels "espaldas mojadas" que intenten creuar nedant el Río Grande, conec una mica algunes de les dures històries que els porten a prendre la determinació d'arribar a l'altra banda del riu per aconseguir una vida millor, però no sabia que existeixen grups armats de civils que consideren que els cossos de seguretat nordamericans no fan la seva feina com cal i fan de "caçadors d'immigrants". El curt reflexa aquesta realitat d'una forma tant crua que vius la impotència que senten els mexicans que pretenen creuar la frontera a peu pel desert, que van carregats d'il.lusions de millorar la seva vida i la dels que els envolten.
Mentre existeixin aquestes realitats... un altre món haurà de ser possible.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Los Santos Inocentes


Acabo de llegir el clàssic Los santos inocentes del gran Miguel Delibes, es poden treure moltes lectures d'aquest llibre, però la més clara és la voluntat de denúncia de l'autor respecte a situcions que es donaven en l'època franquista i que, malaurdament, se segueixen donant ara.

Delibes ens planteja les relacions feudals que es vivien en els "cortijos" i latifundis andalusos i castellans, les relacions de pleitesia dels camperols envers els amos de les finques, el servilisme amb el que tractaven aquests als seus treballadors. Per una altra banda, també es planteja la presència d'aquells que són diferents, aquells que tenen alguna discapacitat que els impedeix comprendre el món en el que viuen. Els personatges de "la niña chica" i Azarías fan més cruenta la història pel tracte que reben per part dels altres, sobretot dels Senyors.
Azarías és un home amb un nivell intel.lectual molt baix, molt primitiu, però que transmet tendresa quan es relaciona amb els animals, especialment amb els ocells. Restaran en la memòria de tots les paraules "Milana bonita" d'Azarías quan s'adreça a les garses a qui alimenta i ensinistra.
Però la paraula garsa té un altre significat a banda de ser un ocell, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, garsa és "persona que no pensa sinó a arreplegar per a ell béns, avantatges, etc.", aquesta accepció em ve al cap pel sobrenom que el periodista Ignacio Escolar li ha posat a l'insigne president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps: "Milano bonito". A cada article que escriu en el diari Público fa referència a Camps sota aquest nom, penso que molt ben trobat pel que deia del significat de garsa i per la relació de la ciutat de Milà (Milano, en italià) amb el món de la moda, així com per ser una botiga de roba...

Us deixo aquí una part de l'article que ha fet Escolar avui a Público:
"A falta de camioneta, Milano Bonito se dio el domingo un paseo en Ferrari mientras el presidente de su partido intentaba mostrar unidad en Barcelona. En Génova ha sentado fatal la foto de Camps a lo Miami Vice, no sólo por el plante a Rajoy. También demuestra otra vez que el president ha perdido la conexión con la realidad, que no es consciente de las repercusiones de sus palabras y actos. La responsabilidad no es sólo suya: 54 diputados y miles de militantes valencianos viajan con él en Ferrari y camioneta. De momento, sólo le dicen al señor conductor que acelere, que acelere…"

dijous, 12 de novembre del 2009

Impunitat

Estic llegint un clàssic de la literatura espanyola del segle XX, Los santos inocentes, i en el moment polític que estem vivint em venen al cap algunes de les situacions que planteja Miguel Delibes.
La novel.la està ambientada a principis del segle XX, en un latifundi extremeny en el que les diferències de classe estan marcades per la impunitat amb la que el "Señorito Iván" tracta als seus subordinats amb despreci i aprofita la seva ma d'obra malpagada, o no pagada, per enriquir-se cada cop més.

Comparant amb l'actualitat veiem com els anomenats "senyors" o representants de la burgesia catalana s'aprofiten dels nostres impostos, o sigui de la mà d'obra dels treballadors i assalariats, per enriquir-se encara més del que ho estan i embrutar amb les seves accions el concepte "SERVIDOR PÚBLIC". Tant els qui paguen favors com els qui es deixen comprar són còmplices d'una de les malalties més greus que pateix la democràcia, la corrupció.
Com podem seguir confiant en qui es presenten davant els ciutadans i votants com els grans solucionadors quan en alguns casos no saben del que parlen perquè només han viscut en la "bombolla" del seu partit polític i no coneixen la realitat, no han estat mai a l'atur, no han hagut de passar mai una entrevista, no han hagut de lluitar per tirar endavant. Què poden saber aquells qui han aconseguit les coses per ser "fill de", "nebot de", o "net".

Unes paraules del periodista Josep Puigbó m'han fet reflexionar: com pot ser que el 66% dels diputats del Parlament de Catalunya no tinguin cap altra professió que viure de la política, que no hagin treballat mai abans en un altre àmbit... així serà molt difícil que hi hagi renovació en el si dels partits.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Ruïna

Fa uns mesos vaig descobrir un grup de teatre amateur del barri del Clot, el Grup Horitzó, avui he pogut gaudir d'una altra obra d'aquest grup. I dic gaudir perquè això és el que m'han fet viure els actors i l'equip tècnic d'aquesta companyia.

Gaudir en el sentit d'oferir i sentir plaer, de compartir un sentir i una forma d'entendre el teatre.

En aquesta ocasió el Grup Horitzó ha escollit una obra representada l'any passat a la Sala Villarroel per la Companyia Flyhard, dirigida pel seu autor, el jove Jordi Casanovas. La ruïna ens apropa a l'època en la que estem vivint, a les crisis personals, laborals, econòmiques i a la manera que cadascú de nosaltres les afrontem: enfonsant-nos, evadint-nos de la realitat, emborratxant-nos, treient la ràbia que portem dins, violentant als qui tenim al nostre costat...

Malgrat el decorat recordava altres temps, degut potser a que l'obra està ambientada a la casa de l'àvia del personatge de Silvia, l'obra és absolutament contemporània i ens fa pensar en com vivim nosaltres les situacions de caos i crisi.
Pel que fa a les interpretacions, es notava l'esforç per memoritzar el texte per part de tots els actors, encara que han tingut alguns moments d'inseguretat en l'inici de les frases. En certs moments han abusat de l'elevació del to de veu per emfasitzar el seu estat d'angoixa, però aquest recurs ha proporcionat moments especialment hilarants.
A destacar els personatges de Laura, interpretat per Anna Belén Paredes, per la seva frescura; Ricky, interpretat per Jaume Núñez, per la seva naturalitat a l'hora d'apropar-nos a l'amic jeta que ve a menjar-se les nostres patates i jugar a la nostra Play Station; i als personatges d'Abel, interpretat per Abraham Garcia, i Toni, interpretat per Oscar Blesas, per la seva solvència a l'hora de recitar el texte.

Per molts anys de teatre!!


dissabte, 7 de novembre del 2009

d'ajudant de direcció a actor

Quan llegeixes entrevistes a actors o llegeixes les seves biografies trobes que de vegades estaven predestinats a ser-ho o la mera casualitat els va portar a fer un petit paper inicialment i a convertir-se en estrelles un temps després...

Gonzalo de Castro va començar com a ajudant de direcció a una de les sèries de referència per aquells qui estem entre els 30 i 40, 7 vidas, fins que un dia repassant una part del guió amb els actors el director es va adonar de la seva gran vis còmica i va decidir introduir un personatge amb el seu mateix nom, Gonzalo, i es va convertir en un tímid i poruc cambrer submís a la seva neuròtica núvia Carlota (interpretada per la gran Blanca Portillo), protagonitzant alguns dels millors moments de la sèrie.
A partir de fer-se conegut gràcies a la seva presència en totes les temporades de la sèrie va participar en algunes pel.lícules com La torre de Suso o Rivales,
però on de veritat ha donat el millor de sí és sobre un escenari, formant part de la interessant companyia Animalario amb la que ha interpretat papers a Las últimas palabras de Copito de nieve, Como en las mejores familias, o Calígula.
Personalment he anat seguint les seves passes i el meu reconeixement pel seu bon treball escenogràfic ha anat creixent, sobretot, pel fet que pugui construir personatges tant diversos. El cas més clar és el de passar del Gonzalo submís de 7 vidas al segur i arrogant Doctor San Cristóbal a Doctor Mateo, darrer treball d'aquest magnífic actor. Aquesta sèrie ens porta a un poble d'Astúries, on tothom es coneix i davant el surrealisme d'alguns dels personatges s'enfronta la racionalitat d'un me
tge que torna a les seves arrels després d'haver assolit l'èxit professional com a cirurgià als EUA.

dijous, 5 de novembre del 2009

els qui estimen la cultura

Fa un parell d'anys vaig conéixer una gent que es dediquen a la promoció de la música en directe, a la difusió de la música de cantautor, són el Rubén i la Vanessa de Les nits de l'art. Per aquells qui gaudim d'un concert tranquil, de la poesia cantada, de paraules que ens fan reviure moments importants, de la calidesa d'unes notes, ... pels amants dels concerts en definitiva, els amics de les Nits de l'Art són un regal perquè ens fan descobrir espectacles i músics que d'una altra manera segurament no arribariem a conéixer.

Darrerament he pogut escoltar a un gran músic gallec, Andrés Suárez, qui amb les seves cançons ens apropa als carrers de Santiago, a l'Atlàntic. I també he pogut disfrutar amb l'espectacle de poemes musicats per Rafa Mora i Moncho Otero, dos bojos per la poesia que han posat notes a grans poetes com Gloria Fuertes, Ángel González, Mario Benedetti o Nicolás Guillén.

Actualment tenim la possibilitat de viure moments màgics gràcies al Festival Acróbatas i l'Esadir.

Per moments com aquests només em resta agrair a promotors culturals com en Rubén i la Vanessa, la gent de l'Astrolabi, la Sala Zacarías o la Sala Vivaldi, i d'altres, que obren la porta a la música en directe.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Castanyada

Cada any celebro la castanyada amb els amics i s'havia convertit en una tradició fer el "sopar de la carbassa", darrerament sopàvem a Vilaplana a la vora de la xemeneia de clofolles. Aquest any, amb el canvi de feina, no he pogut anar a Tarragona però ho he celebrat molt ben acompanyada... vam celebrar la castanyada al Casal, síiii! amb tots els nens i nenes que venen cada tarda al Casal. Vam poder fer clauers, escoltar un grup d'animació i menjar castanyes.

Per mi era tot un repte donat, la primera festa organitzada per mi al Casal, la primera activitat gran... i crec que me'n vaig ensortir prou bé, de cara a l'any vinent tindrem noves idees per fer. El proper que organitzem des del Casal és una setmana de Nadal, incloent un concurs de cartes de Reis amb premi a la més divertida i ocurrent, a veure com surt.
Així que ja sabeu, si voleu demanar impossibles o voleu riure una estona amb les vostres ocurrències, us esperem al Casal Cívic Pla de Bonaire!!

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Aaaiii, Nova York

Els qui em coneixeu sabeu que el viatge de la meva vida és anar a Nova York, els motius us els podeu imaginar... quina ciutat hi ha més cinematogràfica que aquesta? o, com jo dic, a qui és fan de Friends, ha llegit a Auster i ha vist les pel.lícules de Woody Allen, no li queda més que ser admirador de la ciutat més cosmopolita del món i, ara per ara, el bressol cultural mundial.

Bé, doncs, els qui com jo sou admiradors d'aquesta gran ciutat estem de sort, diversos cineastes de diferents parts del món s'han unit per presentar-nos una pel.lícula que vol ser un homenatje a la ciutat de Nova York, tal i com fa 3 anys es va fer a Paris, je
t'aime.

Directors com Mira Nair o Fatih Akin, o actors com Natalie Portman que interpreta una de les històries i en dirigeix una altra, ens donen una visió de la ciutat allunyada del glamour de les estrelles de Hollywood, una ciutat on viuen i conviuen persones, comunitats, religions i, en certs moments es barregen en d'altres se separen, però tots conformen Nova York.

Once curts, amb el tema de les relacions personals i l'amor de fons, en els que trobem reflexions profundes sobre qui som, què volem i perquè ens deixem portar en determinats moments per les convencion
s socials i culturals. Trobades casuals o no, esperes que es fan eternes, fugides sense sentit, ... De tot això ens parla New York, i love you.
Grans intèrprets com Julie Christie, Robin Wright Penn i Chris Cooper, Eli Wallach, Andy Garcia, ...

En comparació amb la irregularitat de Paris, je t'aime on alguns curts no tenien gaire sentit, a
New York, i love you les diferents històries estan força equilibrades, a més d'anar-se connectant constantment amb personatges que surten i entren entre ells com succeïa a la magistral Vidas cruzadas del mestre Robert Altman. Poseu especial atenció als curts protagonitzats per Andy Garcia, la sempre gran Julie Christie i Shia LaBeouf, Robin Wright Penn i Chris Cooper, així com Orlando Bloom.

Malgrat de moment no hagi viatjat a aquesta gran ciutat, amb aquest film m'enduc un trocet d'ella...

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Ja som 10.000

Hem arribat a 10.000 visites al meu bloc!! qui ho diria fa 2 anys i mig quan em vaig decidir a compartir les meves inquietuds socials, polítiques i culturals amb tots vosaltres... Gràcies per llegir-me, per comentar-me i per seguir-me!! les meves històries en part també són vostres...

Polítiques d'inclusió social


Em fa gràcia que ara les polítiques d'intervenció social o el concepte integració social s'hagin convertit en polítiques "d'inclusió social", com sempre dic, la paraula fa el fet o el fet fa la paraula? Sembla que sigui més progressista utilitzar aquest terme encara que, com va dir amb bon criteri un educador d'un centre d'educació especial: en diverses disciplines és més correcte parlar d'integració i no d'inclusió, en la gastronomia s'integra un ingredient, no s'inclou, en la Sociologia, la socialització és la integració de la persona a la societat no la inclusió, en la Psicologia les sensacions externes les integrem, no les inclouem...

Tota aquesta reflexió ve donada perquè he participat aquesta setmana a una Jornada sobre "El paper del Tercer Sector en els plans d'inclusió locals" organitzada per la Taula del Tercer Sector. En aquesta jornada participaven representants del Ministerio de Sanidad y Política Social, del Departament d'Acció Social de la Generalitat i dels Ajuntaments (regidors de l'àmbit social i d'ocupació), així com d'entitats del Tercer Sector.

El contingut de la jornada penso que es va quedar en una vessant massa teòrica i política i molt allunyada de la realitat del dia a dia. Es va parlar de la propera presidència de la UE per part d'Espanya al primer semestre de 2010, l'Any Europeu de Lluita contra la pobresa i l'exclusió social 2010 i, especialment, dels plans d'inclusió social de les diverses administracions.

Aquests plans marquen línies generals del que serà l'actuació pública en els diversos nivells de l'administració, però malauradament es queden en això unes línies amb grans paraules ja moltes vegades escoltades però sense concretar res, això sí el que s'anava repetint en les explicacions de cada pla era el paper del Tercer Sector, com sempre amb una interpretació perversa del principi de subsidiarietat: intervenció per part de l'ens més proper a la ciutadania; però això no s'ha de traduir amb el paper de presència destacada, i gairebé absoluta en àmbits com la inserció social i laboral de persones en situació de risc social (disminuïts psíquics, malalts mentals, aturats de llarga durada, ...), que tenen les entitats socials en la intervenció social.

L'externalització de serveis que impera a tots els nivells de l'administració (casos com els Plans de Desenvolupament Comunitari en mans d'una empresa de neteja és un dels exemples més flagrants) fa que l'avaratiment de costos estigui per sobre de la qualitat en el servei i en l'àmbit social això és imperdonable.

Els professionals que treballen en entitats del tercer sector o en empreses ho han de fer en condicions laborals dignes, amb els recursos necessaris i amb el temps imprescindible perquè sino trencarem el binomi que defineix l'economia de les polítiques socials: EFICIÈNCIA + EQUITAT.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

canvis generacionals

Aquests dies segurament heu llegit a la premsa el canvi que hi haurà a la llista d'IC-V a les properes eleccions autonòmiques... En Joan Saura fa unes setmanes que va expressar la seva renúncia a ser el cap de llista i, per tant, queda un horitzó obert per veure qui serà el futur candidat, ara resta saber qui es presentarà i qui sortirà escollit després d'un procés d'eleccions primàries entre els adherits a Iniciativa.

Ja hi ha una persona que ha anunciat que es presentarà a aquestes primàries, l'actual secretari general i diputat al Congrés, Joan Herrera. A mi em fa especial il.lusió que algú de la meva generació pugui arribar a ser el candidat a la presidència de la Generalitat. A banda d'això conec al Joan des fa molts anys, ens hem anat seguint en la nostra trajectòria de participació en entitats juvenils, ell a les joventuts d'Iniciativa i jo al SIPAJ i Món-3, sent presents al Consell de la Joventut de Barcelona i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.
Amb tot això vull dir que en Joan no és un nouvingut a la política, tant dins com fora del partit, porta molts anys treballant activament per la millora de la qualitat de vida de la gent i qüestionant allò que els qui tenen càrrecs públics haurien de fer millor.

Veure com aquells qui han coincidit anteriorment amb tu en diverses ocasions en projectes de transformació social, a qui has vist lluitar i defensar el que creien quan érem més joves, gent com el propi Joan Herrera, la Dolors Camats o en Guillem Espriu, veure com ara ocupen càrrecs de representació pública fa que encara hi hagi un raig d'esperança i de pensar que les decisions sobre el nostre dia a dia estan en bones mans...

dijous, 24 de setembre del 2009

La Mercè

Aquest any, i segurament és el primer, el dia de la Mercè he treballat. Al no tenir el lloc de treball a Barcelona avui per mi no era festiu. La veritat és que se m'ha fet estrany donat que cada any he gaudit d'aquest dia amb les diferents propostes que fa l'Ajuntament, o bé, en els darrers anys he passat el dia a Tarragona coincidint amb les festes de Santa Tecla i la baixada dels pilars (espectacular, aneu algun any a veure-ho).

Però cap a les 18,30h. he arribat a Barcelona tornant de la feina i he baixat a Arc de Triomf amb intenció de poder ser una mica partícep de la festa d'enguany. Primer he escoltat un concert de jazz de Porta, un trio que han tocat alguns estandards i clàssics de Gershwin i d'altres que s'han fet famosos per formar part de bandes sonores de pel.lícules. Després he entrat a l'stand de l'APPEC
(Associació de Publicacions Periòdiques en Català), per mirar les revistes que hi ha en català, algunes es venen als quioscos i d'altres són molt especialitzades i no es troben tant a l'abast.
Un cop he visitat l'stand, m'he entretingut mirant un pallasso que actuava enmig del Pg. Lluís Companys, feia malabarismes i ho feia bé, i m'he encaminat cap al Parc de la Ciutadella on al llarg d'aquests dies la Casa Asia ha organitzat el Festival Asia. S'ofereixen diversos tallers per conéixer les diferents cultures d'aquest continent, la majoria són adreçats a la canalla però, tot passejant pel Pg. dels Til.lers, he escoltat una música animada i, de cop i volta, m'he vist
envoltada de gent ballant i dos nois sobre un
escenari que guiaven a la gent en els passos a seguir... estaven ballant Bollywood!! ha estat molt divertit, la música i les ganes dels ballarins que conduïen a la gent et contagiaven... ha estat un moment màgic, d'aquells que desconnectes el teu pensament i et deixes portar. Bé, jo no he ballat gaire, però sí que he deixat que el meu pensament seguís el ritme de la música.
Ara entenc perquè alguna gent al meu voltant estan fent cursos de Bollywood i s'ho passen d'allò més bé, amb aquesta activitat no necessites vitamines ni cap excitant.

A veure què ens depara el cap de setmana, de moment ja sé que aniré a la Fira dels Vins i a veure els castells el diumenge. BONA MERCÈ a tots!!

diumenge, 20 de setembre del 2009

bona idea

Ahir, dissabte 19 de setembre, la Conselleria d'Interior va oferir una jornada de portes obertes per donar a conéixer la seva seu des fa 1 any. Situada al voltant de l'antiga seu de la Companyia d'Aigües de Barcelona (actualment AGBAR), es va restaurar el Palauet del Marqués de Santa Isabel i es va construir un edifici de 9 plantes al Carrer Diputació. Ocupa 5 edificis amb un volum de 20.000 m2. I conté també, al sòtan del Palau un refugi antiaeri construït pels treballadors de la Companyia d'Aigües als anys 30 amb motiu dels bombardejos a la ciutat de Barcelona a la Guerra Civil.

No solament es podien visitar els edificis sino també veure un cotxe dels mossos o dels bombers per dins i ser espectadors d'un rescat d'un ferit a l'interior d'un cotxe girat cap avall.

És d'agrair als responsables de la Conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació que oferissin la possibilitat de conéixer el refugi, el CECAT (centre d'Emergències de Catalunya) o la sala on es realitzen els sortejos de la Loto 6/49, així com els despatxos del Conseller i del Secretari General i Director de Serveis, entre d'altres. Ha estat una manera d'apropar una conselleria que sempre està al mig de la tempesta als ciutadans, en un intent de desmitificar alguns rumors sobre la despesa que va suposar la restauració del Palau i el disseny dels despatxos dels alts càrrecs del Departament (corria la veu que s'havien instal.lat fins un jardí o una font dins, quan l'únic jardí que hi ha és el de l'Hivernacle que s'ha restaurat instal.lant plantes que requereixen poca aigua per mantenir-se).

Enhorabona als responsables de Comunicació perquè han fet una tasca excel.lent, tot i que la difusió va ser limitada als barris propers, va superar amb escreix el volum de visitants que esperaven (això és el que van comentar els voluntaris que atenien a la gent). Aquests gestos valen molt més que qualsevol campanya publicitària.

dijous, 17 de setembre del 2009

somniar

Sempre pensem que els somnis que tenim a la infantesa, quan creixem deixen de tenir el mateix sentit i ens oblidem d'ells, però això és un error perquè moltes vegades la imaginació d'un nen omple de màgia la seva vida.
Això és el que planteja la meravellosa faula dels reis actuals de l'animació, Pixar.

Up ens situa, en uns primers 20 minuts de lliçó de cinema, en la vida de Carl Fredriksen des la seva infantesa fins que és un avi i com manté les mateixes il.lusions de la seva infantesa compartides amb la seva imaginativa esposa.

La consistència de les seves escenes i del guió fa que cada situació que es planteja faci admirable la capacitat creativa de l'equip d'art i els dibuixants del film. El fet que el protagonista sigui venedor de globus, amb la connexió que té aquesta feina amb els nens, i el desenvolupament de la narració amb referències al cinema d'aventures tant estimat pels infants i adolescents fan que retrocedim als dies en que una peça de xocolata era el millor berenar del món, o quan admiràvem aquells qui asolien grans fites.

Recupereu les il.lusions que teníeu quan éreu petits, deixeu-vos portar per la poesia d'una faula que t'emociona i et fa riure a l'hora (grans gags els protagonitzats pel petit explorador Russell) i, sobretot, NO DEIXEU DE SOMNIAR!!

dimarts, 8 de setembre del 2009

Canvis

Des fa uns dies estic a un nou lloc de treball, he deixat el món de les Oficines d'Acció Ciutadana i ara estic a un Casal Cívic.
En un primer moment el canvi em fastiguejava,
em sabia greu deixar l'OAC d'Hostafrancs després d'estar-hi 4 anys i mig, però després de reflexionar molt aquest estiu, de valorar allò de positiu que podia tenir deixar d'estar d'atenció directa al públic en moments tant complicats socialment com ens trobem actualment, finalment el canvi no ha estat tant traumàtic. Fins i tot el trajecte (1h. i 20'), que se'm feia una muntanya només de pensar-hi, no se'm fa tant llarg, aprofitaré per llegir coses pendents...

Pel que fa a l'equipament, hi ha molta feina a fer però si les ganes m'acompanyen intentaré apropar el barri de Pla de Bonaire al Casal, que els veïns d'aquest
barri i de tota Terrassa puguin tirar endavant aquelles propostes lúdiques que tinguin ganes de fer. La meva tasca serà dinamitzar el centre i coordinar-me amb les diverses entitats que fan coses al Casal, sobretot amb el Pla de Desenvolupament Comunitari que té la seva seu allà. De moment la sensació és bona, la gent m'ha acollit molt bé i tots tenen ganes de treballar conjuntament.

Ja us aniré explicant...

dissabte, 5 de setembre del 2009

Desig

Adrian Lyne sap explorar en les seves pel.lícules com el desig remou per dins a la persona fent-la vulnerable i com pot fer-la arribar a embogir per no deixar de pensar en l'objecte de desig. Ens ho va fer veure a 9 semanas y media i a Atracción fatal, però on realment demostra la seva capacitat a l'hora de dirigir els actors perquè ens facin creïbles les seves sensacions és a Infiel.

Pel.lícula realitzada l'any 2002 amb unes interpretacions brillants de Diane Lane i Richard Gere, l'objecte de desig, Olivier Martínez fa un paper més pla que el dels seus companys de repartiment.

Connie i Edward són un matrimoni de classe mitjana amb un fill de 9 anys. Tenen una vida plàcida, s'estimen i s'entenen. Però tot canvia un dia de tempesta, quan ella cau accidentalment sobre Paul, un jove francés llibreter, i el protagonista d'un fet fortuit es converteix en objecte d'un desig irreflenable per part de Connie.
El director del film utilitza qualsevol gest, mirada o xiuxiueig per fer-nos sentir el que el personatge de Diane Lane viu a cada moment. La utilització dels espais quotidians com a marc per deixar sortir el desig i la invisibilitat de la càmera ens fan molt propera la història, així com la bellesa natural de Lane (s'agraeix que s'hagi escollit aquesta actriu i no una altra de bellesa escultural) qui va aconseguir una merescuda nominació a l'Oscar per aquesta interpretació.

Certes escenes et deixen sense alè. La utilització de plànols curts perquè l'espectador capti cada carícia involuntària, cada paraula no dita, cada mirada furtiva, fa que el guió no siguin només unes línies escrites sobre paper que es tradueixen en imatges sino que esdevingui allò que alguns afortunats han viscut en carn pròpia: el DESIG en majúscules.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Paternalisme necessari?


En el darrer any i mig només sentim parlar de la "crisi", es busca constantment l'opinió dels economistes per saber si es podien preveure les conseqüències perverses d'un enganyós creixement sostingut en un dels sectors que menys valor afegit aporten a un país com és el de la construcció i descuidant l'evolució del sector industrial, veritable creador de riquesa (a banda del sector agrari, perdut en el temps).

Arribem a aquest estiu i el Govern espanyol se n'adona de la precarietat en la que viuen molts ciutadans que no solament estan a l'atur des fa molts mesos sino que els subsidis s'acaben sense entreveure una mínima oportunitat de tornar a entrar al mercat laboral. I com responen els responsables polítics? amb la única solució que són capaços d'aportar: més subsidis, això sí, sense explicar clarament que únicament estan adreçats a aquells qui han finalitzat darrerament la percepció de l'atur.

Jo em pregunto, ningú ha pensat en destinar aquests diners en crear ocupació? Ja sigui creant llocs de treball dins el sector públic (incloent les noves fòrmules de gestió pública com les agències, instituts, empreses públiques, fundacions públiques, ...) o incentivant a les empreses a contractar a persones a l'atur. A més de dedicar recursos econòmics a modernitzar tant les administracions públiques com el sector industrial.
I no parlem del Servicio Público de Empleo Estatal (antic INEM) que ha quedat obsolet com a intermediador laboral, de fet, aquesta competència està transferida a algunes CCAA. En el cas català, el Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC) fa aquesta tasca i, malgrat darrerament s'han contractat insertors laborals perquè treballin a les diferents oficines, no se'n surten: no són capaços de fer una recerca adient de llocs de treball, no es fa seguiment de les demandes (segurament pel gran volum de persones aturades) i no s'incentiva la formació i reciclatge dels aturats.

En definitiva, les Administracions Públiques davant el problema creixent de l'atur, sobretot el de llarga durada, han mostrat les seves febleses en no ser capaces d'aturar els Expedients de Regulació d'Ocupació encoberts davant el paper de convidats de pedra dels sindicats, que no han sabut avançar-se a les decisions empresarials...

dimecres, 26 d’agost del 2009

Sants

Amb la pena que em suposa deixar el barri de Sants com a lloc de treball després de 4 anys i mig, avui he volgut caminar pels seus carrers i viure la seva festa aprofitant un alt en el camí de les meves vacances.

Tot i que pensar en les festes d'aquest barri et fa present les festes de Gràcia, no seria bo fer una comparació entre ambdós esdeveniments. En ser la primera vegada que participo en les festes de Sants tant sols puc dir que he gaudit molt. He visitat alguns dels carrers engalanats (Alcolea de Baix i de Dalt, Valladolid, Vallespir, Robrenyo) i he ballat al so d'una orquestra popular, d'un grup d'havaneres i d'un grup de pop.
Al Carrer Alcolea, de Baix, tenien un ambient molt d'acord amb les havaneres que sonaven i hem pogut prendre un "cremat" molt ben cremat, feia molt de temps que no n'havia pres...

M'ha fet especial il.lusió passejar i veure la feina feta per les entitats i comissions de festes donat que en el temps que he estat treballant a Sants he col.laborat molt estretament amb les associacions que dinamitzen el barri i, fins i tot, he facilitat algun material pel millor desenvolupament de les festes, per aquest motiu retrobar-me amb alguns persones representatives de les entitats avui m'ha fet adonar-me que ha valgut la pena poder compartir els seus projectes.

Llarga vida a aquestes festes tradicionals!!

dissabte, 1 d’agost del 2009

Vacances

Quan arriben les vacances ens hauriem de plantejar perquè ens serveixen, perquè les necessitem, perquè les desitgem tant?

Poden haver-hi diverses respostes: la principal seria per descansar, però també ens han de servir per replantejar-nos el que hem fet al llarg del curs anterior i pensar en introduir canvis en la nostra vida, en els nostres hàbits, a la tornada.
Oxigenar-se, potser aquest seria un bon objectiu, treure's del cap aquelles situacions viscudes que ens han fet mal o que ens han suposat moments d'estrés personal i substituir-les per accions que ens aportin satisfacció i plaer: veure una bona pel.lícula, gaudir d'una cervesa a una terrassa compartida en bona companyia, xerrar fins a les tantes sobre "lo humano y lo divino", sentir les onades com colpegen el teu cos mentre cau el sol a la platja, escoltar un cantautor pels carrers del Gòtic de Barcelona, i passejar, passejar, passejar, tot descobrint espais mil vegades vistos però mai observats...

En fi, esperem poder gaudir de tot això i tornar al setembre sent una altra persona...

dimecres, 29 de juliol del 2009

joventut perduda...

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

dimarts, 21 de juliol del 2009

expectatives o creure en el ser humà...

Com pot ser que siguem tant tontos que sempre ensopeguem amb la mateixa pedra... perquè ens generem les millors expectatives sobre aquells qui tenim al voltant, sobretot en l'àmbit laboral, i després ens sentim enganyats, millor dit, estafats per aquells en qui haviem confiat.

Sembla que les actituds honestes i serioses en alguns casos no existeixen, alguns no entenen el que vol dir la paraula "company" i quan veus que la gent va a la seva, viu per garantir-se les millors condicions de vida i de feina, encara que això suposi empitjorar la dels altres, no tenen miraments i, si a més a més, aquests tenen alguna vinculació sindical la situació encara patina més...

En fi, després d'una curta experiència sindical de 6 mesos en la que he viscut amb certa incomoditat la meva tasca i, sobretot, després d'haver perdut la confiança en el ser humà i en la meva secció sindical, deixo de ser delegada.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Experiències teatrals

De vegades una proposta cultural no és només quelcom que fa créixer els teus coneixements perquè té un vocabulari ric, et porta a altres èpoques o perquè et fa imaginar altres móns... També pot ser una experiència viscuda, sentida, en la que tu pots ser el protagonista.

El Teatro de los Sentidos és una companyia que pretén això, que et converteixis en protagonista del que ells volen transmetre, que visquis el que els actors viuen, que "sentis" a la teva pell, que vegis amb els teus ulls, que oloris amb el teu
nas i que escoltis el que els actors senten, veuen, oloren i escolten...
L'obra que he tingut ocasió de veure en els darrers dies p
orta per títol Filatura, nom molt adequat per estar representada dins del marc de l'antiga fàbrica
de fils Fabra i Coats. Els fils esdevenen el leit motiv de l'obra, des d'una escena amb una filadora a una gran construcció feta a partir de fils de cotó. Filatura vol també transmetre'ns com es construeixen les ciutats des de les pròpies vivències, com "vivim" cadascú de nosaltres les ciutats que conformen el nostre horitzó, si confiem o no en els qui ens envolten o si aprofitem la part lúdica d'aquestes...
Bé, això és el que em va arribar a mi d'aquesta experiència que recomano a tots els qui entenguin l'art com a participació de l'espectador, perquè sense ell no té sentit cap proposta artística.

Per una altra banda, volia també parlar d'una comèdia protagonitzada per un molt bon amic, David Font, es tracta de ¿Quién yo?, un judici una mica surrealista on les paraules es converteixen en un altre personatge més, recordant els divertidíssims jocs de paraules dels grans Les Luthiers. La podeu veure a la sala Elenko (C/ Consell de Cent, 472) els dijous al vespre, i fins el 26 de juliol en David participa també a l'obra Lucano.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Finançament


Després d'estar gairebé dos anys negociant un nou model de finançament autonòmic sembla que finalment ha arribat. Des de l'any 1980 en que es va definir el model a la LOFCA, Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (CCAA), a partir de l'article 157 de la Constitució en que es parla dels recursos de les CCAA, hi ha hagut dues modicacions en el 1996 i a l 2001; modificacions relatives a la cessió parcial d'alguns tributs (IRPF, IVA), cessió total d'altres (successions, actes jurídics documentats) i la gestió dels tributs propis.

La negociació actual també portarà a aprovar-se una llei orgànica per part de les Corts Generals (necessita una majoria qualificada per ser aprovada, veurem com respon el PP després que les CCAA governades per aquest partit s'abstinguin i no votin en contra al Consejo de Política Fiscal).

Crec que s'ha fet un esforç per part del Govern d'Entesa català per exigir el que es marca a l'Estatut de 2006 respecte al finançament de la Generalitat, però també per fer propostes de millora del sistema per totes les CCAA.
Un exemple d'aquestes millores seria l'increment en la cessió de certs impostos: hem passat de la cessió del 30% de l'IRPF l'any 1996, al 33% l'any 2001, al 50% actual; de no haver cessió de l'IVA, al 35% del 2001, al 50% actual; de la cessió del 40% dels impostos especials del 2001, al 58% actual...
Pel que fa a Catalunya, amb una redistribució més justa dels impostos que recapta, deixarà de patir el desnivell respecte a altres Comunitats Autònomes pel que fa al dèficit fiscal.

A més es crea el fons de garantia de serveis públics fonamentals, al que aportaran diners tant les CCAA (75%) com l'Estat (5%), aquest fons garantirà que tots els espanyols tinguin el mateix accés als serveis públics bàsics visquin on visquin. El principal criteri de distribució d'aquest fons serà el de la població, reconeixent l'heterogeneitat geogràfica i social de les Comunitats Autònomes es tindran en compte varibales com la dispersió territorial, la baixa densitat de població, la insularitat, l'envelliment de la població, l'atenció sanitària (segons diferents grups d'edat amb diferent grau de protecció) i la població en edat escolar.

L'aportació solidària interterritorial suposarà que cada territori gastarà en sintonia als seus ingressos, dependrà menys de l'Estat i més dels recursos propis, disposant de major capacitat normativa sobre aquests...

Per corregir les desigualtats entre territoris es creen dos fons més, el de suficiència que cobrirà les despeses en competències pròpies no comuns a totes les CCAA com el bilingüisme, justícia, policia pròpia o habitatge. L'altre fons és el de convergència, dividit en dos conceptes: competitivitat, beneficiarà als territoris que realitzen un major esforç fiscal, i el de cooperació, que ajudarà a les comunitats amb menor riquesa relativa, per pal.liar la desaparició dels Fons de Cohesió de la UE.

Per tot plegat crec és un bon acord, més just amb tots els territoris i, sobretot, farà que Catalunya deixi de tenir dèficit fiscal respecte a les altres Comunitats Autònomes.

Ara toca ser responsables i eficients i utilitzar els diners per millorar els serveis públics bàsics com són la sanitat, l'educació i els serveis socials, així com fer una política d'habitatge real. Resta molt per fer i al Govern d'Entesa li queda un any i mig per endavant per demostrar que les dures negociacions amb l'Estat no han estat en va...

dilluns, 6 de juliol del 2009

unanimitat?

Aquests divendres i dissabte passats s'ha celebrat la 6a Assemblea d'IC-V Barcelona, era la primera vegada que jo hi participava.

Per una banda s'ha escollit el nou secretariat i la nova Comissió Executiva. Prèviament a l'Assemblea s'havia escollit el president, de fet es reelegia a en Quim Mestre, president sortint. Crec que per salut democràtiva s'hauria d'haver presentat un candidat alternatiu per poder triar i veure una cara diferent com a possible president...

Per una altra banda, es van presentar diversos documents que, prèviament, s'havien discutit a les agrupacions dels diferents districtes i aquestes havien aportat esmenes. A la vegada, també es van presentar 11 resolucions per ser votades pel plenari de l'Assemblea, algunes d'aquestes resolucions havien estat proposades per alguna agrupació, o bé per Dones amb Iniciativa, Joves d'Esquerra-Verda o la Comissió Política de Barcelona.
La majoria d'aquestes resolucions van ser aprovades per unanimitat però hi va haver d'altres que ho van ser per majoria, amb alguna abstenció i algun vot en contra. Jo em vaig abstenir a les resolucions que tenien a veure amb el tema de Dones i pel que sé va sorprendre molt que ho fes, no sé si perquè els/les qui les proposaven pretenien la unanimitat, o bé, els va sorprendre que fos jo l'única abstenció... el cas és que em van demanar el perquè i, com va dir un company, malament anem quan algú demana el perquè de no votar favorablement alguna cosa...

El divendres va haver intervencions de cada agrupació, totes van ser massa autocomplaents llevat les de Nou Barris, Ciutat Vella i Horta-Guinardó.

Pel que fa a la intervenció del president de l'agrupació d'Horta-Guinardó, agrupació on jo participo, va tenir un contingut altament polític, amb una part de valoració positiva pel fet de tenir la Regidoria del Districte, liderada per l'Elsa Blasco i el seu equip, en mans d'Iniciativa des fa 6 anys, temps en el que s'han desbloquejat alguns temes que portaven molts anys endarrerits com l'enderrocament del viaducte del Guinardó o la recuperació del Mas Guinardó per oferir espais a les entitats; d'altres temes que han estat molt traumàtics però que finalment s'han resolt bé demostrant que era una bona aposta de futur com el Centre d'Atenció Social a drogodependències de la Vall d'Hebrón o el centre integral per a persones sense sostre; i, sobretot, la resposta davant l'esfondrament del barri del Carmel.
En Jordi Fornés, president de l'agrupació també va afegir algunes propostes de millora en relació a l'àmbit més institucional, com la manca d'eficàcia en la resposta a les necessitats socials creixents per part de l'Ajuntament, on Iniciativa té un paper important per liderar la Regidora d'Acció Social, o en relació al propi partit, com el no tenir en compte massa sovint la crítica dins la pròpia organització...

Però de totes les intervencions la que més em va fer reflexionar va ser la de Nou Barris, districte obrer per excel.lència on Iniciativa treia fins ara bons rèdits electorals, van expressar que estaven en hores baixes perquè havien marxat alguns dels històrics de l'agrupació i tenien manca de relleu generacional. Algunes idees que van sortir en el discurs de la Mònica Palet, representant de l'agrupació, tenien a veure amb la manca de formació dels consellers de Districte quan inicien la seva activitat política, el poc coneixement entre agrupacions, la concentració de càrrecs i responsabilitats tant institucionals com de l'organització en les mateixes persones, i problemes de comunicació dins l'organització...

El tema de la comunicació també va ser expressat pels companys de Ciutat Vella, tant pel que fa dins l'organització com, especialment, de cara a la gent dels barris. Mostraven el seu desacord en la utilització exclusivament de les noves tecnologies per publicitar la tasca d'IC-V, pel fet que molta gent no hi té accés, així com el llenguatge utilitzat per comunicar, massa elevat, poc planer, aquests dos elements poden fer que la gent no se senti propera a Iniciativa...

Espero que en els propers anys les coses dins el partit canviïn i es potenciï l'existència d'un sentit crític, que l'organització sigui més flexible i que el Secretariat i la Comissió Executiva tot just escollits estiguin més propers als afiliats i afiliades, donat que si no hi ha un sentiment de formar part de la mateixa organització la gent que participa a les agrupacions deixarà de fer-h0 i són qui realment donen sentit a un partit petit com IC-V.

diumenge, 28 de juny del 2009

Operes primes sobre la família

Darrerament he tingut ocasió de veure al cinema dues operes primes que ens expliquen històries centrades en les relacions familiars, es tracta de films intimistes, plens de primers plans, senzills, sense efectismes gratuïts, que ens fan reviure les nostres pròpies històries familiars.

Per una banda, la magnífica primera pel.lícula del guionista de Gomorra, Gianni Di Gregorio, que explica en primera persona, com si d'un fet autobiogràfic es tractés, la celebració d'un curiós dia 15 d'agost, per nosaltres la Verge d'Agost i pels italians Pranzo di Ferragosto (dóna títol a la pel.lícula), amb diverses dones grans que es converteixen per un dia en una família extensa del protagonista i la seva octogenària mare. Narrat amb humor italià, Di Gregorio ens fa passar una estona molt agradable amb les entranyables i divertides situacions que plantegen les relacions entre els personatges, els seus costums i la seva manera de deixar passar els dies...

Per una altra banda, l'opera prima de Mar Coll,
Tres dies amb la família,
ens situa davant la retrobada d'una família burgesa catalana arrel de la mort del patriarca, la jove directora fa sortir els fantasmes amagats, les males relacions i la constel.lació familiar que envolta als Vich i Carbó a través de la mirada de Léa, la jove protagonista interpretada meravellosament per Nausicaa Bonnín en el seu primer paper principal.

Segurament molts de vosaltres us sentireu identificats en algunes de les situacions plantejades en ambdues pel.lícules donat que el seu plantejament és molt proper, molt a l'abast de l'espectador. De tant en tant, és necessari poder visionar aquest tipus d'històries que des del naturalisme ens fan reviure moments viscuts i ens impliquen a nosaltres mateixos.

divendres, 26 de juny del 2009

El rei del Pop


Per la generació que ara té entre 30 i 40 anys, Michael Jackson va marcar la seva adolescència. En una època, els 80, en la que no existien els CD , gravàvem de la ràdio en K7 i escoltàvem vinils, en un moment en el que els videoclips eren els grans difusors de la música del moment, qui no recorda els monstres que ballaven al ritme de Thriller, han esdevingut tot un símbol del que aquelles peces musicals en forma de curtmetratge esdevenien pels joves de l'època.

Sota la direcció de John Landis (qui va dirigir, entre d'altres, Entre pillos anda el juego o Blues Brothers) i amb guió de Landis i del mateix Michael Jackson, Thriller va acostar-se a una obra cinematogràfica per la seva qualitat estètica, la història que ens explica i pels seus efectes especials.

El disc, editat l'any 1982, es va convertir en el més venut de tots els temps, amb més de 109 milions de còpies arreu del món. Cançons com Thriller, que dóna nom al disc, Beat it, Billie Jean, o The girl is mine, cantada a duo amb Paul McCartney, van ser números 1 en els programes musicals a tot el món, i formaran part de la història de la música contemporània.

Malgrat que l'estètica d'aquells anys ara ens pugui semblar kitsch, l'estètica cinematogràfica dels videoclips d'aquelles cançons romandran en les nostres retines per sempre.

Descansi en pau qui va escriure una de les pàgines d'honor de la història de la música.


dijous, 25 de juny del 2009

Alentiment

En els darrers dies m'estic adonant que quan arriba l'estiu les forces minven, estem cansats, la gent està més nerviosa, el nostre nivell de tolerància davant les impertinències cada cop és més baix i necessitem alentir el ritme... sortir al carrer, passejar vora el mar, gaudir d'una cervesa en una terrassa, veure pel.lícules divertides, fresques, llegir, escoltar música, compartir estones amb els amics...
En definitiva, necessitem relaxar-nos i gaudir d'allò que ens agrada, i preparar-nos per les vacances que tot just s'anuncien!!

Abrir comillasHemos olvidado que nuestra única meta es vivir y que vivir lo hacemos cada día y que en todas las horas de la jornada alcanzamos nuestra verdadera meta si vivimos... Los días son frutos y nuestro papel es comerlos.Cerrar comillas (Jean Giono)

diumenge, 21 de juny del 2009

Què vol dir ser funcionari?



En ple procés de preparació d'oposicions em ve al cap la reflexió sobre què implica ser funcionari. Sota el meu parer és un servidor públic que, sigui en el lloc de treball que sigui, té una gran responsabilitat social. De la seva feina depen que molts ciutadans puguin tirar endavant amb la seva vida, ja sigui perquè treballa en l'àmbit sanitari, en l'àmbit educatiu, en l'àmbit laboral o en l'àmbit social; tant si es dedica a la gestió de projectes, a la tramitació de prestacions, a l'atenció directa al públic, és indiferent, de la seva bona pràctica professional depen que una persona rebi una formació adequada, millori la seva salut, se senti més protegida o rebi una prestació econòmica.

Un dels examens als que ens hem d'enfrontar els opositors als cossos generals de l'Administració de la Generalitat té a veure amb les competències professionals, des fa dos anys s'ha introduït aquesta prova per tal de valorar la teva actitud davant dels serveis públics, crec que és força encertat fer-te reflexionar davant qüestions que tenen a veure amb el treball en aquest sector professional. De les preguntes que han sortit en les oposicions del Cos Superior d'ahir que m'han fet pensar més: un funcionari ha d'anar més enllà de la demanda concreta que fa el ciutadà? un funcionari ha d'anar més enllà de la seva feina?

La meva resposta a la primera pregunta és que no, ha de respondre al que li demana la persona, però de cara a la segona no tinc encara gaire clara la resposta. En la meva feina diària a una Oficina d'Acció Ciutadana acostumo a anar més enllà del que seria estrictament l'àmbit de treball d'aquest servei, em coordino constantment amb altres serveis d'altres administracions per tal de derivar als ciutadans en les millors condicions a aquests i que sàpiguen què i com poden demanar la informació que necessiten per resoldre la seva demanda. Però aquesta manera de fer es contradiu en moltes ocasions amb el que ens fan arribar els nostres responsables, de fet un d'ells en diverses ocasions m'ha intentat fer veure que nosaltres no som els serveis socials i, per tant, que no hem de fer de treballadors socials, volen dir que no hem d'acompanyar tant a la gent en la resposta a les seves necessitats...

Així que deixo a l'aire la pregunta... podem delimitar la nostra feina de tal manera que no anem més enllà del que se'ns demana estrictament?
Espero les vostres respostes...

dimarts, 9 de juny del 2009

Tant de bo tots fossim Rubianes


Ahir vaig poder assistir a l'homenatge que li van fer els amics a Pepe Rubianes. Diu molt d'una persona saber-se envoltar de gent com la que ahir van actuar al Palau Sant Jordi: Andreu Buenafuente, Joan Manel Serrat, Tricicle, Carlos Latre, Carlos Nuñez, Pep Cruz, Manel Fuentes, ... amb l'emoció a flor de pell, tots i cadascun d'ells van mostrar el carinyo que compartien amb aquell grandíssim còmic, com Rubianes gaudia de la seva amistat a hores intempestives, demostrant la seva passió per la vida a tota hora.

Unes paraules de Buenafuente van definir de la millor manera a l'actor: "Pepe era, sobretodo, un hombre libre. El más libre que he conocido jamás".
Qui pot dir el mateix? som lliures realment? Rubianes tenia la capacitat de riure's de tot, de tothom, sobretot d'ell mateix, i això és un signe d'intel.ligència.
Jo vaig poder veure alguns dels seus espectacles. Els seus inicis amb Dagoll Dagom, alguns dels seus monòlegs al Club Capitol (la seva segona casa) i l'obra que va dirigir, Lorca eran todos, on va demostrar que no solament era un actor amb una vis còmica impressionant sino que podia apropar-se a la figura d'un contestatari com ell, d'algú que va dedicar la seva vida a qüestionar la rígida societat, sotmesa a la moral, dels anys 20 i 30 a través de les seves obres.

En el Palau Sant Jordi vam poder copsar la riquesa de la seva vida, els moments compartits amb els qui l'estimaven i, especialment, la seva generositat. Des feia molts anys va col.laborar estretament amb el Pare Manel Sousa, frare que treballa amb els joves de Nou Barris i amb persones que es troben a la presó. Cada any el teatre Tívoli cedia la seva sala i les seves butaques per poder oferir un espectacle, on intervenien molts dels que ahir ho van fer al Sant Jordi, per recaptar diners per la Fundació del Pare Manel. El qui va donar forma a la idea de fer aquests espectacles va ser Pepe Rubianes i la seva implicació era tal que el darrer any, en que ja estava malalt i no anava a participar-hi, va aparéixer als assajos i després va pujar dalt de l'escenari compartint amb els seus amics, com Manel Fuentes o Joan Manel Serrat, les seves actuacions, millor dit, intentant "boicotejar-les" amb les seves bromes...

Ja ho vaig escriure en un post uns dies després de la seva mort, l'1 de març, tant de bo aquest lliurepensador ens faci buscar la manera de viure la nostra llibertat.

dimecres, 3 de juny del 2009

Intriga a la sueca

Sempre hi ha discussions sobre la qualitat de les pel.lícules que adapten llibres, sobretot Best sellers, i mai plou a gust de tothom, aquells qui han llegit el llibre prèviament moltes vegades es queixen que alguns passatges de la història són obviats en la versió fílmica, o bé, són reproduits de manera simplificada. La veritat és que és difícil encabir més de 600 pàgines en 105 minuts (el que duren habitualment els films), sempre s'han de passar per alt certs episodis i resumir parts de la història en una sola imatge o escena. Malgrat tot, trobem grans adaptacions de novel.les al cinema, casos com Amistades peligrosas, El nombre de la rosa, El tambor de hojalata, o d'altres fan més grans les narracions escrites en paper.

Estem acostumats a veure en el cinema pel.lícules d'intriga que ens fan passar estones molt entretingudes i normalment són adaptacions fetes a Hollywood de novel.listes americans com John Grisham, o britànics com John Le Carre, però des fa un any hi ha un escriptor del nord d'Europa que s'ha convertit en un fenomen pòstumament
(va morir abans de veure l'èxit de la seva trilogia Millenium), ha posat en el número 1 de les l
listes de vendes les dues novel.les editades fins ara i ara s'acaba d'estrenar la versió cinematogràfica de la primera d'aquestes novel.les. 
L'adaptació ha estat realitzada per un director suec, Niels Arden Oplev, quin nom queda dil.luit en el cartell d'anunci del film sota la immensa ombra de Stieg Larsson (autor de 
l'obra literària). És una grata sorpresa que una coproducció sueca-finlandesa mostri el nivell de qualitat que Los hombres que no amaban a las mujeres ens ofereix. 
La narració manté l'interés de l'espectador sense utilitzar grans girs dramàtics ni grans cops d'efecte. La construcció dels personatges els fa força consistents, sobretot Lisbeth Salander, interpretada magistralment per Noomi Rapace que ha adaptat la seva fesomia per ser fidel al personatge de la novel.la.

Des la fredor del Nord d'Europa ens arriba aquesta magnífica pel.lícula que, en el meu cas, em convida a completar la història amb la lectura del llibre. 

El film conté tots els ingredients per convertir-la en un fenomen cinematogràfic: personatges creïbles, intriga, dolents molt dolents, paisatges freds, ... Bé, que no us la podeu perdre.

dilluns, 1 de juny del 2009

Alegries que es converteixen en tristeses

Fa unes setmanes ja vaig escriure sobre aquest Barça de somni que ens ha regalat una temporada sensacional. El dimecres passat vaig quedar amb uns amics per veure la final de la Champions a La Violeta, a Gràcia, tot i les dificultats en alguns moments per veure la pantalla de la televisió pel gran volum de gent que es va concentrar, vam poder gaudir d'un gran partit, dominat pel Barça a partir del minut 10 coincidint amb el primer gol marcat per Etoo, a partir d'aquell moment el Manchester va desaparéixer del terreny de joc, i Cristiano Ronaldo va treure tot el seu mal perdre.

Vam decidir uns quants baixar a Pl. Catalunya caminant, era una gran ocasió, un "triplet" històric, vam anar trobant d'altres culés que lluïen les seves millors gales, tot vivint un ambient festiu al llarg del Passeig de Gràcia. En arribar a Pl. Catalunya vam començar a adonar-nos de la magnitud de la celebració, allà sí que hi havia gent, cantant, saltant, ballant al ritme de la música que proposaven des de l'escenari de El Periódico, a més de gaudir de les bromes i ironies dels personatges de Crackòvia, jo vaig decidir marxar a quarts d'1 i, per tant, no vaig viure els moments de major concentració, o bé, no vaig ser present en els aldarulls que es poguessin acabar provocant en acabar la part més festiva de la nit.

Amb la ressaca de l'alegria per haver guanyat els tres títols he viscut en l'absoluta ignorància que quatre joves van ser ferits brutalment pels Mossos d'Esquadra quan van començar a llençar pilotes de goma a tort i a dret, sense mirar on i qui estava causant problemes. Tornant a fer-nos reviure l'episodi difós fa unes setmanes a la Pl. Universitat de Barcelona amb motiu dels desallotjaments de la UB posteriors als tancaments en protesta per la imposició del Pla Bolonya.
Un dels afectats és un noi de Cubelles a qui li han tret un ull, el conec personalment i em mobilitzaré el que calgui perquè les actuacions d'aquesta policia que recorda temps passats no quedin impunes... fins quan haurem d'aguantar actuacions indiscriminades, fins quan haurem d'esperar perquè aquesta policia ens defensi veritablement i no sigui un perill públic que en comptes de defensar-nos ens ataqui, fins quan...
Després de viure uns dies amb un somriure i una sensació agradable en parlar amb altra gent sobre els triomfs del Barça se m'ha gelat el somriure i tinc una sensació amarga...

diumenge, 24 de maig del 2009

la poesia pot ser divertida


Després de conéixer la trista notícia de la mort d'un dels grans de la poesia del segle XX com Mario Benedetti, no hi ha com poder gaudir d'aquest gènere tenint present a aquest clàssic i d'altres de la poesia contemporània...

Des fa diversos anys l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona organitza la Setmana de la Poesia, per aquells a qui ens agrada aquest gènere literari és gairebé una cita inel.ludible... Aquest any s'ha fet una aposta per anar més enllà i mostrar altres maneres d'entendre la poesia més contemporànies.

D'entre les diverses propostes he triat les que he cregut més interessants i allunyades dels clàssics recitals. Per una banda, una xerrada-concert, amb el títol de Lírics i elèctrics, per part de tres músics de diferents estils que, sense voler-ho, fan poesia amb el seu art: Miguel Ángel Hernando Trillo "Lichis", vocalista de la Cabra Mecànica, que amb les seves lletres gamberres i quotidianes aconsegueix transmetre una certa alegria de viure; ZPU, cantant de rap desconegut per mi, que amb les seves lletres revolucionàries fa que la poesia serveixi per transformar i plantejar un sentit crític sobre la nostra societat als joves; i, en darrer terme, Roger Mas, cantautor català de tall clàssic que ha musicat darrerament poemes d'en Verdaguer i es confessava gran admirador dels autors romàntics de finals del segle XIX i de l'elogi del "jo".
Tots tres van establir un diàleg molt enriquidor i ens van fer veure que els músics, encara que siguin molt mediàtics, tenen moltes vegades una formació i una cultura que ja ens agradaria a molts de nosaltres tenir.

Una altra proposta a la que he pogut assistir ha estat La poesia és un espectacle, un  recital amb la presència de 3 poetes que utilitzen la poesia com un divertiment, gairebé com un espectacle visual o auditiu: Gonzalo Escarpa, un poeta castellà amb una presència i una veu que enganxen, que deconstrueix els clàssics i utilitza els haikus com a pur entreteniment; Salvador Bolufer, provinent del País Valencià, qui acompanyat per una guitarra i un teclista, recorda sonets populars, i fa riure amb les seves lletres esbojarrades; i, en darrer terme, Yolanda Castaño, una artista gallega que utilitza l'audiovisual o la reverberació sonora per fer-nos arribar les seves lletres en llengua gallega... Us ben asseguro que he passat una magnífica estona escoltant aquests divertits artistes.

Em queda per veure Poetes periodistes, periodistes poetes, demà aniré a la Fundació Gòdia per escoltar a poetes que escriuen als mitjans de comunicació, ja sigui en forma de crítica literària o per presentar la seva obra, i com aquests mitjans els influencien...

dilluns, 18 de maig del 2009

senzillesa

He viscut una setmana plena de coses senzilles, que em remeten a la quotidianeitat, a allò viscut o per viure.

He tingut ocasió de gaudir de diverses propostes que m'han fet pensar que en la senzillesa està el gust, que la riquesa es va fent de petites coses i la simplicitat ens fa créixer, sense presses.

Vam desvetllar-nos dimarts passat amb la desaparició d'un dels grans lletristes i músics del pop espanyol, pels qui vam viure l'adolescència i primera joventut a cavall entre els 80 i 90 La chica de ayer va esdevenir un himne, El sitio de mi recreo ens porta a imaginar una platja on perdre'ns quan el que vivim no ens omple, o Me dejaba llevar por ti on explicitava la seva addicció... Antonio Vega, des de la senzillesa de les seves lletres, ens feia identificar-nos plenament amb el seu dia a dia. Des d'allà on estigui ens seguirà omplint amb la seva veu apagada i no deixarem de recordar la seva mirada lànguida i trista.


Vaig fer un descobriment a la cartellera d'aquest cap de setmana d'una gran-petita pel.lícula de producció mexicano-espanyola, Cosas insignificantes, de la debutant Andrea Martínez. Ens fa pensar en què passaria si algú anés recollint coses sense importància que anem deixant en un banc d'un parc, en una taula d'un bar o que deixem caure al terra, i després reconstruís la nostra vida a partir d'aquests elements... Com algunes coses que semblen insignificants poden formar part del més profund de les nostres vides...



En darrer terme volia parlar del Festival Trapezi que es celebra cada any a Reus, es poden veure propostes força curioses de diversos països del món, especialment de França. En aquesta ocasió vaig poder veure una exposició una mica "kisch" de joguines despenyades, un cap d'un nino amb les cames d'un altre, una imatge de la verge al cap d'un gos de plàstic, ... Vaig poder gaudir també de les actuacions d'Oh suivant, una parella francesa que connecten molt fàcilment amb el públic només amb els seus gestos i amb senzillesa et fan passar una bona estona, i amb l'espectacle itinerant de Les apostrophés, ens van fer riure amb les seves gamberrades i fent simples coses que porten molt temps d'entrenament...

diumenge, 10 de maig del 2009

la importància de la intervenció social

En un moment com el que estem vivint a nivell econòmico-social aquells qui han defensat llargament la no intervenció de l'Estat, entés com l'Administració pública, en favor del "laissez-faire" del mercat recordant les tesis liberals de finals del segle XIX-principis del XX, a hores d'ara s'atreveixen a exigir al Govern una major presència d'allò públic per resoldre la situació de profunda crisi amb la que la societat espanyola i catalana ens enfrontem.

No es pot permetre que en un moment com aquest impostos directes que gravaven la riquesa en favor d'una major redistribució de la mateixa, com són el de patrimoni i el de societats, desapareguin o es rebaixin i es deixi com a principal font d'ingressos de l'Estat a l'IRPF donat que aquest està relacionat amb les rendes del treball i amb l'atur actual (16% a Catalunya i 17% a Espanya) no garanteix ingressos suficients per pal.liar les necessitats socials de la població.

Com que aquest impost no serà suficient existeix el perill que els impostos indirectes facin una pujada imprevisible (gravamen sobre alcohol, tabac, hidrocarburs, ...), o bé, que l'Estat s'endeuti trencant amb la regla del "dèficit zero" que ha imperat en els darrers anys i que ha vingut imposada per la UE.

Tot el que té a veure amb la resposta a les necessitats socials ha de respondre a dos principis: eficiència i equitat. Eficiència en el sentit d'una utilització dels recursos el més racional possible per arribar a pal.liar les situacions de precarietat que viu la població actualment; i Equitat, en el sentit de justícia social com a garantia d'igualtat. Aquests dos elements no tenen cap sentit sense el concepte de responsabilitat tant per part dels càrrecs públics com dels ciutadans, els primers pel que fa a la gestió dels serveis i recursos públics i els segons pel que fa a la seva vida i la de la seva família...

Per una banda, m'alegra llegir articles al diari que parlen de les mesures que el Govern proposa per respondre a la crisi des d'una major intervenció social pública però, per una altra banda, em sap greu que ningú s'enrecordi de la importància d'aquesta intervenció quan la situació es va trampejant i només es parli als diaris dels grans beneficis dels presidents i consells d'administració dels bancs i grans empreses constructores.

Espero que aquest moment tant difícil socialment que estem vivint serveixi, un cop superat, per tenir sempre present que els Governs i l'Administració Pública tenen com a finalitat garantir la igualtat en l'accés als recursos públics en tot moment i no només quan hi ha processos electorals en l'horitzó.

RESPONSABILITAT, RESPONSABILITAT, RESPONSABILITAT