diumenge, 30 de desembre del 2007

El orfanato

Hi ha pel.lícules que es converteixen en fenomen i, com a tals, s'han de veure. Aquest fet es produeix per diverses raons: per la seva qualitat, per la seva promoció a tothora i per tot arreu, o per l'efecte boca-orella.
Aquest any i dins del cinema espanyol El orfanato s'ha acabat convertint en un fenomen. Vista per més de 4 milions d'espectadors, nominada a 14 Goyes, presentada com a candidata als Oscars per Espanya en la categoria de "millor film de parla no anglesa", ... tot això l'ha convertit en la pel.lícula de l'any.

Emmarcada dins del gènere de terror, tot i que té elements melodramàtics, és un compendi d'altres films (la història recorda a Los otros, i l'estètica d'algunes escenes ha begut clarament de El resplandor).

Crec que està molt ben rodada, la utilització dels plànols zenitals és un encert i la posició de la càmara i els girs sobre el seu eix donen sensació de desconcert, així com la utilització de plànols curts ens fa apropar-nos molt més a les sensacions de la protagonista. El darrer gir del guió està molt ben trobat, tot i que el final m'ha sabut a poc.

El Goya a millor actriu protagonista suposo que li donaran a la Belén Rueda, tot i que a mi personalment em va agradar molt la interpretació de Blanca Portillo a Siete mesas de billar francés, però la presència constant i absoluta al llarg de tot el film de Rueda fan que aquest és sostingui pràcticament gràcies a ella.

Per aquells qui encara no l'hagueu vista aprofiteu aquests dies perquè ja només la fan a un cinema, val la pena veure-la si voleu rebre una lliçó de tècnica cinematogràfica d'un recién llicenciat de l'ESCAC, Juan Antonio Bayona.

Accés als serveis socials

Fa uns dies una usuària de l'Oficina d'Acció Ciutadana on treballo em comentava que la treballadora social que té assignada per la zona on viu no considerava que tingués cap necessitat econòmica i, per tant, no la va informar de les ajudes o serveis als que tindria dret, fins i tot la treballadora social de Cáritas de la seva parròquia va dubtar quan va anar a demanar joguines pels seus fills pel dia de Reis.
Quin perfil ha de tenir una persona per accedir als serveis socials? Ha d'anar vestit amb roba de segona mà, provocant la llàstima dels professionals de l'acció social, o bé, l'accés als serveis socials ha de ser universal (com propugna la Llei de Serveis Socials darrerament aprovada al Parlament de Catalunya).

És cert que s'ha creat una "picaresca" dels recursos socials i algunes persones estan cobrant la renda mínima d'inserció al llarg de tota la seva vida activa (quan hauria de ser un impass fins entrar al mercat laboral) o bé una pensió no contributiva i estan treballant en negre; i també és cert que s'ha generat una certa dependència dels serveis socials per part d'alguns. Però això no vol dir que qualsevol de nosaltres en qualsevol moment no necessitem que ens assessorin i ens ajudin a solventar aquelles situacions de necessitat personal o familiar que poguem viure.

Aboguem, doncs, per un accés universal als recursos socials, sense estigmatitzacions.

dijous, 27 de desembre del 2007

L'Iran pot ser a qualsevol lloc

Una de les raons per les que m'apassiona el cinema és perquè és una font inesgotable de coneixement i aprenentatge, fins i tot en el cas de films oblidables. 

En els darrers anys s'han produït films basats en novel.les gràfiques amb molt d'encert, tres exemples claus han estat Camino a la perdición, Una historia de violencia, i Persépolis.
Marjane Satrapi és iraniana i va exil.lar-se a França, on viu actualment, després d'haver patit la denominada "Revolució Islàmica", la guerra Iran-Irak i el fonamentalisme, enten que el seu lloc no es troba al seu país i marxa a Europa. Persépolis ens mostra aquesta història autobiogràfica, escrita i dirigida per la mateixa Marjane Satrapi (juntament amb Vincent Paronnaud) qui n'és també la dibuixant del còmic, previ a la pel.lícula.
Però aquesta història va molt més enllà, el fet que els personatges no siguin interpretats per actors reals fa que es pugui fer un paral.lelisme amb el que pot succeir a qualsevol país i no pensar que només poden ser "bàrbars" els països no occidentals. 
De fet, a mi tot veient-la m'ha entrat una mica de vertígen perquè he trobat similituds amb les actuacions dels governants del nostre país, especialment en èpoques anteriors però no sols. Te n'adones del que el poder pot arribar a fer, com es confonen Religió i Poder, i com quan estàs damunt de tot de la piràmide et creus amb la legitimitat d'imposar les teves idees i, sobretot, la teva moral.
El que m'ha impactat més de la pel.lícula és que un estat que hauria de ser excepcional es converteix en la normalitat, es pot resumir en una frase de la protagonista: "a veces no me doy cuenta de que llevo el velo puesto". 

dimecres, 26 de desembre del 2007

Intimitat

Els actors mediàtics sempre potencien que els espectadors vagin a veure una obra, això és bo pel teatre, però no sempre l'equació és tant clara: actors mediàtics+comèdia = satisfacció pels espectadors.

Intimitat seria un bon exemple: Joel Joan i Clara Segura com a protagonistes + comèdia al voltant de les relacions de parella no és igual a originalitat o qualitat.

Tot i que es pot destacar una de les escenes, la que transcorre a la consulta d'una terapeuta, en la que no pots aguantar el riure des que comença fins que acaba, la major part de l'obra és massa esperpèntica pel meu gust i recorda molt a Excuses, també protagonitzada per Joel Joan i, en el cas de la versió cinematogràfica, fins i tot, per Clara Segura. L'esperpent pot ser una bona eina per ridiculitzar certes situacions però quan aquest es converteix en paroxisme i no acabes d'entendre les reaccions d'un personatge ja no funciona tant bé i, si a més a més, afegeixes crits constants, perds la gràcia que volies transmetre.
De tota manera, per aquells que voleu seguir la trajectòria de la sempre brillant Clara Segura us recomanaria que anessiu al Teatre Villarroel per veure aquesta obra donat que, reitero, com sempre no decep. Com em deia una amiga avui: quan la Clara cau, sap caure molt bé.

Les grans dames del cinema

Què seria del cinema sense les seves actrius? En el següent enllaç podeu veure un bucle de fotos fent un recorregut per la història del cinema a través de les seves actrius, des de les grans dames de la època daurada dels anys 40 i 50 (Greta Garbo, Maureen O'Hara), passant per mites de tots els temps com Katherine Hepburn o Rita Hayworth, o les grans actrius dels 70 i 80 com Meryl Streep, i arribant a les protagonistes actuals destacant Julia Roberts, Sharon Stone o Jodie Foster.

A veure qui endevina qui és qui?

la felicitat

"El estado de la felicidad no existe, sólo atisbos. Cuando no tienes nada, necesitas; cuando tienes algo, temes." Qué gran verdad. La vida está repleta de instantes.

Miguel Delibes

dilluns, 17 de desembre del 2007

cinema i literatura

Fa un any que participo en un Club de lectura a la Biblioteca Xavier Benguerel, llegim un llibre veiem una pel.lícula basada en el llibre i fem un debat sobre les dues versions de la mateixa narració, la literària i la cinematogràfica.

Darrerament he tingut oportunitat de llegir dos clàssics de la literatura un dins de la dramatúrgia i l'altre una novel.la victoriana del segle XIX, es tracta de El mercader de 
Venècia de William Shakespeare, per una banda, i Orgull i prejudici de Jane Austen. 

Suposo que ha de ser difícil per qualsevol director o guionista iniciar el procés de creació d'una pel.lícula basada en una narració gairebé coneguda per tothom, en els dos casos que he comentat les adaptacions han estat molt fidels pel que fa al texte malgrat que la lectura et fa molts cops imaginar-te els personatges d'una manera molt diferent als actors que finalment acaben interpretant-los.

Sempre he sentit veritable passió per les adaptacions literàries, sobretot les que va fer el gran James Ivory de l'escriptor E.M. Foster als anys 90 (Una habitación con vistas, Lo que queda del día, o Regreso a Howards End), però trobariem d'altres exemples de fidelitat a un texte com és el cas de Kenneth Brannagh amb les obres de Shakespeare, o bé, en el cas del cinema espanyol, films com La colmena dirigida per Mario Camus o El perro del Hortelano de Pilar Miró.

D'altres adaptacions han millorat el texte o bé l'han traslladat en imatges d'una manera molt original i entenedora com és el cas de Virginia Wolf i Las horas o Orlando.
En d'altres casos crec que han estat un veritable desastre com La casa de los espíritus, o La fiesta del Chivo.

En fi, com veieu n'hi ha de tots colors. A vegades és més fàcil adaptar una pel.lícula de les denominades "d'època" que fer-ho d'una novel.la contemporània perquè has de jugar molt bé amb la verosimilitud, en canvi en el cas d'històries ambientades en èpoques anteriors no tenim referents a nivell de vestuari, entorn, ens hem de quedar amb el que ens diuen els llibres d'Història.

I no vull acabar sense fer esment al que per mi és un dels millors binomis cinema-literatura: Amistades peligrosas, tant la novel.la epistolar de Choderlos de Laclos com el film de Stephen Frears són dos exemples de la utilització de la ironia i, sobretot, la malícia en la relació entre els dos gèneres, home i dona, en el cas del film, a més a més, sostingudes per unes interpretacions brillantíssimes...

diumenge, 9 de desembre del 2007

quan és Nadal?

Fa un temps jo tenia claríssim quan eren les festes de Nadal, començaven el 24 amb el sopar de "Nochebuena" i acabaven l'endemà del dia de Reis. Aquells dies es vivien intensament amb la família i els amics i, a banda dels regals, trobaves diverses propostes per gaudir d'aquells dies: el Saló de la Infància, la Fira de Reis, la Cavalcada, la mostra de pessebres a l'esgléssia de Betlem, els carrers engalanats i les llums de Nadal, ...

Ara sembla que aquests dies s'hagin estirat al calendari, començant a finals de novembre: a Barcelona, l'alcalde Hereu va encendre les llums el dia 22 de novembre, els anuncis de productes nadalencs com els turrons ja fa dies que els veiem a la televisió, els esperats spots de cava ja s'han començat a veure tant a la tele com en el cinema, a les botigues fa dies que van començar la campanya de Nadal i hi ha famílies que al novembre ja havien començat a comprar els regals; i quan acaben aquests dies? al febrer, quan finalitzen les rebaixes?

Té sentit, doncs, parlar dels dies de Nadal o hauriem de parlar dels mesos de Nadal, donat que ara el que eren 15 dies com a molt han passat a ser tres mesos. Quina il.lusió podem tenir petits i grans amb aquests dies aleshores? a mi em fa pena perquè he estat una persona que tant en la meva infantesa com d'adulta he gaudit molt d'aquestes festes, aprofitant les fires, activitats i esdeveniments que s'anaven succeint. M'agrada molt l'ambient de Nadal i reconec que a Barcelona és molt maco passejar pels carrers i veure les llums, l'olor de les flors de Nadal i els avets a la fira de Santa Llúcia, trobar-te a corals cantant Nadales al carrer o a musics tocant pel Gòtic, copsar la il.lusió dels infants entregant la carta als Reis que se situen a la porta del grans magatzems, ...

S'ha perdut també el sentit del Nadal cristià, la celebració del naixement de Jesús, motiu d'alegria i celebració, convertint-se en Pare Noels o Santa Claus que res tenen a veure amb l'origen d'aquestes festes, potser sí amb la d'alguns dels nostres veïns nouvinguts però no amb la nostra.

Per mi aquests dies també serveixen per fer un repàs del que ha estat l'any i quines coses desitjo pel següent, per recordar aquells que ja no estan amb mi o a qui fa temps que no veig. Aprofito, doncs, per trucar, felicitar les festes i saber d'ells.

I, tot i que la tradició d'enviar postals de Nadal per correu s'ha perdut, també aquests dies ens serveixen per fer-nos presents mitjançant un correu electrònic davant aquells amb qui mantenim un contacte més esporàdic.

Espero que aquests mínims que mantenim encara no es perdin i jo seguiré vivint els Nadals del 24 de desembre al 6 de gener.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Julius

Els que vivim a Barcelona acostumem a tenir una visió molt centralista de les coses, com si les propostes més interessants només les poguessim trobar a la capital catalana. Tot i que és cert que la nostra ciutat ofereix més possibilitats que d'altres indrets, en els pobles i ciutats d'arreu de Catalunya, amb menys mitjans i més esforç, podem trobar originals propostes a les que hauriem d'estar atents.

Avui he passat el dia a Vic on només per recórrer el seu centre medieval, visitar el Museu Episcopal o veure les pintures de Sert a la Catedral ja tenim motiu per anar-hi, però avui hi havia un altre motiu: el Festival de curtmetratges Julius. Aquest festival es desenvolupa al llarg d'una setmana i ofereix diverses activitats: passis de curts, master class, ... cada any gira al voltant d'un tema, enguany el tema era James Bond, això vol dir que tots els curtmetratges presentats i totes les activitats estaven relacionades amb l'agent 007.

Hem gaudit molt amb el visionat dels curts guanyadors i amb l'entrega de premis, en un ambient molt familiar.