El perquè de la política...

Commoguda encara, tot i que ja ha passat una setmana, pel crim de León on va morir la presidenta de la Diputació d'aquesta província, em venen moltes preguntes al cap en relació a les raons que porten a la gent a vincular-se a un partit polític i la utilització que acaben fent d'aquesta vinculació.

En aquest cas la filla de la pressumpta homicida i possible còmplice va pensar que pel fet de militar a un partit polític tenia garantida una feina a l'administació pública i després d'estar un temps d'interina no va superar una oposició per consolidar la plaça, fet en el que podria tenir a veure Isabel Carrasco, presidenta de la Diputació qui podria haver posat dificultats perquè pogués asolir l'oposició, i si a això afegim altres situacions d'enfrontament entre les dues, es va crear un clima de tensió que va portar a que Triana Martínez i a la seva mare a sentir un odi profund cap a la que creien culpable de la seva caiguda en desgràcia econòmica i laboral.

Aquesta situació em fa venir al cap la corrupció que hi ha en la política en tots els nivells, no solament casos com el Gürtel o el comportament del Sr. Bárcenas, al més alt nivell, també en nivells més baixos com quan trobem que una administració pública, com la catalana, està "minada" de persones properes a un partit que ha governat durant molts anys i que s'ha facilitat el contingut dels examens d'alguna oposició uns dies abans de celebrar-se a aquells que interessava que es quedessin amb les places, amb la connivència d'algun sindicat que estava present en el tribunal de l'oposició. no pots més que sentir cert fàstic per una manera menyspreable d'entendre la política i els seus partits.

Com ja he escrit en altres ocasions en aquest bloc, els qui ens aventurem a destinar una part del nostre temps i dels nostres diners a un partit polític és perquè, més enllà de compartir un ideari, volem millorar la qualitat de vida de la gent i volem aportar la nostra experiència i formació a aquesta finalitat i, a més a més, volem aprendre d'altres companys que porten més anys de militància que nosaltres i que ens aporten una trajectòria de defensa de drets i una manera de fer política.
A aquells qui volen "medrar" i es creuen nascuts per governar  no els vull aprop meu perquè estar en política per un benefici personal és treure el sentit a la democràcia i tornar a temps passats.

Ara que iniciem un nou cicle electoral primer amb les eleccions europees, el proper any les municipals i les generals i, si no hi ha avançament, el 2016 amb les autonòmiques, tindrem ocasió de copsar el perquè els candidats ho són, què és el que busca cada partit polític i podrem veure també com els ciutadans s'uneixen per proposar candidatures populars com, per exemple, l'Agrupació d'Electors "Recortes cero" que es presenten a les eleccions europees.

Visquem les eleccions com una de les concrecions de la democràcia, però treballem per consolidar-la dia a dia perquè amb gestos i formes de pensar com les que estem veient darrerament en els mitjans de comunicació, amb la utilització del càrrec per un enriquiment personal, amb la corrupció, la prevaricació, els favors deguts, ... ens estem carregant un sistema que, tot i ser millorable, ens allunya de models d'organització política dictatorials.

Llarga vida a la democràcia!!

El govern de la zona alta

Fa 2 anys que a Barcelona hi ha hagut un canvi de govern, sembla poc temps però per Convergència i Unió ha estat prou temps per girar gairebé tots els projectes que els 30 anys anteriors s'havien dut a terme pel govern anterior i introduir unes polítiques que no tenen res a veure amb la Barcelona real, amb els veïns i els barris.
Es condonen deutes a la Generalitat, es regalen diners a l'amo de la Fòrmula-1, es converteix el Port Vell de Barcelona en una marina de luxe, s'obre la mà a nous hotels de luxe a Ciutat Vella, l'àrea d'Hàbitat Urbà sembla que no n'encerti ni una (errors en la construcció dels Encants Nous, tornar al projecte ja pactat entre veïns i Ajuntament en època socialista després de gastar-se gairebé 100.000€ en nous projectes en el cas del cobriment de les vies de Sants, reducció del projecte de la nova estació de la línia d'alta velocitat de la Sagrera per manca d'inversió de l'Estat, ...

El nou govern de Barcelona és el de l'1%, el de la zona alta de Barcelona, el de la remodelació del Passeig de Gràcia, el dels creuers de luxe, el dels iots, però no pas el de la Barcelona popular, dels barris. Els nous regidors i consellers no trepitgen els barris, no escolten als veïns, no saben qui són ni quines necessitats tenen.
El model de Serveis Socials que es va implantar en els darrers anys ideat per Ricard Gomà (ex-regidor de Benestar Social, d'Iniciativa per Catalunya), en el que l'atenció social a persones i famílies es complementava amb el treball social comunitari i es donava recolzament tècnic a les iniciatives ciutadanes s'està perdent; als professionals de l'àmbit social cada cop se'ls hi restringeix més el temps que han de dedicar al treball comunitari.

La ciutat real cada cop s'allunya més dels qui la governen, l'activisme als barris no troba el seu ressò en el govern municipal, però què esperem d'un alcalde que els únics carrers de Barcelona que trepitja són la Diagonal i els voltants del Turó Park i per sota d'aquests carrers utilitza el cotxe oficial sempre.

Esperem que aquesta desconnexió amb la Barcelona dels barris els hi passi factura i d'aquí a dos anys tot això quedi com un mal record en la memòria.

Treballadors socials

Ja portem més d'un any amb les retallades, amb la reducció o, fins i tot, desaparació de certs serveis públics,  especialment els que tenen a veure amb l'atenció a les persones, no paren de sortir casos de corrupció i aprofitament en benefici privat d'aquests serveis, ... en fi, el panorama és desalentador.
Però davant tot això els treballadors d'aquest sector s'estan organitzant per defensar el manteniment de la qualitat dels serveis públics. Primer van ser els professionals de l'àmbit educatiu amb la denominada "marea groga", després els de l'àmbit sanitari amb la "marea blanca" i ara, finalment, els treballadors dels serveis socials també s'estan organitzant al voltant de la "marea taronja".

El col.lectiu DASC, Defensem l'Acció Social i comunitària, va néixer fa un any per denunciar la precarització  de les condicions de treball dels professionals de l'àmbit social i, sobretot, l'empitjorament de les condicions en l'atenció als ciutadans usuaris dels serveis socials... exemples com Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE) on no es pot comprar roba als menors acollits o on la qualitat de l'alimentació diària d'aquests nens ha minvat per les retallades, així com la impossibilitat de realitzar activitats extraescolars en els centres educatius on segueixen la seva escolarització per manca de diners de les entitats que gestionen els CRAEs; altres exemples com centres d'atenció a persones amb discapacitat que no poden oferir totes les activitats terapèutiques necessàries perquè no tenen liquidesa per pagar els professionals que les desenvolupen, ... així podríem seguir parlant de cada col.lectiu que atenen els serveis socials especialitzats, sense entrar en el paper que estan jugant els treballadors i educadors socials dels serveis socials bàsics que estan "ajudant a governar", fent un paper de contenció de la misèria, i no realitzant les funcions que, en un principi, haurien de desenvolupar d'orientació i empoderament de les persones perquè puguin aconseguir autonomia a l'hora de prendre decisions sobre la seva vida.

Haver pres contacte amb la gent de DASC m'ha fet tornar a recordar el perquè vaig voler dedicar-me al treball social, perquè crec en el treball comunitari als barris, i com s'ha pervertit la intervenció social amb l'externalització dels serveis a entitats que esdevenen lobbies de poder i que permeten que els seus directius tinguin sous insultants quan els professionals d'atenció directa no arriben a ser mileuristes.

El reconeixement de la tasca que realitzen els professionals dels serveis socials (en sentit ampli, a més a més dels treballdors i educadors socials també trobem psicòlegs, pedagogs, psicopedagogs, terapeutes ocupacionals, treballadors familiars, integradors socials, ...) passa per pagar el sou que es mereixen, per acollir-se als convenis laborals sectorials pertinents i amb les categories que corresponen.
L'administració té l'obligació de pagar els concerts que té establerts amb les entitats que gestionen serveis públics, abans de retornar, per exemple, els bonus patriòtics dels  qui varen voler invertir en deute públic fa un parell d'anys (que de ben segur no necessiten aquests diners per viure), la Generalitat ha de assegurar que les entitats a qui contracta per l'externalització dels serveis socials rebin els diners en els terminis pactats en el contracte, no pot ser que pugui arribar a un any d'endarreriment en alguns casos donat que aquestes entitats han de pagar nòmines i subministraments per mantenir aquests serveis.

Esperem que les "marees" de professionals facin prendre consciència als usuaris dels serveis públics, en definitiva a tots els ciutadans, de la situació en que es troben aquests serveis i surtin al carrer massivament per plantar cara als qui prenen les decisions a nivell polític com si fos la seva pròpia empresa o amb l'objectiu d'obtenir algun benefici propi...

Salvem els serveis públics!!

Ploramiques i utopia

Entrem en la recta final de la Campanya electoral que se suposa ha de ser un punt d'inflexió en les malmeses relacions Catalunya-Espanya. Al llarg de les darreres setmanes hem sentit mitges veritats sobre l'expoli fiscal que l'Estat espanyol exerceix sobre Catalunya, sobre el despreci que exerceixen des de Madrid a qualsevol proposta de millora del sistema fiscal català, a la vegada hem pogut escoltar de nou el to llastimer de certs polítics catalans envers a aquesta situació de suposat desequilibri entre l'Estat i Catalunya.
Però, realment algú dels qui utilitzen aquest to llastimer ha estat capaç de dir-nos què farà a partir del 26 de novembre si guanya les eleccions, què faran si arriben els diners que suposadament ens prenen dels impostos dels catalans, han assegurat en algun moment que perseguiran qualsevol forma de corrupció anterior a les eleccions i que es comprometen a lluitar contra l'aprofitament indegut dels diners públics per part dels qui exerciran algun càrrec públic en el nou govern que sorgeixi a partir del que els ciutadans votin el dia 25...? la resposta és no. Ningú ha anat davant de notari per signar un compromís amb la ciutadania de transparència i lleialtat.
Per tant, crec que són "els mateixos gossos amb diferents collars", tant si continuem formant part de l'Estat Espanyol com si ens declarem independents el risc de corrupció i malvaratament dels diners públics seguirà estant present, la possibilitat de vendre al millor postor (com han fet amb la privatització d'una empresa solvent com Aigües Ter-Llobregat a Acciona) els organismes públics seguirà sent l'objectiu, la manca de participació de la ciutadania en els afers públics continuarà, la insensibilitat i sordesa envers els problemes reals dels ciutadans i ciutadanes continuarà com fins ara... per tant, què més dóna si Catalunya es declara independent o no?

Jo desitjo viure en un país (sigui Catalunya, Espanya o Honolulu) en que les persones tenen accés als serveis públics pel fet de ser persones (ara no existeix aquest dret), les famílies poden escollir l'educació dels seus fills amb plena llibertat i sense restriccions, en definitiva, un país on el Govern garanteix unes mínimes condicions per viure amb dignitat i tenir una qualitat de vida per poder desenvolupar-nos com a persones. Un país on la solidaritat i l'ajuda mútua són les premises de partida en l'entorn on vius, on la gent té interés per la pròpia cultura, per descobrir i conèixer altres cultures, i on la violència (de l'estat, televisiva, ...) no és el punt de partida per consolidar les pròpies idees.

Serà que crec en les utopies?

pobresa

Malauradament ara la paraula pobresa corre en boca de tots i és més present que mai. Abans pensàvem en els països del Tercer Món i en nens buscant entre la brossa un mos que portar-se a la boca o alguna cosa que es podés revendre en un mercat de tercera o quarta mà... I ara, quan pensem en la pobresa què ens ve al cap?
Doncs, segurament, en gent gran i famílies regirant els contenidors buscant menjar caducat llençat a la porta dels supermercats, els qui demanen almoïna a la porta de les esgléssies i a moltes cantonades del centre de Barcelona, els qui es troben amb els seus mobles i pertinences al carrer després d'un desnonament, els qui han de recórrer a la família per poder sobreviure a final de mes, ... cada cop gent més propera, gent com tu i com jo.

Però quan parlen els programes de televisió o els partits polítics de la pobresa ho fan com si fos quelcom aliè com si no tingués a veure amb ells: nosaltres estem en aquest costat i els qui no tenen les condicions de vida adients estan a l'altre. Avui a la primera reunió de la Xarxa de serveis socials impulsada per IC-V, plantejava aquesta qüestió... cada cop més professionals del sector social es troben al límit de la pobresa perquè l'administració, especialment la Generalitat, no paga les factures derivades de contractes de serveis a les entitats en les que treballen els professionals, això comporta que no es puguin cobrir les nòmines ni les despeses quotidianes del manteniment del servei. Quan es treballa en l'atenció a persones, el no pagament d'aquestes factures suposa no poder mantenir despeses tant simples com el menjar, productes higiènics o subministraments de centres de dia i residències de gent gran, centres de menors o centres d'acollida de dones maltractades... Potser el Govern s'haurà de plantejar a quanta gent vol deixar fora del sistema i que mori d'inanició per no tenir les condicions de vida adients... quin percentatge? Abans de la crisi ja es parlava d'una pobresa estructural del 18% i les previsions són que es podria arribar a un 30% de la població. Aquest és el país que volem?

Sembla que totes les decisions polítiques ja siguin per part de la Generalitat (retall de prestacions) com de l'Estat (que vol reduir el nombre de municipis i regidors, això suposarà que alguns serveis bàsics que aquests estaven oferint desapareixeran o es concentraran en grans municipis), sembla, doncs, com dic que les decisions que es prenen van encaminades a fer més gran l'escletxa entre rics i pobres i que la part de dalt de la piràmide sigui menys nombrosa i la de baix cada cop sigui més nombrosa.

Fins quan aquesta situació?

Independència o emancipació?

Tornant de les vacances tornen també els temps convulsos. Arriba una nova diada i la gent surt al carrer per demanar la Independència (em pregunto on estaven el milió i mig de catalans que dimarts omplien el centre de Barcelona el dia de vaga general o en altres ocasions en que es reivindicaven una milllora dels drets socials).

"Independència"... des que era adolescente que cada cert temps veig utilitzar aquest terme i pensar en ella com a solució de tots els problemes dels catalans, fins els 18 anys vaig creure que el no formar part d'Espanya ens faria més lliures per enfrontar les nostres dificultats, però passats uns anys i havent-me dedicat professionalment a la lluita per la millora de les condicions de vida de la gent ja no crec que el fet que Catalunya sigui independent millori les coses.

Jo no vaig anar a la manifestació de dimarts, perquè no vaig poder però també perquè no estava convençuda. Ningú ens ha explicat quin model de país es vol ni com es construirà i, si la independència passa perquè els partits polítics actuals (especialment CIU i ERC) prenen les regnes del nostre país, no la vull. Preferiria parlar d'emancipació en el sentit que té a veure amb una qüestió de separació física però també actitudinal, d'assumir responsabilitats sobre tots els ciutadans que vulguin viure en una Catalunya que no forma part d'Espanya.
Fins que els nostres responsables polítics no facin el possible perquè tots i cadascun dels catalans tinguin unes condicions de vida que els permetin tenir un futur, mentre aquest nou Estat no vetlli pels ciutadans que aixopluga no vull que siguem independents.

Després de casos com el del Palau, o el Pretoria, en els que la burgesia catalana, els grans garants de la catalanitat s'han endut milers de milions, en quines mans deixarem el nostre destí com a poble?

La relació entre Catalunya i la resta de l'Estat sempre ha estat d'anada i tornada, la societat catalana està constituïda per persones vingudes d'altres indrets d'Espanya i, tot i que en alguns casos la convivència no ha estat fàcil, ens han aportat moltes coses que també conformen la nostra manera de ser.

S'haurien de valorar bé els pros i contres d'un procés d'autodeterminació i, sobretot, ser honestos i mesurar les possibilitats reals d'aconseguir-ho. Mentre només sigui una eina d'oportunisme polític per treure rèdits electorals i per amagar la ineptitud per gestionar els problemes socials escudant-se en un mal denominat "Espanya", jo no vull saber res d'Independència...

Mínims per una vida digna

L'Estatut d'Autonomia, en el seu article 24.3 estableix que "les persones o famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d'una vida digna...".

Recordem que aquest estatut va ser signat davant de les càmeres de televisió pel senyor Zapatero i el senyor Mas, casualment avui president de la Generalitat de Catalunya. Fa uns dies s'han presentat dues proposicions de llei, una per part del PSC millorant les condicions actuals de la Renda Mínima d'Inserció i l'altra per part d'IC-V/EUIA en que es proposa la creació d'una Renda Garantida de Ciutadania.
En relació a la proposició de llei del PSC, el PP i CIU ja s'han pronunciat en contra, en el cas del PP ja han presentat una esmena a la totalitat i CIU ha expressat que també en presentarà una en pocs dies. Imagino que la proposició de llei d'IC-V/EUIA correrà la mateixa sort donat que és més agosarada que la del PSC.

Avui s'ha constituït la Comissió Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular per regular la Renda Garantida de Ciutadania. Amb el pes d'entitats que estan treballant cada dia amb els qui es queden sense res, amb els aturats que deixen de rebre prestacions derivades de l'atur, amb persones que amb la reforma de la RMI s'han quedat sense ingressos. I, no tant sols, això, es deixa de promoure la formació i la orientació laboral, per tant, a més a més de no tenir ingressos es deixa als aturats abandonats a la seva sort.
La ILP de la Renda Garantida de Ciutadania pretén regular una renda que permeti tenir uns mínims a aquells que no tenen res i, a més a més, obliga a les administracions a proporcionar un acompanyament i suport a les persones per afavorir el seu empoderament i la seva inserció social. Qui es pot negar a això? No hi ha diners per poder garantir aquesta renda però sí per mantenir un aeroport a Lleida que no té vols, per subvencionar la Feria d'Abril i altres esdeveniments suposadament culturals que esdevenen un negoci, ...

Veurem com van les coses i si hi ha sort amb la tramitació d'aquesta iniciativa, si no és així com a mínim els responsables del Departament de Benestar Social i Família i la Generalitat s'hauran de replantejar què han fet amb la RMI i perquè han deixat tantes i tantes famílies sense ingressos i, el pitjor de tot, sense una alternativa per aconseguir-los.

Bons professionals, malgrat tot

Ara que s'està parlant tant de retallades, de disminució en la qualitat dels serveis públics, de minoració de les polítiques socials, és quan podem comprovar què implica realment la professionalitat dels treballadors públics. Els retalls a la sanitat pública i, en el model català, també en la concertada, estan posant al límit la capacitat d'atenció dels treballadors dels serveis sanitaris. L'augment en el volum de pacients a conseqüència del reajustament de plantilles i la reducció en les despeses de material sanitari fan que el dia a dia en els centres sanitaris sigui un pèl més difícil que fa un temps.

Malgrat tot això, he pogut comprovar de primera mà que la vida en els grans hospitals segueix comptant amb la professionalitat del seu personal. En els serveis d'urgències potser sí  que es nota un nivell d'estrés pel volum de feina que en certes ocasions provoquen que el malalt se senti desemparat, però pel que fa als qui es troben a planta, l'amabilitat i seriositat en l'atenció estan fora de cap de dubte. Sí és cert que el temps en l'atenció, degut a l'augment de malalts per professional, és superior, però també podem valorar com a relatiu la noció de temps de resposta donat que per un/a auxiliar o infermera és un, i pel pacient n'és un altre encara que la quantitat de temps sigui la mateixa.

Podem estar tranquils, seguim en bones mans, tot i que l'insigne conseller Boi Ruiz (ex-gerent de la patronal de mutues catalanes), estigui provocant que aquestes mans deixin de sostenir el sistema sanitari.

Sr. Conseller el dret a una atenció sanitària de qualitat deixarà d'estar garantit per la Generalitat? Ens hem de començar a preocupar? Hi haurà ciutadans de primera i de segona en l'atenció sanitària depenen del teu lloc d'origen?

ètica i valors de servei públic

Fa uns mesos es van presentar els resultats d'un estudi realitzat l'any 2009 sobre ètica i valors de servei públic. Es basa en una enquesta a treballadors de la Generalitat (una mostra de 3000 persones entre alts càrrecs, funcionaris i personal laboral) en la que havien de respondre preguntes relacionades amb l'ètica, els valors i el clima laboral a l'Administració.

L'informe té una base teòrica molt interessant, es basa en conceptes clau que haurien de formar part del nostre vocabulari quan mantenim una conversa al voltant de l'administració pública. Conceptes com les polítiques d'integritat (instruments i normes de què es val un govern per prevenir la corrupció i promoure un servei públic), l'ètica pública o el bon govern.

Un altre element que analitza l'enquesta és el clima ètic, un bon element per mesurar el nivell de corrupció existent en una organització. El clima ètic està relacionat amb les actituds de servei públic que tenen els empleats i empleades del sector públic, les actituds i creences sobre el treball, la deontologia i els valors organitzatius predominants entre ells.

És significatiu l'alt percentatge de no resposta: un 58% del personal d'administració i tècnic i un 69% dels alts càrrecs.

Aquests tipus d'estudis haurien d'ajudar a millorar la integritat personal i professional dels qui treballen al servei dels ciutadans i de l'organització per la que treballen (en aquest cas la Generalitat), solament integrant els conceptes d'ètica pública i introduint els valors de servei públic en les polítiques públiques aconseguirem que els dubtes sobre la corrupció dins les administracions públiques s'esvaeixin.

Els "privilegis" de treballar a l'Administració Pública

En diverses ocasions els qui treballem a l'Administració pública escoltem en boca d'altres que som uns privilegiats perquè tenim la feina assegurada, perquè els horaris són molt bons, perquè no treballem i ens dediquem a anar de compres en hores de feina, o a fer trucades, o a fer gestions personals, ...

Als responsables de la Generalitat, en aquest cas, ja els hi va bé que el clima social sigui advers pels treballadors públics perquè així quan toca el rebre tothom vegi amb bons ulls que es precaritzen les condicions laborals del personal de l'administració. Però la gent desconeix que per tenir una plaça fixa a l'administració s'han de superar unes oposicions competint amb milers de persones, amb temaris que en alguns casos superen el centenar de temes a estudiar, que pots aprovar els examens però si no tens prous mèrits anteriors no et servirà de res haver aprovat. Que l'índex de precarietat laboral és d'un 40%, que s'estan suprimint llocs de treball per passar a ser externalitzats a través d'empreses privades. Que hi ha categories laborals que, amb la rebaixa de sou del 15%, no arribaran als 700€ al mes. Que es controlen les trucades telefòniques i les pàgines visitades a internet. Que se sanciona a qui no compleix l'horari. Que el sou depen dels pressupostos de la Generalitat (o de l'Estat, depen de l'administració), això vol dir que a través de la negociació col.lectiva no s'aconsegueixen augments de sou com passa en la majoria de sectors. Que se suprimeixen llocs de treball i, per tant, se sobrecarrega de feina als qui queden, sent especialment greu en els serveis d'atenció als usuaris com serveis socials o sanitat.

En fi que, com es pot veure, no som uns privilegiats, que algunes situacions són pitjors que les del sector privat i d'altres similars, però en cap cas es pot sentir enveja del que es viu actualment dins els serveis públics.

NO A LES RETALLADES ALS SERVEIS PÚBLICS!! per uns serveis públics de qualitat...

l'esquerra avui

Cristianisme i Justícia titula, de forma encertada, el seu quadern nº 177 (des. 2011) "El naufragi de l'esquerra". Podem parlar en aquests termes de la situació que viu l'esquerra actualment a Espanya i Catalunya? jo penso que sí. Més enllà dels resultats electorals, consistents en la davallada del centre-esquerra representat tant pel PSOE com el PSC i el petit paper que podrà jugar Iniciativa per Catalunya i Izquierda Unida, aquests partits no han sabut transmetre la importància de la justícia social i l'equitat en les polítiques públiques i s'han vist superats per les lleis que defensen l'eficiència econòmica dictades pel sistema financer.

L'esquerra ha pecat d'ingenuïtat? segurament sí en el moment que, com va dir Keynes l'any 1930: "... haurem de fingir que just és dolent i dolent és just: perquè el dolent és útil i el que és just no l'és".  80 anys després estem igual o pitjor, ara metes grandiloqüents (servir el país, crear llocs de treball...) són només "anomenar just al dolent", encara més si s'utilitza com a argument la crisi.
No ens enganyem, les crisis econòmiques serveixen per fer més grans les diferències, quan passi la crisi actual les dosis de justícia social seran inferiors a les que hi havia anteriorment.

L'esquerra ha de tornar a reivindicar l'Ètica aplicada a l'economia. Això vol dir tenir presents premises com sobrietat, responsabilitat ciutadana, participació en la gestió de la despesa pública i, sobretot, pensar que en una mala gestió pública hi ha sempre víctimes...

No hi pot haver llibertat en un món amb diferències creixents entre els que tenen més i els que tenen menys.

Per la defensa dels servidors públics

MANIFEST 14 DESEMBRE 2011 

Tots nosaltres, treballadors i treballadores de la Generalitat de Catalunya, 

DENUNCIEM 

 Que el govern del senyor Mas vol reduir llocs de treball dels serveis 

públics de Catalunya. 

 Que el govern del senyor Mas vol reduir la massa salarial en 625 M€, un 

12%, sobre els salaris ja retallats. 

 Que el govern del senyor Mas vol aquestes retallades es facin als 

treballadors i treballadores de la Generalitat de Catalunya, i també al 

conjunt de les Administracions Públiques i al conjunt dels serveis públics. 

Nosaltres, que treballem a les administracions i als serveis públics, 

VOLEM DIR A L’OPINIÓ PÚBLICA 

 Que el govern del senyor Mas menteix quan diu que la retallada és 

inevitable. Amb la supressió de l’impost de successions ha deixat 

d’ingressar 500M€ que fins fa dos anys pagaven els rics hereus.  

 Que el govern del senyor Mas és injust, perquè, per equilibrar els 

comptes, ara pren 625M€ a les persones que treballen.  

 Que el govern del senyor Mas és ineficient quan diu que les retallades 

ens trauran de la crisi. A quin país han creat riquesa les mesures 

d’austeritat? Quines accions està fent el govern per crear indústria, per 

crear coneixement, per crear activitat econòmica? 

Els sindicats CCOO, IAC i UGT, com a representació legal dels empleats i les 

empleades de la Generalitat,  

DEFENSEM 

 Cada lloc de treball. A Catalunya no sobren llocs de treball als serveis 

públics sinó que en falten. 

 El manteniment íntegre de la massa salarial, dels salaris i dels drets 

laborals. 

 Serveis públics moderns i professionals. El reconeixement que la 

salut, l’educació, la seguretat, els serveis a la dependència, a la 

mobilitat, al medi, a la justícia... són la riquesa dels que no som rics i 

la garantia dels drets dels ciutadans. 

 La riquesa del país, la riquesa que s’està regalant “als mercats”, 

L’obligació del govern és fer política econòmica per promoure el 

treball i la riquesa, no promoure l’atur i la pobresa. 

CCOO     UGT      IAC

No son buenos tiempos para la lírica...

Periòdicament el món pateix crisis, però això no vol dir que sigui quelcom negatiu, en algunes ocasions esdevé una oportunitat de canvi per avançar i deixar de fer les coses d'una manera automàtica, sense pensar. Però quan una crisi es deté en el temps i no ens deixa continuar, quan posa en perill la qualitat de vida de la gent, quan qui ha permès que les causes d'aquesta anessin creixent i s'ha desentés de les conseqüències deixant que d'altres les rebin d'una manera salvatge... quan tot això passa, aleshores la crisi no és una pedra en el camí sino un mur que hem de trobar la manera de saltar, però no amb un llit elàstic que ens fa rebotar constantment i no poder arribar a l'altra banda del mur, hem d'agafar embranzida i salvar-lo amb els nostres propis mitjans.

Al llarg de molts mesos els ciutadans espanyols havien comfiat en el que el president Zapatero deia, obviant el que estava a punt d'arribar i fent creure que només era una recessió i un alentiment econòmic. Quan la crisi ha arribat amb tota la seva força ni el país ni els ciutadans estaven preparats per enfrontar-se a ella.
Els 8 anys de tripartit a Catalunya van servir per potenciar les polítiques socials, per superar el populisme i  posar per endavant sempre la defensa dels drets, malgrat això PSC-ERC-ICV no van ser capaços de contenir la despesa i preveure que al final de la seva segona legislatura les coses anirien maldades. I els nostres conciutadans van decidir votar en massa a CIU tant en les autonòmiques del novembre de 2010 com a les municipals de maig de 2011. Tot i que en el cas de la Generalitat no tenen majoria absoluta i necessiten el recolzament d'altres partits per tirar endavant algunes de les seves decisions, sembla que als seus diputats i consellers se'ls hi ha oblidat i a la ciutadania també. De moment no estan fent cap proposta legislativa, tot s'aprova per Decret de presidència o conselleria.
Malgrat que desde Convergència sempre s'ha defensat que les decisions s'havien de consensuar amb els interlocutors socials i s'han omplert la boca de la importància del teixit associatiu en la construcció d'un país com Catalunya, ara sembla que s'han oblidat de tot això. Ahir mateix, a dos dies vista d'acabar el mes, comuniquen a les entitats socials que ofereixen serveis d'atenció a persones (gent gran, persones amb transtorns mentals, persones amb disminucions), suplint el que l'administració hauria d'oferir, que el 65% de l'aportació mensual de setembre i octubre que havien concertat amb l'ICASS no el rebran fins el mes de novembre.
Jo em pregunto: en el cas que aquestes entitats puguin aconseguir algun crèdit per tenir liquidesa aquests dos mesos per sufragar les despeses de menjar, manteniment, nòmines, i altres, la Generalitat els hi pagarà els interessos? la resposta sé que és negativa.
Conec algunes entitats petites que fan veritables jocs de mans per mantenir-se i que els retalls de les subvencions que aquest any estan patint ja les deixava en una mala posició si, a més a més, no els hi paguen al dia aquells serveis que ofereixen en concert amb l'administració (parlem de places concertades, equivalents a places públiques) es trobaren en situacions de fallida.

Segurament trobariem moltes altres coses que es poden retallar, dins del mateix àmbit hi hauria l'exemple de la Feria de Abril, activitat amb veritable afany de lucre que rep una de les subvencions més suculentes del Departament de Benestar Social i Família, a banda de les que rep d'altres Departaments (com Cultura) o d'altres administracions.

En fi, que després de la broma pesada de la RMI aquest estiu, feta amb nocturnitat i alevosia, ara toca jugar amb les entitats socials i, en definitiva, amb els col.lectius amb situacions de més necessitat social...

Por qué quieren ser políticos?

Us convido a llegir aquest article de Javier Marías, queda molt clar que la majoria de persones que es dediquen a la política no ho fan per voler ser servidors públics... per sort queda una minoria que sí.

"A nadie, más que a los propios políticos (bueno, a los más tontos), le ha podido sorprender a estas alturas la aversión que gran parte de la población siente hacia ellos y que se ha manifestado de manera vehemente a raíz de la ocupación de las plazas de toda España. Quienes intentan etiquetar a estas gentes están fracasando: no todas son "jóvenes", ni "antisistema", ni siquiera "de izquierdas" (o no al modo tradicional del término), ni desde luego "rubalcábidas", como se han atrevido a sostener la prensa y los tertulianos más obtusos, que ven al Vicepresidente Rubalcaba como a un "Criminal Mastermind", que era el título que se confería a sí mismo el maquiavélico Profesor Moriarty, archienemigo de Sherlock Holmes y forjador de desgracias y catástrofes para su propio placer malsano (copias de este Profesor las ha habido a decenas, desde el Lex Luthor de Supermán hasta el Joker de Batman, por mencionar a dos bien conocidos). Los componentes del llamado "Movimiento 15-M" son en su mayoría personas normales, con y sin estudios, de diferentes clases sociales y edades; más o menos como los ciudadanos que llevan ya tiempo señalando, en las encuestas, a los políticos como el segundo o tercer mayor problema de España. Con ser en sí mala la cosa, lo peor es que éstos no reaccionan ni hacen limpieza en sus filas. Más bien se les ve una tendencia a atrincherarse y a proclamarse "sacrosantos", como se comprobó en los sospechosos altercados habidos en Barcelona hace unas semanas: unos se montaban con aparatosidad en helicópteros para sortear a las "turbas" y otros -Felip Puig, el insidioso y taimado conseller de Interior de la Generalitat- poco menos que alentaban a esas "turbas" con su dejadez y tal vez -tal vez- con sus agitadores mossos infiltrados, para poder poner luego el grito en lo más alto del cielo y demonizar a los manifestantes en general, cuando resultó obvio que los agresivos fueron una minoría, reprendida además en el acto por la mayoría.

Javier Marías Franco
A FONDO
Nacimiento:
20-09-1951
Lugar:
Madrid

• "No tienen la admiración de nadie; se los acusa de corruptos y de títeres del poder económico"

Nuestros políticos gozan de muy mala fama desde hace mucho. Tan mala que lo que cabe preguntarse es por qué quieren serlo. No tienen las simpatías ni la admiración de nadie -quitando a los militantes ciegos de cada partido-; se los culpa de todos los males; reciben insultos constantes de sus rivales y últimamente también de la ciudadanía; se los acusa de ladrones y corruptos con excesiva frecuencia; se los percibe como a individuos vagos o incompetentes o malvados, cuando no como a puros idiotas; se les reprocha procurar su propio beneficio o el de sus partidos y casi nunca el de sus gobernados; cada vez más se los considera títeres del poder económico. Trae tan poca cuenta y tantos sinsabores ser hoy político que uno no entiende cómo es que hay tantos aspirantes a hacer de muñeco de las bofetadas. A mi modo de ver hay cinco grupos: a) sujetos mediocres que nunca podrían hacer carrera -ni tener un sueldo- si no fuera en un medio tan poco exigente como la política (sé de algún alcalde de ciudad conocido en ella, sobre todo, por ser un completo iletrado y darle a la frasca); b) sujetos que ven un modo de enriquecerse (así lo explicó sin tapujos uno que no quedó lejos de llegar a ministro); c) sujetos que sólo ansían tener poder, es decir, mandar y que la gente les pida favores; tener potestad para denegar o dar y salir en televisión; en suma, ser "alguien" (recuerdo haberle oído contar a mi padre que, apenas quince días antes de la derrota -ya segura- de la República en la Guerra Civil, había tortas para ser nombrado ministro de lo que fuese en la última remodelación gubernamental, cuando ocupar un cargo así sólo iba a traer muy graves problemas a quienes los ocupasen, al cabo de dos semanas: la vanidad no sabe de cálculos); d) fanáticos de sus ideas o metas que sólo aspiran a imponerlas; e) individuos con verdadera vocación política, con espíritu de servicio, buena fe y ganas de ser útiles al conjunto de la población y de mejorarle las condiciones de vida, de libertad y de justicia.

No hace falta decir que, de estos cinco grupos (expuestos -me disculpo- con la grosería inherente a toda simplificación), el único que merece respeto, vale la pena y resulta beneficioso y necesario es el último, que quizá por eso sea el menos nutrido. Lo llamativo es que los votantes no parezcan saber distinguir a los pertenecientes a cada grupo. Acaso no sea fácil, dado que los de los cuatro primeros fingen y engañan, copian y adoptan las maneras y los discursos de los del quinto, se presentan invariablemente como personas desinteresadas y abnegadas. Si en cada legislatura cambiaran las caras, podría entenderse que les diéramos siempre un voto de confianza y nos colaran gato por liebre. Pero esta ingenuidad no es admisible con los políticos veteranos, porque nadie es capaz de fingir bien mucho tiempo. Fingir es difícil y cansa, y el zafio, el oportunista, el tonto, el bruto, el aprovechado, el ladino, el ladrón, el engreído, el fanático, el déspota, todos acaban por parecer lo que son, y sin tardanza. ¿Cómo es que no lo vemos año tras año, legislatura tras legislatura? ¿Cómo es que no sabemos distinguir a los del quinto grupo -que los hay- ni eliminar poco a poco a los de los otros cuatro? Tal vez sería algo a lo que se podrían aplicar los integrantes del 15-M: no a descalificarlos a todos, que es lo que Franco hacía para justificar su prohibición de los partidos; sino a ir señalando, con nombres y apellidos si hace falta, a la enorme cantidad de mediocres, codiciosos, corruptos, fanáticos y engreídos que se han hecho con tanto poder en España."

la cosa es mou

Déu n'hi do com estan les coses!! en les darreres setmanes la participació política ens ha donat alegries i tristeses... alegries per la sortida al carrer de gent anònima per defensar altres formes de participació més enllà d'unes eleccions i, sobretot, un canvi de model econòmic en el que no paguin aquells que no tenen cap responsabilitat sobre les causes de la crisi. Tristesa per l'eufòria de la dreta espanyolista i catalanista i l'augment de vots i de representació tant a Catalunya com a la resta de l'estat.

Sembla que per fi la gent ha tingut motius per queixar-se i mostrar la seva INDIGNACIÓ en les places i carrers de les ciutats, persones de diferents edats i origens s'han trobat per visibilitzar allò que no funciona en el nostre sistema de partits i posar noms i cognoms als causants de l'index d'atur més alt de la història d'aquest país i l'entrada a la pobresa cada cop de forma més indiscriminada...

Però aquestes mostres d'afartament per part de la població no s'han transformat en un gir a l'esquerra, a la demanda d'un sector públic fort i responsable que respongui acuradament a les necessitats socials; ans al contrari, ha suposat un gir a la dreta, a deixar la porta oberta a la intervenció privada amb afany de lucre.

Per primera vegada en 32 anys l'Ajuntament de Barcelona, el més important de Catalunya, estarà en mans de CIU els propers 4 anys. On quedarà el nou model de serveis socials impulsat per Ricard Gomà en la darrera legislatura? on quedarà la universalització de l'accés als serveis de teleassistència per part de la gent gran? el programa d'Acció Social contra la pobresa i la vulnerabilitat social es guardarà en un calaix?

A veure com es planteja el nou govern de la ciutat l'afrontament dels problemes socials i de convivència que hi ha a la nostra ciutat... quin model de ciutat tindrà al cap el nou alcalde, Xavier Trias?

Cap on es mourà Barcelona a partir d'ara...?

l'esquerra

Fa uns mesos vaig llegir un article de David Trueba en el que fa una anàl.lisi de l'eix esquerra-dreta que val la pena llegir...

"Parlar d'esquerres i dretes no està de moda. Sona a antic. La gent s'espanta. Els resulta aspre mirar l'organització del món com una lluita ideològica. Els que vam créixer, almenys els primers pams, durant el franquisme recordem el comportament extravagant de molts adults espanyols. Es deien apolítics. Apolític volia dir conformista, ni de bon tros neutral. Contínuamnet sentim allò que tots els polítics són iguals. És un placebo que ha fabricat una nova generació d'apolítics conformistes. Passa una cosa més aparatosa, la sensació que els poders econòmics manen sobretot amb un mandat fred i numèric que a vegades es disfressa de mercat, altres de carrusel financer i la majoria de llosa inamovible que perpetua les desigualtats. Però esquerra i dreta segueixen existint, per més que els partits transformin o traeixin les idees bàsiques per adequar-les a la possible victòria electoral.

Una gran virtut de la dreta és haver-se tret de sobre, com els agrada dir als seus teòrics, els complexos de culpa. Un ja no s'ha de sentir malament per defensar el thatcherisme, el neoliberalisme o la desaparació de l'Estat com a protector. Al mateix temps l'esquerra modera la seva afició a la utopia en vista de les sagnants pràctiques estatalistes. Les dues coses són bones. No obstant, en els últims temps, hi ha hagut un corriment de terres que no deixa de ser divertit d'observar. L'esquerra ha deixat de ser divertida, enginyosa, transgressora. L'esquerra s'ha carregat de responsabilitat i la socialdemocràcia gairebé sempre va unida a una càrrega de correcció i pusil.lanimitat inaguantable.

Mentre que rellevants polítics i personalitats de la dreta es poden permetre una vida privada plena de luxes i llicències, la nova moral de l'esquerra és gairebé mongívola. Primer va assumir la representació d'una certa bondat universal, després la del llenguatge acurat i eufemístic i més tard la de la vigilància de la conducta particular. L'esquerra ja no es permet alegries ni pixar fora de test. L'esquerra, i això és una traïció inacceptable, s'ha posat intensa i s'ha carregat de moralina com una pel.lícula de sants d'aquelles que ens projectaven en la infància. Els sants de l'esquerra acostumen a ser personatges depriments, tristos, plens de bondat forçada, gairebé Chanquetes bronca. Un enveja com han aconseguit acomodar-se en la doctrina cristianoconservadora les injeccions al fal.lus i les orgies de Berlusconi, l'amistat d'Aznar amb Briatore i els seus iots poblats de tangues. No sé si aquests paios són tant divertits com aparenten, però han empès l'esquerra a assumir un paper que no li correspon històricament, el de beat.



És fonamental que l'esquerra rebaixi les seves pretensions prohibicionistes i que recuperi la diversió com un factor de seducció. L'esquerra no pot renunciar a les conquistes hippies, dels antisistema, dels artistes, de tots aquells que van ajudar a relaxar els costums, a fer del món un lloc més agradable, més lliure, més obert. L'esquerra ha d'alliberar-se del seu nou vestit de sacerdot purità. Observin com l'esquerra ha assumit el perfil de l'avorriment seminarista i al mateix temps comprovin com l'hedonisme conviu sense traumes amb el pensament més reaccionari. Una autèntica tragèdia".

(David Trueba, Dominical El Periódico, 27/2/11)

perquè sóc d'Iniciativa

Després de passar la ressaca de les eleccions autonòmiques i a l'espera que arribi la campanya de les municipals volia exposar perquè fa 4 anys que formo part d'Iniciativa per Catalunya...

Als amics més propers poques vegades ha calgut justificar la meva militància donat que molts d'ells han considerat que era una evolució natural de la meva trajectòria personal i la meva implicació social (des dels 15 anys vinculada al moviment associatiu ja fos fent tasques de voluntariat social, en el món de l'esplai, en el de la solidaritat i la cooperació internacional dins la universitat, o bé, en entitats juvenils). Encara que molts no creguin en la política de partit sé que respecten la meva decisió de participar directament en política.

Però, perquè Iniciativa per Catalunya? en primer lloc perquè és el partit que més defensa les polítiques socials i la millora de la qualitat de vida de la gent; per una altra banda, per alguns dels seus caps visibles, especialment en Ricard Gomà, a l'Ajuntament de Barcelona, i en Joan Herrera al Parlament de Catalunya (i anteriorment al Congrés dels Diputats).

En Ricard va ser professor meu a la UAB en assignatures relacionades amb les polítiques públiques, és un gran coneixedor de com es prioritzen les polítiques i com s'elabora l'agenda política i ha demostrat que no solament és un bon investigador, també pot ser un bon gestor de les polítiques socials. Ha plantejat un nou model de serveis socials bàsics que vol donar una millor resposta a les necessitats socials garantint equips professionals suficients i més aprop dels ciutadans. Ha sabut guanyar-se la complicitat del tercer sector social a l'hora de tirar endavant les seves propostes.

Amb en Joan hem coincidit des fa més de 15 anys en diferents espais de debat i plataformes associatives com el Consell de la Joventut de Barcelona o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya jo provinent del moviment associatiu i ell com a secretari general de les joventuts d'Iniciativa. La tasca que ha realitzat al Congrés de Diputats ha estat reconeguda per molts i ha estat un treballador incansable, sobretot en la legislatura que va començar el març de 2008 en la que es va trobar sol com a únic representat d'IC-V. Ha estat un polític honest i no ha deixat el seu escó a Madrid fins dos mesos abans de les eleccions autonòmiques, tot just per preparar la campanya en la que ha estat cap de llista.

No em vull deixar tampoc a l'Elsa Blasco, actual regidora del districte d'Horta-Guinardó, vfeïna i amiga, persona que té un carisma especial, propera i entregada, amb qui potser no estàs d'acord amb tot el que decideix però sap explicar el perquè ella ho veu d'aquella manera.

Per una altra banda, la Dolors Camats, portaveu del grup parlamentari, a qui conec des fa gairebé 20 anys, amb qui hem compartit debats interminables sobre el moviment associatiu juvenil i com augmentar la participació dels joves, va ser presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (com a membre de RAI) quan jo formava part del SIPAJ i MÓN-3. Ha demostrat saber estar i saber comunicar i ha generat complicitats amb membres d'altres grups parlamentaris quan les postures eren properes...

I podria parlar de l'Eduard i la Teresa, del Víctor, en Marc, en Jordi, l'Anna, l'Ana i en Gregori, en Josep Maria, en Josep, el Sergi, el David, en Pere, en Joan... companys de la meva agrupació amb els que aprenc cada dia, encara que no estiguem d'acord i ens discutim llargament però amb els que malgrat tenir trajectòries vitals diferents ens uneix una mateixa visió del que és la política i la voluntat de millorar les condicions de vida de la gent del nostre districte i la nostra ciutat.

FARTS!!

El ciutadà de peu està arribant a un punt de fartament (en castellà "hartazgo" és més clar) per les decisions que se suposa responen a l'interés públic que s'està arribant a nivells de violència verbal i, fins i tot, física que poden arribar a posar en perill la tant malograda democràcia.

Els darrers exemples els hem tingut a la Comunitat de Múrcia on tant el president Valcárcel, la seva filla com el marit de la seva neboda i conseller de Cultura han patit agressions que en el cas del Conseller de Cultura han comportat lesions.

No justificaré mai la violència en cap de les seves expressions, crec que els ciutadans han d'expressar el seu descontent de moltes altres maneres com denúncies, queixes per escrit, implicació en òrgans de participació creats per les administracions, vinculació a associacions i ONGs, ... malgrat no justificar la violència sí puc arribar a entendre aquest fartament.
Els qui arriben a un càrrec públic han de ser conscients que estan de prestat, que no són els amos d'aquell càrrec i que sempre hauran de respondre davant dels ciutadans de tot el que facin i decideixin, a més a més de tenir present sempre el bé públic com a finalitat. En alguns casos se'ls oblida i fan servir el nepotisme per afavorir els seus, a més d'utilitzar l'administració com si fos el pati de casa seva i sortir molt més rics després d'entrar en política, en molts casos ja no en surten mai o si ho fan és per seguir fent efectius els contactes en llocs privilegiats d'alguna gran empresa.
Això no és la política, si més no, tal i com alguns la entenem. La política vol dir treballar per millorar les condicions de vida de la gent, per millorar les infraestructures, per ampliar les polítiques socials, per garantir els drets i la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans, ... qualsevol altra objectiu que es desvïi d'aquests no té a veure amb la política sino amb el benefici personal.

eleccions

No havia tingut ocasió encara de parlar de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades fa unes setmanes. Com a persona implicada políticament sempre és una celebració viure unes eleccions donat que és la màxima expressió de la participació, malgrat en alguns casos esdevé la única.

La campanya prèvia a les eleccions ha estat marcada per la contraposició entre partits: CIU-PSC, ERC-PP, ... en el cas de CIU i PSC aquesta no podia tenir un caràcter ideològic donat que, malauradament, uns i altres acaben fent polítiques molt semblants; en el cas de ERC i PP, l'enfrontament ha estat més motivat per Esquerra que no pas pel PP, fer girar una 2a fase de campanya al voltant del prec als votants perquè el PP no fos la tercera força al Parlament els hi ha sortit "rana".

Tot i ser esperat el triomf d'Artur Mas (per cert, Convergència ha fet una campanya excel.lent, plantejar-la a partir d'un somriure ha estat una estratègia de marketing molt encertada), tenia l'esperança que les esquerres podrien tornar a sumar prou escons per tornar a formar govern, tot i que veient l'actitud del PSC i ERC avergonyint-se de l'obra de govern en els darrers anys no afavoria massa que fossin votats de nou.
Em sembla molt deslleial al tripartit no defensar per exemple la Llei d'Habitatge, la nova Llei de Serveis Socials, la defensa dels drets com a premissa per executar les polítiques (enfront al paternalisme i l'almoïna de governs anteriors), la priorització de les polítiques socials en l'agenda política...

Crec que el tripartit no ha sabut "vendre" allò que ha fet bé, i ha visualitzat molt més les seves mancances que no pas els seus encerts.

Ara tant sols resta esperar a veure com torna CIU al poder, si haurà aprés alguna cosa després d'estar 7 anys a l'oposició, o bé, si tornarà amb la mateixa visió utilitarista de l'administració.

Espero també que IC-V faci una bona oposició, que tingui llibertat per qüestionar les polítiques del Govern i faci propostes per millorar-les, que maduri ideològicament i que es prepari per poder tornar a governar en un futur no actuant com un becari sino com un titular.

Habitatge

Quan llegeixes a la premsa constantment els problemes d'accés a l'habitatge de gran part de la població i veus al teu entorn que a la gent li costa molt arribar a final de mes perquè paguen preus de lloguer molt elevats o quotes d'hipoteca que cada cop, amb la pujada dels interessos, se'ls hi dupliquen o tripliquen no pots sentir més que indignació en saber que ADIGSA, l'empresa pública depenent de la Generalitat, té molts pisos de protecció oficial desocupats per la lentitud burocràtica.

Com pot ser que l'Administració tingui pisos buits quan hi ha gent que es veu abocada a viure al carrer o a okupar pisos per no poder pagar un lloguer? com pot ser que no hi hagi més agilitat a l'hora d'atorgar aquests pisos buits?

Quan vaig treballar a Sant Cosme vaig conéixer de primera mà aquesta situació irònica... per una banda, hi havia gairebé un centenar de pisos que estaven sense ocupar perquè la persona a qui feia uns anys se li havia atorgat el pis havia mort o havia marxat i deixat el pis... com que l'adjudicació per segona vegada a d'altres famílies trigava molt, hi havia veïns del barri que havien okupat els pisos donant una puntada de peu a la porta, els hi deien els pisos de "la patá". Jo vaig entendre i continuo entenent que es faci això davant la ineficàcia de l'administració.

De veritat es pot creure algú que amb la llista d'espera que hi ha de gent demandant d'habitatge no es puguin tornar a adjudicar immediatament en el moment que es quedin buits per la raó que sigui? és absolutament intolerable que es doni aquesta situació. No sé de qui és la responsabilitat si dels funcionaris que tramiten els expedients o dels responsables públics que signen les adjudicacions però tot això hauria de canviar...

I ja no parlem de la qualitat dels materials i dels acabats en la construcció dels pisos de protecció oficial, quants casos coneixem de pisos acabats d'adjudicar i que ja tenen fuites d'aigua, es cau guix del sostre o li manca una capa de pintura, o bé, escales en les que l'ascensor no funciona, els interfons no obren o la porta d'entrada del carrer no tanca bé.

Per acabar, també es podria parlar de la ubicació d'aquests pisos, conec diversos casos de gent jove a qui es va atorgar un pis de lloguer per joves i que no van renovar els contractes passats uns anys perquè el lloc on vivien els hi feia por a la nit.

Penso que l'habitatge és un dret prou seriós perquè els responsables polítics i càrrecs públics juguin amb ell.

Més eficàcia en la gestió de l'habitatge públic i més inspeccions a les constructores per fer les coses en condicions i garanties de qualitat!!