dilluns, 30 de desembre del 2013

uns Nadals diferents

Per alguns de nosaltres els dies de Nadal són especials, millor dit, els vivim de forma especial. Ens il.lusionem el primer dia que encenen les llums del carrer, ens agrada passejar per la Fira de Santa Llúcia o la de la Sagrada Família, regalem la flor de Nadal, posem el pessebre, escoltem i cantem nadales, i donem i rebem regals amb la mateixa emoció que quan erem nens i, sobretot, ens reunim amb la família i els amics per constatar que seguim estimant-los i que ens estimen.
Quan algun dels elements que per mi composen el Nadal no hi és alguna cosa es mou dins meu i em fa canviar algun dels hàbits amb els que acostumo a celebrar aquests dies.
Aquest Nadal no puc compartir algun d'aquests moments amb la meva mare, especialment la nit de Nadal i Cap d'Any, això fa que valori molt més aquests dies i el que signifiquen, malgrat no pugui estar aquestes nits amb ella, hem mirat d'estar el màxim de temps juntes i els altres dies significats sí hem mirat de compartir-los. Tot i no poder haver estat amb la mare aquestes dues nits he de dir que em sento molt afortunada perquè diverses persones m'han ofert la possibilitat d'estar amb ells i d'aquesta manera evitar estar sola, i efectivament no me n'he sentit gens sola.
Som molt afortunats aquells qui tenim una xarxa social i familiar sana, que ens permet poder viure aquests moments especials de l'any i molts d'altres en companyia i sentir-nos estimats.

Per tot això, gràcies als qui formen part de la meva vida per estar presents d'alguna manera o altre. BON NADAL a tots i BON ANY 2014!!

dimarts, 19 de novembre del 2013

Els 80

Diuen que no és bo enyorar el passat, però els qui vam viure la nostra infantesa i adolescència als anys 80 tenim molts motius per recordar.

La música, el cinema, els còmics, les lectures i la televisió d'aquella dècada han marcat les de les dècades posteriors i molts dels cantants, directors, dibuixants o creadors de televisió veuen d'aquelles aigües. Es fan recopilacions de les cançons d'aquella època, es fan pel.lícules que homenatgen les d'aquella dècada o bé són remakes, personatges i històries que omplen els còmics actuals recorden a alguns d'aquell temps...

Podem discutir la qualitat d'aquelles pel.lícules o d'aquelles cançons però en el que segurament estarem d'acord és en que ens feien la vida més fàcil, més agradable, més entretinguda.

En cinema: la saga de la Guerra de les Galàxies, d'Indiana Jones, els Cazafantasmas, Footloose i Flashdance, els Goonies. En còmic: Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón, 13 Rue del Percebe, ... En música: Spandau Ballet, Depeche Mode, The Police, Dire Straits, Katrina and the Waves, els inicis de Pet Shop Boys, ... A la televisió: Un, dos, tres, responda otra vez, Luz de luna, MacGyver, la gran Fama, ... els adolescents d'aquella època varem gaudir molt amb les sessions dobles de cinemes ja desapareguts com el Texas, l'Atenas, el Niza, ... jugant amb el Simón, el cubo Rubyk, el Mario Bros en l'origen de les consoles de jocs portàtils, els clicks de Famobil, ...
Podríem allargar aquesta llista amb centenars d'exemples.

Ara que hi ha alguns nostàlgics que estan recopilant, amb l'ajuda de botigues i llibreries de vell i mercats d'encants, algunes peces d'aquella època i que l'aire "vintage" omple les modes actuals, és un bon moment per retre un homenatge als creadors d'aquella època que ens varen fer viure grans moments amb la família i els amics.
Personalment he de dir que algunes de les aficions que mantinc a hores d'ara varen nèixer en aquella època i que segueixo gaudint amb una pel.lícula d'aventures, una sèrie de televisió que utilitza la ironia per explicar-te una història, i quan escolto una cançó d'aquella època sembla que el dia millora. La meva afició pels còmics ha fet que participi en un club de lectura de còmic, i el meu amor pel cinema ha fet que formi part d'un cineclub.


Per tot això i molt més... 80s forever!!!


dilluns, 14 d’octubre del 2013

quan el cinema esdevé una festa

Cada any miro d'anar al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, sempre trobes obres originals i, tot i que el gènere de terror o fantàstic no són els que més m'agraden, sempre està bé assistir a un festival de cinema.

Ahir vaig tenir ocasió d'assistir a l'estrena de "Capa caída", un homenatge low cost al cinema de superherois a "la española". Compartir el visionat amb bona part de l'equip va convertir-se en una veritable festa. Ja abans de veure la pel.lícula alguns dels actors i part de l'equip tècnic ens havien predisposat a passar una bona estona, a riure'ns, van transmetre molt bon rotllo. Feia temps que no m'ho passava tant bé veient una pel.lícula, imagino que els passis que fan els del Phenomena deuen ser així també, de fet, enyoro quan anava als cinemes a la meva adolescència (gran cinema el dels 80!!) i la gent aplaudia quan una escena els agradava i reien i compartien les sensacions que els hi transmetia la pel.lícula, ara la gent es mostra passiva quan va al cinema, i el llenguatge audiovisual també és això, llenguatge, una forma de comunicació, per això entenc que l'espectador ha de ser actiu i participar d'alguna manera en el que veu.

"Capa caída" segurament no s'inclourà a la història del cinema, no serà considerada una gran pel.lícula però aconsegueix que passis una molt bona estona davant de la pantalla. Explica la història de Magno, un superheroi en hores baixes, oblidat per la gent, i que és protagonista d'un documental que recupera la seva vida des del seu naixement a Montijo (Extremadura) fins a la seva vida actual en que treballa a un supermercat de Barcelona.
Darrera d'aquest personatge hi ha una crítica a la societat actual que enalteix a algú i immediatament pot enfonsar-lo perquè ja no surt als mitjans de comunicació o perquè ja no és d'actualitat.
És cert que utilitza alguns tòpics i està feta amb una visió molt masculina, però les situacions delirants, els efectes especials (alguns una mica d'estar per casa) estan al servei de l'entreteniment.

Per tot això felicito a l'equip  que ha fet aquest film i a tots aquells que hi han col.laborat (crec que en la majoria de casos desinteresadament), el seu director, Santiago Alvarado (és la seva opera prima), els actors Juanjo Pardo (el superheroi Magno), Rafa Delacroix (el periodista que fa el reportatge), Juli Fàbregas, ... i els cameos de Joaquim Oristrell, Carme Balagué.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Intervenir per transformar?

Avui he assistit a una jornada relacionada amb la meva feina. Es tractava de la presentació d'una Avaluació participativa de 3 plans de desenvolupament comunitaris a Badia del Vallés, al barri del Poblenou de Barcelona, i al barri de Sant Genís i Santa Eugènia de Girona.
L'Avaluació participativa ha estat realitzada per un equip del Departament de Pedagogia Social de la UAB conjuntament amb investigadors de la UB i de la UdG.

No he pogut assistir a tota la jornada, he pogut veure la presentació de l'avaluació del PDC del Poblenou i, a darrera hora, he pogut assistir al col.loqui en que es comentaven les 3 avaluacions. Els assistents a les jornades eren tècnics de les administracions locals i de la Generalitat, tècnics comunitaris, veïns dels barris avaluats i persones vinculades a la universitat.

En el col.loqui un tècnic comunitari ha qüestionat la metodologia en les presentacions, sembla irònic però no han estat gens participatives, han estat ponències magistrals en les que únicament han parlat els investigadors tot i que a la taula en algun dels casos hi havia també algun tècnic comunitari o membre d'alguna entitat participant en el pla comunitari... El qüestionament de la metodologia ha encetat ampolles, no han deixat parlar al tècnic comunitari, potser perquè el to era beligerant i en to de queixa plantejant algunes les precàries condicions de treball dels tècnics comunitaris (fent mitges jornades i treballant en dos barris diferents o fins i tot de municipis diferents) i es queixava de que en les diferents intervencions no s'ha parlat de com les retallades estan afectant en el dia a dia dels PDCs...

El responsable de la investigació així com altres membres de l'equip han dit que no era el lloc per plantejar aquestes qüestions, que els tècnics comunitaris són un dels eixos d'un PDC i que possiblement els membres de les comunitats dels barris o de les administracions no pensessin de la mateixa manera.

El treball social comunitari ha de ser transformador o aleshores no és tal. La intervenció comunitària comporta un canvi en la comunitat, una millora de les seves condicions perquè es dóna veu a qui normalment no la té, es faciliten les eines perquè les persones s'organitzin i defensin col.lectivament els seus drets, en definitiva es dóna una resposta col.lectiva a necessitats individuals. En els temps que corren és imprescindible aquesta vessant del treball social i els tècnics comunitaris fan una funció esencial, sempre i quan treballin per tota la comunitat per igual i no facin tasques de secretaris d'una entitat a la que estiguin vinculats laboralment perquè l'administració no els contracta directament.
Aquí hi ha un altre element que fa pensar en si realment les administracions es creuen el treball comunitari, quan subcontracten entitats perquè tirin endavant un pla de desenvolupament comunitari sense que els tècnics tinguin cap relació directa amb l'administració que finança.

Molts dels que fa uns anys ens vam formar com a treballadors socials o educadors socials veiem en el treball comunitari (que en aquell temps provenia d'Amèrica Llatina, especialment de l'Argentina) un model d'intervenció que ens il.lusionava i desitjàvem treballar algun dia en un PDC, quan finalment ho hem fet ens adonem que estem a anys llum de la teoria del desenvolupament comunitari.

Seria injusta si no parlés d'algunes experiències que sí són positives. Per la meva experiència actual coordinant i fent seguiment de programes comunitaris, he tingut la fortuna de prendre contacte amb projectes en alguns barris que sí estan aconseguint formes de treballar que s'aproparien a aquest model, els barris del Carmel i de Sagrada Família, amb una visió que va més enllà de la lluita contra la pobresa i la resposta a les necessitats bàsiques, aconseguint implicar a molts agents que intervenen en el territori: personal sanitari dels CAPs i els Centres d'Atenció Social per drogodependents, escoles, AMPAs, biblioteca, centres cívics, entitats diverses, ... projectes com "Rutes de salut", punt d'informació de voluntariat, camí escolar, formació per millorar les oportunitats d'accés al mercat laboral, i d'altres que fan protagonistes als membres de la comunitat especialment a aquells que tenen una situació de vulnerabilitat social, projectes com aquests són els que donen sentit a la intervenció comunitària, de fet, quan les persones estan organitzades i saben com defensar els seus drets, el paper del tècnic comunitari desapareix, aquesta és la finalitat de la seva feina: ser prescindible.

DEFENSEM L'ACCIÓ COMUNITÀRIA!!

diumenge, 21 de juliol del 2013

El govern de la zona alta

Fa 2 anys que a Barcelona hi ha hagut un canvi de govern, sembla poc temps però per Convergència i Unió ha estat prou temps per girar gairebé tots els projectes que els 30 anys anteriors s'havien dut a terme pel govern anterior i introduir unes polítiques que no tenen res a veure amb la Barcelona real, amb els veïns i els barris.
Es condonen deutes a la Generalitat, es regalen diners a l'amo de la Fòrmula-1, es converteix el Port Vell de Barcelona en una marina de luxe, s'obre la mà a nous hotels de luxe a Ciutat Vella, l'àrea d'Hàbitat Urbà sembla que no n'encerti ni una (errors en la construcció dels Encants Nous, tornar al projecte ja pactat entre veïns i Ajuntament en època socialista després de gastar-se gairebé 100.000€ en nous projectes en el cas del cobriment de les vies de Sants, reducció del projecte de la nova estació de la línia d'alta velocitat de la Sagrera per manca d'inversió de l'Estat, ...

El nou govern de Barcelona és el de l'1%, el de la zona alta de Barcelona, el de la remodelació del Passeig de Gràcia, el dels creuers de luxe, el dels iots, però no pas el de la Barcelona popular, dels barris. Els nous regidors i consellers no trepitgen els barris, no escolten als veïns, no saben qui són ni quines necessitats tenen.
El model de Serveis Socials que es va implantar en els darrers anys ideat per Ricard Gomà (ex-regidor de Benestar Social, d'Iniciativa per Catalunya), en el que l'atenció social a persones i famílies es complementava amb el treball social comunitari i es donava recolzament tècnic a les iniciatives ciutadanes s'està perdent; als professionals de l'àmbit social cada cop se'ls hi restringeix més el temps que han de dedicar al treball comunitari.

La ciutat real cada cop s'allunya més dels qui la governen, l'activisme als barris no troba el seu ressò en el govern municipal, però què esperem d'un alcalde que els únics carrers de Barcelona que trepitja són la Diagonal i els voltants del Turó Park i per sota d'aquests carrers utilitza el cotxe oficial sempre.

Esperem que aquesta desconnexió amb la Barcelona dels barris els hi passi factura i d'aquí a dos anys tot això quedi com un mal record en la memòria.

diumenge, 14 de juliol del 2013

Un Deu Salvatge

Fa uns anys que segueixo a una companyia amateur de teatre, El Grup de Teatre l'Horitzó, a aquells qui ens agrada el teatre el fet que es posi l'etiqueta d'amateur encara ens encurioseix més i es poden fer grans troballes que malauradament no sortiran mai a la premsa.

Anteriorment ja havia pogut gaudir de bones estones veient com aquest grup teatral representava obres com: Políticament incorrecte, Família, La Ruïna o El Coronel Pájaro.

Aquesta temporada s'han atrevit amb un texte que ha triomfat en els darrers anys tant a nivell teatral com al cinema (Roman Polanski en va rodar una versió), es tracta d'Un Deu Salvatge. Un text que comença com una comèdia amable i que acaba traient el pitjor de cada personatge i de cadascun dels espectadors que ens veiem reflexats en el que els personatges diuen i criden en escena.

Obra de quatre personatges que interactuen al llarg de tota la representació, comporta una certa dificultat a l'hora de mostrar el pitjor de cada personatge i de cada persona, els intèrprets esdevenen un prototipus d'individu que ens podem trobar en qualsevol sopar familiar o entre amics.
En aquest cas, Anna Fernández com a Veronique i Jordi Ferrer com a Michel, i Montse Puigdemont com a Annette i Abraham García com a Alain  interpreten els dos matrimonis que es troben un vespre per solucionar un incident que s'ha donat entre els seus fills, dos nens d'11 anys que s'han barallat a la porta de l'escola i, com a conseqüència, un ha agredit a l'altre.

La trobada entre les dues parelles s'inicia de forma civilitzada, els quatre personatges volen mantenir les formes però després van sortint els instints més baixos de cadascun a partir dels diferents models de vida i maneres d'entendre el conflicte. Per una banda, els pares del nen agredit, especialment la mare, està obsessionada amb que el nen agressor demani perdó al seu fill, per l'altra banda, l'Alain, pare del nen agressor entén que és una baralla entre nens en la que un ha marcat terreny sobre l'altre i que si vol, el seu fill demanarà perdó.

Com en altres ocasions, Abraham Garcia interioritza molt bé el seu personatge i fa creïble aquest executiu pendent de la seva feina a tota hora i que entén la societat com la lluita per la supervivència.L'Annette, interpretada per Montse Puigdemont, està una mica cansada del cinisme del seu marit a l'hora d'enfrontar les coses però finalment acaba donant-li la raó pel que fa a l'educació del seu fill. La parella formada per Veronique, Anna Fernández, i Michel, Jordi Ferrer, que semblen uns imitadors de Gandhi, mantenen les formes bona part de l'obra fins que finalment surt la mala llet que porten dins.

Agraeixo, com sempre, a aquest grup de teatre que m'hagi fet passar una bona estona i que hagin fet la seva pròpia versió de l'obra, prenent en alguns moments distància especialment amb la versió cinematogràfica del mestre Polanski, mèrit de la Directora Tania Merino, qui ha sabut donar-li el toc de distinció respecte a les representacions anteriors realitzades per actors molt mediàtics com Maribel Verdú o Antonio Molero.

Esperarem amb ànsia la propera proposta que ens vulguin fer des del Grup de Teatre l'Horitzó.

divendres, 28 de juny del 2013

que ens sorprengui l'amabilitat ...

Quan l'ambient laboral en el que vius és insufrible i basat en la queixa contínua, a més a més de que qualsevol excusa es bona per no implicar-se en la feina; quan l'ambient al carrer és d'una negativitat constant i la precarietat vital s'intal.la en tots nosaltres, situacions com les que jo he viscut avui són d'agrair.

Vull fer un reconeixement als informadors i tècnics de l'Oficina d'Atenció al Ciutadà de l'Ajuntament de Barcelona que hi ha a la Plaça Sant Miquel per la seva paciència, el seu bon tracte i la seva solidaritat amb les persones que van a buscar informació o volen tramitar alguna qüestió amb l'ajuntament.

Avui he anat a fer una gestió a aquesta oficina i, primer, m'he espantat per la cua que hi havia per fer la distribució dels torns en funció de l'assumpte que anaves a tramitar. Una mica abans que jo es trobava una noia que venia molt alterada i que en un moment donat s'ha posat a plorar transmetent certa impotència per la situació que vivia. En aquell moment una de les persones que organitzaven la cua i donaven els torns ha estat parlant amb ella, l'ha acompanyada i s'ha esperat a que una tècnica l'atengués calmant-la...
Quan m'ha arribat el torn les persones que m'han atés ho han fet amb la màxima amabilitat i mirant d'aclarir tots els meus dubtes sobre la gestió que anava a fer.

Situacions com les que he viscut avui em fan recordar el perquè hi ha certes persones que trien treballar a l'administració pública encara que el seu sou sigui inferior que el que podrien rebre a una empresa, i aquest perquè té a veure amb la consciència de servei públic. Com he repetit moltes vegades, si tots els treballadors de l'administració pública i els  polítics tinguessin aquesta consciència de servei públic, les administracions funcionarien d'una altra manera.

Amb persones com les que m'he trobat avui qui malgrat fer una feina en certs moments una mica repetitiva, són capaços d'atendre't amb un somriure i facilitar-te les coses al màxim, amb persones així et  sents amb ganes de continuar vivint i mirant les coses positivament per un instant.

DEFENSEM ELS SERVEIS PÚBLICS!!


dilluns, 27 de maig del 2013

El que som

Som el que ens fa sentir, som el que anem aprenent al llarg de la nostra vida, som el que altres ens transmeten i, sobretot, som el que ens emociona, allò que no sabem com ni perquè ens fa vibrar. És bo recordar-ho i no deixar que les preocupacions i les dificultats del dia a dia ens facin perdre la capacitat de gaudir d'allò que ens agrada i que, per un moment, ens fa posar el nostre pensament en una pantalla de cinema, en un quadre, en unes notes o en un text...

Fa uns dies vaig anar al Palau Robert i vaig veure una exposició amb fotografies de Jaume de Laiguana, fotògraf i director artístic. De Laiguana aconsegueix crear una història a partir d'una imatge, més enllà del glamour dels actors, actrius i models amb els que aquest artista treballa, ens fa viure en altres móns, ens fa partíceps de la seva crítica a la insostenibilitat del sistema actual i ens transporta al món de les estrelles del Hollywood clàssic, com si participessim a les pel.lícules.
Una gran exposició.

Per una altra banda, també vaig poder gaudir d'una exposició sobre Doctor Music, la promotora musical creada per Neo Sala fa més de 25 anys. Imatges dels concerts de grans músics de pop-rock que al llarg de tots aquests anys ens han proporcionat grandíssims moments, Depeche Mode, U2, Dire Straits, ... I, per sobre de tots aquests, Bruce Springsteen, amb qui Neo Sala ha aconseguit convertir-se en la promotora musical de més prestigi d'Europa. Amb aquest músic va arribar a omplir dues vegades consecutives el Camp Nou venent les entrades en temps rècord.
Veient les imatges d'aquests concerts em vaig emocionar, Doctor Music forma part de l'imaginari de la meva joventut, des que als 16 anys vaig començar a veure música en directe fins ara que en tinc 42 he assistit a moltíssims concerts organitzats per aquesta promotora.
Des d'aquí vull agrair a Neo Sala i tot l'equip que ha treballat amb ell i que amb la seva professionalitat ens han fet gaudir de grans concerts i, tot i que eren molt multitudinaris, mai s'ha produït cap incident que pogués causar algun risc per les persones que assistiem als concerts. Sempre han estat molt ben organitzats tenint en compte totes les mesures de seguretat i la facilitat per accedir i sortir del recinte.

Molts records per grans moments viscuts i compartits i el desig de continuar gaudint-ne.

Llarga vida a la música!!

dijous, 25 d’abril del 2013

Confiança

En moments com els que estem vivint en que l'escassetat de recursos ens porta a competir per tot, en que es perden els valors i la bona convivència, sorpren quan algú sense conèixer-te demostra confiança en tu.

Avui he viscut una situació que m'ha fet seguir creient en l'ésser humà. He anat a esmorzar a un forn i quan ja m'havien servit me n'he adonat que no portava prou diners i que, pel que havia demanat, no em deixarien pagar amb tarjeta. Quan he acabat d'esmorzar m'he apropat a la caixa i he comentat que no portava prou diners, que els hi deixava el mòbil com a fiança i he preguntat on hi havia un caixer. La cambrera m'ha dit que no calia deixar res, que anés tranquil.la a treure els diners i que ja pagaria després. Així ho he fet.

Situacions com aquesta no ens haurien de sorprendre, hauríem de confiar més els uns en els altres perquè si no ens recolzem a peu de carrer, en els barris, la precarietat social avançarà, i des de les administracions no ens ajudaran a frenar-la.

Vull recordar aquí que diversos col.lectius, sindicats, partits d'esquerres, s'han unit per donar recolzament una Iniciativa Legislativa Popular perquè tothom tingui una renda garantida  per poder viure amb dignitat...

RESCATEM LES PERSONES!!

dimecres, 20 de març del 2013

música per mantenir-se desperts

Tradicionalment les cançons dels cantautors responen al temps en el que viuen. En l'època dels anys 60, quan els nostres pares sortien al carrer per reivindicar més llibertat davant la dictadura de Franco miraven a França i les vagues d'estudiants del maig del 68. En aquell temps cantants com George Brassens o Bob Dylan, i més aprop Raimon o Paco Ibáñez.

Aquells noms i aquelles cançons s'han mantingut en el temps i ens serveixen per no oblidar d'on venim, que aquelles lluites són les d'ara renovades: lluita contra les desigualtats socials, per la recuperació dels drets socials perduts, per la millora de la qualitat de vida de la gent, ... les revindicacions no són tant diferents de les de fa 50 anys, de fet sembla que involucionem socialment, que en plena democràcia tornem a les condicions de vida de la posguerra espanyola.

Per sort, sorgeixen altres veus per mantenir-nos desperts i no deixar-nos endur per les mentides de qui ens governen. Gent com Ismael Serrano que, amb el seu cant generacional "Papá cuéntame otra vez", manté viu el llegat dels grans cantants de l'època dels nostres pares; com Dani Flaco o Rafa Pons que, amb un to més irònic, segueixen assenyalant als culpables de tant desastre ... d'altres potser no són tant reivindicatius, però ens fan mantenir l'esperança en un món millor com Andrés Suárez.

Deixar-nos guiar per les seves paraules així com les dels escriptors i poetes és un exercici sa i necessari per no desesperar-se i mantenir les ganes de lluitar sempre a punt. La cultura en totes les seves formes ens manté vius, per aquest motiu els nostres representants se la volen carregar fent que sigui un luxe i no un dret. Fins quan la mediocritat i la corrupció voldran imposar-se per sobre l'honestedat i l'afavoriment de l'aprenentatge al llarg de tota la vida.

Per això moltes gràcies a les iniciatives del Districte d'Horta-Guinardó i l'Ajuntament de Viladecans, entre altres, amb els seus concursos de cantautors. O la del Districte de Sant Andreu amb el concurs de música acústica.

Un poble que perd la cultura, perd la dignitat.

dijous, 7 de març del 2013

herois


La vida ens ofereix l'oportunitat de conéixer petits herois que no sortirien mai en un còmic de superherois ni són persones mediàtiques perquè les seves heroicitats són discretes, massa quotidianes: emigrar de la seva terra per trobar un millor futur, sentir vocació per la seva professió, ser generosos amb la família i els amics, implicar-se socialment i políticament en mil batalles, i arribar a grans amb la sabiesa natural de tot el que han viscut sense voler donar lliçons a ningú, tot i que amb la seva trajectòria vital tenen una càtedra guanyada...

Aquest és el cas d'en Gregori Giménez, nascut a Puertollano (Ciudad Real) va venir a Barcelona per crear el seu futur, veí d'Horta i implicat en l'AV i en diverses mobilitzacions socials del barri, afiliat a CCOO i militant primer del PSUC i després d'IC-V, sastre de professió i vocació, i tot això amb la seva inseparable Ana, la seva dona, companya en totes les seves lluites.

Aquest petit-gran home (petit d'estatura, gran d'ànima) ens va deixar al desembre a l'edat de 78 anys. El dissabte 2 de març es va fer un homenatge en record seu on es van poder comprovar totes les seves heroicitats. Organitzat per l'agrupació d'Horta-Guinardó d'IC-V, a l'acte van participar activament diverses entitats representatives del barri d'Horta amb les que en Gregori havia tingut relació per compartir amb elles l'objectiu comú de la millora de les condicions de vida de la gent.

Vaig assistir a aquest homenatge i emocionada vaig poder escoltar i llegir missatges de gent que l'havia conegut com jo en diversos moments de la seva vida, i als que havia fet arribar el seu somriure i la seva convicció en que el món podia ser millor si el construïm entre tots. Amb senzillesa i amb discreció va compartir amb mi alguns moments de lluita compartida i vaig poder aprendre molt al seu costat. Per tot això,

gràcies Gregori
http://graciesgregori.blogspot.com/

dijous, 7 de febrer del 2013

Treballadors socials

Ja portem més d'un any amb les retallades, amb la reducció o, fins i tot, desaparació de certs serveis públics,  especialment els que tenen a veure amb l'atenció a les persones, no paren de sortir casos de corrupció i aprofitament en benefici privat d'aquests serveis, ... en fi, el panorama és desalentador.
Però davant tot això els treballadors d'aquest sector s'estan organitzant per defensar el manteniment de la qualitat dels serveis públics. Primer van ser els professionals de l'àmbit educatiu amb la denominada "marea groga", després els de l'àmbit sanitari amb la "marea blanca" i ara, finalment, els treballadors dels serveis socials també s'estan organitzant al voltant de la "marea taronja".


El col.lectiu DASC, Defensem l'Acció Social i comunitària, va néixer fa un any per denunciar la precarització  de les condicions de treball dels professionals de l'àmbit social i, sobretot, l'empitjorament de les condicions en l'atenció als ciutadans usuaris dels serveis socials... exemples com Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE) on no es pot comprar roba als menors acollits o on la qualitat de l'alimentació diària d'aquests nens ha minvat per les retallades, així com la impossibilitat de realitzar activitats extraescolars en els centres educatius on segueixen la seva escolarització per manca de diners de les entitats que gestionen els CRAEs; altres exemples com centres d'atenció a persones amb discapacitat que no poden oferir totes les activitats terapèutiques necessàries perquè no tenen liquidesa per pagar els professionals que les desenvolupen, ... així podríem seguir parlant de cada col.lectiu que atenen els serveis socials especialitzats, sense entrar en el paper que estan jugant els treballadors i educadors socials dels serveis socials bàsics que estan "ajudant a governar", fent un paper de contenció de la misèria, i no realitzant les funcions que, en un principi, haurien de desenvolupar d'orientació i empoderament de les persones perquè puguin aconseguir autonomia a l'hora de prendre decisions sobre la seva vida.

Haver pres contacte amb la gent de DASC m'ha fet tornar a recordar el perquè vaig voler dedicar-me al treball social, perquè crec en el treball comunitari als barris, i com s'ha pervertit la intervenció social amb l'externalització dels serveis a entitats que esdevenen lobbies de poder i que permeten que els seus directius tinguin sous insultants quan els professionals d'atenció directa no arriben a ser mileuristes.

El reconeixement de la tasca que realitzen els professionals dels serveis socials (en sentit ampli, a més a més dels treballdors i educadors socials també trobem psicòlegs, pedagogs, psicopedagogs, terapeutes ocupacionals, treballadors familiars, integradors socials, ...) passa per pagar el sou que es mereixen, per acollir-se als convenis laborals sectorials pertinents i amb les categories que corresponen.
L'administració té l'obligació de pagar els concerts que té establerts amb les entitats que gestionen serveis públics, abans de retornar, per exemple, els bonus patriòtics dels  qui varen voler invertir en deute públic fa un parell d'anys (que de ben segur no necessiten aquests diners per viure), la Generalitat ha de assegurar que les entitats a qui contracta per l'externalització dels serveis socials rebin els diners en els terminis pactats en el contracte, no pot ser que pugui arribar a un any d'endarreriment en alguns casos donat que aquestes entitats han de pagar nòmines i subministraments per mantenir aquests serveis.

Esperem que les "marees" de professionals facin prendre consciència als usuaris dels serveis públics, en definitiva a tots els ciutadans, de la situació en que es troben aquests serveis i surtin al carrer massivament per plantar cara als qui prenen les decisions a nivell polític com si fos la seva pròpia empresa o amb l'objectiu d'obtenir algun benefici propi...


Salvem els serveis públics!!

dijous, 10 de gener del 2013

Començar de nou

Com cada any per aquestes dates, fem un "reset" a la nostra vida i fem noves propostes de futur per l'any que comença. Enguany és un moment difícil per poder expressar noves il.lusions, molts de nosaltres pensem "virgencita que me quede como estoy"...
Quan, com ara, la sensació que tens és que no tens les regnes de la teva vida, que d'altres decideixen per tu com t'aniran les coses, es fa difícil proposar reptes pel nou any. Però estaríem perduts totalment si no tinguessim la capacitat de sobreposar-nos a les circumstàncies adverses que ens envolten i no poguessim fer petites propostes més emocionals que materials per tal de sentir-nos millor i, sobretot, per tal de viure millor aquest moment de crisi que estem vivint des fa més de dos anys.

Coses com dedicar-nos més temps a nosaltres i als qui estimem, estar més atents al que els qui ens envolten necessiten, mantenir la capacitat de gaudir i il.lusionar-nos amb allò que ens agrada, mirar de descobrir iniciatives culturals a baix cost i, per sobre de tot, cuidar-nos molt perquè si no ens trobem bé no podrem complir els altres objectius... hem de ser realistes i no proposar-nos grans canvis vitals perquè algunes coses segurament no serien factibles. Malgrat tot, el que sí hem de continuar fent és mantenir el nostre sentit crític davant els aconteixements socials i polítics i les decisions que d'altres prenen i que ens afecten. Utilitzar aquest sentit crític per prendre postura i valorar què podem fer i què no, i protegir-nos per les possibles conseqüències negatives que poden tenir certs esdeveniments socials i econòmics. I en allò en que no puguem avançar-nos i que ens suposi un ensurt, aprendre a viure-ho de forma positiva o si més no neutra, sense deixar que ens enfonsi, i tornar-nos a aixecar per continuar lluitant.

I tot això sense necessitat de llegir llibres d'autoajuda!!