dilluns, 28 de juliol del 2008

així s'escriu la història

Quan t'expliquen algun moment històric d'una manera fabulada d'entrada no sembla verosímil, però després te n'adones que darrera la ironia es troben veritats. 

El film Yo serví al Rey de Inglaterra ens explica, en primera persona, les vivències de Jan Ditè a Txèquia des de l'època d'entreguerres, passant per la II Guerra Mundial fins l'arribada del comunisme. Narrada en forma de fàbula, ironitza sobre la presa de Txèquia pels alemanys i les tenses relacions amb els txecs, i com sobreviuen a la guerra però passen del foc a les brasses temps després amb el règim comunista.

El personatge de Ditè recorda una mica a Amélie Poulain (a la pel.lícula del mateix nom): les coses li succeeixen sense saber perquè, provoca situacions no buscades, i actua d'una manera una mica inconscient, però sempre s'ensurt.
L'actor Ivan Barnev li dóna un to còmic a la seva interpretació, com si d'un actor clàssic de cinema mut es tractés, no parla gaire però amb el gest dóna a entendre tot.
El film està plantejat com un homenatge a les pel.lícules de cinema mut de Buster Keaton, en especial les que estan rodades a l'estació o les vies del tren, amb en Ditè perseguint el tren per vendre 
un entrepà de salsitxa.

Tot i el seu surrealisme i ironia el que planteja en certs moments és força seriós i, sobretot, interessant per apropar-se a la visió des de l'Est del que va passar a Europa des dels anys 40 als 60.

dissabte, 26 de juliol del 2008

un lloc encantador

De vegades, descobrim llocs encantadors, ja sigui perquè tenen encant o perquè són acollidors i quan hi entres t'envaeix una afabilitat i un benestar que no tenies abans d'entrar.

Un d'aquests llocs és La Puntual, tal i com es presenten ells, segurament és el teatre més petit de Barcelona, és probable que de Catalunya i possiblement d'altres contrades... Petit perquè l'espai no és massa gran, perquè els bancs per seure tenen el respaller baix, perquè està pensat per als més petits de la casa i, sobretot, perquè els seus actors són titelles... Sí senyors i senyores, es tracta d'un teatre de Putxinel.lis, on els protagonistes són les titelles, les ombres xinesques, ...

Des del 16 al 27 de juliol han fet una proposta de titelles per adults, ja que normalment la seva programació està adreçada als nens. He pogut veure l'espectacle Qui és el convidat? basada en l'obra El convidat d'Ezequiel Vigués, alias Didó, creada i pensada per entretenir als burgesos i intel.lectuals de la Barcelona dels anys 30 i representada per primera vegada a Els quatre gats.

Segurament li manca una mica de ritme als diàlegs, però no és important quan els petits actors (les titelles) tenen tant d'encant i et fan somriure amb els embolics que provoquen.

divendres, 25 de juliol del 2008

actor i personatge

Algunes vegades anem al teatre perquè ens crida l'atenció l'actor protagonista, o el director, o perquè hem llegit l'obra, però poques vegades passa que un personatge tingui tant d'interés com l'actor que l'interpreta...
En el cas de Su seguro servidor, Orson Welles, la simbiosi entre actor i personatge és gairebé absoluta, arribant a convertir-se Josep Maria Pou en un veritable alter ego de Welles. 

L'obra s'estructura en forma de monòlegs continuats, interromputs
 per les intervencions del jove Jaume Ulled en el paper d'un realitzador de ràdio que ha de gravar els anuncis publicitaris que un decadent Orson Welles llegeix per guanyar uns diners que l'ajudaran a tirar la seva darrera gran obra que, se suposa, va començar a pensar-la 30 anys abans però problemes de producció han anat retardant el seu rodatge.
Welles fa un repàs per la seva trajectòria personal i professional, ambdues absolutament relacionades amb el cinema. Es tracta, doncs, d'un anecdotari que esdevé un regal pels cinèfils en el que es reprodueixen situacions tretes de la història del cinema i d'altres imaginades.

És una obra altament recomanable, la única pega que li podem posar és potser que al texte li manca una mica de ritme, però se segueix fàcilment gràcies a la brillant interpretació de Josep M. Pou mimetitzat en un dels grans cineastes del segle XX.

dimecres, 23 de juliol del 2008

Respecte cap als barcelonins

Sembla que els turistes que ens visiten pensen que la ciutat només és per ells, no per la gent que habitualment vivim en ella i intentem conservar-la en les millors condicions perquè quan ells venen puguin veure-la i fotografiar-la però segurament quan vinguin els seus familiars o amics animats pel que els primers els hi expliquin ja no trobaran la mateixa ciutat, trobaran una ciutat degradada, bruta, ...

Us deixo un article del Juli Capella, president del FAD, que reflecteix això... 

23/7/2008 Edición Impresa SIETE X SIETE // JULI CAPELLA

En su casa no lo hacen

JULI CAPELLA

Por aquí se pasean medio desnudos, como si les importase un pito exhibirse entre seres inferiores. Van descalzos, con feas bermudas, o con shorts apretados mostrando michelines. Exhiben sin pudor sus quemadas carnes, espaldas pecosas sonrosadas y sobacos peludos sudorosos. Muestran la cara embadurnada de cremas y potingues mantecosos. Fuman porque aquí es más barato, y tiran la ceniza y las colillas al suelo de forma habitual. No se esfuerzan en hablar más que su propia lengua y siguen comprando los diarios de su país, ajenos a cualquier interés por la cultura local. Exigen hacer los mismos horarios que en su país, sintonizar en los hoteles sus canales de televisión y que les sirvan sus marcas de cerveza importadas. Tragan sin mesura aprovechando las ofertas alcohólicas. La pillan a conciencia y sin escrú- pulos; a eso han venido muchos. Se duermen en las sillas, en la playa o en el suelo sin ninguna vergüenza. Tiran las latas, botellas y envoltorios de los helados por cualquier parte. Se mean en cuanto les apetece, en un árbol, muro, jardín, maceta o esquina. Saben que, como guiris, gozan de un plus de permisividad.
Se lo han traído todo de casa, y volverán con tabaco, vino y algún horrible suvenir de la España más folclórica, fabricado en China. Pero cuando lleguen de vuelta a sus países, se arreglarán, se ducharán, se cubrirán con ropa decente y no se les ocurrirá eructar en pú- blico, ni vomitar, ni tirar nada al suelo. Bajarán el tono de voz. Serán gente educada, británica, europea. En su casa no hacen estas cosas.
Son una pequeña parte de los 55 millones de turistas que nos visitan cada año. Por tanto, muchos miles cada verano.


dilluns, 21 de juliol del 2008

llibertat

"La llibertat consisteix en fer el necessari..."?

(Pel.lícula Las razones de mis amigos)

diumenge, 20 de juliol del 2008

the boss

No sé si encara visc en un somni o ja m'he despertat... ahir a les 22,25 h. vaig entrar en un estat d'inconsciència, d'insensibilitat, vaig desconnectar absolutament de les preocupacions del dia a dia per entrar en contacte amb una altra realitat... amb les primeres notes de No surrender, Bruce Springsteen es va endur la meva ànima (així com la de les 74.999 persones que estaven al Camp Nou) per jugar amb ella i recórrer una part del seu món.

Cançons com Badlands, Born to run, o la que més em fa somniar, The river, van ser passes per avançar en el camí en el que Springsteen ens guiava. D'altres passes van ser proposades pels espectadors de les primeres fileres, com Waitin' on a sunny day. I per aquells que fa temps que el seguim ens va regalar una tanda de bisos del seu disc Born in the USA, disc que, en el meu cas, va fer convertir-me en la seva fan plenament.

Anar als concerts del Boss a Barcelona s'ha convertit en un ritual on l'entrega per part del músic i dels espectadors és plena i on la seva generositat i carinyo es transmeten en cada nota, en cada frase, en cada xiuxiueig...

A la 1,15 h. ens va deixar anar, va deixar que les nostres ànimes aterressin envoltades del seu carisma i que poc a poc recuperessim els sentits, però segurament aquest estat d'inconsciència ens durarà alguns dies, en els que seguirem explicant a tothom que vam viure una experiència gairebé mística... i que estarem desitjosos de tornar a viure-la en el moment en que The Boss decideixi compartir de nou amb nosaltres les seves històries...

divendres, 18 de juliol del 2008

Grates sorpreses

Fa uns dies vaig tenir coneixement d'una notícia que em va sorprendre gratament... 

Tot i que no compro gairebé mai a les botigues del grup Inditex (Zara, Pull and Bear, Massimo Dutti, ...) perquè segons quina roba no m'entra ni pel braç, he sabut que tenen una àrea de Responsabilitat Corporativa i que darrerament ha obligat a una planta d'una empresa proveidora a Bangladesh a que tanqués per les males condicions laborals en que treballava el seu personal.

Dóna una certa alegria llegir aquestes notícies en un món com l'actual on hi ha una manca de respecte envers els altres i, sobretot, en l'àmbit laboral on es demana moltes vegades esforços gairebé sobrehumans per les condicions en les que es treballa.

dimarts, 15 de juliol del 2008

responsabilitat

En dies com avui te n'adones de la responsabilitat que comporten les feines que estan adreçades a l'atenció de persones, ja sigui en l'àmbit social, sanitari o escolar...

En el meu cas, la intervenció amb persones en situacions de dificultat social o personal, quan un tràmit, una informació, una orientació no es dóna de manera adequada pot comportar que es malmetin els drets d'algú, que perdi la possibilitat de rebre un ajut o el rebi més tard del que seria raonable. 
Aquesta situació es pot donar per un error en la tra
mitació, per no donar la informació adient o per fer-ho en un llenguatge que a l'interessat li sona a xinés... Hem de ser molt acurats a l'hora de respondre a les necessitats de la gent, ser conscients dels seus drets i, sobretot, no decidir mai per ells què és el que han de fer amb la seva vida. Hem d'informar, oferir totes les possibilitats, assegurar-nos que el ciutadà rep adequadament la informació, i deixar que es pensi com resoldre la seva situació.

Per treballar a qualsevol recurs relacionat amb els serveis
 socials, sobretot els que estan a peu de carrer i que reben el primer contacte amb el ciutadà, s'ha de ser una persona resolutiva i tenir un cap molt ben "amoblat" i amb la informació en di
ferents calaixos per ser capaços d'oferir la resposta més adequada i encertada a la demanda que et fa aquell qui ve amb una situació una mica complicada.
Avui un usuari em deia que es notava que feiem la nostra tasca amb vocació, per la paciència i capacitat d'apaivagar els ànims de la gent que tenim tant les meves companyes com jo a l'hora d'atendre les necessitats dels altres i l'habilitat per oferir la millor resposta. Evidentment ens ha afalagat i, en el meu cas, m'ha omplert d'orgull pel que té de reconeixement a la feina que faig i tot el bagatge que porto al darrera...

dilluns, 14 de juliol del 2008

Llibre generacional (2)

La meva anterior entrada està referida al llibre Los príncipes valientes de Javier Pérez Andújar, us vaig descriure una mica el contingut, ara vull fer-vos un tastet amb algunes de les frases que més m'han fet recordar i sentir...

"Aprenderé, cuando lea a Salvador Dalí, que todo lo que coincide es importante, como voy a aprender de los poetas, y de los cantantes, que la rima tiene una verdad inalienable, y por tanto todo lo que rima es siempre verdadero." (pg.29)

"... es en lo anecdótico en lo que estoy afirmándome, sobre lo que ando sustentando mi confabulación con el mundo; me persuadiré de que el hombre que coge el autobús cada día a la misma hora es imprescindible en su regularidad para que no se pierda el sentido de las cosas, y de esta manera iré corroborándome en la superstición de que el mundo somos todos o de que el mundo nos necesita a todos como un reloj le son imprescindibles todos sus resortes." (pg.144)

"En estas noches (...) mi madre me va enseñando que el olvido y la ignorancia son una misma cosa, y que una persona o una familia o un país que ha renunciado a su memoria están consignados a acabar (...) fuera de todo tiempo, apenas sin saber quién son, acaso sin saber que existen." (pg.146)

"... siempre encontraré más veracidad en lo que leo que en lo que oigo y en lo que veo, y así es también como uno empieza a quedarse prisionero en un universo hecho estrictamente de literatura." (pg.154)

"... mientras le acompaño, Ruiz de Hita me explica que cada libro que lee lo lee por todos los que no ha leído." (pg.220)

"... me abordará una impaciencia de agarrar mi bicicleta e irme a visitar por última vez a mi amigo, de despedirme de él de nuevo, acaso para constatar que lo definitivo no es más fuerte que uno mismo." (pg.223)

"Me sobresaltará en mi subir el río el presentimiento de que pedalear y escribir son un mismo acto, y que se escribe como se va en bicicleta, sin buscar ir a ninguna parte, sólo por el gusto de mantener el equilibrio, y se me ocurrirá que mantenerse en equilibrio y mantenerse vivo son una misma cosa, un mismo juego. Me asaltará en ese instante la corazonada de que la gente tiene algo de río..." (pg.228)


dijous, 10 de juliol del 2008

Llibre generacional

Fa uns dies vaig fer una entrada parlant de com els llibres havien marcat la meva vida, als que ens considerem lectors un llibre ens obre la porta a móns diversos, alguns coneguts i d'altres desconeguts, ens porten records de temps passats, ens descriuen el temps present o ens avancen aconteixements futurs...

El llibre que vaig adquirir al darrer Sant Jordi parla de tot això. En un to autobiogràfic, el crític literari Javier Pérez Andújar (col.laborador de programes de televisió al voltant de la lectura com Saló de Lectura) ens descriu passatges de la seva infantesa al compàs d'un text literari, un còmic o una sèrie de televisió. 
Los príncipes valientes, ambientada a la zona del Besòs a principis dels 70, fa un recorregut per les novel.les clàssiques d'aventures, des de Julio Verne a Poe, de Robert Lo
uis Stevenson a Mark Twain; de les historietes de El príncipe Valiente a Astérix i Obélix; de la sèrie de televisió de l'inspector Colombo a Kojak.
A la vegada, el protagonista, alter ego de l'escriptor, ens descriu la realitat
 de la seva família, emigrada d'Andalusia, les celebracions familiars, la vida a l'escola i les converses amb el seu professor don Antonio i, sobretot, el seu anar i venir amb el seu amic de l'ànima Ruiz de Hita; amic amb el que compartirà lectures i amb qui es dedica a enterrar llibres sota els fanals i les torres d'electricitat en una sort de bookcrossing en un temps passat.

En alguns passatges he pogut retornar a la meva infantesa, a algunes de les meves lectures primigènies.

dimarts, 8 de juliol del 2008

Un regal

Sempre he admirat als creadors, ja siguin dins les arts plàstiques, les arts escèniques, el món audiovisual, ... Els he admirat pel que ens ofereixen amb cada obra, pel que ens fan pensar quan la veiem, l'escoltem o la sentim.
Avui a un amic meu i a mi ens han fet un regal, en Pat Metheny i Enrique Morente ens han oferit el seu art, i de quina manera! 
Ambdós són artistes que es diferencien d'altres músics per la seva rebel.lia, per la seva voluntat de distingir-se i oferir originalitat en les seves propostes.

En el cas de Metheny, la combinació entre New Age, jazz i, fins i tot blues, fa que el resultat no es pugui classificar. La seva mestria amb la guitarra el fa reinventar el seu so, utilitzant d'altres instruments de corda semblants a la guitarra però amb cordes en llocs que mai haguessis pensat, com sota el pont...

Pel que fa a Enrique Morente, reconec que el flamenc és una disciplina que no conec i a la que em costa apropar-me però avui des que ha sortit aquest cantautor a l'escenari, amb 10 minuts delirants de cant a capel.la per part d'ell i els seus músics, fins el seu acoblament amb Metheny interpretant peces de blues com Summertime, només puc dir que ha aconseguit connectar amb les meves emocions, i he entés que un cantaor de Granada i un guitarrista de jazz de Missouri poden anar més enllà de les seves respectives tradicions musicals i transmetre al públic la seva genialitat...


dilluns, 7 de juliol del 2008

Dies de dansa

No m'havia sentit interessada per la dansa, de les expressions artístiques era la que menys atracció tenia per mi. De fet, m'obligava cada any a anar a veure la Marató de Dansa que feien al Parc Güell a l'estiu, proposta que s'ha acabat convertint en Dies de Dansa i ara es fa a diferents indrets de Barcelona i fora de la ciutat.

Però ahir vaig tenir 
una sensació molt estranya, vaig sentir com els ballarins es comunicaven amb mi, com m'arribava el que estaven interpretant i vaig entendre que la dansa també és interpretació i també té un guió. Espero a partir d'ara perdre la por a no entendre res perquè, com succeeix amb l'art contemporani i, en definitiva, a la vida, a vegades no cal entendre, simplement sentir, deixar-se anar.

De les propostes que vaig poder veure la més emotiva va ser "Dansa inclusiva", un espectacle de petit format on els ballarins són persones amb alguna discapacitat, física o intel.lectual, i on la interacció amb el públic és fonamental. Tot i ve
nir del Brasil, s'entenia molt bé cada gest, cada moviment. I la utilització de pilotes, cotxes teledirigits, rodes, i d'altres elements feien que el conjunt quedés integrat com un tot.

dissabte, 5 de juliol del 2008

Propostes amb bon gust

A vegades costa de trobar propostes culturals interessants però quan en trobes una, la gaudeixes molt.
Una bona proposta estiuenca és CINEMAR, un recorregut en vaixell pel port i les platges barcelonines veient curtmetratges en blanc i negre de figures clàssiques com Buster Keaton, Charles Chaplin o Stan Laurel. Com que els films són muts estan amenitzats pel piano del mestre Borràs.

Veure les llums de Barcelona, el seu horitzó a la nit, sentir la remor de les onades, i veure clàssics del cinema (fins i tot es visionen les primeres imatges del cinema: Salida de los obreros de la fábrica Lumière en Lyon Monplaisir, dels germans Lumière) i, sobretot, fer-ho en bona companyia, és un luxe que no us heu de deixar perdre. Jo asseguro que repetiré.

dijous, 3 de juliol del 2008

Espanya i l'Eurocopa (2)

He seguit l'Eurocopa, sobretot els darrers partits, i reconec que he gaudit del bon futbol que ha fet la selecció. Vaig veure la final amb un grup de gent a un bar, en pantalla gran, em vaig emocionar quan van guanyar, sobretot pel record generós que algun dels jugadors van fer d'altres jugadors que en d'altres campionats van tenir mala sort, com Arkonada, o que ja no hi són, con Puerta. 
I vaig enviar un missatge a alguns amics per compartir aquell moment i, sobretot, vaig tenir present al meu cosí Jorge, un gran futboler i culé.

No sé si tinc sentiment nacional espanyol o català o tarragoní, o què, però el que sí sé és que amb el meu pare vaig compartir molt bons moments en el Camp Nou i davant la televisió veient el Barça i la selecció espanyola, i que el diumenge el vaig trobar molt a faltar, recordant el robatori que va suposar el partit contra Corea als quarts de final del Mundial de 2002, el darrer partit que vaig poder compartir amb ell...

Llarga vida al futbol, millor dit, al bon futbol.

dimecres, 2 de juliol del 2008

España es así

Els films de Fernando Colomo sempre et provoquen el riure a la vegada que et fan pensar el perquè estàs rient, no és ironia perquè és massa explícit el motiu del riure, en molts casos és esperpent però digne, sense escarafalls.

Des de Bajarse al moro, passant per Qué hace una chica como tú en un sitio como este?, La vida alegre, o El efecto mariposa, Colomo ha sabut riure's de la hipocresia que impregna la societat espanyola.

Al seu darrer film, Rivales, aconsegueix, a base d'acumular tòpics, un retrat del model de família actual i, sobretot, de la impertinència contemporània exemplificada en un grup d'adolescents i els seus progenitors tot i tots girant al voltant del més gran tòpic actual (i més amb la setmana que portem), el FUTBOL.

Però la rivalitat no solament la trobem entre els dos equips que juguen, també entre pares i fills, en les parelles, entre parelles, entre els nois i, sobretot, entre dues maneres de viure i entendre el món: els guanyadors i els perdedors.

Fer una pel.lícula coral comporta una gran complexitat a l'hora de dirigir els actors, a Rivales el casting de Laura Cepeda ha estat un encert, amb alguna excepció (com Jorge Sanz i Goya Toledo, amb una comicitat una mica forçada) i destacaria per sobre de tots la gran Rosa Maria Sardà i el sempre divertit Juanjo Puigcorbé, amb dos personatges complementaris que protagonitzen algunes de les escenes més divertides de tota la pel.lícula. També vull fer esment de l'evolució en aquest paper d'Ernesto Alterio, passant de les comèdies juvenils dirigides per Emilio Martínez-Lázaro o David Serrano, interpretant a Rivales un paper més madur i, com no, com és habitual en ell, de perdedor. I, en darrer terme, Santi Millán en un paper de català que pensa que ho té tot controlat a la seva vida i, de sobte, tot esclata...

Us aconsello que després d'haver vist la pel.lícula, d'haver rigut amb els gags i situacions còmiques, d'haver escoltat els diàlegs, ... feu una reflexió sobre el que es diu al llarg del seu metratge: de veritat són reals els tòpics dels que ens parla, millor dit, de veritat ens els creiem?

dimarts, 1 de juliol del 2008

sempre els llibres

Des de petita he d'agrair als meus pares que em transmetessin l'amor per la lectura. 

Primer llegint-me contes infantils clàssics, després posant a les meves mans alguns dels llibres de la Col.lecció "Els grumets de la Galera" com El zoo d'en Pitus o Un rètol per a Curtó, més tard Les aventures d'en Massagran o el surrealisme d'en Gianni Rodari, a l'adolescència les aventures de Los Cinco, Els set secrets o Guillermo el Travieso. Com li agraeixo al meu pare que em regalés Mi familia y otros animales del Gerald Durrell, a partir d'aquest vingueren molts més amb els que vaig poder imaginar als animals com a persones i a l'inrevés...

Més tard vaig començar a escollir jo les meves lectures, en alguns casos arribant a l'obsessió com el cas de José Luis Martín Vigil (La vida sale al encuentro, El faro de Barlovento, En defensa propia, ...), Herman Hesse. 

Als 20 anys, vaig voler buscar allò que tingués un component generacional encara que amb referències una mica dures al món de la droga, el sexe i, fins i tot la mort. Autors com Bret Easton Ellis o José Ángel Mañas, o Douglas Coupland amb Generación X

Quan feia la carrera de Treball Social vaig descobrir l'autor de referència per la meva promoció: Eduardo Galeano, què dir d'ell, de la seva visió crítica de la història d'Amèrica Llatina plasmada sobretot a Las venas abiertas de América Latina; o Gioconda Belli, amb la irrepetible Mujer habitada
 
Si em permeteu les referències cinematogràfiques vaig començar a llegir Maruja Torres, a qui vaig conéixer d'adolescent per les seves crítiques a la revista Fotogramas, no us perdeu un grandíssim llibre com és Amor América, un recorregut per América Llatina i Centramèrica des de la vivència personal i el sentiment.

També amb molta relació amb el cinema i, a la vegada que veia les pel.lícules de James Ivory, vaig llegir diversos llibres de E.M. Forster, com Una habitación con vistas o Howards End

Com que el meu guió de lectura ha estat una mica errant, sense un itinerari clar... fa dos anys em vaig apuntar a un club de lectura de la Biblioteca Xavier Benguerel, encara que amb una mica de trampa perquè en realitat és un club de cinema, llegim un llibre i veiem la pel.lícula basada en el llibre, així que darrerament molts dels llibres que llegeixo després s'han convertit en guions adaptats però d'aquesta manera he tingut ocasió de llegir alguns clàssics que d'una altra manera no hagués llegit com Orgullo y prejuicio, o Farenheit 451.

En fi, em deixo molts llibres llegits per comentar-vos però d'aquesta manera tinc material per un altre post.

Us vull deixar els meus llibres de referència, els que recomanaria a qualsevol que em preguntés:
1.- Cartes a un jove poeta, de Rainer Maria Rilke, el valor de la bellesa i de la soledat a l'hora d'escriure. Per pensar.
2.- Las amistades peligrosas, de Choderlos De Laclos, com unes cartes poden tenir tanta ironia, gairebé ratllant el sarcasme. Per disfrutar.
3.- El ocho, de Katherine Neville, sí, també els best-sellers poden estar molt ben escrits. Pur entreteniment.

En fi, també podria parlar de poesia, de còmics, de cinema i llibres, ... però això amics serà un altre dia.