Confiança

En moments com els que estem vivint en que l'escassetat de recursos ens porta a competir per tot, en que es perden els valors i la bona convivència, sorpren quan algú sense conèixer-te demostra confiança en tu.

Avui he viscut una situació que m'ha fet seguir creient en l'ésser humà. He anat a esmorzar a un forn i quan ja m'havien servit me n'he adonat que no portava prou diners i que, pel que havia demanat, no em deixarien pagar amb tarjeta. Quan he acabat d'esmorzar m'he apropat a la caixa i he comentat que no portava prou diners, que els hi deixava el mòbil com a fiança i he preguntat on hi havia un caixer. La cambrera m'ha dit que no calia deixar res, que anés tranquil.la a treure els diners i que ja pagaria després. Així ho he fet.

Situacions com aquesta no ens haurien de sorprendre, hauríem de confiar més els uns en els altres perquè si no ens recolzem a peu de carrer, en els barris, la precarietat social avançarà, i des de les administracions no ens ajudaran a frenar-la.

Vull recordar aquí que diversos col.lectius, sindicats, partits d'esquerres, s'han unit per donar recolzament una Iniciativa Legislativa Popular perquè tothom tingui una renda garantida  per poder viure amb dignitat...

RESCATEM LES PERSONES!!

música per mantenir-se desperts

Tradicionalment les cançons dels cantautors responen al temps en el que viuen. En l'època dels anys 60, quan els nostres pares sortien al carrer per reivindicar més llibertat davant la dictadura de Franco miraven a França i les vagues d'estudiants del maig del 68. En aquell temps cantants com George Brassens o Bob Dylan, i més aprop Raimon o Paco Ibáñez.

Aquells noms i aquelles cançons s'han mantingut en el temps i ens serveixen per no oblidar d'on venim, que aquelles lluites són les d'ara renovades: lluita contra les desigualtats socials, per la recuperació dels drets socials perduts, per la millora de la qualitat de vida de la gent, ... les revindicacions no són tant diferents de les de fa 50 anys, de fet sembla que involucionem socialment, que en plena democràcia tornem a les condicions de vida de la posguerra espanyola.

Per sort, sorgeixen altres veus per mantenir-nos desperts i no deixar-nos endur per les mentides de qui ens governen. Gent com Ismael Serrano que, amb el seu cant generacional "Papá cuéntame otra vez", manté viu el llegat dels grans cantants de l'època dels nostres pares; com Dani Flaco o Rafa Pons que, amb un to més irònic, segueixen assenyalant als culpables de tant desastre ... d'altres potser no són tant reivindicatius, però ens fan mantenir l'esperança en un món millor com Andrés Suárez.

Deixar-nos guiar per les seves paraules així com les dels escriptors i poetes és un exercici sa i necessari per no desesperar-se i mantenir les ganes de lluitar sempre a punt. La cultura en totes les seves formes ens manté vius, per aquest motiu els nostres representants se la volen carregar fent que sigui un luxe i no un dret. Fins quan la mediocritat i la corrupció voldran imposar-se per sobre l'honestedat i l'afavoriment de l'aprenentatge al llarg de tota la vida.

Per això moltes gràcies a les iniciatives del Districte d'Horta-Guinardó i l'Ajuntament de Viladecans, entre altres, amb els seus concursos de cantautors. O la del Districte de Sant Andreu amb el concurs de música acústica.

Un poble que perd la cultura, perd la dignitat.

herois

La vida ens ofereix l'oportunitat de conéixer petits herois que no sortirien mai en un còmic de superherois ni són persones mediàtiques perquè les seves heroicitats són discretes, massa quotidianes: emigrar de la seva terra per trobar un millor futur, sentir vocació per la seva professió, ser generosos amb la família i els amics, implicar-se socialment i políticament en mil batalles, i arribar a grans amb la sabiesa natural de tot el que han viscut sense voler donar lliçons a ningú, tot i que amb la seva trajectòria vital tenen una càtedra guanyada...

Aquest és el cas d'en Gregori Giménez, nascut a Puertollano (Ciudad Real) va venir a Barcelona per crear el seu futur, veí d'Horta i implicat en l'AV i en diverses mobilitzacions socials del barri, afiliat a CCOO i militant primer del PSUC i després d'IC-V, sastre de professió i vocació, i tot això amb la seva inseparable Ana, la seva dona, companya en totes les seves lluites.

Aquest petit-gran home (petit d'estatura, gran d'ànima) ens va deixar al desembre a l'edat de 78 anys. El dissabte 2 de març es va fer un homenatge en record seu on es van poder comprovar totes les seves heroicitats. Organitzat per l'agrupació d'Horta-Guinardó d'IC-V, a l'acte van participar activament diverses entitats representatives del barri d'Horta amb les que en Gregori havia tingut relació per compartir amb elles l'objectiu comú de la millora de les condicions de vida de la gent.

Vaig assistir a aquest homenatge i emocionada vaig poder escoltar i llegir missatges de gent que l'havia conegut com jo en diversos moments de la seva vida, i als que havia fet arribar el seu somriure i la seva convicció en que el món podia ser millor si el construïm entre tots. Amb senzillesa i amb discreció va compartir amb mi alguns moments de lluita compartida i vaig poder aprendre molt al seu costat. Per tot això,

gràcies Gregori
http://graciesgregori.blogspot.com/

Treballadors socials

Ja portem més d'un any amb les retallades, amb la reducció o, fins i tot, desaparació de certs serveis públics,  especialment els que tenen a veure amb l'atenció a les persones, no paren de sortir casos de corrupció i aprofitament en benefici privat d'aquests serveis, ... en fi, el panorama és desalentador.
Però davant tot això els treballadors d'aquest sector s'estan organitzant per defensar el manteniment de la qualitat dels serveis públics. Primer van ser els professionals de l'àmbit educatiu amb la denominada "marea groga", després els de l'àmbit sanitari amb la "marea blanca" i ara, finalment, els treballadors dels serveis socials també s'estan organitzant al voltant de la "marea taronja".

El col.lectiu DASC, Defensem l'Acció Social i comunitària, va néixer fa un any per denunciar la precarització  de les condicions de treball dels professionals de l'àmbit social i, sobretot, l'empitjorament de les condicions en l'atenció als ciutadans usuaris dels serveis socials... exemples com Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE) on no es pot comprar roba als menors acollits o on la qualitat de l'alimentació diària d'aquests nens ha minvat per les retallades, així com la impossibilitat de realitzar activitats extraescolars en els centres educatius on segueixen la seva escolarització per manca de diners de les entitats que gestionen els CRAEs; altres exemples com centres d'atenció a persones amb discapacitat que no poden oferir totes les activitats terapèutiques necessàries perquè no tenen liquidesa per pagar els professionals que les desenvolupen, ... així podríem seguir parlant de cada col.lectiu que atenen els serveis socials especialitzats, sense entrar en el paper que estan jugant els treballadors i educadors socials dels serveis socials bàsics que estan "ajudant a governar", fent un paper de contenció de la misèria, i no realitzant les funcions que, en un principi, haurien de desenvolupar d'orientació i empoderament de les persones perquè puguin aconseguir autonomia a l'hora de prendre decisions sobre la seva vida.

Haver pres contacte amb la gent de DASC m'ha fet tornar a recordar el perquè vaig voler dedicar-me al treball social, perquè crec en el treball comunitari als barris, i com s'ha pervertit la intervenció social amb l'externalització dels serveis a entitats que esdevenen lobbies de poder i que permeten que els seus directius tinguin sous insultants quan els professionals d'atenció directa no arriben a ser mileuristes.

El reconeixement de la tasca que realitzen els professionals dels serveis socials (en sentit ampli, a més a més dels treballdors i educadors socials també trobem psicòlegs, pedagogs, psicopedagogs, terapeutes ocupacionals, treballadors familiars, integradors socials, ...) passa per pagar el sou que es mereixen, per acollir-se als convenis laborals sectorials pertinents i amb les categories que corresponen.
L'administració té l'obligació de pagar els concerts que té establerts amb les entitats que gestionen serveis públics, abans de retornar, per exemple, els bonus patriòtics dels  qui varen voler invertir en deute públic fa un parell d'anys (que de ben segur no necessiten aquests diners per viure), la Generalitat ha de assegurar que les entitats a qui contracta per l'externalització dels serveis socials rebin els diners en els terminis pactats en el contracte, no pot ser que pugui arribar a un any d'endarreriment en alguns casos donat que aquestes entitats han de pagar nòmines i subministraments per mantenir aquests serveis.

Esperem que les "marees" de professionals facin prendre consciència als usuaris dels serveis públics, en definitiva a tots els ciutadans, de la situació en que es troben aquests serveis i surtin al carrer massivament per plantar cara als qui prenen les decisions a nivell polític com si fos la seva pròpia empresa o amb l'objectiu d'obtenir algun benefici propi...

Salvem els serveis públics!!

Començar de nou

Com cada any per aquestes dates, fem un "reset" a la nostra vida i fem noves propostes de futur per l'any que comença. Enguany és un moment difícil per poder expressar noves il.lusions, molts de nosaltres pensem "virgencita que me quede como estoy"...

Quan, com ara, la sensació que tens és que no tens les regnes de la teva vida, que d'altres decideixen per tu com t'aniran les coses, es fa difícil proposar reptes pel nou any. Però estaríem perduts totalment si no tinguessim la capacitat de sobreposar-nos a les circumstàncies adverses que ens envolten i no poguessim fer petites propostes més emocionals que materials per tal de sentir-nos millor i, sobretot, per tal de viure millor aquest moment de crisi que estem vivint des fa més de dos anys.

Coses com dedicar-nos més temps a nosaltres i als qui estimem, estar més atents al que els qui ens envolten necessiten, mantenir la capacitat de gaudir i il.lusionar-nos amb allò que ens agrada, mirar de descobrir iniciatives culturals a baix cost i, per sobre de tot, cuidar-nos molt perquè si no ens trobem bé no podrem complir els altres objectius... hem de ser realistes i no proposar-nos grans canvis vitals perquè algunes coses segurament no serien factibles. Malgrat tot, el que sí hem de continuar fent és mantenir el nostre sentit crític davant els aconteixements socials i polítics i les decisions que d'altres prenen i que ens afecten. Utilitzar aquest sentit crític per prendre postura i valorar què podem fer i què no, i protegir-nos per les possibles conseqüències negatives que poden tenir certs esdeveniments socials i econòmics. I en allò en que no puguem avançar-nos i que ens suposi un ensurt, aprendre a viure-ho de forma positiva o si més no neutra, sense deixar que ens enfonsi, i tornar-nos a aixecar per continuar lluitant.

I tot això sense necessitat de llegir llibres d'autoajuda!!

Contrastos

Avui tot just han començat les vacances de Nadal, bé, com a mínim els dies festius...  i he tingut ocasió d'anar al centre per poder fer algunes compres nadalenques.
Altres anys aquests dies es feien més flagrants els contrastos socials entre els qui en major o menor mesura poden gaudir aquests dies d'alguns capricis en el menjar i, fins i tot, fer algun regal als seus éssers estimats i els qui no tenen res. Malgrat aquestes diferències es mostraven cada any ben clarament en els dies festius a mi no m'havien frapat tant com avui.
Tot i que he vist en diverses ocasions a persones demanant al carrer, al metro, al tren, i que aquestes peticions es multiplicaven en els dies de Nadal, avui he tingut una sensació d'amargura i tristor que anava més enllà del prendre consciència d'aquestes situacions com en altres ocasions m'havia passat.

Com he dit, he anat a fer algunes compres nadalenques i a donar un tomb per la Fira de Santa Llúcia, i he tingut la necessitat de treure diners, he anat al caixer que hi ha al final del Portal de l'Àngel, per cert caixer força concorregut. I m'he sorprès molt en veure que entre la voràgine de les compres, de l'entrada i sortida constant de persones del caixer hi havia, dins el caixer, al terra, estirat en un racó, algú que mirava de dormir entre cartrons, no us podria dir si era home o dona, perquè estava cobert pels cartrons, i davant la indiferència dels qui entraven i sortien del caixer, ha trobat la seva manera de passar inadvertit i poder descansar.
I he pensat en les desigualtats que s'estan ampliant en la nostra societat gràcies a la mala gestió dels nostres polítics, que prefereixen negociar la data d'un referèndum d'autodeterminació que posar en el primer lloc de l'agenda la millor de les condicions de vida dels ciutadans.

Quines històries de vida, quines necessitats socials han fet que cada cop hi hagi més persones vivint al carrer, sense un coixí familiar, sense ingressos, sense suports i oblidats per les administracions públiques. Fins quan aquestes situacions s'aniran repetint i, sobretot, fins quan seran tolerables.

Cadascú de nosaltres té part de responsabilitat en el que els hi passa als altres. Quan decidim mirar cap a una altra banda quan veiem algú demanant pel carrer o dins del metro, quan votem a partits que defensen la no intervenció de l'Estat en les polítiques socials (com ha passat darrerament tant a Catalunya com a Espanya, amb governs que privatitzen la gestió de les polítiques socials), quan seguim gastant en articles innecessaris simplement pel fet que un conegut ja disposa d'ells, quan ens fixem en els qui viuen la vida frívolament, sense plantejar-se res, i no en aquells que la viuen intesament i que milloren la vida dels qui estan al seu costat... tots nosaltres, com dic, podem i estem obligats a fer alguna cosa.
Tinguem sempre present que aquell que està dormint entre cartrons en un racó d'un caixer podria ser algun conegut o familiar, que no tenim garantia de ser o viure la vida com pensàvem que fariem i que el nostre entorn més immediat és el nostre coixí i que l'hem de cuidar perquè si el perdem ens podem trobar en situacions de molta vulnerabilitat.

En tot cas, que serveixin aquests dies per pensar en la sort que tenim de tenir a la nostra família i els nostres amics al nostre costat i que estiguem sempre disposats a oferir el nostre temps i carinyo per fer-los la vida més fàcil.

BON NADAL a TOTHOM!!

Ploramiques i utopia

Entrem en la recta final de la Campanya electoral que se suposa ha de ser un punt d'inflexió en les malmeses relacions Catalunya-Espanya. Al llarg de les darreres setmanes hem sentit mitges veritats sobre l'expoli fiscal que l'Estat espanyol exerceix sobre Catalunya, sobre el despreci que exerceixen des de Madrid a qualsevol proposta de millora del sistema fiscal català, a la vegada hem pogut escoltar de nou el to llastimer de certs polítics catalans envers a aquesta situació de suposat desequilibri entre l'Estat i Catalunya.
Però, realment algú dels qui utilitzen aquest to llastimer ha estat capaç de dir-nos què farà a partir del 26 de novembre si guanya les eleccions, què faran si arriben els diners que suposadament ens prenen dels impostos dels catalans, han assegurat en algun moment que perseguiran qualsevol forma de corrupció anterior a les eleccions i que es comprometen a lluitar contra l'aprofitament indegut dels diners públics per part dels qui exerciran algun càrrec públic en el nou govern que sorgeixi a partir del que els ciutadans votin el dia 25...? la resposta és no. Ningú ha anat davant de notari per signar un compromís amb la ciutadania de transparència i lleialtat.
Per tant, crec que són "els mateixos gossos amb diferents collars", tant si continuem formant part de l'Estat Espanyol com si ens declarem independents el risc de corrupció i malvaratament dels diners públics seguirà estant present, la possibilitat de vendre al millor postor (com han fet amb la privatització d'una empresa solvent com Aigües Ter-Llobregat a Acciona) els organismes públics seguirà sent l'objectiu, la manca de participació de la ciutadania en els afers públics continuarà, la insensibilitat i sordesa envers els problemes reals dels ciutadans i ciutadanes continuarà com fins ara... per tant, què més dóna si Catalunya es declara independent o no?

Jo desitjo viure en un país (sigui Catalunya, Espanya o Honolulu) en que les persones tenen accés als serveis públics pel fet de ser persones (ara no existeix aquest dret), les famílies poden escollir l'educació dels seus fills amb plena llibertat i sense restriccions, en definitiva, un país on el Govern garanteix unes mínimes condicions per viure amb dignitat i tenir una qualitat de vida per poder desenvolupar-nos com a persones. Un país on la solidaritat i l'ajuda mútua són les premises de partida en l'entorn on vius, on la gent té interés per la pròpia cultura, per descobrir i conèixer altres cultures, i on la violència (de l'estat, televisiva, ...) no és el punt de partida per consolidar les pròpies idees.

Serà que crec en les utopies?

La cultura deixa volar la nostra imaginació

Fa uns dies vaig llegir un article de Javier Marías en el que parla del que ens ajuda la cultura a evadir-nos, a imaginar altres móns, a viure per uns moments altres èpoques, conèixer altres vides passades, presents i fins i tot futures... i tot això, gràcies al govern del PP pot ser que ens sigui pres, que no tothom en pugui gaudir.
Assimilar la cultura a pur entreteniment és menysprear l'art, la música, el cinema, el teatre, ... i a tots aquells que fan possible que poguem gaudir amb qualsevol forma d'expressió artística, que ens fan més fàcil afrontar el dia a dia i que ens fan més soportables els moments difícils, més encara amb la situació actual. Menystenir tot això, no reconèixer el seu valor és no voler lluitar per la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, objectiu pel que haurien de treballar els nostres polítics.

Pugen l'IVA a la cultura, pugen les taxes universitàries, redueixen les prestacions i els serveis socials, autoritzen l'increment de les tarifes dels subministraments que prèviament han privatitzat (aigua, llum, gas, telèfon), retiren les polítiques actives d'ocupació, socialitzen els efectes de la crisi malgrat els causants siguin altres que no respondran mai per ella, què més podem esperar... Mentre la mediocritat estigui instal.lada entre aquells que han de liderar la sortida de la situació dramàtica que molta gent està vivint, i per no caure en la desesperança més absoluta només ens queda comptar amb nosaltres mateixos i amb qui ens estimem i ens estimen, mantenint sempre la nostra autoestima i tenint clar el que som i el que volem perquè això, benauradament, no ens ho podran prendre mai.

Des de Xàtiva qüestionant el present

Els qui vam aprendre a escoltar cançons amb Lluís Llach vam agrair que ens deixés com a part del seu llegat la veu i les lletres del cantant de Xàtiva Feliu Ventura.

És un plaer veure com aquest cantautor ha recollit el llegat de Llach i el manté amb el mateix nivell del intèrpret de Verges. La ironia amb la que parla de la situació actual de l'administració valenciana, la crítica als representants polítics d'aquest país i la reivindicació dels territoris que conformen els països catalans, fan que esdevingui un digne hereu de Llach.
Sentir com les seves lletres ens porten a sortir al carrer i qüestionar el que passa, demanar responsabilitats a aquells que pensen que han nascut per governar des de generacions i generacions, com si ocupar un càrrec públic formés part de la seva genealogia; prendre postura en el moment que estem vivint... tot això fa que obris els ulls a la realita que t'envolta i, com diu el propi Ventura milloris el present que t'ha vingut donat per tal que el futur que heretin les generacions futures sigui millor.

Feliu Ventura recupera amb les seves conduït a les decisions a prendre a la maduresa. Els qui vam viure la infantesa i adolescència als anys 80, vam conviure amb grans sèries de televisió com "Verano azul", "Mazinger Z", programes de televisió que han esdevingut models com "Un, dos, tres, responda otra vez", "El peor programa de la semana", "La bola de cristal", ... els qui vam aprendre el joc simbòlic amb el Lego o els Clicks de Famòbil, ... els qui vam fer les nostres primeres passes en política a partir del moviment associatiu juvenil... ens sentim preparats per canviar el present a partir de tot el que vam aprendre en la nostra adolescència i joventut, perquè no es tracta de millorar el futur obviant el present, sinó de millorar el present per tenir un millor futur.

Un plaer escoltar les cançons de Feliu Ventura, des de la serenor apostant per qüestionar el present i amb la voluntat de construir-lo sense que altres ens diguin com fer-ho...

connectar amb la infantesa

Reviure la infantesa és quelcom que no fem sovint perquè pensem que ens prendran per immadurs, però els sentiments de tendresa i alegria que ens transmeten les situacions viscudes haurien de fer-se'ns presents més sovint.

Avui he tingut la sort de connectar amb un dels meus hobbies d'infantesa i adolescència: jugar amb els clicks de Famobil. Tot i que els que tenia estan guardats en un armari a casa ma mare, he seguit comprant alguns que m'agradaven... Aquest cap de setmana se celebrava a Montblanc (Tarragona) Clickània, una fira de clicks on es mostraven maquetes i diorames. Alguns molt aconseguits com tota una ciutat de l'oest americà amb un tren en moviment, i una ciutat victoriana. També hi havia un homenatge als castellers.
A la vegada es podien comprar clicks descatalogats i escenaris diferents que sortien de la nostra imaginació. També podies participar en sortejos i jocs de descoberta. A més a més els aparadors de moltes botigues de la ciutat de Montblanc tenien maquetes als aparadors.

Clickània és un aconteixement pels amants d'aquests ninos de 7,5 cm. que són desmontables i que poden recrear milers d'escenaris diferents. Com si d'una maqueta cinematogràfica es tractés, havies de construir una història al voltant d'aquells ninos, història que podia ambientar-se al western, a l'edat mitjana, en un circ, en un hospital, en una granja, ... fins i tot poden representar escenes de films actuals (de gangsters, de ciència ficció, comtes de fades, ...).

Per mi va ser una de les millors joguines, la meva fascinació s'ha mantingut en el temps i actualment segueixo sentint aquella màgia de quan tenia 6-8-10 anys quan els veig en un aparador o en una estanteria d'una botiga de joguines.

Llarga vida als clicks de famobil!!