Ruïna

Fa uns mesos vaig descobrir un grup de teatre amateur del barri del Clot, el Grup Horitzó, avui he pogut gaudir d'una altra obra d'aquest grup. I dic gaudir perquè això és el que m'han fet viure els actors i l'equip tècnic d'aquesta companyia.

Gaudir en el sentit d'oferir i sentir plaer, de compartir un sentir i una forma d'entendre el teatre.

En aquesta ocasió el Grup Horitzó ha escollit una obra representada l'any passat a la Sala Villarroel per la Companyia Flyhard, dirigida pel seu autor, el jove Jordi Casanovas. La ruïna ens apropa a l'època en la que estem vivint, a les crisis personals, laborals, econòmiques i a la manera que cadascú de nosaltres les afrontem: enfonsant-nos, evadint-nos de la realitat, emborratxant-nos, treient la ràbia que portem dins, violentant als qui tenim al nostre costat...

Malgrat el decorat recordava altres temps, degut potser a que l'obra està ambientada a la casa de l'àvia del personatge de Silvia, l'obra és absolutament contemporània i ens fa pensar en com vivim nosaltres les situacions de caos i crisi.

Pel que fa a les interpretacions, es notava l'esforç per memoritzar el texte per part de tots els actors, encara que han tingut alguns moments d'inseguretat en l'inici de les frases. En certs moments han abusat de l'elevació del to de veu per emfasitzar el seu estat d'angoixa, però aquest recurs ha proporcionat moments especialment hilarants.

A destacar els personatges de Laura, interpretat per Anna Belén Paredes, per la seva frescura; Ricky, interpretat per Jaume Núñez, per la seva naturalitat a l'hora d'apropar-nos a l'amic jeta que ve a menjar-se les nostres patates i jugar a la nostra Play Station; i als personatges d'Abel, interpretat per Abraham Garcia, i Toni, interpretat per Oscar Blesas, per la seva solvència a l'hora de recitar el texte.

Per molts anys de teatre!!

d'ajudant de direcció a actor

Quan llegeixes entrevistes a actors o llegeixes les seves biografies trobes que de vegades estaven predestinats a ser-ho o la mera casualitat els va portar a fer un petit paper inicialment i a convertir-se en estrelles un temps després...

Gonzalo de Castro va començar com a ajudant de direcció a una de les sèries de referència per aquells qui estem entre els 30 i 40, 7 vidas, fins que un dia repassant una part del guió amb els actors el director es va adonar de la seva gran vis còmica i va decidir introduir un personatge amb el seu mateix nom, Gonzalo, i es va convertir en un tímid i poruc cambrer submís a la seva neuròtica núvia Carlota (interpretada per la gran Blanca Portillo), protagonitzant alguns dels millors moments de la sèrie.

A partir de fer-se conegut gràcies a la seva presència en totes les temporades de la sèrie va participar en algunes pel.lícules com La torre de Suso o Rivales,

però on de veritat ha donat el millor de sí és sobre un escenari, formant part de la interessant companyia Animalario amb la que ha interpretat papers a Las últimas palabras de Copito de nieve, Como en las mejores familias, o Calígula.

Personalment he anat seguint les seves passes i el meu reconeixement pel seu bon treball escenogràfic ha anat creixent, sobretot, pel fet que pugui construir personatges tant diversos. El cas més clar és el de passar del Gonzalo submís de 7 vidas al segur i arrogant Doctor San Cristóbal a Doctor Mateo, darrer treball d'aquest magnífic actor. Aquesta sèrie ens porta a un poble de Cantàbria, on tothom es coneix i davant el surrealisme d'alguns dels personatges s'enfronta la racionalitat d'un me

tge que torna a les seves arrels després d'haver assolit l'èxit professional com a cirurgià als EUA.

els qui estimen la cultura

Fa un parell d'anys vaig conéixer una gent que es dediquen a la promoció de la música en directe, a la difusió de la música de cantautor, són el Rubén i la Vanessa de Les nits de l'art. Per aquells qui gaudim d'un concert tranquil, de la poesia cantada, de paraules que ens fan reviure moments importants, de la calidesa d'unes notes, ... pels amants dels concerts en definitiva, els amics de les Nits de l'Art són un regal perquè ens fan descobrir espectacles i músics que d'una altra manera segurament no arribariem a conéixer.

Darrerament he pogut escoltar a un gran músic gallec, Andrés Suárez, qui amb les seves cançons ens apropa als carrers de Santiago, a l'Atlàntic. I també he pogut disfrutar amb l'espectacle de poemes musicats per Rafa Mora i Moncho Otero, dos bojos per la poesia que han posat notes a grans poetes com Gloria Fuertes, Ángel González, Mario Benedetti o Nicolás Guillén.

Actualment tenim la possibilitat de viure moments màgics gràcies al Festival Acróbatas i l'Esadir.

Per moments com aquests només em resta agrair a promotors culturals com en Rubén i la Vanessa, la gent de l'Astrolabi, la Sala Zacarías o la Sala Vivaldi, i d'altres, que obren la porta a la música en directe.

Castanyada

Cada any celebro la castanyada amb els amics i s'havia convertit en una tradició fer el "sopar de la carbassa", darrerament sopàvem a Vilaplana a la vora de la xemeneia de clofolles. Aquest any, amb el canvi de feina, no he pogut anar a Tarragona però ho he celebrat molt ben acompanyada... vam celebrar la castanyada al Casal, síiii! amb tots els nens i nenes que venen cada tarda al Casal. Vam poder fer clauers, escoltar un grup d'animació i menjar castanyes.

Per mi era tot un repte donat, la primera festa organitzada per mi al Casal, la primera activitat gran... i crec que me'n vaig ensortir prou bé, de cara a l'any vinent tindrem noves idees per fer. El proper que organitzem des del Casal és una setmana de Nadal, incloent un concurs de cartes de Reis amb premi a la més divertida i ocurrent, a veure com surt.

Així que ja sabeu, si voleu demanar impossibles o voleu riure una estona amb les vostres ocurrències, us esperem al Casal Cívic Pla de Bonaire!!

Aaaiii, Nova York

Els qui em coneixeu sabeu que el viatge de la meva vida és anar a Nova York, els motius us els podeu imaginar... quina ciutat hi ha més cinematogràfica que aquesta? o, com jo dic, a qui és fan de Friends, ha llegit a Auster i ha vist les pel.lícules de Woody Allen, no li queda més que ser admirador de la ciutat més cosmopolita del món i, ara per ara, el bressol cultural mundial.

Bé, doncs, els qui com jo sou admiradors d'aquesta gran ciutat estem de sort, diversos cineastes de diferents parts del món s'han unit per presentar-nos una pel.lícula que vol ser un homenatje a la ciutat de Nova York, tal i com fa 3 anys es va fer a Paris, je

t'aime.

Directors com Mira Nair o Fatih Akin, o actors com Natalie Portman que interpreta una de les històries i en dirigeix una altra, ens donen una visió de la ciutat allunyada del glamour de les estrelles de Hollywood, una ciutat on viuen i conviuen persones, comunitats, religions i, en certs moments es barregen en d'altres se separen, però tots conformen Nova York.

Once curts, amb el tema de les relacions personals i l'amor de fons, en els que trobem reflexions profundes sobre qui som, què volem i perquè ens deixem portar en determinats moments per les convencion

s socials i culturals. Trobades casuals o no, esperes que es fan eternes, fugides sense sentit, ... De tot això ens parla New York, i love you.

Grans intèrprets com Julie Christie, Robin Wright Penn i Chris Cooper, Eli Wallach, Andy Garcia, ...

En comparació amb la irregularitat de Paris, je t'aime on alguns curts no tenien gaire sentit, a

New York, i love you les diferents històries estan força equilibrades, a més d'anar-se connectant constantment amb personatges que surten i entren entre ells com succeïa a la magistral Vidas cruzadas del mestre Robert Altman. Poseu especial atenció als curts protagonitzats per Andy Garcia, la sempre gran Julie Christie i Shia LaBeouf, Robin Wright Penn i Chris Cooper, així com Orlando Bloom.

Malgrat de moment no hagi viatjat a aquesta gran ciutat, amb aquest film m'enduc un trocet d'ella...

Ja som 10.000

Hem arribat a 10.000 visites al meu bloc!! qui ho diria fa 2 anys i mig quan em vaig decidir a compartir les meves inquietuds socials, polítiques i culturals amb tots vosaltres... Gràcies per llegir-me, per comentar-me i per seguir-me!! les meves històries en part també són vostres...

Polítiques d'inclusió social

Em fa gràcia que ara les polítiques d'intervenció social o el concepte integració social s'hagin convertit en polítiques "d'inclusió social", com sempre dic, la paraula fa el fet o el fet fa la paraula? Sembla que sigui més progressista utilitzar aquest terme encara que, com va dir amb bon criteri un educador d'un centre d'educació especial: en diverses disciplines és més correcte parlar d'integració i no d'inclusió, en la gastronomia s'integra un ingredient, no s'inclou, en la Sociologia, la socialització és la integració de la persona a la societat no la inclusió, en la Psicologia les sensacions externes les integrem, no les inclouem...

Tota aquesta reflexió ve donada perquè he participat aquesta setmana a una Jornada sobre "El paper del Tercer Sector en els plans d'inclusió locals" organitzada per la Taula del Tercer Sector. En aquesta jornada participaven representants del Ministerio de Sanidad y Política Social, del Departament d'Acció Social de la Generalitat i dels Ajuntaments (regidors de l'àmbit social i d'ocupació), així com d'entitats del Tercer Sector.

El contingut de la jornada penso que es va quedar en una vessant massa teòrica i política i molt allunyada de la realitat del dia a dia. Es va parlar de la propera presidència de la UE per part d'Espanya al primer semestre de 2010, l'Any Europeu de Lluita contra la pobresa i l'exclusió social 2010 i, especialment, dels plans d'inclusió social de les diverses administracions.

Aquests plans marquen línies generals del que serà l'actuació pública en els diversos nivells de l'administració, però malauradament es queden en això unes línies amb grans paraules ja moltes vegades escoltades però sense concretar res, això sí el que s'anava repetint en les explicacions de cada pla era el paper del Tercer Sector, com sempre amb una interpretació perversa del principi de subsidiarietat: intervenció per part de l'ens més proper a la ciutadania; però això no s'ha de traduir amb el paper de presència destacada, i gairebé absoluta en àmbits com la inserció social i laboral de persones en situació de risc social (disminuïts psíquics, malalts mentals, aturats de llarga durada, ...), que tenen les entitats socials en la intervenció social.

L'externalització de serveis que impera a tots els nivells de l'administració (casos com els Plans de Desenvolupament Comunitari en mans d'una empresa de neteja és un dels exemples més flagrants) fa que l'avaratiment de costos estigui per sobre de la qualitat en el servei i en l'àmbit social això és imperdonable.

Els professionals que treballen en entitats del tercer sector o en empreses ho han de fer en condicions laborals dignes, amb els recursos necessaris i amb el temps imprescindible perquè sino trencarem el binomi que defineix l'economia de les polítiques socials: EFICIÈNCIA + EQUITAT.