dijous, 26 d’abril del 2007

sopar amb un politic

Ahir vaig tenir ocasió de sopar amb en Joan Puigcercós, bé, dit així sona molt pretenciós, vaig sopar amb ell i 20 persones més... El Col.legi de Llicenciats en Ciències Polítiques i Sociologia organitza de tant en tant sopars amb polítics i jo he assistit a dos: fa un any i mig vam sopar amb en Rafael Ribó, Síndic de Greuges, i ahir amb en Puigcercós.

El meu interés era conéixer-lo com a polític però també com a Conseller de Governació, és a dir, el meu actual "jefe". L'experiència em va resultar interessant, em va descobrir un polític que em recordava a en Jordi Pujol pel coneixement que té del territori català, dels seus municipis i comarques, i també per com sap mantenir relacions més o menys cordials amb els líders dels altres partits ja sigui a Madrid (en la seva etapa com a diputat al Congrés) com ara al Parlament i el Govern català. Però no tot al voltant del que va parlar em va resultar d'interés, penso que certs temes que a ERC interessen especialment a mi m'acaben avorrint una mica com, per exemple, el victimisme davant les transferències de diners i les inversions a Catalunya per part de l'Estat, sóc conscient que hi ha un gran desequilibri respecte a Madrid, però si algú es passegés per les comunitats autònomes de l'interior, com les dues Castelles o Extremadura, potser relativitzaria algunes coses. Penso que també hauríem de fer una mica d'autocrítica i analitzar com s'han utilitzat els diners a Catalunya, si s'han invertit de la millor manera o s'han malversat en elements superflus, com la propaganda continua.


De tota manera, crec que en Joan Puigcercós és un bon polític donat que sap defensar les seves idees i ha fet la seva carrera professional en la política per convicció.

No és la primera vegada que assisteixo a sopars amb polítics, fa anys vaig tenir ocasió de fer-ho amb en Miquel Roca quan es presentava com a alcaldable per part de CIU a Barcelona, en aquell cas no ho recordo com quelcom interessant perquè l'objectiu de la trobada era fer campanya amb les entitats juvenils de Barcelona (per cert, qui proposava com a regidor de Joventut, en el cas que sortís com a alcalde, era en Joan Batlle, persona molt vinculada a la Federació Catalana de l'Esplai).

En el darrer any també he tingut ocasió d'assistir a sopars amb Elsa Blasco o Imma Mallol, en aquests casos l'ambient és més distés i amb un punt de familiaritat.

Us convidaria, si teniu l'ocasió, a assistir a algun d'aquests sopars, us ajudaran a veure els polítics com a persones com tu i com jo i, en el meu cas, fins ara, la meva experiència em diu que milloren la seva imatgeue en les distàncies curtes.

dimarts, 24 d’abril del 2007

que se n'ha fet d'aquells cinemes?


Passejant fa uns dies pel Portal de l'Àngel vaig veure una tàpia davant del que era el cinema París, suposo que perquè devien estar fent obres per remodelar el que era el cinema i convertir-lo en una botiga, aquesta imatge em va fer venir certa malenconia tot recordant aquells cinemes de la meva adolescència i joventut que han anat desapareixent per la "cultura del totxo"... aquells a qui ens agrada el cinema i des que tenim ús de raó, en el meu cas a més a més he d'agrair a la meva mare que em fiqués aquest "cuquet" des de molt petita, hem perdut molt. No només és important la qualitat d'una pel.lícula sinó el lloc on la veus, i estar envoltada d'adolescents menjant i sorbent coca-cola tot el temps que dura el film dins una sala petita de només 40 butaques, crec que no és el millor lloc.

Què se n'ha fet del cinema Delicias, el Bailén, el Victòria, el Savoy, el Publi, l'Alcázar i ara el París? sniff, sniff, tots "passats per la pedra", convertits en grans magatzems, botigues o pisos, i es dóna la paradoxa que les grans cadenes de distribució com Lauren, Filmax o Cinesa obren i obren sales i més sales, cada cop més petites. Per sort, darrerament hem rebut amb alegria la notícia de la reobertura del Maldà, mític cinema de sessió doble en ple centre de Barcelona.

Tant sols em queda desitjar llarga vida a alguns dels grans cinemes de la nostra ciutat com el Coliseum, on es fan totes les premières a nivell internacional i que val la pena només observar les butaques i les balconades, o l'Urgell on es pot veure la pantalla més gran de tota Barcelona amb la major potència de so i la sala amb més capacitat (1800 localitats) , o la sala gran del cinema Aribau o el Comedia, en fi, que hem de recolzar aquests cinemes. Per una altra banda, tenim la sort de tenir bons cinemes de versions originals com els Renoir, el Verdi, l'Icària o els Casablanca, encara que en alguns d'ells també s'està introduint la tendència de les multisalas.

Els cinemes, en definitiva, són una continuació del saló de casa nostra i, per tant, ens han de fer sentir còmodes i facilitar que somniem amb la història que se'ns explica des de la pantalla.

divendres, 20 d’abril del 2007

La vida de los otros


Per fi, he anat a veure aquesta excel.lent pel.lícula! com es pot rodar una gran història amb un petit pressupost!

En un moment com l'actual on el control social està absolutament present, una història com la que presenta "La vida de los otros" és molt adient. Quan l'estàs veient penses... bah! això va passar als anys 80 als països de l'est, abans de la caiguda del mur, no té res a veure amb la realitat que estem vivint. Però és un error, en un moment i un país on la policia, els bancs, les empreses de telemàrketing, Hisenda, Seguretat Social i d'altres empreses i organismes saben tot el que consumim, on vivim, què estudiem, on treballem i quins costums i hobbies tenim, no podem pensar que ningú ens vigila.

Tornant a la pel.lícula, crec que és un dels òscars més merescuts dels darrers anys, les raons podriem trobar-les en: la solvència i credibilitat dels actors, principalment Ürlich Muhe en el paper de HGW qui no perd la dignitat en tot el film encara que la majoria dels seus actes ens resultin indignes; el guió on no hi ha cap esquerda ni llicència de cara a l'espectador; els interiors triats possibiliten la verosimilitud de la història que se'ns explica; la fotografia i la posició de càmera així com la tria dels plànols, combinant plans mitjos i primers plans, permeten captar les sensacions que viu el personatge que "espia" en el seu procés d'espionatge; en darrer terme, la tonalitat de l'etalonatge, és a dir, el to amb el que està rodada la pel.lícula, amb una combinació de grisos que ens remet a les imatges que guardem en el record de les ciutats dels països de l'antiga Europa de l'Est.

Per tot això crec que és una pel.lícula imprescindible tant pel que explica com per com ho explica.

dimarts, 17 d’abril del 2007

Idees

Ahir la Ministra de Cultura, Carmen Calvo, va dir una frase, en la cerimònia d'entrega dels premis Max de teatre, amb la que demostra ser una persona molt intel.ligent: "Un país vale lo que valen sus ideas". Va pronunciar-la referint-se als creadors, a tots aquells que es dediquen a les arts, en aquest cas escèniques, i defensant que ho puguin fer en llibertat.

Sempre he admirat a tots aquells que tenen la capacitat de crear, d'elaborar amb les seves mans o el seu pensament coses noves, d'innovar i, a més a més, que el seu art, la seva creativitat la posin al servei dels altres (encara que a vegades paguem un preu una mica elevat).

Quan una pel.lícula, una obra de teatre, un quadre, una obra d'art, un llibre, un edifici o un entorn t'arriben a emocionar, connecten amb moments viscuts, motiven el teu riure o les teves llàgrimes no pots més que agrair a qui les ha provocat. Però no basta amb la voluntat de qui crea, qui rep ha d'estar obert a fer-ho, a d'estar en disposició que allò que observa o escolta li arribi i no sempre succeeix, ja sigui perquè el que veu no connecta amb les seves emocions (no sempre la creació és de qualitat) o perquè no té interés per descobrir el que d'altres han realitzat.

Només em resta dir: VISCA LA CULTURA!!

dissabte, 14 d’abril del 2007

Un enemigo del pueblo


Gairebé una experiència religiosa (com cantava l'Enrique Iglesias) això és el que sentit tot veient l'obra de teatre "Un enemigo del pueblo" al Teatre Tívoli. Poques obres tenen un texte que arribi tant als espectadors, en els darrers anys jo només he viscut aquesta sensació a "Celobert" i "La cabra". Són textos que et remouen les entranyes, el més profund de la teva ànima...

En Juan Mayorga (autor de les obres del crític grup teatral Animalario) ha fet una esplèndida adaptació a l'actualitat del text d'Ibsen, aquest element acompanyat de la moderna ambientació fan que l'obra tingui sentit en el moment que estem vivint, on l'analfabetisme polític de la gent es veu a cada moment, la facilitat amb la que se'ns manipula per tenir poca consciència política queda reflectida clarament en cada escena d'aquest espectacle teatral.

A més a més, hi ha una magnífica interpretació dels actors, sobretot dels dos protagonistes: Francesc Orella i Enric Benavent, així com Walter Vidarte.

Us recomano que aneu a veure-la perquè rebreu una lliçó magistral sobre la democràcia i les seves conseqüències que us obrirà els ulls a la realitat de la societat en la que vivim.

Teniu temps fins el 29 d'abril!!

dijous, 12 d’abril del 2007

Transparencia

Avui en una conversa ha sortit la paraula "transparència" per definir a una persona, crec que aquest concepte està en desús ja sigui en relació a les persones com en relació a les maneres de fer. Sembla que la gent ha de tenir sempre un vesant ocult a l'hora de relacionar-se amb els altres i el fet de mostrar les teves intencions es veu com una mala estratègia vital.

Per part meva no sé si mai podré utilitzar l'estratègia de ser opaca, d'enganyar o no mostrar-me clarament, fins ara no ho he fet i me n'he ensortit tot i que en certs moments he vist situacions que m'han fet pensar que alguns no entenen la política o el treball a l'administració com el servei públic que són, que aquells qui treballem per millorar la qualitat de vida dels ciutadans ens devem a ells i no a un partit polític determinat, i que l'Administració Pública no és el pati de casa dels partits polítics.

A més a més, darrerament tenim d'altres exemples com són les denúncies a Intervida i Anesvad per la seva manca de transparència, de nou torna a sortir aquesta paraula, tot això m'ha fet pensar en la vilesa de certes maneres de fer. Per sort no tothom és igual ni totes les ONGs actuen d'aquesta manera...

dimecres, 11 d’abril del 2007

Alpha Dog


Normalment les pel.lícules basades en casos reals serveixen per omplir les tardes dels dissabtes a Antena 3 però en el cas d'Alpha Dog no crec que passats uns anys es passi a la televisió en aquesta franja horària...

Nick Cassavettes, fill del director i guionista, a més a més d'actor, John Cassavettes i de la també actriu Gena Rowlands, s'aventura en el seu darrer film a reconstruir un segrest d'un adolescent succeït a Los Ángeles l'any 1999, fet que va tenir fins a 38 testimonis i cap d'ells va ser conscient de la gravetat de la situació i, per tant, no van impedir que es tirés endavant.

La pel.lícula està rodada a un ritme molt ràpid, mostrant en certs moments una pantalla dividida per mostrar dues imatges a l'hora. Aquests dos elements juntament amb l'ambientació (molts interiors de les mansions californianes) i la interpretació dels actors mostren una pàtina de modernitat que la diferencia d'altres històries actuals. En conjunt entreté i et fa mantenir el fil de la història des de comença fins al final, moments on es podria arribar a confondre la ficció i la realitat amb uns primers plans de Bruce Willis i Sharon Stone que, tot i el maquillatge que els envelleix, demostren com només alguns actors afortunats saben i poden mantenir un primer pla.

Els personatges principals, el grup de joves segrestadors més el germà del segrestat, estan interpretats per actors pràcticament desconeguts amb l'excepció de Justin Timberlake, conegut per la seva faceta de cantant, qui fa una interpretació creïble. El fet que gairebé tots els actors no siguin coneguts facilita que els espectadors entrin en la història i no es fixin en l'artifici.

Si aconseguiu ficar-vos en la pel.lícula, com va ser el meu cas, arribareu a indignar-vos per com poden passar uns fets tant greus i ningú no se n'adoni d'aquesta gravetat.

¿Hi ha gent que viu la vida sense adonar-se'n del que succeeix al seu voltant, tant sols preocupada per la propera festa a la que assistirà o la qualitat de la droga que s'ha de fumar? Treieu les vostres pròpies conclusions...

dimecres, 4 d’abril del 2007

Qui surt al carrer?...


Resulta que un partit que va perdre les darreres eleccions i, per tant, no va guanyar-se la legitimitat dels votants per poder decidir i orientar les polítiques públiques de l'Estat pretén guanyar-se aquesta legitimitat al carrer. Aleshores què significa la paraula "democràcia" o "eleccions"?
El Partit Popular no és que pretengui desgastar el Govern, fet que potser seria part de la seva feina, el que pretén és fer-lo desaparéixer, minimitzar tot allò que està fent... Al meu entendre una bona oposició passa per qüestionar tot allò que no s'està fent bé, fer propostes constructives per canviar determinades polítiques i recolzar aquelles iniciatives governamentals que poden tenir cert sentit. Però pel que veig el PP no deu saber el que vol dir fer oposició. Passa una mica com amb Convergència, són partits que creuen que estan cridats a governar i, si no és així, perden el seu sentit, creuen ser els únics legitimats per conduir els destins dels ciutadans...
Exemples per il.lustrar com entén la política el PP en podem trobar per centenars, com: a la Comunitat de Múrcia desafiar al poder judicial en el cas que aquest declari il.legal una requalificació d'una zona protegida, empadronament de familiars no residents en un muncipi de Castelló per obtenir més votants i més vots, mantenir la mentida de l'autoria d'ETA sobre l'atemptat de l'11M, utilitzar a les víctimes del terrorisme com a arma contra el Govern, ... i molts d'altres exemples que us vindran al cap de seguida.

Tant sols espero que a les eleccions generals del proper any la gent tingui memòria i prou criteri per entreveure quin model de democràcia ens ofereix el Partit Popular.

I, si encara us manquen raons per, primer de tot, anar a votar i decantar-vos per un govern d'esquerres podeu visionar els curts que es troben a la següent web, realitzats unes setmanes abans del març de 2004:
http://www.haymotivo.com/

dimarts, 3 d’abril del 2007

Chick Flick


Fa uns dies una noia americana em comentava que les pel.lícules entretingudes que busquen a les noies com a públic es denominen "Chick Flick" en anglés. Avui he estat al Corte Inglés i no m'he pogut estar de comprar un CD que conté cançons de les bandes sonores originals d'aquests tipus de films.
Però, aleshores, de quin tipus de pel.lícules estem parlant? Es tractaria d'aquelles històries senzilles, en les que hi ha una història d'amor més o menys romàntica, on les protagonistes són dones i la trama gira al voltant d'aspectes que interessen, suposadament, a les dones. El seu objectiu principal és l'entreteniment, en algun cas aquest va acompanyat d'alguna reflexió més profunda però bàsicament pretenen que passem una bona estona visionant-les.

Alguns exemples recents serien: Notting Hill, El diablo se viste de Prada, El diario de Bridget Jones, La boda de mi mejor amigo, Algo para recordar i la més vista, coneguda i reconeguda: Pretty woman. També podem trobar sèries de televisió representatives com: Mujeres desesperadas, o Sexo en Nueva York.

Un element fonamental per garantir que una pel.lícula "Chick flick" tingui molts espectadors és poder comptar amb actrius que per sí soles omplin les sales com és el cas de Julia Roberts, exemple paradigmàtic de protagonisme en aquests films. D'altres actrius serien Meg Ryan o Renée Zellweger. També els actors que acompanyen a aquestes actrius tenen molt a veure amb l'èxit d'aquestes històries, actors com Hugh Grant, Rupert Everett, Richard Gere...

Jo, tot i ser molt cinèfila, sóc una gran fan d'aquest tipus de films i considero a la Julia Roberts l'actriu que, en aquests moments, encarna el glamour del Hollywood dels anys 50 i 60, no té l'elegància d'Audrey Hepburn però sí té la màgia de les grans actrius de les comèdies clàssiques d'aquestes dècades.

Llarga vida a les "Chick flicks"!

diumenge, 1 d’abril del 2007

Cantautors


La música ens ha acompanyat des de sempre, donant ritme a la nostra vida. En el meu cas les cançons dels cantautors formen part de la banda sonora de la meva vida. Des que era adolescent i el meu pare em va fer escoltar a Lluís Llach o Joan Manel Serrat (tot i que el pare era castellà de "pura cepa"). Posteriorment, quan vaig entrar a la universitat, a treball social, vaig descobrir d'altres com Silvio Rodríguez, Pablo Milanés o Luis Eduardo Aute... i en els seus concerts vaig compartir molt bones estones amb amics.
Sempre m'havia queixat que a Madrid hi havia un circuit de música de cantautors en directe i a Barcelona feia una mica de falta, s'havia perdut aquella tradició dels anys 60 quan la meva mare anava a escoltar algun dels membres dels Setze Jutges d'amagat. Darrerament, però, he tingut la gran alegria que alguns dinamitzadors culturals i bars o clubs nocturns estan recuperan aquella tradició, llocs com: Luz de Gas, Sala Bikini, Sala Zacarías, Sala Vivaldi, L'Astrolabi, ...
He pogut gaudir d'alguns d'aquests concerts i alguns dels nous cantautors tornen a omplir mica en mica les sales... Rafa Pons, Dani Flaco, Lucas Masciano, Jordi Miralles, ... A banda, és clar, dels que omplen ja l'Auditori o el Palau de la Música com Ismael Serrano.
Potser alguns d'ells no tenen una gran qualitat musical com la de Lluís Llach, però les lletres tenen molt a dir-nos i hem de tenir la capacitat d'escoltar-les. Us convido a gaudir d'aquests concerts.

A la pàgina web www.lesnitsdelart.net podeu trobar informació dels propers concerts.