dilluns, 31 de gener del 2011

perquè sóc d'Iniciativa


Després de passar la ressaca de les eleccions autonòmiques i a l'espera que arribi la campanya de les municipals volia exposar perquè fa 4 anys que formo part d'Iniciativa per Catalunya...

Als amics més propers poques vegades ha calgut justificar la meva militància donat que molts d'ells han considerat que era una evolució natural de la meva trajectòria personal i la meva implicació social (des dels 15 anys vinculada al moviment associatiu ja fos fent tasques de voluntariat social, en el món de l'esplai, en el de la solidaritat i la cooperació internacional dins la universitat, o bé, en entitats juvenils). Encara que molts no creguin en la política de partit sé que respecten la meva decisió de participar directament en política.

Però, perquè Iniciativa per Catalunya? en primer lloc perquè és el partit que més defensa les polítiques socials i la millora de la qualitat de vida de la gent; per una altra banda, per alguns dels seus caps visibles, especialment en Ricard Gomà, a l'Ajuntament de Barcelona, i en Joan Herrera al Parlament de Catalunya (i anteriorment al Congrés dels Diputats).

En Ricard va ser professor meu a la UAB en assignatures relacionades amb les polítiques públiques, és un gran coneixedor de com es prioritzen les polítiques i com s'elabora l'agenda política i ha demostrat que no solament és un bon investigador, també pot ser un bon gestor de les polítiques socials. Ha plantejat un nou model de serveis socials bàsics que vol donar una millor resposta a les necessitats socials garantint equips professionals suficients i més aprop dels ciutadans. Ha sabut guanyar-se la complicitat del tercer sector social a l'hora de tirar endavant les seves propostes.
Amb en Joan hem coincidit des fa més de 15 anys en diferents espais de debat i plataformes associatives com el Consell de la Joventut de Barcelona o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya jo provinent del moviment associatiu i ell com a secretari general de les joventuts d'Iniciativa. La tasca que ha realitzat al Congrés de Diputats ha estat reconeguda per molts i ha estat un treballador incansable, sobretot en la legislatura que va començar el març de 2008 en la que es va trobar sol com a únic representat d'IC-V. Ha estat un polític honest i no ha deixat el seu escó a Madrid fins dos mesos abans de les eleccions autonòmiques, tot just per preparar la campanya en la que ha estat cap de llista.

No em vull deixar tampoc a l'Elsa Blasco, actual regidora del districte d'Horta-Guinardó, vfeïna i amiga, persona que té un carisma especial, propera i entregada, amb qui potser no estàs d'acord amb tot el que decideix però sap explicar el perquè ella ho veu d'aquella manera.
Per una altra banda, la Dolors Camats, portaveu del grup parlamentari, a qui conec des fa gairebé 20 anys, amb qui hem compartit debats interminables sobre el moviment associatiu juvenil i com augmentar la participació dels joves, va ser presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (com a membre de RAI) quan jo formava part del SIPAJ i MÓN-3. Ha demostrat saber estar i saber comunicar i ha generat complicitats amb membres d'altres grups parlamentaris quan les postures eren properes...

I podria parlar de l'Eduard i la Teresa, del Víctor, en Marc, en Jordi, l'Anna, l'Ana i en Gregori, en Josep Maria, en Josep, el Sergi, el David, en Pere, en Joan... companys de la meva agrupació amb els que aprenc cada dia, encara que no estiguem d'acord i ens discutim llargament però amb els que malgrat tenir trajectòries vitals diferents ens uneix una mateixa visió del que és la política i la voluntat de millorar les condicions de vida de la gent del nostre districte i la nostra ciutat.

dimarts, 18 de gener del 2011

FARTS!!


El ciutadà de peu està arribant a un punt de fartament (en castellà "hartazgo" és més clar) per les decisions que se suposa responen a l'interés públic que s'està arribant a nivells de violència verbal i, fins i tot, física que poden arribar a posar en perill la tant malograda democràcia.

Els darrers exemples els hem tingut a la Comunitat de Múrcia on tant el president Valcárcel, la seva filla com el marit de la seva neboda i conseller de Cultura han patit agressions que en el cas del Conseller de Cultura han comportat lesions.

No justificaré mai la violència en cap de les seves expressions, crec que els ciutadans han d'expressar el seu descontent de moltes altres maneres com denúncies, queixes per escrit, implicació en òrgans de participació creats per les administracions, vinculació a associacions i ONGs, ... malgrat no justificar la violència sí puc arribar a entendre aquest fartament.
Els qui arriben a un càrrec públic han de ser conscients que estan de prestat, que no són els amos d'aquell càrrec i que sempre hauran de respondre davant dels ciutadans de tot el que facin i decideixin, a més a més de tenir present sempre el bé públic com a finalitat. En alguns casos se'ls oblida i fan servir el nepotisme per afavorir els seus, a més d'utilitzar l'administració com si fos el pati de casa seva i sortir molt més rics després d'entrar en política, en molts casos ja no en surten mai o si ho fan és per seguir fent efectius els contactes en llocs privilegiats d'alguna gran empresa.
Això no és la política, si més no, tal i com alguns la entenem. La política vol dir treballar per millorar les condicions de vida de la gent, per millorar les infraestructures, per ampliar les polítiques socials, per garantir els drets i la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans, ... qualsevol altra objectiu que es desvïi d'aquests no té a veure amb la política sino amb el benefici personal.

diumenge, 2 de gener del 2011

2011

Iniciem una nova dècada, ja fa 10 anys que vam iniciar nou segle, què ràpid ha passat el temps!! ara ja hem avançat una dècada més i ja podem sentir-nos plenament en el segle XXI. Malauradament, el començament d'aquesta dècada no està sent tant bo com el de la dècada anterior. Portem més d'un any amb una crisi econòmica i també de valors que ens està impedint créixer personalment i socialment.
El "campi qui pugui" i "tonto el último" sembla que s'hagin implantat per tot arreu. L'esforç per aconseguir les coses ha deixat pas a l'oportunisme i el trepitjar als altres. Malgrat que no siguin bons temps no hem de deixar de ser persones i recuperar les petites coses que en certs moments ens han fet viure bons moments, hem de deixar de somniar en grans viatges, en regals de molt de valor material, en grans sous, ... i tornar a gaudir d'un passeig per la nostra ciutat, d'una tarda de cinema a casa amb els amics o a algun centre cívic on sigui gratuït, d'un cafè compartit amb bona companyia, d'un club de lectura d'una biblioteca... en fi, activitats i propostes que no facin protestar a la nostra butxaca. Per sort, ciutats com Barcelona ens ofereixen moltes possibilitats de poder gaudir a baix preu...

Hem de recuperar les trobades amb els amics, hem proposar-nos periòdicament quedar amb algú proper per compartir la nostra vida, per demanar consell i aconsellar, per riure i gaudir de la nostra companyia mútua, perquè tot això no té preu.