dimecres, 20 de juny del 2012

Mínims per una vida digna


L'Estatut d'Autonomia, en el seu article 24.3 estableix que "les persones o famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d'una vida digna...".

Recordem que aquest estatut va ser signat davant de les càmeres de televisió pel senyor Zapatero i el senyor Mas, casualment avui president de la Generalitat de Catalunya. Fa uns dies s'han presentat dues proposicions de llei, una per part del PSC millorant les condicions actuals de la Renda Mínima d'Inserció i l'altra per part d'IC-V/EUIA en que es proposa la creació d'una Renda Garantida de Ciutadania.
En relació a la proposició de llei del PSC, el PP i CIU ja s'han pronunciat en contra, en el cas del PP ja han presentat una esmena a la totalitat i CIU ha expressat que també en presentarà una en pocs dies. Imagino que la proposició de llei d'IC-V/EUIA correrà la mateixa sort donat que és més agosarada que la del PSC.

Avui s'ha constituït la Comissió Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular per regular la Renda Garantida de Ciutadania. Amb el pes d'entitats que estan treballant cada dia amb els qui es queden sense res, amb els aturats que deixen de rebre prestacions derivades de l'atur, amb persones que amb la reforma de la RMI s'han quedat sense ingressos. I, no tant sols, això, es deixa de promoure la formació i la orientació laboral, per tant, a més a més de no tenir ingressos es deixa als aturats abandonats a la seva sort.
La ILP de la Renda Garantida de Ciutadania pretén regular una renda que permeti tenir uns mínims a aquells que no tenen res i, a més a més, obliga a les administracions a proporcionar un acompanyament i suport a les persones per afavorir el seu empoderament i la seva inserció social. Qui es pot negar a això? No hi ha diners per poder garantir aquesta renda però sí per mantenir un aeroport a Lleida que no té vols, per subvencionar la Feria d'Abril i altres esdeveniments suposadament culturals que esdevenen un negoci, ...

Veurem com van les coses i si hi ha sort amb la tramitació d'aquesta iniciativa, si no és així com a mínim els responsables del Departament de Benestar Social i Família i la Generalitat s'hauran de replantejar què han fet amb la RMI i perquè han deixat tantes i tantes famílies sense ingressos i, el pitjor de tot, sense una alternativa per aconseguir-los.

diumenge, 10 de juny del 2012

Cinema i educació

Darrerament coincideixen a la cartellera dos grans pel.lícules que aborden el tema de l'educació escolar posant sobra la taula la incomprensió i la manca d'atenció que reben els nens i adolescents per part de les famílies i professors.
"El profesor Lazhar" és un film canadenc que s'inicia amb un fet dolorós, la pèrdua d'una professora, i com això afecta als alumnes que convivien amb ella dia rera dia. L'arribada d'un nou professor  evidencia la poca contenció emocional que reben aquests nens, els sentiments, les pors, els traumes amagats, no es deixen sortir. En algun moment de la història es planteja el perquè està prohibit el contacte físic amb els nens. Seria necessari poder comunicar-se també a nivell físic amb els nens, o bé, és millor mantenir sempre una distància de seguretat.
El paral.lelisme que es dóna entre les pèrdues i superacions dels infants amb les del Professor Lazhar crec que és un argument molt ben utilitzat, ell pot entendre millor que ningú el que els nens estan vivint. No us la perdeu!!

Per una altra banda, fa un parell de setmanes es va estrenar un dels films guanyadors del darrer Festival de Cinema de Màlaga: "Els nens salvatges". Òpera prima de la directora Patricia Ferreira, ens apropa a les vivències d'uns adolescents en un institut a les afores de Barcelona. La incomunicació entre els joves i els adults, la incomprensió que això suposa i el determinisme que plantegen alguns dels professors envers a que els alumnes "dolents" no se n'ensortiran i, per tant, no cal apostar per ells i proposar-los reptes que no asoliran mai.
Ferreira planteja la pel.lícula des del punt de vista dels joves i, de fet, els moments més interessants i més àgils del film són els diàlegs entre Àlex, Gabi i Laura. Els pares són presentats amb quatre frases i alguns gestos. El casting és excel.lent, destacant el paper dels tres adolescents (Marina Coma torna a repetir un gran paper després de rebre el Goya a millor actiu revelació l'any passat pel seu paper a Pa Negre), i la interpretació d'Aina Clotet com a orientadora, Clara Segura, Ana Fernández i José Luis García Pérez com a respectius pares de cadascun dels joves.
La contundència del final del film fa plantejar moltes coses... dediquem temps a la gent que ens envolta? sabem realment el que els hi passa pel cap, el que necessiten? podem fer alguna cosa més per ells? especialment els nostres adolescents... sinó els hi dediquem algunes estones continuaran sent aquells grans desconeguts que ens resulten sempre imprevisibles perquè no ens preocupem de conèixer el que necessiten, els seus desitjos, els seus projectes, ...