dilluns, 20 de desembre del 2010

eleccions

No havia tingut ocasió encara de parlar de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades fa unes setmanes. Com a persona implicada políticament sempre és una celebració viure unes eleccions donat que és la màxima expressió de la participació, malgrat en alguns casos esdevé la única.

La campanya prèvia a les eleccions ha estat marcada per la contraposició entre partits: CIU-PSC, ERC-PP, ... en el cas de CIU i PSC aquesta no podia tenir un caràcter ideològic donat que, malauradament, uns i altres acaben fent polítiques molt semblants; en el cas de ERC i PP, l'enfrontament ha estat més motivat per Esquerra que no pas pel PP, fer girar una 2a fase de campanya al voltant del prec als votants perquè el PP no fos la tercera força al Parlament els hi ha sortit "rana".

Tot i ser esperat el triomf d'Artur Mas (per cert, Convergència ha fet una campanya excel.lent, plantejar-la a partir d'un somriure ha estat una estratègia de marketing molt encertada), tenia l'esperança que les esquerres podrien tornar a sumar prou escons per tornar a formar govern, tot i que veient l'actitud del PSC i ERC avergonyint-se de l'obra de govern en els darrers anys no afavoria massa que fossin votats de nou.
Em sembla molt deslleial al tripartit no defensar per exemple la Llei d'Habitatge, la nova Llei de Serveis Socials, la defensa dels drets com a premissa per executar les polítiques (enfront al paternalisme i l'almoïna de governs anteriors), la priorització de les polítiques socials en l'agenda política...

Crec que el tripartit no ha sabut "vendre" allò que ha fet bé, i ha visualitzat molt més les seves mancances que no pas els seus encerts.

Ara tant sols resta esperar a veure com torna CIU al poder, si haurà aprés alguna cosa després d'estar 7 anys a l'oposició, o bé, si tornarà amb la mateixa visió utilitarista de l'administració.

Espero també que IC-V faci una bona oposició, que tingui llibertat per qüestionar les polítiques del Govern i faci propostes per millorar-les, que maduri ideològicament i que es prepari per poder tornar a governar en un futur no actuant com un becari sino com un titular.

dilluns, 6 de desembre del 2010

emotivitat a flor de pell

Quan arriba el mes de desembre, és simptomàtic, sembla com si els sentiments afloressin des de no se sap on, del més profund de nosaltres.

Comencem el mes de desembre amb un llarg pont que ens permet compartir uns dies amb la família i els amics, viatjant o gaudint de casa nostra. I uns dies després venen les festes de Nadal, dies especialment abocats als bons desitjos i a les emocions compartides. Malgrat les pressions laborals i els conflictes personals amb amics i familiars aquests dies fem el possible per aclarir els malentesos i procurem millorar la convivència.

Penso que el millor regal que podem oferir o rebre aquests dies és el de superar un conflicte amb una altra persona, anar més enllà de donar o rebre quelcom material, donat que originàriament els dies de Nadal eren moments per retrobar-se i compartir per sobre de regalar coses...
Tant de bo poguem arribar a l'1 de gener de 2011 sense patir cap conflicte, bé perquè l'hem solucionat, o bé, perquè hem decidit ignorar-lo i que no ens faci mal.

No val la pena tenir un nus a l'estòmac cada cop que veiem algú amb qui no estem en bona relació, o superem el conflicte o no deixem que ens afecti i mantenim una mínima relació amb aquella persona. Molts cops és difícil arribar a aquesta situació ideal perquè ens surten respostes viscerals davant un conflicte i sembla que ens agradi entrar en un bucle però no hem de permetre que s'allargui en el temps perquè va en el nostre perjudici...

Sentir-nos bé no ve donat tant per ser feliços (a estones) sino per ser capaços de viure els conflictes de la millor manera possible i, sobretot, provar de superar-los.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Habitatge

Quan llegeixes a la premsa constantment els problemes d'accés a l'habitatge de gran part de la població i veus al teu entorn que a la gent li costa molt arribar a final de mes perquè paguen preus de lloguer molt elevats o quotes d'hipoteca que cada cop, amb la pujada dels interessos, se'ls hi dupliquen o tripliquen no pots sentir més que indignació en saber que ADIGSA, l'empresa pública depenent de la Generalitat, té molts pisos de protecció oficial desocupats per la lentitud burocràtica.

Com pot ser que l'Administració tingui pisos buits quan hi ha gent que es veu abocada a viure al carrer o a okupar pisos per no poder pagar un lloguer? com pot ser que no hi hagi més agilitat a l'hora d'atorgar aquests pisos buits?

Quan vaig treballar a Sant Cosme vaig conéixer de primera mà aquesta situació irònica... per una banda, hi havia gairebé un centenar de pisos que estaven sense ocupar perquè la persona a qui feia uns anys se li havia atorgat el pis havia mort o havia marxat i deixat el pis... com que l'adjudicació per segona vegada a d'altres famílies trigava molt, hi havia veïns del barri que havien okupat els pisos donant una puntada de peu a la porta, els hi deien els pisos de "la patá". Jo vaig entendre i continuo entenent que es faci això davant la ineficàcia de l'administració.

De veritat es pot creure algú que amb la llista d'espera que hi ha de gent demandant d'habitatge no es puguin tornar a adjudicar immediatament en el moment que es quedin buits per la raó que sigui? és absolutament intolerable que es doni aquesta situació. No sé de qui és la responsabilitat si dels funcionaris que tramiten els expedients o dels responsables públics que signen les adjudicacions però tot això hauria de canviar...

I ja no parlem de la qualitat dels materials i dels acabats en la construcció dels pisos de protecció oficial, quants casos coneixem de pisos acabats d'adjudicar i que ja tenen fuites d'aigua, es cau guix del sostre o li manca una capa de pintura, o bé, escales en les que l'ascensor no funciona, els interfons no obren o la porta d'entrada del carrer no tanca bé.

Per acabar, també es podria parlar de la ubicació d'aquests pisos, conec diversos casos de gent jove a qui es va atorgar un pis de lloguer per joves i que no van renovar els contractes passats uns anys perquè el lloc on vivien els hi feia por a la nit.

Penso que l'habitatge és un dret prou seriós perquè els responsables polítics i càrrecs públics juguin amb ell.

Més eficàcia en la gestió de l'habitatge públic i més inspeccions a les constructores per fer les coses en condicions i garanties de qualitat!!

dimarts, 9 de novembre del 2010

Visita del Papa


Després de 28 anys hem tornat a rebre la visita d'un Papa a la ciutat de Barcelona. Per aquells qui som creients té una significació més profunda que per aquells qui no ho són o, si més no, l'hauria de tenir, però quan el Pontífex comença a fer declaracions abans d'aterrar a Espanya qüestionant el laïcisme i carregant contra qüestions que ja haurien d'estar superades (com l'avortament, el divorci o els matrimonis homosexuals), la significació religiosa que podria tenir la seva visita s'esvaeix.

Malgrat tot, la celebració eucarística que es va viure a la, ara ja, Basíl.lica de la Sagrada Família va ser una festa compartida entre catòlics i no catòlics, entre religiosos i laics, i un homenatge a la figura d'un home que el pas del temps ha demostrat la seva genialitat i el seu coneixement de la simbologia cristiana i el seu amor per la natura. Parlo, naturalment, d'Antoni Gaudí, qui va saber crear una obra per ser contemplada i sostinguda per les generacions futures i que va deixar les pautes perquè altres artesans poguessin continuar-la.

La sensació que es viu cada vegada que un entra a la Sagrada Família, el diumenge 7 de novembre va esdevenir catàrtica en veure com han avançat les obres i com la llum natural que entra a través dels vitralls provoca un sentiment d'estar al centre del món, de ser el centre del món. Compartir amb gent vinguda d'altres parts de Catalunya i de la resta de l'Estat, que es va aplegar al voltant d'aquest monument, una estona de reflexió i emoció ja era prou motiu per sortir al carrer i viure l'ambient festiu que es vivia.

Al costat de l'alegria per viure un moment màgic com aquest també hi ha elements amargs, millor dit, amargants, com: la despesa que ha suposat pels ciutadans de Barcelona, el paper de la dona a l'església, la visió rígida i conservadora de l'evangeli que es fa des de l'església més institucional, ...

Esperem que els creients que poden aportar una vivència més contemporitzadora amb els temps que corren provoquin canvis en la manera de fer dels qui dirigeixen l'església.

divendres, 29 d’octubre del 2010

còmic: gènere menor?

En determinats moments s'ha considerat el còmic com un gènere literari menor, molt proper a la literatura infantil, ja fa uns anys que viu un moment dolç, amb un alt nombre de lectors i amb guionistes i dibuixants imaginatius i innovadors...

Per mi el còmic va servir per convidar-me a la lectura, per obrir-me a la paraula escrita, més enllà
de la imatge. Jo vaig créixer amb els clàssics de la factoria Bruguera: Vázquez, Ibáñez i Escobar o, el que és el mateix, Las Hermanas Gilda i Anacleto Agente Secreto, Mortadelo y Filemon i 13 Rue del Percebe, i Zipi y Zape.

Més tard va
ig descobrir altres personatges com Mafalda, Garfield, Snoopy i Carlitos, Calvin y Hobbes, i ja de gran m'he apropat al Herminio Bolaextra de Mauro Entrialgo, a El odio de Peter Bagge o Sturmtruppen de Bonvi...

Tots aquests exemples corresponen a còmics de tira, un tipus d'històries curtes que ocupen una vinyeta
o una tira o, fins i tot una pàgina, són gags curts, ràpids que busquen el riure. Per una altra banda, dins del món del còmic hi ha un altre tipus d'històries que necessiten tot un llibre per ser explicades, es tracta de novel.les gràfiques. Són verdaderes obres d'art en alguns casos i, normalment estan explicades per un guionista i dibuixades per un dibuixant que acostumen a ser persones diferents (en el cas del còmic de tira sovint són la mateixa persona).
Actualment la novel.la gràfica sí es considera literatura, algunes de les obres s'han adaptat al cinema perquè els dibuixos constitueixen verdades story boards i són fàcilment traslladables a imatges, convertint el guió gràfic en guió tècnic.
Algunes tenen a veure amb el gènere negre, d'altres estan relacionades amb els superherois, d'altres... però són coincidents en una cosa, les novel.les gràfiques tenen un punt crític amb la societat.
Exemples com Camino a la perdición, Una historia violenta, Persépolis, ... constitueixen verdaderes obres literàries que et fan entrar en la història i llegir-les d'una tirada sense poder treure els ulls de les seves imatges...

Llarga vida al còmic!!

diumenge, 17 d’octubre del 2010

còmic

Per aquells que hem crescut amb els tebeos i hem aprés a llegir amb ells, veure com el cinema ret petits homenatges als personatges sorgits d'aquest gènere literari és un motiu d'alegria. Aquesta setmana he tingut ocasió de gaudir de dos films que tenen relació amb el món dels còmics.

"El gran Vázquez", dirigida per Oscar Aibar, ens apropa a la vida d'un personatge que es fa entranyable tot i que a qualsevol de nosaltres li hagués estat molt complicat conviure amb ell. Un trampós, que inventa l'adjectiu morós en referir-se a ell mateix, un etern Peter Pan... creador de grans personatges del còmic com Las hermanas Gilda, Anacleto Agente secreto o El tío Vázquez.

Un Santiago Segura en un dels seus papers més continguts dóna vida a aquest gran dibuixant de la factoria Bruguera, acompanyat per Enrique Villén fent de director de la revista TBO, el gran Alex Angulo com a administrador de Bruguera, i Manolo Solo com el gran Ibáñez.

Recordar Vázquez, Ibáñez i Escobar al llarg de 100 minuts és un plaer que per aquells que vam néixer als 70 i que vam aprendre a llegir amb els seus personatges no hem de deixar de viure'l...

Per una altra banda, coincidint amb el Festival Internacional de cinema Fantàstic de Sitges, he pogut veure el film "Defendor", opera prima de Peter Stebbings, de producció canadenca, ens apropa a la vida d'un delirant superheroi. Protagonitzada per Woody Harrelson, en una interpretació que recorda al seu Buddy de la sèrie Cheers, Defendor és una bona comèdia amb alguns moments dramàtics.
Arthur Poppington, un noi aparentment normal, malgrat que té alguna limitació intel.lectual, es pinta un antifaç negre als ulls, es vesteix de negre amb una D feta amb cinta aïllant al pit, es posa un casc, i es transforma en "Defendor", un heroi una mica surrealista que malgrat no tenir grans poders lluita a favor de la justicia.

Tot i ser una mica maniquea, com la majoria d'històries de superherois, aconsegueix aportar una visió crítica al voltant de la diferència i com algú que té algunes capacitats limitades pot arribar a fer grans coses.
La llàstima és que és probable que aquesta pel.lícula no s'estreni en els cinemes, em sento afortunada per haver pogut veure-la al Festival de Sitges.

divendres, 8 d’octubre del 2010

víctimes de la política?


Cada vegada que llegeixo algun article sobre la trama de corrupció per les llicències per apartaments turístics a Ciutat Vella em faig creus de fins on pot arribar la gent per diners: amenaces de mort, robatoris, persecució laboral, ... tot això a una ciutat que es considera europea i civilitzada.

Quan Itziar González va ser nomenada Regidora de Ciutat Vella en part em vaig alegrar per ser una persona que provenia del moviment veïnal i entrava a formar part del Govern de la ciutat sense estar afiliada al PSC ni cap altre partit, però vaig pensar que no aguantaria tota la legislatura perquè no creia que tingués estòmac per aguantar les pressions al Districte més cèntric de Barcelona i on tot succeeix...
Només arribar González es va trobar amb la trama de corrupció per les llicències turístiques, va canviar alguns càrrecs tècnics i, sobretot, va nomenar una nova gerent del Districte perquè només arribar va veure l'ambient una mica viciat i fent prevaldre interessos personals per sobre de l'interés públic a l'hora de prendre decisions. Per una altra banda, es va mostrar contrària a l'aprovació del canvi d'us del solar al costat del Palau de la Música per afavorir la construcció d'un hotel. Per tot això va rebre amenaces de mort, va ser objecte d'un robatori a casa seva al maig de 2009 (es van endur els ordinadors); la gerent va ser amenaçada també i va demanar el trasllat a un altre districte.
Finalment l'abril de 2010 va presentar la seva dimissió irrenunciable com a regidora per poder viure tranquil.la, darrerament tota la situació viscuda estava afectant la seva salut.
A tot això no va rebre en cap moment el suport de l'alcalde ni del PSC.

Jo em pregunto, això és la democràcia? val la pena participar directament en un partit o en la política? Itziar González va ser víctima de la seva honestedat, això implica que altres càrrecs públics no són honestos?

Esperem que el PSC netegi els càrrecs corruptes així com els funcionaris que tenen responsabilitats públiques tant a Ciutat Vella com a tota la ciutat de Barcelona. És vergonyós que els membres d'una agrupació d'un partit amenaci a una regidora o qualsevol càrrec (se sospita que les amenaces que va rebre l'exgerent de Ciutat Vella provenien de membres de l'agrupació del PSC d'aquest districte), donat que si aquells que, en principi, dediquen un temps del seu lleure voluntàriament a donar sentit, des de la base, a un partit polític ho fan per interés particular i amagant conductes delictives, què no faran si algun dia arriben a tenir un càrrec públic.
Només de pensar-ho m'entra la por al cos.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

tornant a la infantesa

Els que vam viure la nostra infantesa a cavall entre finals dels 70 i els 80 tenim alguns records generacionals comuns:
1.- Verano azul
2.- la família Telerín
3.- Espinete
4.- los Payasos de la tele i el "cómo están ustedes"
5.- blandiblub
6.- Ayrgam Boys i clicks de famobil
7.- cubo Rubik
8.- Star Wars
9.- Exin Castillos
10.- anuncio de "Tulipán"

i moltes altres coses. Fer-les presents de tant en tant va bé no per pensar que temps passats van ser millors però sí per valorar que en la senzillesa en moltes ocasions està l'entreteniment, el viure moments agradables, el gaudir amb la família i els amics d'una sobretaula a casa jugant a jocs de taula...

Eduardo Aldán (actor que va començar a ser conegut a la darrera etapa de l'Un,Dos,Tres fent de venedor d'enciclopèdies, i que ha participat a Caiga quien Caiga) fa 5 anys que interpreta un monòleg sobre aquests records d'infantesa dels nens dels 80, es titula "Espinete no existe", i, malgrat que en certs moments perds alguna paraula perquè s'expressa amb molta rapidesa, el text és brillant, el desenvolupament de l'espectacle (amb la complicitat i gràcia del regidor) es fa molt amè, en definitiva gaudeixes d'una molt bona estona per la manera de fer d'Aldán i perquè connectes amb els teus records.

Nostàlgia dels 80?

dilluns, 27 de setembre del 2010

un cant a la tolerància

Aquest any es commemoren 50 anys de la publicació del llibre de Nell Harper Lee "Matar a un ruiseñor" (1960). El vaig llegir quan era adolescent i em va remoure molt, la defensa de les pròpies conviccions per part de l'advocat Attikus Finch en un moment en que el racisme al Sud d'Estats Units es trobava en el seu moment més alt, aquest racisme provocava l'acusació d'un innocent (negre) de la violació d'una jove dona blanca.

El tema principal del llibre es pot dir que és la injustícia i la falsa acusació, acompanyades d'un racisme exacervat, però el fet que la narradora principal de la història sigui la filla de Finch, Scout, de 6 anys, també aporta un altre element que és la pèrdua de la innocència, la presa de consciència de la hipocresia i la doble moral de la societat americana de l'Alabama dels anys 30.

Del llibre es va fer una adaptació cinematogràfica dos anys després de la publicació de la novel.la, dirigida per Robert Mulligan i protagonitzada per Gregory Peck (guanyador de l'Oscar aquell any per la seva magnífica interpretació de l'honest i lluitador advocat Finch), van plasmar en llenguatge audiovisual les paraules de Harper Lee permetent que la història, basada en un fet real, fos coneguda per molta més gent.

Un llibre i un film imprescindibles que, en el meu cas se m'està despertant la necessitat d'una relectura.

Deixo aquí unes paraules que adreça Attikus Finch al seu fill Jem per explicar-li el que és realment la valentia...:
"Quería que descubrieses lo que es el verdadero valor, hijo, en vez de creer que lo encarna un hombre con una pistola. Uno es valiente cuando, sabiendo que la batalla está perdida de antemano, lo intenta a pesar de todo y lucha hasta el final, pase lo que pase. Uno vence raras veces, pero alguna vez vence."

dissabte, 25 de setembre del 2010

canto a la libertad


M'he esperat uns dies per poder dedicar unes línies a Jose Antonio Labordeta.

Vaig aprofundir en la seva música gràcies a una companya de la carrera de Sociologia que era de Saragossa, tot i que ja coneixia alguna de les seves cançons, va ser aquesta persona la que em va fer escoltar el sentit de les seves lletres.
Labordeta va saber mantenir les seves conviccions fins al final i va saber també fer-les arribar a tots. La política no el va canviar, va assumir plenament el que significava ser un representant dels ciutadans, escollit per ells per parlar en el seu nom. Al llarg de 8 anys va fer present, com mai ningú abans ho havia fet, la veu dels aragonesos al Congrés dels Diputats. Va defensar els drets dels seus conciutadans pel que fa a l'aigua de l'Ebre, els problemes amb les comunicacions per carretera i tren que pateixen a Terol, així com d'altres temes...

I va demostrar que es pot estar en política sense vendre's i sense fer d'aquesta una professió. Molts de nosaltres ens emportem una motxilla plena de la seva sabiesa, de les seves cançons, del seu exemple.
Vaig seguir-lo en molts concerts i també en les seves intervencions al Congrés dels Diputats.

El seu record m'acompanyarà... amb les seves mateixes paraules:
Recuérdame
como un árbol batido
como un pájaro herido
como un hombre sin más; recuérdame
como un verano ido
como un lobo cansino
como un hombre sin más.
(cançó "Ya ves", J.A. Labordeta)

dimarts, 14 de setembre del 2010

Felicitat

Sempre havia dit que no crec en la FELICITAT en majúscules, que la vida es viu en un sol pla i que hi ha moments de dolor i moments plens d'alegria. Després d'haver viscut els darrers dies en un núvol potser hauré de començar a pensar que això no és així, que la felicitat existeix, dosificada en moments intensos que et fan suportar millor la rutina, però existeix.

I aquí estic, no volent deixar escapar un dels moments més feliços de la meva vida, fent un repàs dels bons moments compartits i de la gent amb qui els he viscut, i buscant un lloc on posar la suma d'aquests moments per tal que vagi engrossint-se mica en mica i vagi acompanyant-me ara i sempre

Abrir comillasLa felicidad siempre viaja de incógnito, sólo después que ha pasado sabemos de ella.Cerrar comillas

dijous, 9 de setembre del 2010

40 anys!!


Déu meu!! aquí em teniu, a unes hores de canviar de dècada... i ja en són 4. No sé si serà coherent a partir d'ara seguir mantenint l'esperit dels 30 però no hi puc fer res, em sento com Peter Pan. No sé si serà perquè el nostre ritme vital difereix molt de generacions anteriors, que arribaven als 40 amb pràcticament tot fet, una família tradicional, una feina estable i gairebé de per vida, el pis pagat, ... i nosaltres, què?
Sense estabilitat a la feina, vivint de lloguer sols o en parella, o compartint pis com si fossim estudiants, i sense un plantejament clar de si volem tenir fills o no.

Bé, arriben els 40 i això ja no hi ha qui ho aturi... serà qüestió de començar a centrar-se i acabar de construir el nostre futur, encara que sense oblidar el present i gaudint de cada moment perquè quan el present marxa ja no torna...

divendres, 3 de setembre del 2010

Sant tornem-hi!!


Ja estem de nou aquí després d'un mes de desconnexió de la feina i de les obligacions del dia a dia... per sort ho podem fer un cop a l'any, però penso que fer petites aturades al llarg de l'any és molt sa encara que sigui tant sols marxar un cap de setmana fora o fer excursions d'un dia a pobles o ciutats amb encant. Jo el darrer any ho he fet un parell o tres de cops i t'aclareix les idees, visitar Rupit, Colliure, Girona, Tarragona... és altament recomanable.

Però ara és temps de reprendre els compromisos, de tornar en el meu cas a assumir el paper de servidor públic que porto desenvolupant des fa molts anys dins i fora l'administració, sobretot dins d'aquesta, i intentar millorar les condicions de vida de la gent que m'envolta tant a la feina com a la meva vida privada.

I també és temps de tornar a gaudir de Barcelona i la seva oferta cultural... fa un mes que no vaig al cinema, Deu meu!! estic que ja no puc més!! la cartellera m'està fent "la ola"... i, com sempre quan torno de l'estiu, em faig la proposta d'anar un cop a la setmana al cinema, espero que aquest curs sigui possible i no faci passar per endavant altres compromisos.
Però no solament de cinema viu l'home, també de música, teatre, exposicions, ... de moment ahir ja vaig anar a veure un espectacle que unia teatre amb dansa. Es tracta de "Hermanos de baile", proposta que uneix comicitat amb hip-hop, claqué i flamenc.

En fi, que tenim molt per fer i molt per descobrir en els propers 11 mesos...

dissabte, 31 de juliol del 2010

VACANCES!!


Quan arribem a finals de juliol, les piles ja estan en hores baixes i necessitem recarregar-les. En el meu cas, aquest ha estat un any intens. Vaig canviar de lloc de treball i, tot i que continuo treballant a la Direcció General d'Acció Cívica, ara estic a un equipament a Terrassa.

Haver de coordinar la feina d'altres persones i dinamitzar un equipament era tot un repte venint d'una tasca d'atenció directa a la gent com era l'Oficina d'Acció Ciutana d'Hostafrancs, però tot és qüestió de resituar-te i fer-te amb el nou lloc de treball. Si, a més a més, tens la fortuna, com és el meu cas, de trobar-te a uns companys que et faciliten molt la feina, que et posen ràpidament al dia de com està l'equipament i, per una altra banda, els companys que es troben als serveis centrals donen ple suport a les teves iniciatives, totes les pors s'esvaeixen mica en mica.

Tot i que el barri on es troba el Casal Cívic és molt complicat de dinamitzar, sembla que he aconseguit fer un gir i millorar el seu funcionament, ara el repte serà aconseguir que vinguin joves a fer activitats al Casal (ja tenim un projecte pensat per ells) i que els veïns s'impliquin i participin més de la vida del Casal.

A partir del setembre resta molt per fer, ara toca recarregar les piles i descansar.

A reveure i bones vacances a tots!!

diumenge, 25 de juliol del 2010

nostàlgia del cinema

Per segona vegada he pogut gaudir d'una experiència molt recomanable pels nostàlgics del cinema, es tracta d'una proposta conjunta entre Las Golondrinas i el Cinematógrafo Napoleón per poder gaudir de films de cinema mut i curts d'animació dels inicis del cinema, la proposta es diu Cinemar.

Es tracta d'un passeig en golondrina pel port de Barcelona, amb la brisa marina acaronant-te, i gaudint d'alguns clàssics dels origens del cinema. Films com The kid, de Charles Chaplin, curts de Popeye o Betty Boop, o peces considerades com les primeres imatges cinematogràfiques (Los obreros saliendo de la fàbrica, dels germans Lumière).

Si voleu passar una bona estona, en bona companyia, us recomano aquesta proposta especialment.

dilluns, 19 de juliol del 2010

amor pel teatre

Fa dies que tenia pendent escriure sobre una obra de teatre que he vist darrerament, no havia tingut temps i fa dos dies una de les intèrprets de l'obra em va picar dient que d'altres membres del grup de teatre creien que no m'atrevia.

Com que ja he vist dues altres representacions del Grup Horitzó ja puc confesar-me fan d'aquesta gent... algu que dedica hores del seu temps lliure cada setmana a triar l'obra, assignar els personatges, treballar el texte, assajar-lo i, finalment mostrar els fruits de tot això a qui vulgui veure-ho mereix la meva admiració, és més, aquells que són capaços d'empassar-se la vergonya i pujar-se dalt d'un escenari a defensar un personatge que no té res a veure amb ells aconseguint entretenir d'altres, es mereixen un monument.

Dit això, passaré a comentar la darrera obra que han representat els amics del Grup Horitzó. Imagino que era tot un repte escollir una obra que està basada en un film que el propi director va adaptar a obra de teatre. Estem parlant de Família, de Fernando León de Aranoa. La història gira al voltant de l'aniversari de Santiago, dia en que aquest no es vol sentir sol i convida a la família a celebrar-ho amb ell però el dia no es quedarà només en cantar l'Aniversari Feliç i bufar les espelmes, descobrirem què amaguen cadascun dels personatges/membres de la família, les relacions entre ells i, sobretot, perquè assisteixen a la celebració de l'aniversari de Santiago.

Com en d'altres ocasions Oscar Blesas i Abraham Garcia donen vida als personatges principals de l'obra, en aquest cas l'Oscar fa de Santiago, el protagonista de la història, i l'Abraham fa de Ventura, germà de Santiago. Malgrat tot, aquesta és una obra coral on els personatges tenen un temps força equilibrat dins l'obra.
Tot i que faltava una mica més de treball sobre el texte, crec que van defensar-lo força bé i van saber superar les dificultats tècniques (i van ser moltes, entre elles que se n'anés la llum a la sala) amb professionalitat.

Com a espectadora habitual d'aquest grup tant sols demanaria una cosa per quan representin les obres a l'estiu... si us plau, que l'entitat us posi aire condicionat o ventiladors!!

Esperarem amb delit la propera obra...

dimarts, 6 de juliol del 2010

gran nit

Viure a Barcelona dóna moltes alegries a aquells qui ens agrada la cultura i estimem aquesta ciutat.
El dissabte a la nit la muntanya de Montjuïc obria les seves portes perquè els noctàmbuls ens passegessim i gaudissim de concerts i altres espectacles, així com de museus i exposicions. Caixafòrum, Poble Espanyol, la Fira de Barcelona, el MNAC, el Mirador del Migdia, ... s'omplien de propostes. Jo vaig anar a veure un espectacle d'acrobàcies al Teatre Grec, després vaig poder prendre una copa envoltada de pau als jardins del Grec, i cap a la 1h. vaig moure'm cap al MNAC a escoltar un concert de música africana a la Sala Oval. Hi havia força ambient dins i fora del MNAC, molts turistes encuriosits es van apropar sorpresos que de forma gratuïta poguessin disfrutar d'una nit festiva envoltats de cultura.

Ha estat una bona manera d'entrar de ple en l'estiu, esperem que la bona temperatura que aquella nit vam viure es repeteixi al llarg dels propers mesos i poguem sortir a fer una cerveseta a una terrassa sense morir-nos de calor.

dijous, 1 de juliol del 2010

què cal tenir per dedicar-se a la política?

La dimissió d'Itziar González, ex-regidora de Ciutat Vella, m'ha acabat de confirmar que per dedicar-se a la política cal tenir una "pasta" diferent, tenir més estòmac per deixar passar certes coses, saber parlar sense dir res i tenir una idea molt determinada del que és el bé públic, millor dit no tenir gaire idea del que és...

El cas Palau ha fet sortir el pitjor d'alguns representants polítics: pressionant per facilitar les coses a Millet i Montull, fent cas omís del que els veïns ja sabien fa temps, deixant-se manipular per dos lladres vestits d'honorables barcelonins...

El sòl públic, és això, públic,
i quan té aquesta qualificació és per alguna raó, les requalificacions de sòl destin
at a equipaments per sòl urbanitzable han d'estar clarament justificades destinant una part a habitatge protegit però, en aquest cas, la requalificació (arribant a modificar el Pla General Metropolità en un Ple de l'Ajuntament) per construir un hotel de luxe (quan ja estava en mans privades el projecte) no té justificació possible.

Com s'ha arribat a l'extrem que els nostres polítics siguin titelles del patrimoni privat? Sembla que el nostre alcalde i els seus regidors no han aprés res després de governar la capital catalana en els darrers quatre anys, després de fer el ridícul amb la consulta de la Diagonal, gastant-se 3 milions d'euros per comprovar l'allunyament de la ciutadania, ara es veuen embolicats alguns d'ells (tant del principal partit en el govern de la ciutat com de l'oposició) en l'afer Palau, què més ens resta per veure...? Això serà com una gimkana a partir d'ara, anirem esperant els nous aconteixements...

dissabte, 19 de juny del 2010

clientelisme associatiu

En els anys anteriors al tripartit la gent que ens dediquem des fa molts anys a feines relacionades amb l'àmbit social qüestionàvem la utilització de les subvencions públiques per recolzar aquelles entitats properes a Convergència i Unió, sobretot les Associacions de Veïns i entitats relacionades amb la cultura popular tenien uns privilegis que anaven més enllà de les finalitats incloses en els seus estatuts. Em refereixo a aspectes com: donar al president o membres de la junta directiva de l'entitat un lloc de treball a la Generalitat, atorgar subvencions molt quantioses, cedir-los espais perquè fossin utilitzats com a seus pagant la llum, el telèfon, l'aigua, ...
Quin era l'objectiu de CIU a l'hora d'actuar d'aquesta manera? Es poden fer moltes suposicions, però la que sembla més evident és la de tenir-los al seu costat, compensar favors, apaivagar les crítiques dels veïns o socis cap a la gestió del partit en el govern.

Malauradament, la roda gira i torna a estar al mateix lloc, els partits que conformen el tripartit estan actuant de la mateixa manera, tant des de la Generalitat com des dels ajuntament. Potser no utilitzen la fòrmula de la subvenció però sí la del contracte per la gestió de serveis públics, atorgant aquesta a entitats "amigues" i, en la majoria de casos, sense inspeccionar les condicions laborals dels seus treballadors ni la qualitat del servei que estan oferint en nom de l'Administració Pública.
No es pot mirar cap a un altre lloc quan qui gestiona un servei públic no garanteix uns mínims, s'ha de tenir molta cura en la manera en que s'ofereix el servei ja sigui aquest social, cultural, educatiu, d'orientació i suport en la recerca de feina, ... En moments com l'actual en el que s'estan retallant drets socials i es destinen menys diners a prestacions i recursos socials, els responsables públics no es poden permetre el luxe d'externalitzar els serveis sense garantir-ne la qualitat i aquesta passa per: reconéixer el treball dels professionals que hi treballen oferint-los unes condicions laborals adequades, vetllar perquè els ciutadans estiguin ben atesos i rebin el servei o prestació a la que tenen dret, revisar que les instal.lacions i materials utilitzats reuneixin les condicions adequades, garantir la participació dels professionals i usuaris en la millora de les condicions del servei, ...

Se'n parla molt de QUALITAT i crec que moltes vegades no se sap què vol dir... en molts casos resta molt allunyada de la satisfacció de les necessitats d'usuaris i professionals d'un servei públic.

diumenge, 13 de juny del 2010

Fellini!!

Avui finalitzava l'exposició que ha dedicat el Caixaforum al gran director italià Federico Fellini. Tot i que no he vist totes les pel.lícules que va fer, és un cineasta prou conegut com per tenir certa idea de la seva forma de veure el cinema...

Molt aprop de la realitat, del poble, de la cultura popular, dels personatges singulars, Fellini va retratar com pocs directors la societat italiana dels anys 50 i 60. Utilitzant Marcello Mastroiani com el seu alter ego en molts dels seus films va deixar entreveure parts de la seva biografia i, sobretot, la seva admiració per les dones, la seva passió pel circ, ...

Sols els grans directors aconsegueixen marcar la història del cinema amb escenes que formen part de l'imaginari de tots nosaltres: el bany a la Fontana di Trevi d'Anita Ekberg i Marcello Mastroiani a La Dolce Vita, l'adolescent perdent-se entre els pits d'una estanquera a Amarcord, Giulietta Masina observant una processó a La Strada. I no cal dir com ens ha marcat a molts cinèfils la música de Nino Rota, compositor de moltes de les bandes sonores dels films de Fellini, aconseguint acompanyar la imatge de manera que ambudes són indisolubles.

Fellini és un dels grans cineastes del cinema europeu, 24 vegades nominat als oscars en diferents categories va aconseguir 4 vegades l'oscar a millor film de llengua no anglesa, així com 3 premis al disseny de vestuari i un oscar honorífic a tota la seva excelsa carrera. Va rodar fins al darrer moment i morí l'any 1993, uns mesos després moria la seva dona, l'actriu Giulietta Masina, musa i protagonista de la majoria dels seus films.

Va ser un artista prolífic, dibuixant, guionista, escriptor, director i, fins i tot, va participar com a actor a El amor, de Roberto Rosellini.

Llarga vida mestre Fellini!!

divendres, 11 de juny del 2010

Vaga de funcionaris

Sí, jo vaig secundar la vaga. Encara que en un principi no ho tenia del tot clar per certes desavinences amb els sindicats i perquè en la situació laboral que estem vivint, en la que aquells qui tenim feina som uns privilegiats, malgrat tot, penso que els qui fem un servei públic estem sent constantment menyspreats.
Menystinguts pels responsables polítics i mirats amb prejudicis pels ciutadans, els treballadors de les administracions públiques som principalment això, treballadors. Els nostres sous depenen de decisions polítiques, els augments o congelacions depenen dels pressupostos generals de l'Estat i no són objecte de negociació com sí passa en el cas de les empreses.

Una de les raons que fan que els ciutadans ens mirin malament és que tenim feina de per vida, això en alguns casos és fals, l'índex de temporalitat a Catalunya és força elevat, més que en altres sectors, un 25% en el cas del sector públic davant un 17% en el sector privat.

Les condicions d'accés per aquells qui no tenim "padrins" cada cop és més difícil, les oposicions comporten esforç i temps de dedicació i en molts casos no et garanteixen que tinguis plaça donat que els punts per haver treballat compten més que les notes de les diferents proves.

Per tot això, per la retallada dels sous (sous que en el cas de subalterns i auxiliars no arriben a mileuristes) i posterior congelació, per la rebaixa de les pensions i per la denegació de la retroactivitat de les prestacions de dependència, així com d'altres mesures que va acordar fa una setmana el Govern espanyol, vaig sortir al carrer el dia 8 de juny per cridar: "Manos arriba, esto es un atraco".

diumenge, 6 de juny del 2010

tranquil.litat dins la ciutat

Els qui vivim en una gran ciutat mai podem dir que la coneixem prou, sempre descobrim nous indrets on gaudir i, encara que difícil, de tant en tant trobem espais on viure moments de tranquil.litat.
Ahir vaig tenir ocasió de descobrir un d'aquests indrets. Es tracta del Mirador del Migdia, dins del parc de Montjuïc, al costat de l'antic Sot del Migdia, on molts de nosaltres hem gaudit de grans concerts per les festes de la Mercè fins que es va decidir que era perillós organitzar-los en aquest lloc.
En el Mirador del Migdia trobem La Caseta, oberta des del mes de maig a agost, on es pot menjar i beure alguna cosa mentre gaudeixes de les vistes de Barcelona i de la pau de la muntanya de Montjuïc. Alguns vespres s'organitzen activitats lúdiques: passis de curtmetratges, actuacions en directe, ... O bé, si no voleu gastar
diners, hi ha tota una zona de picnic on podeu portar-vos alguna cosa de menjar i passar una estona amb la família i els amics.

Ahir hi havia un passi de curtmetratges iberoamericans i fotografia organitzat per Loisaida, entitat que ha portat a Barcelona un festival que s'organitza en diferents ciutats del món i que es va iniciar a Nova York.

Com dic, una nit agradable, en bona companyia, en un paratge que de ben segur tornaré a visitar...

dilluns, 31 de maig del 2010

Maruja Torres

Sempre m'he considerat fan d'aquesta periodista, escriptora, amant del cinema, ... des fa molts anys vaig seguint les seves columnes i articles principalment al diari El País i m'he llegit pràcticament tota la seva bibliografia.
Reconec que els seus llibres més reeixits són els que estan escrits en clau periodística o que recullen articles seus (imprescindible Amor América, un recorregut per Llatinoamèrica des del sentiment i les emocions), però dues de les seves novel.les em van agradar força, l'autobiogràfica Un calor tan cercano i Mientras vivimos, guanyadora del premi Planeta l'any 2000.

Transcorregut un any després que la meva mare em regalés per Sant Jordi del 2009 la seva darrera novel.la, l'he llegida darrerament i m'ha decebut una mica. Esperadme en el cielo és un divertiment, una catarsi personal per reviure els bons moments viscuts en companyia de dos de les persones més importants de la seva vida, desaparegudes el 2003 i que formen part de la seva infantesa i adolescència i que van marcar bona part de la seva vida: es tracta de Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán.
Penso que el llibre no era mereixedor del Premi Nadal del 2009 donat que, com he dit abans, es tracta d'una catarsi personal que l'autora ha volgut compartir amb els seus lectors fent-los partíceps de l'amistat que la unia a aquests escriptors, fent que l'acompanyin en un recorregut pels llocs que formen part del seu imaginari: el Barri Xino, Egipte, Beirut...

Pels seus lectors fidels potser sí representa una curiositat, una manera de mirar per un forat l'ànima d'aquesta escriptora que es declara d'esquerres encara que molts cops es mostra escèptica davant el que passa en el món.

dimarts, 25 de maig del 2010

L'amor com a identitat

De tant en tant la cartellera ens depara sorpreses plenes de sentit, que ens fan aprendre, que ens fan pensar... aquest és el cas de Io sono l'amore de l'italià Luca Guadagnino qui en el seu segon llargmetratge aconsegueix recordar-nos als retrats de la societat del segle XIX i principis del XX del gran Visconti.

Ambientada a l'actualitat ens situa davant una família burgesa al Milano actual, en el moment de fer el traspàs en la direcció de l'empresa de teixits familiar per part de l'avi al seu fill i nets... tot això serveix d'excusa Guadagnino per fer un retrat d'aquesta família, de les relacions entre ells i, sobretot, del que representa formar part de la família Recchi, què conforma la identitat de cadascun d'ells i com l'amor (en totes les seves vessants: mare-fill, parella, amistat, ...) i la passió poden retornar aquesta a qui l'ha perduda o la poden fer perdre per sempre...
El paral.lelisme final que un dels personatges fa entre la possible venda de l'empresa familiar i un element compartit entre dos que deixa de ser-ho, és d'una subtilesa meravellosa.

Tots els actors estan molt ben triats destacant per sobre de tots Tilda Swinton en el paper de Emma, la mare russa que ha perdut el seu nom des del moment que coneix a qui és el seu marit. Swinton ens regala alguns dels plànols més fascinants de la pel.lícula, gairebé sense maquillar se'ns presenta com una dona que vol recuperar l'alegria de viure i, sobretot, com he esmentat més amunt, la seva identitat.
En els darrers plànols del film podem trobar una de les imatges del dolor per la pèrdua més impactant dels darrers anys en el rostre de Ida, la incondicional minyona, que sap tot el que passa i s'avança al que vindrà...

El contrast entre la fredor de Milà i els boscos de San Remo, amb imatges emboirades, ens condueixen a través de l'amor i la passió entre la dona madura que no sap qui és i el jove emprenedor que té molt clar el que vol ser.

dilluns, 10 de maig del 2010

Habitación en Roma

Sabia que era un risc anar a veure un altre film de Julio Medem però per com s'havia presentat a la premsa tenia un cert interès morbós sobre la història de dues dones joves que es coneixen una nit a la ciutat eterna i deixen anar la seva passió...

Després de la decepció que em va suposar Caótica Ana però també després d'haver gaudit amb La ardilla roja, Tierra, o Los amantes del círculo polar (la primera vegada, perquè després la vaig tornar a veure i no entenia com m'havia agradat el primer cop), potser encara tenia arguments a favor de tornar a creuar la porta d'una sala de cinema i visionar una altra de Medem...

Bé, espero haver aprés aquest cop que aquest director ja no m'aporta gaire cosa. Habitación en Roma es pot resumir en quatre escenes de sexe força aconseguides dins de 109 minuts de metratge ple de diàlegs que no reflecteixen el sentit de la relació entre les dues protagonistes, una interpretació per part de Natasha Yarovenko plena de fredor i que no fa creïble que pugui tenir cap sentiment envers la seva partenaire, una música massa present i unes pintures que serveixen d'excusa per donar continuïtat a la història utilitzades una mica amb calçador.

Sí m'agradaria destacar el paper d'Elena Anaya per la seva naturalitat, per la capacitat d'emocionar i de transmetre algun vestigi de la passió que se suposa que ha de desbordar aquesta història. El seu personatge encara dóna una mica de sentit a la narració però no és suficient com per aixecar un film que pretenia provocar al públic però que crec que passarà una mica sense pena ni glòria.

Un element que era bàsic en aquest film era el decorat, donat que està rodada pràcticament sencera en interiors, i penso que no està del tot ben triat, no aporta calor a les escenes, ben al contrari, refreda en certs moments i, com he escrit més amunt la utilització d'uns frescos imitant els clàssics no aporta gaire sentit a la història.

diumenge, 9 de maig del 2010

gent gran

Sempre havia pensat que dins dels col.lectius amb els que des del treball social s'intervé, el de la gent gran era un dels que a mi em costaria més, primer per la distància generacional i després perquè en molts casos els aspectes relacionats amb la salut estan molt presents en tot el que expressen i fan i podia ser un motiu de distanciament per part meva.

Ahir vaig poder comprovar q
ue el meu imaginari preveia dificultats que potser no serien tals. Vaig tenir ocasió de passar tot un dia amb 30 persones amb una mitjana de 70 anys i va ser una de les experiències més enriquidores que he viscut.
Vam anar d'excursió amb un grup del barri del Pla de Bonaire (barri de Terrassa on està ubicat el Casal Cívic on treballo) a Bellpuig i Vallbona de les Monges. Vam visitar el convent de Sant Bartomeu i l'església de
Sant Nicolau de Bari, on es troba el mausoleu modernista del noble Ramon Folch (segle XVI
), a Bellpuig; i també vam visitar el monestir de Santa Maria, a Vallbona de les Monges.
Les visites van estar molt bé, jo ja coneixia Vallbona de les Monges, i malgrat alguns dels participants a l'excursió tenien problemes de mobilitat, van voler seguir les visites com tothom.

Vaig poder compartir tot un dia amb persones que tenen molta vida endarrera, que tenen moltes lliçons a donar-me, de les que puc aprendre molt. Gent que et fa relativitzar els problemes i et mostra com sempre has de mirar endavant perquè sempre hi ha algú esperant-te i necessitant-te, que no es pot baixar la guàrdia i que la vida és una lliçó constant.

Tant de bo recordi aquest dia i molts altres compartits amb aquestes persones grans, no solament per l'edat, amb el devenir del temps.

diumenge, 2 de maig del 2010

cultura popular

Aquest cap de setmana he gaudit de dos propostes de cultura popular, del Nord (Catalunya) al Sud (Andalusia)... cadascuna d'elles amb elements distintius clars.

Per una banda, he estat a la Setmana Medieval de Montblanc. Passejant pels carrers engalanats, plens de gent, et veies impregnat per una època d'espasses i cavallers, d'estandarts i banderes, de conquestes de territoris i muralles, de remeis cassolans i menjar artesanal.
El poble de Montblanc es transforma per uns dies en un poble medieval on pots prendre un vi D.O. Conca de Barberà, menjar bons formatges i embotits, dolços i coques en recapte, veure cervesa artesanal, hidromel o d'altres beuratges d'èpo ques passades.

Després de gaudir amb l'ambient medieval em vaig deixar seduir per les sevillan
es, les rumbes i el flamenc, el fino i la manzanilla, el rebujito i les tapes, a la Fira d'Abril de Bonavista (Tarragona). S'ha de reconéixer que les ganes de festa de la gent del Sud no es pot comparar amb la dels catalans, tant sols en reconéixer una tornada d'una rumba se te'n van els peus i t'entren ganes de ballar, de deixar-te anar, de gaudir de l'ambien
t. S'agraeix que a Tarragona no estigués tant atapeït de gent com passa a la Feria de Abril de Barcelona i que els preus de les copes i el menjar no fossin escandalosos.

Bones estones viscudes en bona companyia, d'això és del que es tracta.

dimecres, 21 d’abril del 2010

llibres vs televisió

Al programa Banda Ampla de TV3 han plantejat com a debat la lectura enfront de l'audiovisual, ja sigui cinema o televisió.
El debat s'ha centrat en la poca afició a la lectura entre els joves perquè dediquen el seu temps lliure als videojocs o sèries americanes com "Lost". Bé, s'hauria d'aclarir que la manca d'afició a la lectura no és només característica dels joves, també dels adults, no podem presumir gaire de tenir un país on la gent és especialment lectora.
Ara bé, si les sèries de televisió o, especialment, el cinema fan que després la gent llegeixi benvinguts siguin. Vull recordar les magnífiques adaptacions cinematogràfiques que s'han fet de grans novel.les de tots els temps, d'altres no s'han fet amb tanta fortuna, malgrat això, si el veure en imatges una narració et convida a després llegir tot el que l'autor literari ha volgut explicar en un llibre, és un pas que estaria molt bé que la gent fes. Encara que jo aconsellaria llegir primer el llibre i després veure la pel.lícula.

Jo des de fa tres anys participo en un club de lectura de cinema organitzat per la Biblioteca Xavier Benguerel i llegim una novel.la i després visionem la seva
adaptació cinematogràfica, i us puc dir que estic gaudint moltíssim tot i que reconec que algunes adaptacions són una mica matusseres (per ex.: La fiesta del Chivo, basada en una novel.la de Vargas Llosa, una gran novel.la per una adaptació oblidable).

El que sí és cert és que no es pot convidar a la
lectura obligant a llegir, com en el cas dels adolescents que estan obligats a llegir clàssics de la literatura, s'ha de trobar el llibre que t'agrada, que et fa perdre la noció del temps, que et fa imaginar altres móns i, sobretot, que et fa créixer... solament d'aquesta manera es pot gaudir de la lectura.

diumenge, 18 d’abril del 2010

De nou Madrid

Fa un any i mig vaig fer una entrada sobre una estada a Madrid, en aquella ocasió la sensació era d'haver aprofitat molt el temps i haver descobert moltes de les possibilitats que té aquesta ciutat, un any i mig després he tornat a estar uns dies a la "capital del reino" i he tornat a gaudir moltíssim.

Aquest cop tenia un motiu afegit al marge d'anar a desconnectar de la feina i el dia a dia de Barcelona, aquesta vegada anava al casament d'una molt bona amiga meva (a més a més de ser cosina). Des que vaig arribar a Atocha fins que vaig marxar no vaig parar en els quatre dies que he estat a Madrid. He visitat dues exposicions (molt recomanable la dels impressionistes a la Fundación Mapfre), he pres una cervesa a la terrassa d'una biblioteca, he sopat a Chueca, he anat al rastro, he passejat per Lavapiés, he anat de vins per la Latina i he comprat llibres a la llibreria Ocho y medio. Tot això en 82 hores... com ho veieu?

El que sí he notat aquest cop que hi ha molta gent a Madrid, ja sigui perquè hi viuen o venen de compres, hi treballen o venen a fer turisme, tant se val, però he vist i la ciutat molt plena de gent. Un exemple clar és el fet que a la majoria de restaurants per sopar divendres o dissabte has d'encarregar taula encara que només sigueu 4 persones, i fan dos torns, un al voltant de les 21h. i un altre al voltant de les 23h. En els dos casos hi trobo inconvenients, el primer perquè si t'entretens xerrant, a les 23h. ja tenen ganes que marxis perquè espera la gent del segon torn; i el segon torn té l'inconvenient que acabes de sopar una mica tarc, a partir de la 1h.

Esperem que Barcelona no s'afegeixi a aquesta manera de fer, millor dit, esperem que a Barcelona no hi arribi tanta gent.

Malgrat tot això, sempre és un gran plaer posar els peus a la capital i observar a aquesta espècie que són els madrilenys, els castizos.

diumenge, 28 de març del 2010

l'ofici d'actor


Fins ara potser no era del tot conscient del que volia dir l'expressió "actor d'ofici" però darrerament he tingut oportunitat de veure dues pel.lícules que giren al voltant d'aquest tema ho he vist molt clar.

Màscares ens apropa a la creació d'un personatge teatral, a les primeres lectures del llibret, al procés de memorització del texte, a l'evolució dels assajos, a la introducció del vestuari, de l'escenografia per acabar d'integrar el personatge per part de l'actor, ... és un luxe poder copsar cada detall del treball d'un dels més grans actors d'aquest país, de la seva generositat en deixar-se gravar en tota aquesta tasca, mostrant les seves imperfeccions i els seus dubtes, les seves aportacions per millorar el texte... Aquest gran actor del que parlo és Josep M. Pou qui va permetre que els professors Elisabet Cabeza i Esteve Riambau (director de l'obra de teatre) gravessin tot aquest procés al llarg de 7 mesos i ens el presentessin a aquells qui estimem el cinema i el teatre.
Per una altra banda, Pájaros de papel, ópera prima d'Emilio Aragón ens apropa a les vicisituds dels membres d'una companyia de còmics al final de la guerra civil i inici de la postguerra, el control per part dels militars de totes les seves actuacions, la preparació de les seves rutines, el companyerisme i suport mutu, ... però sobretot és un cant als còmics i actors que treballaven en condicions míseres i que comptaven únicament amb la seva creativitat i imaginació. L'ofici familiar i les anècdotes viscudes per Aragón impregnen tot el film. El gran Luis San Narciso (director de casting) i el seu equip han aconseguit una selecció d'actors en estat de gràcia que recreen uns personatges a qui extreuen tota la seva gràcia i màgia malgrat les situacions difícils que viuen, a destacar Lluís Homar i Carmen Machi.

Salut als còmics i actors!! que ens facin seguir compartint les seves actuacions i, en definitiva, part d'ells en cadascuna d'aquestes.

dijous, 25 de març del 2010

intensitat dramàtica

Podem trobar actualment en la cartellera de teatre barceloní una obra plena de moments d'intensitat dramàtica, es tracta de La función por hacer, al Teatre Villarroel.

Basada en Sis personatges en busca d'un autor de Luigi Pirandello, fa una reflexió sobre el fet d'interpretar o de viure les situacions, de l'existència dels personatges i la seva vida pròpia més enllà de la interpretació de l'actor, de sentir o fer-ho veure, de tenir la capacitat d'emocionar o de deixar indiferent.
Malgrat en més d'una ocasió s'utilitza en excés el crit per transmetre l'emoció del moment, els actors arriben a l'espectador amb la seva força dramàtica, aconseguint moments de gran intensitat.

Les interpretacions estan a un altíssim nivell, es nota que els actors tenen ofici i experiència (tres d'ells s'han fet coneguts a la televisió), destacaria per sobre de tots Barbara Lennie, amb una de les escenes on he vist millor representada la sublimació de la passió, i Miriam Montilla mirant d'entendre qui són aquells personatges que irrompen a la seva vida d'una manera tant brutal...

Si voleu veure una bona reflexió sobre el fet d'actuar i fer arribar l'emoció no us podeu perdre aquesta obra.

dilluns, 15 de març del 2010

Identitat

"Al fin y al cabo. Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos. La identidad no es una pieza de museo, quietecita en la vitrina, sino la siempre asombrosa síntesis de las contradicciones nuestras de cada día."

(El libro de los abrazos, Eduardo Galeano)

diumenge, 14 de març del 2010

Dones

Tot i que no em considero especialment feminista i moltes propostes que tenen a veure amb aquest àmbit no acostumen a despertar el meu interés, en els darrers dies he pogut gaudir de dos activitats que giraven al voltant de les dones.

Per una banda, el primer film del Cicle Mirades organitzat pel BEC, aquest cop dedicat a documentals realitzats per dones. Sisters in law ens apropa a l'esforç continuat d'una jutge, una fiscal i una advo
cada que han decidit dedicar la seva tasca a la defensa de les dones al Camerún.
Aquestes professionals suposen un raig d'esperança en una societat tradicional basada en el poder de l'home, tant si es tracta del pare com del marit, sobre la dona; la tasca d'aquestes tres professionals està encaminada a denunciar els abusos de tot tipus dels homes sobre les dones, ja sigui en forma de violació, maltractament, matrimonis convinguts, ...
Els dijous 18 i 25 de març es projectaran a la Casa Elizalde uns altres dos documentals dirigits per dones: Alhambra (el meu cine), de Meritxell Soler, dedicat a un cinema desaparegut a La Garriga; i Màscares, d'Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, que fa un seguiment de la preparació d'una obra, la seva representació i tot el que envolta una gira, posant els ulls en la figura del gran Josep Maria Pou.

Per una altra banda, divendres vaig poder participar en el sopar de dones del districte d'Horta-Guinardó, una celebració lúdica i una demostració de la vida associativa que es mou al districte. Hi participen els col.lectius de dones que treballen a Horta-Guinardó, així com les dones que ocupen càrrecs institucionals en aquest territori.

dilluns, 1 de març del 2010

cine, cine i només cine


Després de passar tres dies envoltada de cinema... què més puc demanar!! Vaig començar el dijous veient A single man, una obra poètica d'un nouvingut al cinema com és el dissenyador Tom Ford. Aquest director novell aconsegueix envoltar-nos de glamour i bellesa a cada escena, amb un Colin Firth en estat de gràcia que ens emociona amb la seva evocació constant de l'amor romàntic. El color de la imatge, en una escala de grissos, ens fa situar-nos més fàcilment en els anys 60. Un film molt recomanable...

En segon lloc, vaig anar divendres a veure Nine, de Rob Marshall, un homenatge en tota regla al gran Federico Fellini:
dones plenes de carnalitat, un protagonista influenciat per la mare, i l'amor pel cinema italià des del primer fotograma. No puc valorar si és

una gran pel.lícula, crec que hi ha altres musicals que han tingut més qualitat, però és un film que et fa passar una bona estona, amb unes bones interpretacions femenines, especialment Penélope Cruz (aquest cop sí, no en el cas de Vicky Cristina Barcelona) i amb imatges de
Roma que et fan venir ganes d'anar-hi...

I, finalment, el festival ANIMAC d'animació que se celebra des de fa 14 anys a la ciutat de Lleida. Aquest any han inclós altres gèneres a banda de l'animació i s'han pogut visionar veritables joies de l'art audiovisual. A les sessions que vaig tenir la sort de poder assistir, vam visionar The Sandman, dels germans Quai, animadors anglesos que aquest cop fan una incursió en el món de la dansa i en un migmetratge sense diàlegs, tant sols amb el moviment i la música ens expliquen la història d'aquest personatge creat per E.T.A. Hoffman que deien que prenia els ulls de la gent.
En aquest festival hem pogut descobrir una obra amagada al nord d'Europa i que els organitzadors del festival han tingut l'encert de mostrar-nos, es tracta de Dreams that money can buy de Hans Richter, creador alemany de principis del segle XX que va comptar amb la col.laboració d'alguns dels artistes més representatius del surrealisme i el dadaisme com Alexander Calder, Marcel Duchamp, Fernand Léger i el gran Man Ray. El film ens transmet l'evocació dels somnis en diferents formes i textures, amb una excel.lent factura plàstica.

Com veieu han estat uns dies per gaudir plenament d'una de les arts més completes.

divendres, 19 de febrer del 2010

música de cinema

Fa temps que m'interessa molt tot el que envolta a la música de cinema... com es fa una banda sonora? qui i com es decideix en quines escenes hi haurà música i en quines no?
Des de ben petita que he anat adquirint el k7 (en el seu moment) i ara el CD de les bandes sonores que, en veure la pel.lícula, m'arribaven especialment. Algunes eren composicions originals, d'altres compilaven peces musicals creades anteriorment, però en totes les ocasions em quedaven les tonades al cap més enllà del visionat del film.

Ahir, coincidint, un any més, amb el Festival Visualsound (al que estic lligada des dels seus inicis), vaig poder assistir a una classe magistral del compositor Alfons Conde amb el títol: "què s'ha de saber per dur a terme un projecte de banda sonora original?".
L'Alfons ens explicava les tres funcions principals de la música en el cinema:
- Funció exterior - s'utilitza per emfasitzar les escenes, sobretot quan hi ha alguna acció.
- Funció interior - quan es vol transmetre el que pensa i viu el personatge sense que hi hagi diàleg, només amb la música es pot arribar a copsar els seus sentiments i pensaments.
- Funció tècnica - per lligar diferents escenes, s'utilitza sovint quan es vol donar sensació de pas del temps o quan hi ha una el.lipsi narrativa.

També aquest músic ens va explicar diferents programes amb els que es treballa actualment tant en PC com, principalment, en Macintosh.

Per una altra banda va parlar del procés d'elaboració de la banda sonora, des que es fa la música per un trailler d'un film fins que s'aconsegueix el projecte de tota la pel.lícula. La intervenció del director i el productor en el procés.
És una llàstima que en molts moments no hagin estat valorats aquests professionals ja que molts de nosaltres recordarem sempre algunes tonades encara que no recordem a quines escenes o, fins i tot, pel.lícules pertanyen.
Treballs com els de John Williams a Star Wars o La lista de Schindler, el tàndem d'Ennio Morricone amb el director Sergio Leone als Spaguetti Western, les composicions de Bernard Herrman pel gran Hitchcock, o referint-nos a compositors més propers, el tàndem Alberto Iglesias-Pedro Almodóvar, o els treballs de Roque Baños a Celda 211, La Comunidad o Goya en Burdeos.

A partir d'ara, feu com jo, quedeu-vos a la sala de cinema fins al final dels subtítols per poder esbrinar de qui és la banda sonora o les diferents peces musicals que escoltem al llarg del film.

dijous, 11 de febrer del 2010

arribarem a cobrar una pensió?

Cada cert temps el Govern llença "globus sonda" al voltant del futur de les pensions, segons el partit que governa la utilització de la por va en una banda o una altra... El PP propugnava les bondats de fer-se un pla de pensions privat i ara el PSOE surt amb la idea d'allargar la jubilació als 67 anys, retallant el dret de gaudir del teu temps a una edat en que encara es pot tenir salut.

Crec que els trets no han d'anar en aquest sentit.
Si es prohibissin les prejubilacions als 52 anys, o bé, es fes pagar a l'empresa tot el cost d'aquestes i que els prejubilats no passin a rebre prestacions econòmiques per
part de la Seguretat Social una altra cosa seria.
Ja fa un temps que certes prestacions de caire no contributiu, com les pensions no contributives, no van a càrrec de la Seguretat Social sino del que es recapta via impostos, això va alleugerir una mica la despesa de l'INSS però encara resten algunes prestacions que s'haurien de treure del pressupost de la Seguretat Social.

Per una altra banda, penso que el pagar 420 euros als aturats ha estat un error donat que aquests diners es podien haver utilitzat per incentivar la contractació per part de les empreses, sino la única cosa que es fa és allargar el temps de desesperació de la gent.

Esperem que la situació que estem
vivint se superi el més aviat possible, a mi em recorda molt a la segona meitat dels 80 quan va entrar Felipe González com a president, en aquell moment hi va haver una gran recessió
degut a la reconversió industrial i la crisi dels "astilleros", es va arribar gairebé al 20% d'atur. I no es pot consentir que l'actual ministre de treball, Celestino Corbacho, s'escudi en que l'atur tècnic (el que resta en època de creixement i que serveix per renovar el mercat de treball) a Espanya està al voltant del 12% enfront del 5% de la majoria de països europeus, aquesta no és una bona dada per una economia inestable com la nostra.

dimarts, 2 de febrer del 2010

vaga cinemes

Com a cinèfila no podia deixar passar l'ocasió de parlar de la vaga de cinemes que es va produir a molts cinemes de Catalunya. Penso que s'han barrejat moltes coses.
El primer error l'ha comés l'administració de la Generalitat en barrejar el tema de normalització lingüística amb un àmbit de lleure com és el cinema. En segon lloc, per la via de la imposició no s'aconsegueix res, precisament ahir a BTV sortia una entrevista amb Jordi Pujol parlant sobre aquest tema i comentant les diverses trobades que havien tingut amb el que va ser president de les majors americanes, Jack Valenti, i els intents infructuosos que entengués el fet de la diversitat lingüística que hi ha a Catalunya. Les grans empreses americanes que produeixen, distribueixen i, fins i tot, exhibeixen, no atenen a paràmetres culturals sino econòmics i, si pensen que els catalanoparlants no suposem un volum de públic suficient no pagaran el doblatge al català.

Quan deia al principi d'aquest post que s'han barrejat coses diferents em referia a que la llei del cinema hauria de defensar principalment el cinema català, això vol dir, el cinema fet a Catalunya perquè, ara per ara, la indústria espanyola està a Madrid i no pot ser que tenint tants bons actors i guionistes catalans tots hagin d'agafar l'AVE per poder viure de la seva feina. I pel que fa al tema de l'idioma, com a cinèfila no puc més que defensar la Versió original i la subtitulació al català, en tot cas. Quan podrem veure les sigles VOSC, en comptes de VOSE?

L'altre dia un bon amic cinèfil em comentava una cosa bona de la llei: és la primera vegada que fa esment als cineclubs, pels que formem part d'un és una gran satisfacció que se'ns reconegui com a part del setè art.
Llarga vida al cineclubisme català!!

divendres, 29 de gener del 2010

vull ser familiar de Fèlix Bitllet


Cada cop que van sortint notícies sobre el cas del Palau de la Música em pregunto: què han fet les administracions en els darrers anys? m'és indiferent si la Generalitat estava governada per CIU o pel tripartit, qualsevol dels dos governs van mirar cap a una altra banda... sino com es pot entendre que el frau hagi estat tant gran perquè malgrat parlem d'una entitat privada, la seva gestió estava en mans d'un Consorci en el que hi eren presents el Ministerio de Cultura, la Generalitat i l'Ajuntament. Un Consorci se suposa que es regeix pel dret administratiu i totes les seves despeses han de ser intervingudes per la Intervenció General, dins del Departament d'Economia i Finances de la Generalitat. Com pot ser aleshores que ara surtin totes les malversacions de fons que en els anys anteriors no s'han trobat.

La notícia que s'ha publicat a la premsa avui que un dels interventors assignats al Palau és parella de la filla de Jordi Montull i, tot i que, des que es va saber aquest fet se'l va destinar a intervenir d'altres entitats, es va aprofitar dels diners del Palau per reformar la casa que comparteix amb Gemma Montull a Teià. Des fa uns mesos se l'estava investigant per part de la Generalitat i se l'ha rellevat de la seva tasca d'interventor.

Amb l'obertura de diligències pel Tribunal de Cuentas les administracions comencen a plantejar la revocació de les subvencions atorgades els darrers anys a través de convenis o transferències directes, com pot ser que ara que la pilota s'ha fet gran prenguin aquestes mesures i no les hagin pres abans?
Els qui coneixem la gestió de subvencions sabem que si les entitats, petites o grans, no justifiquen fins al darrer euro tenen el perill de veure-les revocades parcial o totalment i que en la convocatòria següent vegin reduïda la quantia atorgada.

Com pot ser que cap dels implicats en el control dels comptes del Palau hagi actuat anteriorment? Les irregularitats en aquest control venen donades no tant sols pel que fa a les subvencions i transferències rebudes sino també pel fet que el Palau de la Música té darrera una Fundació i totes les fundacions compten amb dues figures de direcció: un patronat i un protectorat.
En el cas de Catalunya, el protectorat sobre les fundacions l'exerceix la Generalitat. Totes les fundacions han de presentar el balanç i l'estat de comptes cada mig any al protectorat i aquest ha de revisar aquests documents.

Què s'ha fet fins ara en el cas del Palau? la meva indignació ve donada perquè el "cas Millet" pot crear desconfiança en els ciutadans respecte a les fundacions i associacions i no hauria de ser així, la majoria d'entitats fan una bona tasca social i cultural i no provoquen fraus tant flagrants com els que han causat Fèlix Millet, Jordi Montull i el seu entorn.

Esperem que les administracions i els partits que les dirigeixen aprenguin la lliçó i que no segueixin amb els diners públics.

Us deixo un article de El País que explica els darrers aconteixements sobre aquest tema...