dimarts, 30 de setembre del 2008

Malenconia...

Volia esperar-me a parlar del darrer llibre que estic llegint, darrerament he escrit sobre llibres que benauradament m'han emocionat, m'han portat records, en definitiva m'han fet gaudir molt.

El trompetista del utopía de Fernando Aramburu o Los príncipes valientes de Javier Pérez Andújar expliquen històries des dels sentiments, connecten amb el nostre interior, amb les nostres febleses.
El cas de Saber perder de David Trueba, llibre que actualment llegeixo, ens fa reviure la nostra quotidianeitat.

Tant sols vull aquí deixar un fragment, en unes setmanes acabaré de comentar el llibre...

"Cuando Sylvia tenía quince meses y acababa de soltarse a andar, Lorenzo la observó mirarse en el espejo que entonces había en su cuarto. Llevaba en las manos un tarro de crema de su madre y se la ofrecía a su propio reflejo, convencida de que era otra persona. Lorenzo se vestía sin perder de vista a la pequeña. En un momento dado, Sylvia se asomó d
etrás del espejo, para tratar de descubrir dónde demonios se escondía la otra niña, esa niña que la miraba y también le ofrecía un
tarrito de crema. Repitió el gesto de buscarla varias veces. Lorenzo no le dijo nada, no le explicó nada. Se limitó a mirar, a sonreír mientras disfrutaba de la parsimonia concentrada de la niña frente a su propio reflejo aún desconocido para ella. A veces recordaba ese instante sin saber a ciencia cierta si en eso, en algo tan sencillo como eso, consistía la felicidad."
(pg. 68)

La situació està tant ben narrada que la visualitzes clarament com si d'una imatge cinematogràfica es tractés.

Ja us acabaré d'explicar les sensacions quan finalitzi la lectura d'aquest llibre...

diumenge, 28 de setembre del 2008

Decepció

Fa un any, quan va començar el rodatge de Woody Allen a Barcelona ja vaig escriure un post amb l'esperança que fos una bona pel.lícula però després de veure-la tots els bons desitjos han caigut en picat... La única cosa que li ha sortit bé a Allen ha estat un anunci de Barcelona, el film no és res més que això, un videoclip mostrant les parts més turístiques i conegudes de la ciutat: la Rambla, la Sagrada Família (millor dit, l'església de Gaudí segons la pel.lícula), el Park Güell, ... 

El guió és dels més simples del director, no vull dir senzill, no, vull dir simple, tonto, amb poc interés i en cert moment introduint situacions forçades. 

Rodat bàsicament en interiors com moltes de les pel.lícules de Woody Allen, amb plans curts i  mitjos, sense gaire sorpreses respecte a films anteriors, tal i com diu el bon amic Roger Morales: la capacitat de sorpresa del director novaiorquès ha quedat estancada.

De les interpretacions destacaria Rebecca Hall, dóna vida a Vicky, una jove amb caràcter que protagonitza algunes de les escenes més interessants. El seu personatge és potser el més consistent de tots.
Scarlett Johanson en aquest film no interpreta, només es passeja per la pantalla sense transmetre emocions. I pel que fa a Javier Bardem i Penélope Cruz crec que Allen els ha construït personatges trets d'un film d'Almodóvar, sobretot Pe, però no tenen a veure amb els que hem vist a d'altres pel.lícules del director novaiorqués. 

No me n'he adonat massa de si es tracta d'una comèdia fàcil, d'una història romàntica, ...

Ah! i que s'hagi hagut d'incloure el nom de Barcelona al títol perquè l'Ajuntament i la productora, en ser catalana, ha posat diners em sembla una tremenda estupidesa... Cal que el títol de la pel.lícula inclogui el nom de la ciutat per ser reconeguda? És que Match Point o Todos dicen I love you van incloure Londres o Venècia en el seu títol? som uns provincians... I ja no parlem del fet que el personatge de Rebecca Hall estigui estudiant "identitat catalana", què és això??
Molt trist...

dissabte, 27 de setembre del 2008

El tercer hombre

Quan algú dels teus amics aconsegueix alguna cosa que estava perseguint fa temps sents una gran alegria com si fossis tu mateix el que ho ha aconseguit... si a més a més la fita asolida transcendeix i pot arribar a ser coneguda per moltes persones el sentiment d'alegria es transforma en orgull, en ganes de donar-ho a conéixer a quanta més gent millor.

Ahir vaig poder escoltar un concert d'un molt bon amic, no era la primera vegada que el veia actuar, però les altres vegades que l'havia sentit era acompanyant a d'altres (com Manu Guix o Nubla), però per fi un projecte totalment seu, de cap a peus, arriba a ser reconegut i puja dalt d'un escenari.
L'artista en qüestió és en Roger Rodés qui, juntament amb Jordi Roquer, han creat El tercer hombre.
El seu primer single, "Dile al sol", es pot escoltar a Los 40 principales, Cadena 100 o RAC 105. Per mi és un veritable privilegi poder parlar-vos d'aquest projecte de cançó d'autor amb elements electrònics i del rock. Escolteu-lo a la web i, si us agrada, atanceu-vos a l'FNAC/Illa i compreu-lo.

dissabte, 20 de setembre del 2008

Aquí tenim de nou la Mercè

Com cada any quan arriben uns dies abans del 24 de setembre Barcelona es posa els seus millors vestits i surt al carrer per viure la festa...
Encara que sempre són uns dies passats per aigua (diuen que és perquè Santa Eulàlia, l'altra patrona de Barcelona, plora perquè se sent gelosa) en alguns moments, no em de deixar de gaudir de les propostes que ens fan l'Ajuntament de Barcelona i les entitats culturals i socials de la ciutat.

Aquest any els espais s'han diversificat per intentar que no es concentressin les activitats al centre de Barcelona. Avui, aprofitant que una de les propostes era aprop de casa meva m'he atançat a la cruïlla de Cartagena amb Rosselló per escoltar el concert d'Antònia Font a l'antiga fàbrica de cerveses DAMM. Penso que l'espai està molt bé perquè no et sents agobiat i et pots moure una mica si no pretens estar a primera filera, és clar. Aquest grup mallorquí estan en el seu millor moment, ara són força coneguts i fa uns mesos van omplir el teatre del Liceu amb un concert amb l'Orquestra de Joves músics de les Balears, amb motiu del seu desè aniversari. 
Per això us recomano que sortiu aquests dies, que viviu la festa, que aprofiteu el temps per mirar la nostra ciutat amb d'altres ulls.
De tot el que Barcelona ens ofereix aquests dies vull proposar-vos especialment la Mostra d'entitats que hi ha a la Pl. Catalunya. Aquest any, a més a més amb un muntatge molt senzill, aprofitant més l'espai en favor d'un major nombre d'entitats presents a la Mostra. I per aquells que tingueu nens, no deixeu d'anar al Castell de Montjuic (on hi ha diverses modalitats de disciplines circenses) o al Pg. de Gràcia on, amb grups d'animació infantil, ensenyen als nens conceptes com el reciclatge o un millor ús del temps.

Ep!! i no em vull deixar la Mostra de Vins i Caves al Moll de la Fusta. Per tots aquells que no esteu disposats a veure un tetra-brick de sangría Don Simón ni un vi denominació de nom Prioral... per 6 euros teniu una ocasió magnífica de fer 5 degustacions dels vins de la terra.

En fi, que aquesta ciutat encara té la capacitat de sorprendre'ns gratament encara que darrerament molts dels seus ciutadans tinguem un sentiment ambivalent perquè ens sentim estranys a casa nostra, tal i com deia en Jaume Sisa, pregoner d'aquest any de la Festa de la Mercè, volem una ciutat amb "menys turistes pixaners i més viatgers il.lustrats".

dijous, 18 de setembre del 2008

Som europeus?

Us deixo un article que vaig llegir fa un parell de dies a El Periódico, seguim sent el nord d'Àfrica i no el sud d'Europa...

16/9/2008 Edición Impresa ZONA FRANCA // RAMON SALABERT

Salarios

RAMON Salabert
ECONOMISTA

No creo aventurado asegurar que el tema del otoño será cómo se comportarán los salarios, del latín, salarium, que significa pagar con sal, ya que así era como se retribuía a los soldados en la Roma imperial. Actualmente, tanto empresarios como trabajadores pactan las retribuciones con métodos mucho más sofisticados, aunque el resultado viene a ser el mismo, cuánto recibimos por el trabajo que desarrollamos.
La teoría económica está repleta de literatura que estudia la evolución de los salarios y sus implicaciones en la economía, tanto la domestica, como la empresarial, así como su incidencia en el PIB y la macroeconomía de los países. Todos conocemos expresiones como "un aumento desproporcionado de los salarios puede aumentar la inflación", "si aumentamos la productividad los salarios crecen" o "los costes salariales pueden producir pérdida de competitividad".
Siendo estas expresiones ciertas, el contexto en el que se pronuncian es muy importante. Si añadimos algunos datos comparativos todo es más relativo. Por ejemplo, el salario medio en España es de 20.348 euros, mientras el de la UE de los 15 es de 34.412 euros. Es decir, que si la moneda es la misma y los costes de los productos básicos se han equiparado, nuestro poder adquisitivo es un 69% menor que el de un alemán. O bien saber que en el periodo 1999-2006 las empresas españolas han aumentado sus beneficios netos un 73%, mientras los de la UE-15, han crecido un 33,2%, y, en cambio, en el mismo periodo, los costes laborales en España han aumentado un 3,7%, cinco veces menos que los de la UE-15 (que han crecido un 18,2%). Estos datos revelan que, no necesariamente, los salarios son los que provocan problemas en nuestra competitividad o que sean portadores de inflación.
Cuando se negocian salarios, debemos trasformarlos en salario neto disponible, así sabremos nuestra capacidad real de compra y/o ahorro. Para ello debemos tener presentes tres variables: el IRPF que nos aplican, la inflación que nos resta capacidad de compra y los tipos de interés de las hipotecas. Aumentar el salario bruto no es sinónimo de ganar poder adquisitivo si lo demás no acompaña. Atención a los datos.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Participació

Avui he anat a una Audiència Pública al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Sempre em sembla una bona ocasió per conéixer el que el Govern de la ciutat està fent assistir a actes com aquest.
L'audiència d'avui estava pensada per presentar el Pla d'Actuació Municipal pels propers 3 anys, en ell es recullen les propostes dels diferents grups municipals, de les entitats i dels ciutadans qui en els darrers mesos han fet les seves aportacions a través d'una butlleta que es podia recollir a les seus dels districtes o a través de la web
El PAM gira al voltant de 6 línies estratègiques: 
- una ciutat cohesionada i inclusiva
- una ciutat que aposta per una economia del coneixement i per la qualitat en l'ocupació
- una ciutat de convivència en la proximitat
- una ciutat més sostenible i compromesa amb el clima
- capitalitat
- bon govern

Després que el 1r Tinent d'Alcalde, Carles Martí, presentés els principals trets i línies d'actuació del PAM, ha demanat si els grups municipals volien fer alguna altra aportació, tots ells no han volgut intervenir per deixar més temps al públic assistent per poder tenir la paraula.

M'ha sorprés molt el protagonisme absolut de les entitats, sobretot les federacions d'entitats a l'hora d'intervenir, de fet, jo he marxat dues hores després de començar l'acte i tant sols han intervingut entitats.
Com pot ser que una audiència pública, pensada perquè els ciutadans expressin les seves opinions sobre alguna iniciativa municipal, no doni l'ús de la paraula a les persones que participen a títol individual? Han començat intervenint grans entitats que amb anterioritat a l'acte d'avui ja havien manifestat el seu interés en dir la seva, crec que aquestes ja tenen d'altres canals (molt fluïds per cert) de comunicació amb els responsables municipals. Entitats com la FAVB, el Consell d'Associacions de Barcelona (entitat que, per cert, ha defensat sense cap pudor un model de participació associativa en detriment de la participació individual), Fundació Barcelona Comerç, Federació d'organitzacions catalanes de gent gran, .... crec que totes aquestes entitats no cal que vinguin a llegir les seves aportacions en una audiència pública donat que saben com fer-les arribar a qui les ha de rebre.

Sembla com si hagis de formar part d'algun lobby per poder incidir en millorar la teva ciutat. Sóc partidària de que la gent es vinculi a associacions i entitats per poder conjuntar esforços i millorar el seu entorn, però això no treu la importància de l'experiència i coneixements de cada persona com a tal i la seva capacitat de poder aportar el seu granet de sorra a fer de Barcelona una ciutat més humana i còmoda per tots.

No entenc, doncs, què vol dir l'Ajuntament de Barcelona quan diu que la filosofia que envolta tot el PAM respon a dos premises: participació ciutadana i transparència...


dimarts, 9 de setembre del 2008

un any més

Un any més i... ja en van 38

Passa la vida, passen els anys i què hem fet amb la nostra vida? potser no ens hem de plantejar grans objectius, tant sols VIURE, pensar que alguns altres no han arribat on hem arribat nosaltres...
Cremem etapes, perdem i trobem gent en el camí que ens acompanyen, que pugen al nostre tren en marxa, alguns fan alguns trajectes entre estacions i d'altres s'acomoden en el nostre vagó llargues temporades o, fins i tot, definitivament. 

Tant sols hem d'esperar trobar sempre algú amb qui compartir les petites o grans coses que aconteixen a la nostra vida i, sobretot, sentir-nos orgullosos del que fem perquè tant sols nosaltres sabem quina vida volem i com volem viure-la.

L'ahir és història, el demà és misteri, el present és ara...

diumenge, 7 de setembre del 2008

El gran Manolo canta

Tal i com diu Rafa Pons a la seva cançó Nieve en la ventana:
"... enciendo el walkman y el gran Manolo canta
Coño qué buena que es esta canción
a ver si un día inspirado escribo alguna
Para cantarle un poquillo al calor
y no robarle ya más besos a la luna..."

El Manolo del que parla Pons no podria ser un altre que Manolo García. Quan ara escolto parlar de mestissatge, de fussió, penso que ara s'acostuma a posar etiquetes com si es descobrís la sopa d'all però moltes de les coses que suposadament s'inventen actualment ja fa temps que existeixen encara que no se'ls hi atorgués cap nom o títol...
Los Burros i El último de la fila, grups on va iniciar la seva trajectòria Manolo García, ja van utilitzar la barreja de músiques i melodies, de fet, quan escoltaves les seves cançons semblava que senties sons àrabs. Les seves lletres anaven més enllà dels tòpics i et feien pensar en la quotidianeitat, en allò que vivies o algú aprop teu vivia. 
Malauradament, Quimi Portet i Manolo García van decidir separar les seves carreres i han continuat en solitari... Però tots dos han demostrat que són excel.lents músics i tenen molt per oferir per separat de la mateixa manera que ho van fer junts.
Jo he seguit la trajectòria de Manolo García, i tinc els seus 4 discs en solitari... ha sabut mantenir els elements que van distingir El último de la Fila d'altres grups i ha explotat la vessant més reivindicativa, sobretot pel que fa a la defensa del medi ambient i l'ecologia. 

Divendres passat va oferir un concert a Barcelona, encara que considero que el lloc era inadequat pel volum de persones que van comprar la seva entrada i per la mala acústica d'un recinte obert al costat del mar com és el Fòrum, Garcia va demostrar que és i seguirà sent un dels cantants amb més potència dalt d'un escenari. Va oferir un concert de gairebé 3 hores sense pauses, enllaçant cançó a cançó sense respir, fent un recorregut pels seus 4 discos en solitari, i fent algun copet d'ull als seus fans de tota la vida interpretant la immortal Insurrección o El loco de la calle.

Per moments com aquests val la pena viure...

dimarts, 2 de setembre del 2008

la gran Malena

Hi ha actrius petites, que no fan soroll, que van fent petits papers, papers secundaris, que per participar en sèries còmiques no són tingudes en compte, passen desapercebudes... fins que un dia comencen a gaudir de papers amb una mica de pes que elles fan que siguin grans.

Aquest és el cas de Malena Alterio, va començar fent petits papers a comèdies generacionals com Días de Fútbol, per després passar a interpretar papers amb més protagonisme a una sèrie amb una gran audiència com va ser Aquí no hay quien viva... Però darrerament els que hem tingut la fortuna de seguir-la i anar veient el seu creixement com a actriu hem pogut gaudir de grans moments, com en l'escena de Casual Day en la que se n'assabenta que el seu cap la vol acomiadar i donar-li el seu lloc de treball al nuvi de la seva filla, qui no sap fer ni l'ou...

Ara tenim l'ocasió de veure un paper protagonista a Una palabra tuya, film basat en una novel.la d'Elvira Lindo. La interpretació que fa Malena de Rosario, una escombriaire amb una vida plena de renúncies i soledat, fa que el personatge ens arribi com si nosaltres també estiguessim dins del metratge i poguessim escoltar els seus silencis i acompanyar les seves llàgrimes. 
Tot i que la pel.lícula té algunes errades de guió (obvia algunes el.lipsis que farien innecessàries certes escenes de flashback) i el fet que el gir final trenqui una mica amb el realisme que transmet la narració, crec que és un film necessari. 

Amb la lloança a Malena Alterio no vull desmeréixer les interpretacions dels altres actors: Esperanza Pedreño, sense ella el paper de Malena no hagués estat el mateix; el darrerament imprescindible Antonio de la Torre (goya al millor actor secundari per Azul oscuro casi negro) i Maria Alfonsa Rosso, una de les malaltes més creïbles dels darrers temps.

Ara només queda llegir-me el llibre d'Elvira Lindo...