l'esquerra

Fa uns mesos vaig llegir un article de David Trueba en el que fa una anàl.lisi de l'eix esquerra-dreta que val la pena llegir...

"Parlar d'esquerres i dretes no està de moda. Sona a antic. La gent s'espanta. Els resulta aspre mirar l'organització del món com una lluita ideològica. Els que vam créixer, almenys els primers pams, durant el franquisme recordem el comportament extravagant de molts adults espanyols. Es deien apolítics. Apolític volia dir conformista, ni de bon tros neutral. Contínuamnet sentim allò que tots els polítics són iguals. És un placebo que ha fabricat una nova generació d'apolítics conformistes. Passa una cosa més aparatosa, la sensació que els poders econòmics manen sobretot amb un mandat fred i numèric que a vegades es disfressa de mercat, altres de carrusel financer i la majoria de llosa inamovible que perpetua les desigualtats. Però esquerra i dreta segueixen existint, per més que els partits transformin o traeixin les idees bàsiques per adequar-les a la possible victòria electoral.

Una gran virtut de la dreta és haver-se tret de sobre, com els agrada dir als seus teòrics, els complexos de culpa. Un ja no s'ha de sentir malament per defensar el thatcherisme, el neoliberalisme o la desaparació de l'Estat com a protector. Al mateix temps l'esquerra modera la seva afició a la utopia en vista de les sagnants pràctiques estatalistes. Les dues coses són bones. No obstant, en els últims temps, hi ha hagut un corriment de terres que no deixa de ser divertit d'observar. L'esquerra ha deixat de ser divertida, enginyosa, transgressora. L'esquerra s'ha carregat de responsabilitat i la socialdemocràcia gairebé sempre va unida a una càrrega de correcció i pusil.lanimitat inaguantable.

Mentre que rellevants polítics i personalitats de la dreta es poden permetre una vida privada plena de luxes i llicències, la nova moral de l'esquerra és gairebé mongívola. Primer va assumir la representació d'una certa bondat universal, després la del llenguatge acurat i eufemístic i més tard la de la vigilància de la conducta particular. L'esquerra ja no es permet alegries ni pixar fora de test. L'esquerra, i això és una traïció inacceptable, s'ha posat intensa i s'ha carregat de moralina com una pel.lícula de sants d'aquelles que ens projectaven en la infància. Els sants de l'esquerra acostumen a ser personatges depriments, tristos, plens de bondat forçada, gairebé Chanquetes bronca. Un enveja com han aconseguit acomodar-se en la doctrina cristianoconservadora les injeccions al fal.lus i les orgies de Berlusconi, l'amistat d'Aznar amb Briatore i els seus iots poblats de tangues. No sé si aquests paios són tant divertits com aparenten, però han empès l'esquerra a assumir un paper que no li correspon històricament, el de beat.



És fonamental que l'esquerra rebaixi les seves pretensions prohibicionistes i que recuperi la diversió com un factor de seducció. L'esquerra no pot renunciar a les conquistes hippies, dels antisistema, dels artistes, de tots aquells que van ajudar a relaxar els costums, a fer del món un lloc més agradable, més lliure, més obert. L'esquerra ha d'alliberar-se del seu nou vestit de sacerdot purità. Observin com l'esquerra ha assumit el perfil de l'avorriment seminarista i al mateix temps comprovin com l'hedonisme conviu sense traumes amb el pensament més reaccionari. Una autèntica tragèdia".

(David Trueba, Dominical El Periódico, 27/2/11)

sempre s'ha de celebrar

El meu pare em va ensenyar que totes les dates assenyalades s'han de celebrar: aniversaris, sants, dia del pare i de la mare, sant jordi, Pàsqua, aniversari de casament, ... i jo he fet meva aquesta filosofia i m'agrada compartir amb alguna persona estimada aquestes dates.

Els darrers dies hem tingut dues dates per celebrar (a banda de la setmana en si per aquells que som creients), per una banda Sant Jordi i per l'altra el dilluns de Pasqua.

Era la segona vegada que he viscut a Tarragona el dia de Sant Jordi, normalment sempre estic aquell dia a Barcelona. Quina diferència!! Tot i que hi ha molta gent al carrer, sobretot a la Rambla Nova, no és comparable amb l'allau que trobem a la Rambla de Catalunya o les Rambles de Barcelona.

A Tarragona les llibreries tradicionals, l'Adserà, la Llibreria de la Rambla o la Capona, treuen les seves parades al mig de la Rambla Nova, els estudiants universitaris dels darrers cursos venen roses per finançar-se els viatges de fi de carrera. Al vespre, al final de la jornada, les 4 colles castelleres de Tarragona van fer diversos pilars estenent la senyera.

El dilluns de Pasqua és el dia dels padrins, aquests han de comprar la mona als seus fillols. En el meu cas, dels dos fillols només puc fer-ho amb un, el Xesco, que té 3 anys i mig, el Guillermo, que en té 26, poques vegades ha pogut gaudir de la mona o algun pastís o regal

que substitueixi la mona, donat que viu a Múrcia, però sempre rep el meu carinyo des de la distància.

A banda d'aquests dos dies, la Setmana Santa tarragonina també ens ofereix altres aconteixements molt tradicionals com els armats i la processó del Sant Enterrament. Aquest any he pogut viure-la amb una companyia molt especial. Encara que

divendres va estar plovent tot el dia, finalment el temps va donar una treva a darrera hora i la processó va poder sortir. Vam veure com s'apropaven els passos a la plaça del Rei, des d'on sempre surten tots junts. I vam anar seguint el recorregut en aquells llocs en els que és més espectacular, ja sigui per les ombres que projecten les figures o per la dificultat que té un determinat carrer (com la Baixada de la Misericòrdia).

Algú podrà dir que no és una de les processons més maques, o que és massa llarga, o que alguns dels passos no tenen la qualitat dels castellans de Berruguete o Juan de Juny, o dels Salzillos de múrcia, però pels tarragonins és la més bonica del món i segurament una de les més participatives: des dels pescadors, passant pels alumnes i ex-alumnes de

la Salle, fins als tarragonins que viuen a Barcelona (els "maginets")...

bodeguetes

Aquest cap de setmana he gaudit d'una activitat que feia temps que enyorava i que té llarga tradició en altres parts d'Espanya: vermutejar o anar de vins o fer uns pinxos (així se li diu a Euskadi).

Dues amigues han organitzat una ruta de bodeguetes per Gràcia, hem anat a 5 bodegues i després hem dinat. Un bon vermut, unes patates, unes olives i bona companyia: això és el que ens hem trobat les 15 persones que hem fet aquesta particular ruta. Ja espero amb delit la següent.

A la zona de Castella, a Salamanca i Zamora, "ir de vinos" és una activitat habitual, la gent es troba als bars i tasques per compartir una estona, abans de dinar o sopar, amb la família i els amics. A una ciutat com Barcelona potser és més complicat poder fer això degut a que les distàncies són majors i de vegades no trobes 2 o 3 bars en condicions que es trobin aprop, però a Sants o Gràcia us puc assegurar que aquest no és el cas.

En la ruta de bodeguetes que hem fet aquest cap de setmana les bodegues no estaven a més de 10 minuts de distància una de l'altra.

Llarga vida a les bodeguetes i tasques!!

faula

El cinema espanyol és prolífic amb les comèdies, en molts casos esperpèntiques, histriòniques i amb personatges absolutament oblidables, però en alguns casos fem una troballa que ens retorna la confiança en el cinema realitzat al nostre país.

Aquest és el cas de "¿Para qué sirve un oso?", premiada al darrer Festival de Málaga pel treball que fa el seu director, Tom Fernández, el muntatge i a la millor actriu de repartiment, Geraldine Chaplin.

Es tracta d'una faula al voltant de la preservació de la natura i la defensa del planeta que, en tenir forma de comèdia es fa més propera a l'espectador. Els dos personatges protagonistes són dos germans biòlegs qui cadascú des del seu mètode de treball, en un cas molt bàsic i infantil i en l'altre amb forta base científica, treballen per la conservació del nostre entorn tal i com el coneixem avui dia i per la prevenció de qualsevol acció que pugui malmetre'l.

Gonzalo de Castro i Javier Cámara desenvolupen molt bé els seus personatges, donen credibilitat a la relació entre ells i malgrat en algunes escenes poden semblar d'ingenus, en cap cas resulten ridículs o esperpèntics.

Penso que és un film necessari, ple de bones intencions (i actualment ens fan molta falta), que ens fa veure d'una forma molt senzilla en què s'estan convertint els nostres boscos... La fotografia esdevé una de les protagonistes del film, convidant-nos a passejar i admirar la bellesa de Teverga i Somiedo.

Tant sols desitjo que es faci un forat en una cartellera atapeïda de còpies de Torrente 4, invasions extraterrestres i piranyes...

insubmissió

Fa uns dies vaig anar a un concert de Celtas Cortos i, encara que no era un concert per recordar les seves cançons més conegudes sinó per reivindicar els seus origens celtes, van cantar una cançó que reivindicava la insubmissió: "Qué voy a hacer yo"... semblava com si mai s'hagués hagut de reivindicar un dret com és el de no militaritzar la societat i obligar als joves a fer la instrucció militar.

Vaig pensar en com certes lluites socials acaben a bon port, aquest és un molt bon exemple. Vaig recordar quants dels meus amics van haver de fer un servei substitutorial militar per objecció de consciència i destinar uns mesos de la seva vida a fer una activitat social de forma obligada i no voluntària que seria l'opció desitjada.

Quants nois van passar per la presó per reivindicar la no obligatorietat del servei militar o el servei social substitutori, gent que ja participava activament en entitats socials i, per tant, ja feien tasques socials de forma voluntària però entenien que ningú els hi havia de dir què o com ho havien de fer.

Algunes entitats van participar en la desaparació de la prestació social substitutòria de

clarant-se "entitats insubmisses" i no acceptant a joves que realitzessin aquest servei en el si de

la seva organització.

Mica en mica va anar perdent el sentit tant el servei militar com la pss i, finalment, el 2001 desapareixien efectivament ambdós deures, fita aconseguida per la llarga reivindació del moviment pacifista i les entitats juvenils.

Diversos artistes es van sumar a aquestes reivindicacions composant cançons que es convertirien en himnes del moviment pacifista: Sau amb "Jo no vull ser militar", Celtas Cortos amb "Qué voy a hacer yo", Kojón Prieto y los Huajolotes amb "Insumisión", Lluís Llach amb "Insubmís", ...

cadascú a casa seva i Deu a la de tots...

No acabo d'entendre el perquè la gent s'atorga drets i competències que no li pertoquen, perquè es creuen amb la potestat de poder interferir en la vida dels altres, ja sigui en la vessant personal com en la professional. Encara més, perquè per salvar-se ells han de deixar el que fan altres en entredit o en mal lloc.

Si cadascú de nosaltres assumissim les responsabilitats que ens pertoquen i deixessim d'estar pendents del que fan els altres segurament tot aniria millor. Tant sols hauriem de donar l'opinió si ens la demanen i, en tot cas, oferir un cop de mà quan observem que els altres el necessiten i, si no el necessiten, saber retirar-nos a temps.

De fet, crec que la maduresa és això, saber posar-te al lloc de l'altre i saber fer-te present i oferir la teva mà, però sobretot la maduresa és acceptar que l'altre no et necessita i... VIURE i DEIXAR VIURE!!

Dones d'Horta-Guinardó

Ja fa uns anys que participo en el sopar de dones del Districte d'Horta-Guinardó. Ara ja no em sorpren tant veure a tantes dones de diferents edats que celebren la feina feta en la millora dels barris d'aquest districte des de la perspectiva femenina però el primer any que hi vaig assistir em va sorprendre molt gratament veure quanta gent treballa dia a dia des del seu entorn, quantes dones participen de la vida associativa de barri ja sigui des d'entitats veïnals, culturals o polítiques.

No sé si hi ha una determinada manera de veure la participació per part de les dones diferent a la dels homes, el que sí sé és que cada cop les dones estan més presents en la vida quotidiana del nostre entorn més pròxim i que col.laboren en la millora de la qualitat de vida de la nostra ciutat.

Ahir per 4t any consecutiu vaig assistir al sopar de dones d'Horta-Guinardó organitzat pel Consell de Dones del Districte, altres anys s'havia celebrat a l'Hotel Alimara, a la Vall d'Hebron, ahir es va fer al Foment Hortenc. Crec que aquest any ha estat molt bé que se celebrés en una de les entitats amb més bagatge del barri d'Horta.

Que per molts anys poguem celebrar la bona feina feta al districte d'Horta-Guinardó!!

podré tornar enrera...

"Podré tornar enrera quan estigui massa lluny, podré tornar enrera quan sigui massa tard..." parafrasejo a Sopa de Cabra amb motiu de la bona notícia que ens han donat als seguidors d'aquest grup amb l'anunci d'un concert en el que celebraran que fa 25 anys van començar la seva carrera i que fa 10 anys que van deixar d'actuar junts...

Per tots aquells que vam viure l'adolescència i la joventut entre finals dels 80 i els 90 Sopa de Cabra es va convertir en una part de la nostra banda sonora, moltes de les seves cançons han quedat en el nostre cap i tararegem les seves tornades sense pensar-hi. No sé si musicalment eren molt brillants o si les seves lletres són poesia, el que sí sé és que van saber arribar a tota una generació i van convertir-se en símbols del naixement del "rock català" juntament amb Sangtraït, Els Pets o Lax'n Busto.

Ja tenim les entrades per veure'ls el 9 de setembre vinent!!

gran festa del cinema espanyol

Estem a un dia de la gran festa del cinema espanyol, la entrega de Goyas, i havent vist les 4 pel.lícules nominades aquest any als premis més importants (film, guió, direcció, actors, ...) la meva aposta és "Pa negre".

És un film fet amb molta cura on des de les localitzacions, la variant dialectal del català d'Osona, el guió, ... tot és molt cuidat per reproduir el més fidelment possible la posguerra civil a les comarques de l'interior de Catalunya. Podem veure com es vivia aquell moment en les zones rurals, com les diferències de classe eren molt marcades i com les odis i diferències personals van motivar molts crims o denúncies falses a la guàrdia civil, com la venjança era un dels motors per seguir endavant.

Les interpretacions de Nora Navas, Laia Marull i els nens Francesc Colomer i Marina Comas estan a un nivell extraordinari, transmetent-te en certs moments el seu dolor o la seva fredor com si fossis tu mateix qui ho vius en la seva pell.

"Buried" és una pel.lícula que comporta un cert risc però ha estat ben resolta per Rodrigo Cortés... tenir 93 minuts de metratge un únic actor (Ryan Reynolds) i un sol escenari (un taüt de fusta) en pantalla i mantenir l'atenció de l'espectador en tot moment és quelcom excepcional en el cinema contemporani que procura mostrar canvis constants d'escenes, moviments de càmera, guions àgils i plens de girs. És una ferma contrincant per "Pa negre".

"También la lluvia", una altra de les pel.lícules nominades seria mereixedora d'algun premi per l'espectacularitat del seu rodatge però penso que és una mica tramposa i buscant el posicionament de l'espectador envers un conflicte que sent local es podria fer extensiu globalment. La primera part del film és força brillant però decau en el moment que el cinema dins del cinema es converteix en una suposada presa de consciència sobre el genocidi que va suposar la conquesta d'Amèrica, visualitzant-se a través d'una relació d'amistat una mica forçada entre el personatge de Luis Tosar, Costa, i l'indígena Daniel, interpretat per Juan Carlos Aduviri. És probable que Luis Tosar aconsegueixi el seu 4t goya (després de "Los lunes al sol", com a actor de repartiment, i "Te doy mis ojos" i "Celda 211" com a principal).

Sobre "Balada triste de trompeta" diria que no entenc com està nominada a 15 goyas, com està a la terna amb aquestes altres 3 bones pel.lícules, sobretot amb les dues primeres, i que espero que si guanya algun sigui per la part artística (maquillatge, vestuari, efectes especials o sonors) però no pels principals. No sé què aporta aquest film al cinema espanyol més enllà de repetir per enèssima vegada les bestieses a les que ens té acostumats Álex de la Iglesia en les seves pel.lícules. Està molt per sota de "El día de la bestia" o "La comunidad".

frau literari

Darrerament he llegit dos premis Planeta: "Lituma en los Andes" de Vargas Llosa i "La cruz de San Andrés" de Camilo josé Cela, i l'any passat vaig llegir "Espérame en el cielo" de Maruja Torres, premi Nadal de 2009.

Com pot ser que aquests tres llibres (per no anomenar d'altres premiats) hagin rebut algun premi? potser en el cas del Planeta queda clar que es tracta d'encàrrecs a figures consagrades i tant sols destinats a vendre exemplars sense fixar-se en la qualitat dels mateixos, en el cas del Nadal és una llàstima que sent un premi prestigiós es permeti la llicència de guardonar llibres menors d'autors coneguts.

Però dels tres llibres que he esmentat al principi el frau més gran per mi va ser el de Cela, premiar la "verborrea" incontenible d'una dona que escriu en paper higiènic no crec que sigui un tema adient per un premi literari, a banda de la dispersió narrativa, la poca definició dels personatges dels que es parla, ...

No sé quanta gent va llegir el llibre ni si la pretensió de l'editorial Planeta de vendre molts llibres es va complir, tant sols espero que en properes ocasions el jurat tingui en compte altres mèrits més enllà que siguin de fàcil lectura pel gran públic.

Ara entenc les polèmiques sorgides en diferents moments pel que fa als jurats del Planeta (decisions no preses per unanimitat, membres del jurat disconformes que expliquen a la premsa com s'han escollit els premiats) i el rumor que des fa 10 anys les obres finalistes són encàrrecs.

Tant de bo els premis literaris serveixin per descobrir nous talents o obres d'imprescindible lectura...