música de cinema

Fa temps que m'interessa molt tot el que envolta a la música de cinema... com es fa una banda sonora? qui i com es decideix en quines escenes hi haurà música i en quines no?

Des de ben petita que he anat adquirint el k7 (en el seu moment) i ara el CD de les bandes sonores que, en veure la pel.lícula, m'arribaven especialment. Algunes eren composicions originals, d'altres compilaven peces musicals creades anteriorment, però en totes les ocasions em quedaven les tonades al cap més enllà del visionat del film.

Ahir, coincidint, un any més, amb el Festival Visualsound (al que estic lligada des dels seus inicis), vaig poder assistir a una classe magistral del compositor Alfons Conde amb el títol: "què s'ha de saber per dur a terme un projecte de banda sonora original?".

L'Alfons ens explicava les tres funcions principals de la música en el cinema:

- Funció exterior - s'utilitza per emfasitzar les escenes, sobretot quan hi ha alguna acció.

- Funció interior - quan es vol transmetre el que pensa i viu el personatge sense que hi hagi diàleg, només amb la música es pot arribar a copsar els seus sentiments i pensaments.

- Funció tècnica - per lligar diferents escenes, s'utilitza sovint quan es vol donar sensació de pas del temps o quan hi ha una el.lipsi narrativa.

També aquest músic ens va explicar diferents programes amb els que es treballa actualment tant en PC com, principalment, en Macintosh.

Per una altra banda va parlar del procés d'elaboració de la banda sonora, des que es fa la música per un trailler d'un film fins que s'aconsegueix el projecte de tota la pel.lícula. La intervenció del director i el productor en el procés.

És una llàstima que en molts moments no hagin estat valorats aquests professionals ja que molts de nosaltres recordarem sempre algunes tonades encara que no recordem a quines escenes o, fins i tot, pel.lícules pertanyen.

Treballs com els de John Williams a Star Wars o La lista de Schindler, el tàndem d'Ennio Morricone amb el director Sergio Leone als Spaguetti Western, les composicions de Bernard Herrman pel gran Hitchcock, o referint-nos a compositors més propers, el tàndem Alberto Iglesias-Pedro Almodóvar, o els treballs de Roque Baños a Celda 211, La Comunidad o Goya en Burdeos.

A partir d'ara, feu com jo, quedeu-vos a la sala de cinema fins al final dels subtítols per poder esbrinar de qui és la banda sonora o les diferents peces musicals que escoltem al llarg del film.

arribarem a cobrar una pensió?

Cada cert temps el Govern llença "globus sonda" al voltant del futur de les pensions, segons el partit que governa la utilització de la por va en una banda o una altra... El PP propugnava les bondats de fer-se un pla de pensions privat i ara el PSOE surt amb la idea d'allargar la jubilació als 67 anys, retallant el dret de gaudir del teu temps a una edat en que encara es pot tenir salut.

Crec que els trets no han d'anar en aquest sentit.

Si es prohibissin les prejubilacions als 52 anys, o bé, es fes pagar a l'empresa tot el cost d'aquestes i que els prejubilats no passin a rebre prestacions econòmiques per

part de la Seguretat Social una altra cosa seria.

Ja fa un temps que certes prestacions de caire no contributiu, com les pensions no contributives, no van a càrrec de la Seguretat Social sino del que es recapta via impostos, això va alleugerir una mica la despesa de l'INSS però encara resten algunes prestacions que s'haurien de treure del pressupost de la Seguretat Social.

Per una altra banda, penso que el pagar 420 euros als aturats ha estat un error donat que aquests diners es podien haver utilitzat per incentivar la contractació per part de les empreses, sino la única cosa que es fa és allargar el temps de desesperació de la gent.

Esperem que la situació que estem

vivint se superi el més aviat possible, a mi em recorda molt a la segona meitat dels 80 quan va entrar Felipe González com a president, en aquell moment hi va haver una gran recessió

degut a la reconversió industrial i la crisi dels "astilleros", es va arribar gairebé al 20% d'atur. I no es pot consentir que l'actual ministre de treball, Celestino Corbacho, s'escudi en que l'atur tècnic (el que resta en època de creixement i que serveix per renovar el mercat de treball) a Espanya està al voltant del 12% enfront del 5% de la majoria de països europeus, aquesta no és una bona dada per una economia inestable com la nostra.

vaga cinemes

Com a cinèfila no podia deixar passar l'ocasió de parlar de la vaga de cinemes que es va produir a molts cinemes de Catalunya. Penso que s'han barrejat moltes coses.

El primer error l'ha comés l'administració de la Generalitat en barrejar el tema de normalització lingüística amb un àmbit de lleure com és el cinema. En segon lloc, per la via de la imposició no s'aconsegueix res, precisament ahir a BTV sortia una entrevista amb Jordi Pujol parlant sobre aquest tema i comentant les diverses trobades que havien tingut amb el que va ser president de les majors americanes, Jack Valenti, i els intents infructuosos que entengués el fet de la diversitat lingüística que hi ha a Catalunya. Les grans empreses americanes que produeixen, distribueixen i, fins i tot, exhibeixen, no atenen a paràmetres culturals sino econòmics i, si pensen que els catalanoparlants no suposem un volum de públic suficient no pagaran el doblatge al català.

Quan deia al principi d'aquest post que s'han barrejat coses diferents em referia a que la llei del cinema hauria de defensar principalment el cinema català, això vol dir, el cinema fet a Catalunya perquè, ara per ara, la indústria espanyola està a Madrid i no pot ser que tenint tants bons actors i guionistes catalans tots hagin d'agafar l'AVE per poder viure de la seva feina. I pel que fa al tema de l'idioma, com a cinèfila no puc més que defensar la Versió original i la subtitulació al català, en tot cas. Quan podrem veure les sigles VOSC, en comptes de VOSE?

L'altre dia un bon amic cinèfil em comentava una cosa bona de la llei: és la primera vegada que fa esment als cineclubs, pels que formem part d'un és una gran satisfacció que se'ns reconegui com a part del setè art.

Llarga vida al cineclubisme català!!

vull ser familiar de Fèlix Bitllet

Cada cop que van sortint notícies sobre el cas del Palau de la Música em pregunto: què han fet les administracions en els darrers anys? m'és indiferent si la Generalitat estava governada per CIU o pel tripartit, qualsevol dels dos governs van mirar cap a una altra banda... sino com es pot entendre que el frau hagi estat tant gran perquè malgrat parlem d'una entitat privada, la seva gestió estava en mans d'un Consorci en el que hi eren presents el Ministerio de Cultura, la Generalitat i l'Ajuntament. Un Consorci se suposa que es regeix pel dret administratiu i totes les seves despeses han de ser intervingudes per la Intervenció General, dins del Departament d'Economia i Finances de la Generalitat. Com pot ser aleshores que ara surtin totes les malversacions de fons que en els anys anteriors no s'han trobat.

La notícia que s'ha publicat a la premsa avui que un dels interventors assignats al Palau és parella de la filla de Jordi Montull i, tot i que, des que es va saber aquest fet se'l va destinar a intervenir d'altres entitats, es va aprofitar dels diners del Palau per reformar la casa que comparteix amb Gemma Montull a Teià. Des fa uns mesos se l'estava investigant per part de la Generalitat i se l'ha rellevat de la seva tasca d'interventor.

Amb l'obertura de diligències pel Tribunal de Cuentas les administracions comencen a plantejar la revocació de les subvencions atorgades els darrers anys a través de convenis o transferències directes, com pot ser que ara que la pilota s'ha fet gran prenguin aquestes mesures i no les hagin pres abans?

Els qui coneixem la gestió de subvencions sabem que si les entitats, petites o grans, no justifiquen fins al darrer euro tenen el perill de veure-les revocades parcial o totalment i que en la convocatòria següent vegin reduïda la quantia atorgada.

Com pot ser que cap dels implicats en el control dels comptes del Palau hagi actuat anteriorment? Les irregularitats en aquest control venen donades no tant sols pel que fa a les subvencions i transferències rebudes sino també pel fet que el Palau de la Música té darrera una Fundació i totes les fundacions compten amb dues figures de direcció: un patronat i un protectorat.

En el cas de Catalunya, el protectorat sobre les fundacions l'exerceix la Generalitat. Totes les fundacions han de presentar el balanç i l'estat de comptes cada mig any al protectorat i aquest ha de revisar aquests documents.

Què s'ha fet fins ara en el cas del Palau? la meva indignació ve donada perquè el "cas Millet" pot crear desconfiança en els ciutadans respecte a les fundacions i associacions i no hauria de ser així, la majoria d'entitats fan una bona tasca social i cultural i no provoquen fraus tant flagrants com els que han causat Fèlix Millet, Jordi Montull i el seu entorn.

Esperem que les administracions i els partits que les dirigeixen aprenguin la lliçó i que no segueixin amb els diners públics.

Us deixo un article de El País que explica els darrers aconteixements sobre aquest tema...

el amor pels llibres

Els lletraferits sempre tenim algun llibre que llegim i rellegim periòdicament perquè a cada moment que el tenim a les mans ens torna a fer vibrar, torna a connectar amb el nostre jo més profund i torna a dialogar amb nosaltres. En el meu cas, una de les històries que em produeix més emoció tornar a llegir és 84 Charing Cross Road

Novel.la autobiogràfica escrita per Helen Hanff, ens fa participar de la relació epistolar d'un alter ego de l'autora, de fet té el personatge té el mateix nom, i un llibreter de vell britànic, Frank Doel. L'amo

r pels llibres recorre tota la novel.la, el gran coneixement que té l'escriptora dels clàssics és aclaparador, la seva ironia quan rep els enviaments de Doel re

specte al tracte que els amos anteriors d'aquells llibres li han donat és exquisita i, sobretot, l'amistat epistolar entre dues persones que comparteixen la mateixa passió és entranyable.

Vaig tenir la sort fa un temps de veure les versions cinematogràfi

ca i teatral d'aquesta novel.la. En el cas del film, dirigit per David Hugh Jones el 1987, el seu productor, el director Mel Brooks, li va oferir com a regal a la seva dona Anne Bancroft pel seu aniversari de tal manera que li va regalar el paper de la irònica escriptora americana Helen Hanff, Frank Doel va ser interpretat pel gran Anthony Hopkins.

En el cas de l'obra de teatre, va estar dirigida per Isabel Coixet l'any 2004 i interpretada per Carme Elias i Josep Minguell. L'escenografia va ser un encert: una taula molt llarga amb una muntanya de llibres al terra que dividien l'escenari en dos parts, i feien creïble que els dos personatges coincidissin en l'espai encara que es trobaven en dos ciutats a banda i banda de l'Atlàntic, Hanff ocupava la part esquerra de la taula i Doel la part dreta.

Us engresco a llegir aquesta petita joia de poc més de 100 planes (en la versió catalana), us farà riure, us entretindrà i, sobretot, us descobrirà que darrera de cada llibre hi ha les sensacions, el riure i l'emoció, que cada lector ha sentit en tenir-lo a les mans.

El millor del cinema espanyol del 2009?

Arriba el mes de gener i arriben també els premis Goya, aquest any la collita és força equilibrada. Els cinèfils una mica mitòmans com jo esperem aquestes dates amb ànsia encara que no estiguem del tot d'acord amb la selecció final que fa la Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas.

Sóc conscient que no totes les pel.lícules que són estan finalment nominades ni totes les que estan són els millors films de l'any malgrat tot aquest cop he vist tres de les

películes nominades a millor film i sí entenc que són bones pel.lícules: Celda 211 et manté en tensió al llarg de tot el metratge i tant sols per introduir el tema dels pressos FIES ja mereixeria el premi, El secreto de sus ojos és per mí un dels millors guions de l'any, i Agora val la pena per la seva espectacularitat i la dificultat que comporta la direcció de la gran quantitat d'actors que surten en pantalla. De El baile de la Victoria no puc parlar perquè no l'he vista. Trobo a faltar altres films que podien haver arribat a ser finalistes com: Tres dies amb la família, Cosas insignificantes o La vergüen

za.

El premi a la millor direcció normalment coincideix amb la nominació a millor pel.lícula, aquest any és el cas.

Pel que fa a millor guió original potser el més interessant per mi és el de Gordos per atrevir-se a entrar en un tema tant delicat amb ironia i sortir-se'n força bé, encara que li costi mantenir l'equilibri entre la comèdia i la reflexió. Àgora pateix de manca d'aprofundiment en la reflexió sobre l'enfrontament entre religions i cultures. Los abrazos rotos no crec que es mereixi la nominació, ja sabem que si d'alguna cosa podem caracteritzar les històries d'Almodóvar és d'originalitat però quan aquest director ha creat un món propi que va impregnant tots els seus treballs, l'originalitat es perd. Trobaria a faltar Tres dies amb la família perquè una història d'interiors en tots els sentits i que succeeix en tres dies ens explica moltes coses...

Els millors guions adaptats per mi no hi ha dubte que són Celda 211 i El secreto de sus ojos.

Pel que fa a les interpretacions protagonistes: per mi no hi ha dubte que la millor interpretació masculina hauria de ser per Luis Tosar, la seva composició del pres Malama

dre és de les que quedaran en les nostres retines al llarg de molt de temps; la millor interpretació femenina suposo que la que més impacte social ha tingut és la de Lola Dueñas a Yo también, no crec que Penélope Cruz es mereixi estar a la terna finalista, i trobo a faltar a Barbara Mori per Cosas insignificantes i, sobretot, a Elena Anaya a Hierro.

Els premis a actors de repartiment: me n'alegro molt per les dues nominacions de Celda 211 a Carlos Bardem i Antonio Resines, així com el gran Raúl Arévalo a Gordos. Trobo

a faltar entre els finalistes a Pablo Rago a El secreto de sus ojos i Juan José Ballesta a La casa de mi padre.

Nominades a millor actriu de repartiment: absolutament d'acord amb les dues nominacions de Gordos a la sempre encertada Pilar Castro i Verónica Sánchez, i a la nominació de Marta Etura per Celda 211, em sap greu no veure a Emma Suárez per La casa de mi padre i Mar Sodupe per Hierro.

Per volum de nominacions podem dir que és l'any de Celda 211, amb 16 nominacions diverses d'elles als actors, El secreto de sus ojos ha estat també una sorpresa aquest any,

mereixeria també premis per utilitzar el flashback de la manera tant adient com ho fa. I, com ja va passar amb la seva primera pel.lícula, Azul oscuro casi negro, Daniel Sánchez Arévalo ha aconseguit que tots els actors estiguin nominats a Gordos.

Bé, ara tant sols queda esperar al proper diumenge 14 de febrer per veure qui són els premiats i, sobretot, per gaudir amb l'humor del gran Buenafuente...

Que tornin els clowns

La figura del pallasso ha estat present sempre en els espectacles de circ, és un dels números que més agraden als nens i desperten molta tendressa en els adults. Però poques vegades podem veure l'actuació d'aquests artistes fora d'una carpa de circ, no pensem en els clowns com a actors que poden interpretar una història, que poden fer en definitiva teatre.

Ara tenim l'oportunitat de veure una reflexió sobre el treball dels pallassos a l'obra "Petita feina per a pallasso vell" que es representa a la Sala Muntaner. Interpretada per tres actors (un d'ells, és més conegut com a actor, Jordi Martínez, els altres dos són molt coneguts com a clowns, Monti i Claret Clown) la història et situa en una sala d'espera abans d'entrar a una entrevista de feina en la que es busca un pallasso vell, en aquesta sala coincideixen els tres pallassos i, més enllà de la competència a l'hora de qui entrarà primer a l'entrevista amb la que comencen l'obra, van recordant glòries passades i, sobretot, moments compartits. Especialment brillant és el número de la diana.

Al llarg d'una hora i mitja van mostrant la realitat d'aquests artistes que, encara que desperten molta tendresa i admiració per la seva capacitat de fer-nos riure, en ocasions són poc reconeguts i malviuen del seu art. Perquè com ens fan entendre aquests magnífics actors en aquesta obra: un bon gag és art, fer riure a algú és art, fer creure allò que no és és art... i, per sobre de tot, fer-nos oblidar per uns instants la nostra existència, és ART.

La buidor social

L'any passat va tenir un cert ressó la novel.la "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery, ara es presenta la versió cinematogràfica.

Tota la història està gravada en un edifici, per tant, la majoria de plànols són interiors. Un edifici senyorial del centre de Paris on podem veure els pisos d'una família burgesa, d'un ric japonès i, contrastant, amb aquests l'auster racó on viu la portera.

Tant el llibre com la pel.lícula fan una crítica a la societat burgesa, que crea persones envoltades materialment més enllà del que necessiten però buides interiorment, i que necessiten els ansiolítics i la psicoanàl.lisi per poder tirar endavant. La crítica social ve donada per la descripció dels personatges de la portera, la nena Paloma i el ric japonès, i, sobretot, la interrelació entre ells.

La inconformista, amb una imaginació desbordant, Paloma fa d'eix narratiu i amb la recança i la ironia ens apropa a la seva deprimida i infeliç família burgesa de qui rep la incomprensió més absoluta sent tractada per ells com una excèntrica. Paloma troba en la portera Renné la comprensió i la salut emocional que la seva família no li sap donar.

Tot i que els primers 15 minuts són una mica avorrits per l'èmfasi que dóna a la descripció visual dels personatges, els altres 85 minuts són molt entretinguts amb les ocurrències de Paloma i la deliciosa relació entre Renné i Kakuro. Un bon film per reflexionar sobre la buidor social.

brindis per la vida

A vegades trobes a gent pel carrer que et fan reflexionar i et donen un impuls per continuar vivint.Ahir vaig anar pel barri amb la mare a comprar regals de Nadal (s'ha de "fer barri" perquè els botiguers de tota la vida puguin continuar treballant i no se'ns omplin els carrers de "todo a 100" regentats per xinesos o bars de kebabs fent perdre la fesomia tradicional del comerç català...), tinc la sort que l'Avinguda Gaudí i els seus voltants són carrers molt animats i plens de botigues. Vam baixar fins a la Sagrada Família i em vaig passejar per la Fira de Nadal que posen cada any allà, tot i ser més petita que la de Santa Llúcia a la Catedral a mi em resulta més tranquil.la i agradable, i al final vam anar a buscar el bus 10 per anar a casa la mare a dinar.

Quan estàvem a la parada del bus es va seure una noia que duia un gosset ficadet a una bossa perquè el conductor no li digués res quan accedís al bus, es va adreçar a nosaltres i va

iniciar una conversa al voltant del valor de la vida, del regal que suposa la possibilitat de viure el temps que sigui, cadascú un de diferent. La mare li feia veure que els nens petits i la seva força sí eren un regal, però la noia deia que qualsevol edat és un regal.

La conversa amb aquesta noia em va fer pensar en com entenem la vida cadascú de nosaltres, hi ha gent que pensa que és un camí com el calvari de Crist i que hem vingut a patir, d'altres passen per la vida sense asseventar-se de res, com si flotessin, i d'altres gaudeixen dels moments bons al màxim i intenten superar els entrevancs de la millor manera possible. Aquest seria el meu cas, penso que allà on siguis, en el moment que sigui, has de viure plenament les coses i hi ha un temps per patir i un altre per gaudir i de qualsevol d'aquests s'aprenen coses. No ens hem de deixar caure en les depressions perquè són molt difícils de remuntar i no ens deixen veure cap futur perquè ens fan assentar-nos en el passat, i el passat ens ha de servir com a aprenentatge i impuls pel futur però no per mantenir-nos en ell.

Espero poder tenir presents aquests pensaments més enllà d'aquests dies que venen, especialment reflexius...

Ètica

Recordo quan els de la generació del BUP feiem l'assignatura d'Ètica. Amb alguns elements de reflexió teòrica ens feien pensar en temes relacionats amb la moral, els tabús, i ens ajudaven a trencar amb els tòpics.

Però al llarg de la nostra joventut i l'arribada a l'edat adulta, en què s'ha convertit per nosaltres aquesta gran assignatura? en el meu cas, intento aplicar allò que vaig aprendre en el seu moment i d'altres coses que aquells qui m'envolten m'han ensenyat en tots aquests anys per posar el meu gra de sorra per fer més fàcil la vida a la gent. Segurament amb errors, amb decisions precipitades, però en la majoria d'ocasions pensant en "els altres" (sembla el títol de la pel.li d'Amenábar), suposo que per aquest motiu vaig triar com a professió el treball social.

En els darrers dies he tingut coneixement d'actuacions d'una falta d'ètica absoluta, ja no dic moral perquè és quelcom subjectiu, pel que fa a "servidors públics"

(aquesta hauria de ser la denominació dels funcionaris i personal al servei de les administracions públiques). Ja no parlo dels casos més mediàtics de corrupció, sino de petites corrupcions i malversacions de fons públics...

El fet de formar part d'un partit polític ha de donar-se per convicció i no per aprofitar-te d'unes sigles determinades, ocupant un lloc de treball immerescudament o utilitzar-lo per fer la guitza a un altre aprofitant-te de la seva sabiesa, del seu treball i tenint la poca honestedat de no fer constar el seu nom en la difusió que es fa d'aquell treball. I ja no parlem de cobrar dietes dues vegades o de mentir sobre una altra persona per poder trepitjar-lo tranquil.lament sense cap conseqüència...

Vull pensar que aquestes situacions no són habituals perquè si aquestes expressions de manca d'ètica esdevenen el dia a dia dels qui han de millorar les condicions de vida a la gent des d'un partit polític o des de l'administració pública, millor emigrem d'aquest país.