El perquè de la política...

Commoguda encara, tot i que ja ha passat una setmana, pel crim de León on va morir la presidenta de la Diputació d'aquesta província, em venen moltes preguntes al cap en relació a les raons que porten a la gent a vincular-se a un partit polític i la utilització que acaben fent d'aquesta vinculació.

En aquest cas la filla de la pressumpta homicida i possible còmplice va pensar que pel fet de militar a un partit polític tenia garantida una feina a l'administació pública i després d'estar un temps d'interina no va superar una oposició per consolidar la plaça, fet en el que podria tenir a veure Isabel Carrasco, presidenta de la Diputació qui podria haver posat dificultats perquè pogués asolir l'oposició, i si a això afegim altres situacions d'enfrontament entre les dues, es va crear un clima de tensió que va portar a que Triana Martínez i a la seva mare a sentir un odi profund cap a la que creien culpable de la seva caiguda en desgràcia econòmica i laboral.

Aquesta situació em fa venir al cap la corrupció que hi ha en la política en tots els nivells, no solament casos com el Gürtel o el comportament del Sr. Bárcenas, al més alt nivell, també en nivells més baixos com quan trobem que una administració pública, com la catalana, està "minada" de persones properes a un partit que ha governat durant molts anys i que s'ha facilitat el contingut dels examens d'alguna oposició uns dies abans de celebrar-se a aquells que interessava que es quedessin amb les places, amb la connivència d'algun sindicat que estava present en el tribunal de l'oposició. no pots més que sentir cert fàstic per una manera menyspreable d'entendre la política i els seus partits.

Com ja he escrit en altres ocasions en aquest bloc, els qui ens aventurem a destinar una part del nostre temps i dels nostres diners a un partit polític és perquè, més enllà de compartir un ideari, volem millorar la qualitat de vida de la gent i volem aportar la nostra experiència i formació a aquesta finalitat i, a més a més, volem aprendre d'altres companys que porten més anys de militància que nosaltres i que ens aporten una trajectòria de defensa de drets i una manera de fer política.
A aquells qui volen "medrar" i es creuen nascuts per governar  no els vull aprop meu perquè estar en política per un benefici personal és treure el sentit a la democràcia i tornar a temps passats.

Ara que iniciem un nou cicle electoral primer amb les eleccions europees, el proper any les municipals i les generals i, si no hi ha avançament, el 2016 amb les autonòmiques, tindrem ocasió de copsar el perquè els candidats ho són, què és el que busca cada partit polític i podrem veure també com els ciutadans s'uneixen per proposar candidatures populars com, per exemple, l'Agrupació d'Electors "Recortes cero" que es presenten a les eleccions europees.

Visquem les eleccions com una de les concrecions de la democràcia, però treballem per consolidar-la dia a dia perquè amb gestos i formes de pensar com les que estem veient darrerament en els mitjans de comunicació, amb la utilització del càrrec per un enriquiment personal, amb la corrupció, la prevaricació, els favors deguts, ... ens estem carregant un sistema que, tot i ser millorable, ens allunya de models d'organització política dictatorials.

Llarga vida a la democràcia!!

Un altre món és possible 13 anys després

No som els mateixos però seguim tenint els mateixos ideals.

Després de 13 anys del primer Foro Social Mundial, i de 6 anys del primer Fòrum Social Català, aquest cap de setmana se celebra el 4t Fòrum Social Català a l'edifici antic de la Universitat de Barcelona.

EScoltant a Gabriela Serra i Ada Colau aquesta tarda, amb la mateixa emoció amb la que vaig assistir al primer Fòrum, em sento feliç de seguir tenint la capacitat d'indignar-me per la injustícia social i per les desigualtats, i seguir lluitant per garantir que la gent tingui una millor qualitat de vida. També hem pogut veure un documental de Basilio Martín Patino rodat els dies del 15M, amb el poema "Libre te quiero" de Agustín Garcia Calvo musicat per Amancio Prada com a banda sonora, el poema dóna el títol al film.
Emociona el pensar que espontàniament, ciutadans de Madrid i Barcelona, decidissin acampar a les principals places d'aquestes ciutats després d'una manifestació organitzada per "Democracia real ya", malauradament les acampades i mobilitzacions que es varen allargar gairebé un mes no varen capgirar els resultats de les eleccions municipals que es varen celebrar aquells dies; els ciutadans varen decidir que el PP guanyés en les principals ciutats espanyoles i en moltes comunitats autònomes. Malgrat això, el que es va viure aquells dies va suposar un abans i un després en la conciència de la gent i, com deia avui l'Ada Colau, va servir perquè la gent prengués consciència política, que volgués ser protagonista de les decisions que l'afecten.
Era insostenible mantenir les mobilitzacions a la Pl. del Sol i Pl. Catalunya al llarg de molt temps més i  aquestes es varen traslladar als barris.

L'Assemblea Social del Guinardó es reuneix els dimarts a la tarda al Mas Guinardó, organitzen xerrades i tallers sobre temes relacionats amb els drets socials i han creta un grup de suport mutu per aquelles persones que tenen situacions de precarietat, aquest grup ofereix informació i aprofita l'experiència i coneixements dels seus membres per oferir suport als qui s'apropen per primera vegada.

Un altre moviment que va créixer aleshores, hereu de V de Vivienda, va ser la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, gràcies a l'impuls obtingut pel 15M ha esdevingut una organització present a tota Espanya i que està aconseguint grans coses en els darrers temps.

Les crisis de vegades són oportunitats per créixer, per replantejar-nos la nostra visió del món. i per canviar la nostra actitud davant la vida. El 15M va servir per tot això i els Fòrums Socials també. Seguirem les aportacions dels ponents als diferents tallers que s'han proposat a través de la web del Fòrum per continuar aprenent de la gent que es mobilitza i lluita per millorar el món que l'envolta.

Microcosmos

Per qüestions familiars en els darrers mesos tinc relació amb un centre sociosanitari i residència per a gent gran. Tenia una idea molt pesimista d'aquest tipus de centres però benauradament l'experiència m'està fent canviar la meva visió, com a mínim el centre concret amb el que estic convivint a nivell familiar.

El Centre Sant Josep Oriol-Blauclinic està ubicat al barri del Baix Guinardó, tenen residència, centre sociosanitari, centre de dia i hospital de dia. Està adreçat a gent gran i a persones amb discapacitat, dues plantes són residència i les altres centre sociosanitari per fer estades de curta o llarga durada.

Tenen un parell de terrasses on es pot sortir a gaudir del sol i gairebé totes les habitacions donen al carrer i, per tant, tenen força llum. Compten amb dos treballadores socials, dos fisioterapeutes, una terapeuta ocupacional, psicòleg i servei mèdic i d'infermeria les 24h.
Les fisioterapeutes i la terapeuta ocupacional faciliten la recuperació a aquelles persones que han patit una caiguda i tenen afectada alguna part del cos, o bé, que pateixen alguna disminució de la mobilitat de forma permanent.

A cada planta hi ha dues auxiliars a cada torn per uns 20 llits i servei d'infermeria (en aquest cas és compartit entre dues plantes). L'atenció que donen tots els professionals és molt bona, miren de cobrir les necessitats dels residents i el metge és qui dóna les pautes de l'atenció de cada persona, treballen força coordinadament i en la majoria de casos la millora, tot i que lenta, es va veient amb el pas del temps.

L'únic però que hi posaria però que crec que és difícil de solucionar per la pressió que reben per part de la Generalitat (es tracta d'un centre concertat) és en la distribució dels pacients a les habitacions, com que quan s'allibera un llit deseguida tenen un altre pacient a qui facilitar l'ingrés no poden analitzar cas per cas amb qui pot conviure millor i combinar les habitacions (la majoria són dobles) amb pacients que tinguin una situació similar. Malauradament, en alguns casos acaben coincidint una persona que s'ha de recuperar d'una caiguda amb una altra que té alzheimer i, per tant, no té el cap bé... això segons com no facilita la convivència, els auxiliars que hi ha a cada planta miren de pal.liar el sentiment d'incomoditat que es pugui generar fent el més agradable possible l'estada.

Però la professionalitat de tot l'equip i el bon ambient que es respira en el centre acaben pesant més que el coincidir amb una persona que està pitjor que tu.

El meu agraïment a tots ells per acollir a la meva mare i atendre-la fins que es recuperi del tot i pugui tornar a casa.

uns Nadals diferents

Per alguns de nosaltres els dies de Nadal són especials, millor dit, els vivim de forma especial. Ens il.lusionem el primer dia que encenen les llums del carrer, ens agrada passejar per la Fira de Santa Llúcia o la de la Sagrada Família, regalem la flor de Nadal, posem el pessebre, escoltem i cantem nadales, i donem i rebem regals amb la mateixa emoció que quan erem nens i, sobretot, ens reunim amb la família i els amics per constatar que seguim estimant-los i que ens estimen.
Quan algun dels elements que per mi composen el Nadal no hi és alguna cosa es mou dins meu i em fa canviar algun dels hàbits amb els que acostumo a celebrar aquests dies.
Aquest Nadal no puc compartir algun d'aquests moments amb la meva mare, especialment la nit de Nadal i Cap d'Any, això fa que valori molt més aquests dies i el que signifiquen, malgrat no pugui estar aquestes nits amb ella, hem mirat d'estar el màxim de temps juntes i els altres dies significats sí hem mirat de compartir-los. Tot i no poder haver estat amb la mare aquestes dues nits he de dir que em sento molt afortunada perquè diverses persones m'han ofert la possibilitat d'estar amb ells i d'aquesta manera evitar estar sola, i efectivament no me n'he sentit gens sola.
Som molt afortunats aquells qui tenim una xarxa social i familiar sana, que ens permet poder viure aquests moments especials de l'any i molts d'altres en companyia i sentir-nos estimats.

Per tot això, gràcies als qui formen part de la meva vida per estar presents d'alguna manera o altre. BON NADAL a tots i BON ANY 2014!!

Els 80

Diuen que no és bo enyorar el passat, però els qui vam viure la nostra infantesa i adolescència als anys 80 tenim molts motius per recordar.

La música, el cinema, els còmics, les lectures i la televisió d'aquella dècada han marcat les de les dècades posteriors i molts dels cantants, directors, dibuixants o creadors de televisió veuen d'aquelles aigües. Es fan recopilacions de les cançons d'aquella època, es fan pel.lícules que homenatgen les d'aquella dècada o bé són remakes, personatges i històries que omplen els còmics actuals recorden a alguns d'aquell temps...

Podem discutir la qualitat d'aquelles pel.lícules o d'aquelles cançons però en el que segurament estarem d'acord és en que ens feien la vida més fàcil, més agradable, més entretinguda.

En cinema: la saga de la Guerra de les Galàxies, d'Indiana Jones, els Cazafantasmas, Footloose i Flashdance, els Goonies. En còmic: Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón, 13 Rue del Percebe, ... En música: Spandau Ballet, Depeche Mode, The Police, Dire Straits, Katrina and the Waves, els inicis de Pet Shop Boys, ... A la televisió: Un, dos, tres, responda otra vez, Luz de luna, MacGyver, la gran Fama, ... els adolescents d'aquella època varem gaudir molt amb les sessions dobles de cinemes ja desapareguts com el Texas, l'Atenas, el Niza, ... jugant amb el Simón, el cubo Rubyk, el Mario Bros en l'origen de les consoles de jocs portàtils, els clicks de Famobil, ...

Podríem allargar aquesta llista amb centenars d'exemples.

Ara que hi ha alguns nostàlgics que estan recopilant, amb l'ajuda de botigues i llibreries de vell i mercats d'encants, algunes peces d'aquella època i que l'aire "vintage" omple les modes actuals, és un bon moment per retre un homenatge als creadors d'aquella època que ens varen fer viure grans moments amb la família i els amics.

Personalment he de dir que algunes de les aficions que mantinc a hores d'ara varen nèixer en aquella època i que segueixo gaudint amb una pel.lícula d'aventures, una sèrie de televisió que utilitza la ironia per explicar-te una història, i quan escolto una cançó d'aquella època sembla que el dia millora. La meva afició pels còmics ha fet que participi en un club de lectura de còmic, i el meu amor pel cinema ha fet que formi part d'un cineclub.


Per tot això i molt més... 80s forever!!!

quan el cinema esdevé una festa

Cada any miro d'anar al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, sempre trobes obres originals i, tot i que el gènere de terror o fantàstic no són els que més m'agraden, sempre està bé assistir a un festival de cinema.

Ahir vaig tenir ocasió d'assistir a l'estrena de "Capa caída", un homenatge low cost al cinema de superherois a "la española". Compartir el visionat amb bona part de l'equip va convertir-se en una veritable festa. Ja abans de veure la pel.lícula alguns dels actors i part de l'equip tècnic ens havien predisposat a passar una bona estona, a riure'ns, van transmetre molt bon rotllo. Feia temps que no m'ho passava tant bé veient una pel.lícula, imagino que els passis que fan els del Phenomena deuen ser així també, de fet, enyoro quan anava als cinemes a la meva adolescència (gran cinema el dels 80!!) i la gent aplaudia quan una escena els agradava i reien i compartien les sensacions que els hi transmetia la pel.lícula, ara la gent es mostra passiva quan va al cinema, i el llenguatge audiovisual també és això, llenguatge, una forma de comunicació, per això entenc que l'espectador ha de ser actiu i participar d'alguna manera en el que veu.

"Capa caída" segurament no s'inclourà a la història del cinema, no serà considerada una gran pel.lícula però aconsegueix que passis una molt bona estona davant de la pantalla. Explica la història de Magno, un superheroi en hores baixes, oblidat per la gent, i que és protagonista d'un documental que recupera la seva vida des del seu naixement a Montijo (Extremadura) fins a la seva vida actual en que treballa a un supermercat de Barcelona.
Darrera d'aquest personatge hi ha una crítica a la societat actual que enalteix a algú i immediatament pot enfonsar-lo perquè ja no surt als mitjans de comunicació o perquè ja no és d'actualitat.
És cert que utilitza alguns tòpics i està feta amb una visió molt masculina, però les situacions delirants, els efectes especials (alguns una mica d'estar per casa) estan al servei de l'entreteniment.

Per tot això felicito a l'equip  que ha fet aquest film i a tots aquells que hi han col.laborat (crec que en la majoria de casos desinteresadament), el seu director, Santiago Alvarado (és la seva opera prima), els actors Juanjo Pardo (el superheroi Magno), Rafa Delacroix (el periodista que fa el reportatge), Juli Fàbregas, ... i els cameos de Joaquim Oristrell, Carme Balagué.

Intervenir per transformar?

Avui he assistit a una jornada relacionada amb la meva feina. Es tractava de la presentació d'una Avaluació participativa de 3 plans de desenvolupament comunitaris a Badia del Vallés, al barri del Poblenou de Barcelona, i al barri de Sant Genís i Santa Eugènia de Girona.
L'Avaluació participativa ha estat realitzada per un equip del Departament de Pedagogia Social de la UAB conjuntament amb investigadors de la UB i de la UdG.

No he pogut assistir a tota la jornada, he pogut veure la presentació de l'avaluació del PDC del Poblenou i, a darrera hora, he pogut assistir al col.loqui en que es comentaven les 3 avaluacions. Els assistents a les jornades eren tècnics de les administracions locals i de la Generalitat, tècnics comunitaris, veïns dels barris avaluats i persones vinculades a la universitat.

En el col.loqui un tècnic comunitari ha qüestionat la metodologia en les presentacions, sembla irònic però no han estat gens participatives, han estat ponències magistrals en les que únicament han parlat els investigadors tot i que a la taula en algun dels casos hi havia també algun tècnic comunitari o membre d'alguna entitat participant en el pla comunitari... El qüestionament de la metodologia ha encetat ampolles, no han deixat parlar al tècnic comunitari, potser perquè el to era beligerant i en to de queixa plantejant algunes les precàries condicions de treball dels tècnics comunitaris (fent mitges jornades i treballant en dos barris diferents o fins i tot de municipis diferents) i es queixava de que en les diferents intervencions no s'ha parlat de com les retallades estan afectant en el dia a dia dels PDCs...

El responsable de la investigació així com altres membres de l'equip han dit que no era el lloc per plantejar aquestes qüestions, que els tècnics comunitaris són un dels eixos d'un PDC i que possiblement els membres de les comunitats dels barris o de les administracions no pensessin de la mateixa manera.

El treball social comunitari ha de ser transformador o aleshores no és tal. La intervenció comunitària comporta un canvi en la comunitat, una millora de les seves condicions perquè es dóna veu a qui normalment no la té, es faciliten les eines perquè les persones s'organitzin i defensin col.lectivament els seus drets, en definitiva es dóna una resposta col.lectiva a necessitats individuals. En els temps que corren és imprescindible aquesta vessant del treball social i els tècnics comunitaris fan una funció esencial, sempre i quan treballin per tota la comunitat per igual i no facin tasques de secretaris d'una entitat a la que estiguin vinculats laboralment perquè l'administració no els contracta directament.
Aquí hi ha un altre element que fa pensar en si realment les administracions es creuen el treball comunitari, quan subcontracten entitats perquè tirin endavant un pla de desenvolupament comunitari sense que els tècnics tinguin cap relació directa amb l'administració que finança.

Molts dels que fa uns anys ens vam formar com a treballadors socials o educadors socials veiem en el treball comunitari (que en aquell temps provenia d'Amèrica Llatina, especialment de l'Argentina) un model d'intervenció que ens il.lusionava i desitjàvem treballar algun dia en un PDC, quan finalment ho hem fet ens adonem que estem a anys llum de la teoria del desenvolupament comunitari.

Seria injusta si no parlés d'algunes experiències que sí són positives. Per la meva experiència actual coordinant i fent seguiment de programes comunitaris, he tingut la fortuna de prendre contacte amb projectes en alguns barris que sí estan aconseguint formes de treballar que s'aproparien a aquest model, els barris del Carmel i de Sagrada Família, amb una visió que va més enllà de la lluita contra la pobresa i la resposta a les necessitats bàsiques, aconseguint implicar a molts agents que intervenen en el territori: personal sanitari dels CAPs i els Centres d'Atenció Social per drogodependents, escoles, AMPAs, biblioteca, centres cívics, entitats diverses, ... projectes com "Rutes de salut", punt d'informació de voluntariat, camí escolar, formació per millorar les oportunitats d'accés al mercat laboral, i d'altres que fan protagonistes als membres de la comunitat especialment a aquells que tenen una situació de vulnerabilitat social, projectes com aquests són els que donen sentit a la intervenció comunitària, de fet, quan les persones estan organitzades i saben com defensar els seus drets, el paper del tècnic comunitari desapareix, aquesta és la finalitat de la seva feina: ser prescindible.

DEFENSEM L'ACCIÓ COMUNITÀRIA!!

El govern de la zona alta

Fa 2 anys que a Barcelona hi ha hagut un canvi de govern, sembla poc temps però per Convergència i Unió ha estat prou temps per girar gairebé tots els projectes que els 30 anys anteriors s'havien dut a terme pel govern anterior i introduir unes polítiques que no tenen res a veure amb la Barcelona real, amb els veïns i els barris.
Es condonen deutes a la Generalitat, es regalen diners a l'amo de la Fòrmula-1, es converteix el Port Vell de Barcelona en una marina de luxe, s'obre la mà a nous hotels de luxe a Ciutat Vella, l'àrea d'Hàbitat Urbà sembla que no n'encerti ni una (errors en la construcció dels Encants Nous, tornar al projecte ja pactat entre veïns i Ajuntament en època socialista després de gastar-se gairebé 100.000€ en nous projectes en el cas del cobriment de les vies de Sants, reducció del projecte de la nova estació de la línia d'alta velocitat de la Sagrera per manca d'inversió de l'Estat, ...

El nou govern de Barcelona és el de l'1%, el de la zona alta de Barcelona, el de la remodelació del Passeig de Gràcia, el dels creuers de luxe, el dels iots, però no pas el de la Barcelona popular, dels barris. Els nous regidors i consellers no trepitgen els barris, no escolten als veïns, no saben qui són ni quines necessitats tenen.
El model de Serveis Socials que es va implantar en els darrers anys ideat per Ricard Gomà (ex-regidor de Benestar Social, d'Iniciativa per Catalunya), en el que l'atenció social a persones i famílies es complementava amb el treball social comunitari i es donava recolzament tècnic a les iniciatives ciutadanes s'està perdent; als professionals de l'àmbit social cada cop se'ls hi restringeix més el temps que han de dedicar al treball comunitari.

La ciutat real cada cop s'allunya més dels qui la governen, l'activisme als barris no troba el seu ressò en el govern municipal, però què esperem d'un alcalde que els únics carrers de Barcelona que trepitja són la Diagonal i els voltants del Turó Park i per sota d'aquests carrers utilitza el cotxe oficial sempre.

Esperem que aquesta desconnexió amb la Barcelona dels barris els hi passi factura i d'aquí a dos anys tot això quedi com un mal record en la memòria.

Un Deu Salvatge

Fa uns anys que segueixo a una companyia amateur de teatre, El Grup de Teatre l'Horitzó, a aquells qui ens agrada el teatre el fet que es posi l'etiqueta d'amateur encara ens encurioseix més i es poden fer grans troballes que malauradament no sortiran mai a la premsa.

Anteriorment ja havia pogut gaudir de bones estones veient com aquest grup teatral representava obres com: Políticament incorrecte, Família, La Ruïna o El Coronel Pájaro.

Aquesta temporada s'han atrevit amb un texte que ha triomfat en els darrers anys tant a nivell teatral com al cinema (Roman Polanski en va rodar una versió), es tracta d'Un Deu Salvatge. Un text que comença com una comèdia amable i que acaba traient el pitjor de cada personatge i de cadascun dels espectadors que ens veiem reflexats en el que els personatges diuen i criden en escena.

Obra de quatre personatges que interactuen al llarg de tota la representació, comporta una certa dificultat a l'hora de mostrar el pitjor de cada personatge i de cada persona, els intèrprets esdevenen un prototipus d'individu que ens podem trobar en qualsevol sopar familiar o entre amics.
En aquest cas, Anna Fernández com a Veronique i Jordi Ferrer com a Michel, i Montse Puigdemont com a Annette i Abraham García com a Alain  interpreten els dos matrimonis que es troben un vespre per solucionar un incident que s'ha donat entre els seus fills, dos nens d'11 anys que s'han barallat a la porta de l'escola i, com a conseqüència, un ha agredit a l'altre.

La trobada entre les dues parelles s'inicia de forma civilitzada, els quatre personatges volen mantenir les formes però després van sortint els instints més baixos de cadascun a partir dels diferents models de vida i maneres d'entendre el conflicte. Per una banda, els pares del nen agredit, especialment la mare, està obsessionada amb que el nen agressor demani perdó al seu fill, per l'altra banda, l'Alain, pare del nen agressor entén que és una baralla entre nens en la que un ha marcat terreny sobre l'altre i que si vol, el seu fill demanarà perdó.

Com en altres ocasions, Abraham Garcia interioritza molt bé el seu personatge i fa creïble aquest executiu pendent de la seva feina a tota hora i que entén la societat com la lluita per la supervivència.L'Annette, interpretada per Montse Puigdemont, està una mica cansada del cinisme del seu marit a l'hora d'enfrontar les coses però finalment acaba donant-li la raó pel que fa a l'educació del seu fill. La parella formada per Veronique, Anna Fernández, i Michel, Jordi Ferrer, que semblen uns imitadors de Gandhi, mantenen les formes bona part de l'obra fins que finalment surt la mala llet que porten dins.

Agraeixo, com sempre, a aquest grup de teatre que m'hagi fet passar una bona estona i que hagin fet la seva pròpia versió de l'obra, prenent en alguns moments distància especialment amb la versió cinematogràfica del mestre Polanski, mèrit de la Directora Tania Merino, qui ha sabut donar-li el toc de distinció respecte a les representacions anteriors realitzades per actors molt mediàtics com Maribel Verdú o Antonio Molero.

Esperarem amb ànsia la propera proposta que ens vulguin fer des del Grup de Teatre l'Horitzó.

que ens sorprengui l'amabilitat ...

Quan l'ambient laboral en el que vius és insufrible i basat en la queixa contínua, a més a més de que qualsevol excusa es bona per no implicar-se en la feina; quan l'ambient al carrer és d'una negativitat constant i la precarietat vital s'intal.la en tots nosaltres, situacions com les que jo he viscut avui són d'agrair.

Vull fer un reconeixement als informadors i tècnics de l'Oficina d'Atenció al Ciutadà de l'Ajuntament de Barcelona que hi ha a la Plaça Sant Miquel per la seva paciència, el seu bon tracte i la seva solidaritat amb les persones que van a buscar informació o volen tramitar alguna qüestió amb l'ajuntament.

Avui he anat a fer una gestió a aquesta oficina i, primer, m'he espantat per la cua que hi havia per fer la distribució dels torns en funció de l'assumpte que anaves a tramitar. Una mica abans que jo es trobava una noia que venia molt alterada i que en un moment donat s'ha posat a plorar transmetent certa impotència per la situació que vivia. En aquell moment una de les persones que organitzaven la cua i donaven els torns ha estat parlant amb ella, l'ha acompanyada i s'ha esperat a que una tècnica l'atengués calmant-la...
Quan m'ha arribat el torn les persones que m'han atés ho han fet amb la màxima amabilitat i mirant d'aclarir tots els meus dubtes sobre la gestió que anava a fer.

Situacions com les que he viscut avui em fan recordar el perquè hi ha certes persones que trien treballar a l'administració pública encara que el seu sou sigui inferior que el que podrien rebre a una empresa, i aquest perquè té a veure amb la consciència de servei públic. Com he repetit moltes vegades, si tots els treballadors de l'administració pública i els  polítics tinguessin aquesta consciència de servei públic, les administracions funcionarien d'una altra manera.

Amb persones com les que m'he trobat avui qui malgrat fer una feina en certs moments una mica repetitiva, són capaços d'atendre't amb un somriure i facilitar-te les coses al màxim, amb persones així et  sents amb ganes de continuar vivint i mirant les coses positivament per un instant.

DEFENSEM ELS SERVEIS PÚBLICS!!