Em fa gràcia que ara les polítiques d'intervenció social o el concepte integració social s'hagin convertit en polítiques "d'inclusió social", com sempre dic, la paraula fa el fet o el fet fa la paraula? Sembla que sigui més progressista utilitzar aquest terme encara que, com va dir amb bon criteri un educador d'un centre d'educació especial: en diverses disciplines és més correcte parlar d'integració i no d'inclusió, en la gastronomia s'integra un ingredient, no s'inclou, en la Sociologia, la socialització és la integració de la persona a la societat no la inclusió, en la Psicologia les sensacions externes les integrem, no les inclouem...
Tota aquesta reflexió ve donada perquè he participat aquesta setmana a una Jornada sobre "El paper del Tercer Sector en els plans d'inclusió locals" organitzada per la Taula del Tercer Sector. En aquesta jornada participaven representants del Ministerio de Sanidad y Política Social, del Departament d'Acció Social de la Generalitat i dels Ajuntaments (regidors de l'àmbit social i d'ocupació), així com d'entitats del Tercer Sector.
El contingut de la jornada penso que es va quedar en una vessant massa teòrica i política i molt allunyada de la realitat del dia a dia. Es va parlar de la propera presidència de la UE per part d'Espanya al primer semestre de 2010, l'Any Europeu de Lluita contra la pobresa i l'exclusió social 2010 i, especialment, dels plans d'inclusió social de les diverses administracions.
Aquests plans marquen línies generals del que serà l'actuació pública en els diversos nivells de l'administració, però malauradament es queden en això unes línies amb grans paraules ja moltes vegades escoltades però sense concretar res, això sí el que s'anava repetint en les explicacions de cada pla era el paper del Tercer Sector, com sempre amb una interpretació perversa del principi de subsidiarietat: intervenció per part de l'ens més proper a la ciutadania; però això no s'ha de traduir amb el paper de presència destacada, i gairebé absoluta en àmbits com la inserció social i laboral de persones en situació de risc social (disminuïts psíquics, malalts mentals, aturats de llarga durada, ...), que tenen les entitats socials en la intervenció social.
L'externalització de serveis que impera a tots els nivells de l'administració (casos com els Plans de Desenvolupament Comunitari en mans d'una empresa de neteja és un dels exemples més flagrants) fa que l'avaratiment de costos estigui per sobre de la qualitat en el servei i en l'àmbit social això és imperdonable.
Els professionals que treballen en entitats del tercer sector o en empreses ho han de fer en condicions laborals dignes, amb els recursos necessaris i amb el temps imprescindible perquè sino trencarem el binomi que defineix l'economia de les polítiques socials: EFICIÈNCIA + EQUITAT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada