Fellini!!

Avui finalitzava l'exposició que ha dedicat el Caixaforum al gran director italià Federico Fellini. Tot i que no he vist totes les pel.lícules que va fer, és un cineasta prou conegut com per tenir certa idea de la seva forma de veure el cinema...

Molt aprop de la realitat, del poble, de la cultura popular, dels personatges singulars, Fellini va retratar com pocs directors la societat italiana dels anys 50 i 60. Utilitzant Marcello Mastroiani com el seu alter ego en molts dels seus films va deixar entreveure parts de la seva biografia i, sobretot, la seva admiració per les dones, la seva passió pel circ, ...

Sols els grans directors aconsegueixen marcar la història del cinema amb escenes que formen part de l'imaginari de tots nosaltres: el bany a la Fontana di Trevi d'Anita Ekberg i Marcello Mastroiani a La Dolce Vita, l'adolescent perdent-se entre els pits d'una estanquera a Amarcord, Giulietta Masina observant una processó a La Strada. I no cal dir com ens ha marcat a molts cinèfils la música de Nino Rota, compositor de moltes de les bandes sonores dels films de Fellini, aconseguint acompanyar la imatge de manera que ambudes són indisolubles.

Fellini és un dels grans cineastes del cinema europeu, 24 vegades nominat als oscars en diferents categories va aconseguir 4 vegades l'oscar a millor film de llengua no anglesa, així com 3 premis al disseny de vestuari i un oscar honorífic a tota la seva excelsa carrera. Va rodar fins al darrer moment i morí l'any 1993, uns mesos després moria la seva dona, l'actriu Giulietta Masina, musa i protagonista de la majoria dels seus films.

Va ser un artista prolífic, dibuixant, guionista, escriptor, director i, fins i tot, va participar com a actor a El amor, de Roberto Rosellini.

Llarga vida mestre Fellini!!

Vaga de funcionaris

Sí, jo vaig secundar la vaga. Encara que en un principi no ho tenia del tot clar per certes desavinences amb els sindicats i perquè en la situació laboral que estem vivint, en la que aquells qui tenim feina som uns privilegiats, malgrat tot, penso que els qui fem un servei públic estem sent constantment menyspreats.

Menystinguts pels responsables polítics i mirats amb prejudicis pels ciutadans, els treballadors de les administracions públiques som principalment això, treballadors. Els nostres sous depenen de decisions polítiques, els augments o congelacions depenen dels pressupostos generals de l'Estat i no són objecte de negociació com sí passa en el cas de les empreses.

Una de les raons que fan que els ciutadans ens mirin malament és que tenim feina de per vida, això en alguns casos és fals, l'índex de temporalitat a Catalunya és força elevat, més que en altres sectors, un 25% en el cas del sector públic davant un 17% en el sector privat.

Les condicions d'accés per aquells qui no tenim "padrins" cada cop és més difícil, les oposicions comporten esforç i temps de dedicació i en molts casos no et garanteixen que tinguis plaça donat que els punts per haver treballat compten més que les notes de les diferents proves.

Per tot això, per la retallada dels sous (sous que en el cas de subalterns i auxiliars no arriben a mileuristes) i posterior congelació, per la rebaixa de les pensions i per la denegació de la retroactivitat de les prestacions de dependència, així com d'altres mesures que va acordar fa una setmana el Govern espanyol, vaig sortir al carrer el dia 8 de juny per cridar: "Manos arriba, esto es un atraco".

tranquil.litat dins la ciutat

Els qui vivim en una gran ciutat mai podem dir que la coneixem prou, sempre descobrim nous indrets on gaudir i, encara que difícil, de tant en tant trobem espais on viure moments de tranquil.litat.

Ahir vaig tenir ocasió de descobrir un d'aquests indrets. Es tracta del Mirador del Migdia, dins del parc de Montjuïc, al costat de l'antic Sot del Migdia, on molts de nosaltres hem gaudit de grans concerts per les festes de la Mercè fins que es va decidir que era perillós organitzar-los en aquest lloc.

En el Mirador del Migdia trobem La Caseta, oberta des del mes de maig a agost, on es pot menjar i beure alguna cosa mentre gaudeixes de les vistes de Barcelona i de la pau de la muntanya de Montjuïc. Alguns vespres s'organitzen activitats lúdiques: passis de curtmetratges, actuacions en directe, ... O bé, si no voleu gastar

diners, hi ha tota una zona de picnic on podeu portar-vos alguna cosa de menjar i passar una estona amb la família i els amics.

Ahir hi havia un passi de curtmetratges iberoamericans i fotografia organitzat per Loisaida, entitat que ha portat a Barcelona un festival que s'organitza en diferents ciutats del món i que es va iniciar a Nova York.

Com dic, una nit agradable, en bona companyia, en un paratge que de ben segur tornaré a visitar...

Maruja Torres

Sempre m'he considerat fan d'aquesta periodista, escriptora, amant del cinema, ... des fa molts anys vaig seguint les seves columnes i articles principalment al diari El País i m'he llegit pràcticament tota la seva bibliografia.

Reconec que els seus llibres més reeixits són els que estan escrits en clau periodística o que recullen articles seus (imprescindible Amor América, un recorregut per Llatinoamèrica des del sentiment i les emocions), però dues de les seves novel.les em van agradar força, l'autobiogràfica Un calor tan cercano i Mientras vivimos, guanyadora del premi Planeta l'any 2000.

Transcorregut un any després que la meva mare em regalés per Sant Jordi del 2009 la seva darrera novel.la, l'he llegida darrerament i m'ha decebut una mica. Esperadme en el cielo és un divertiment, una catarsi personal per reviure els bons moments viscuts en companyia de dos de les persones més importants de la seva vida, desaparegudes el 2003 i que formen part de la seva infantesa i adolescència i que van marcar bona part de la seva vida: es tracta de Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán.

Penso que el llibre no era mereixedor del Premi Nadal del 2009 donat que, com he dit abans, es tracta d'una catarsi personal que l'autora ha volgut compartir amb els seus lectors fent-los partíceps de l'amistat que la unia a aquests escriptors, fent que l'acompanyin en un recorregut pels llocs que formen part del seu imaginari: el Barri Xino, Egipte, Beirut...

Pels seus lectors fidels potser sí representa una curiositat, una manera de mirar per un forat l'ànima d'aquesta escriptora que es declara d'esquerres encara que molts cops es mostra escèptica davant el que passa en el món.

L'amor com a identitat

De tant en tant la cartellera ens depara sorpreses plenes de sentit, que ens fan aprendre, que ens fan pensar... aquest és el cas de Io sono l'amore de l'italià Luca Guadagnino qui en el seu segon llargmetratge aconsegueix recordar-nos als retrats de la societat del segle XIX i principis del XX del gran Visconti.

Ambientada a l'actualitat ens situa davant una família burgesa al Milano actual, en el moment de fer el traspàs en la direcció de l'empresa de teixits familiar per part de l'avi al seu fill i nets... tot això serveix d'excusa Guadagnino per fer un retrat d'aquesta família, de les relacions entre ells i, sobretot, del que representa formar part de la família Recchi, què conforma la identitat de cadascun d'ells i com l'amor (en totes les seves vessants: mare-fill, parella, amistat, ...) i la passió poden retornar aquesta a qui l'ha perduda o la poden fer perdre per sempre...

El paral.lelisme final que un dels personatges fa entre la possible venda de l'empresa familiar i un element compartit entre dos que deixa de ser-ho, és d'una subtilesa meravellosa.

Tots els actors estan molt ben triats destacant per sobre de tots Tilda Swinton en el paper de Emma, la mare russa que ha perdut el seu nom des del moment que coneix a qui és el seu marit. Swinton ens regala alguns dels plànols més fascinants de la pel.lícula, gairebé sense maquillar se'ns presenta com una dona que vol recuperar l'alegria de viure i, sobretot, com he esmentat més amunt, la seva identitat.

En els darrers plànols del film podem trobar una de les imatges del dolor per la pèrdua més impactant dels darrers anys en el rostre de Ida, la incondicional minyona, que sap tot el que passa i s'avança al que vindrà...

El contrast entre la fredor de Milà i els boscos de San Remo, amb imatges emboirades, ens condueixen a través de l'amor i la passió entre la dona madura que no sap qui és i el jove emprenedor que té molt clar el que vol ser.

Habitación en Roma

Sabia que era un risc anar a veure un altre film de Julio Medem però per com s'havia presentat a la premsa tenia un cert interès morbós sobre la història de dues dones joves que es coneixen una nit a la ciutat eterna i deixen anar la seva passió...

Després de la decepció que em va suposar Caótica Ana però també després d'haver gaudit amb La ardilla roja, Tierra, o Los amantes del círculo polar (la primera vegada, perquè després la vaig tornar a veure i no entenia com m'havia agradat el primer cop), potser encara tenia arguments a favor de tornar a creuar la porta d'una sala de cinema i visionar una altra de Medem...

Bé, espero haver aprés aquest cop que aquest director ja no m'aporta gaire cosa. Habitación en Roma es pot resumir en quatre escenes de sexe força aconseguides dins de 109 minuts de metratge ple de diàlegs que no reflecteixen el sentit de la relació entre les dues protagonistes, una interpretació per part de Natasha Yarovenko plena de fredor i que no fa creïble que pugui tenir cap sentiment envers la seva partenaire, una música massa present i unes pintures que serveixen d'excusa per donar continuïtat a la història utilitzades una mica amb calçador.

Sí m'agradaria destacar el paper d'Elena Anaya per la seva naturalitat, per la capacitat d'emocionar i de transmetre algun vestigi de la passió que se suposa que ha de desbordar aquesta història. El seu personatge encara dóna una mica de sentit a la narració però no és suficient com per aixecar un film que pretenia provocar al públic però que crec que passarà una mica sense pena ni glòria.

Un element que era bàsic en aquest film era el decorat, donat que està rodada pràcticament sencera en interiors, i penso que no està del tot ben triat, no aporta calor a les escenes, ben al contrari, refreda en certs moments i, com he escrit més amunt la utilització d'uns frescos imitant els clàssics no aporta gaire sentit a la història.

gent gran

Sempre havia pensat que dins dels col.lectius amb els que des del treball social s'intervé, el de la gent gran era un dels que a mi em costaria més, primer per la distància generacional i després perquè en molts casos els aspectes relacionats amb la salut estan molt presents en tot el que expressen i fan i podia ser un motiu de distanciament per part meva.

Ahir vaig poder comprovar q

ue el meu imaginari preveia dificultats que potser no serien tals. Vaig tenir ocasió de passar tot un dia amb 30 persones amb una mitjana de 70 anys i va ser una de les experiències més enriquidores que he viscut.

Vam anar d'excursió amb un grup del barri del Pla de Bonaire (barri de Terrassa on està ubicat el Casal Cívic on treballo) a Bellpuig i Vallbona de les Monges. Vam visitar el convent de Sant Bartomeu i l'església de

Sant Nicolau de Bari, on es troba el mausoleu modernista del noble Ramon Folch (segle XVI

), a Bellpuig; i també vam visitar el monestir de Santa Maria, a Vallbona de les Monges.

Les visites van estar molt bé, jo ja coneixia Vallbona de les Monges, i malgrat alguns dels participants a l'excursió tenien problemes de mobilitat, van voler seguir les visites com tothom.

Vaig poder compartir tot un dia amb persones que tenen molta vida endarrera, que tenen moltes lliçons a donar-me, de les que puc aprendre molt. Gent que et fa relativitzar els problemes i et mostra com sempre has de mirar endavant perquè sempre hi ha algú esperant-te i necessitant-te, que no es pot baixar la guàrdia i que la vida és una lliçó constant.

Tant de bo recordi aquest dia i molts altres compartits amb aquestes persones grans, no solament per l'edat, amb el devenir del temps.

cultura popular

Aquest cap de setmana he gaudit de dos propostes de cultura popular, del Nord (Catalunya) al Sud (Andalusia)... cadascuna d'elles amb elements distintius clars.

Per una banda, he estat a la Setmana Medieval de Montblanc. Passejant pels carrers engalanats, plens de gent, et veies impregnat per una època d'espasses i cavallers, d'estandarts i banderes, de conquestes de territoris i muralles, de remeis cassolans i menjar artesanal.

El poble de Montblanc es transforma per uns dies en un poble medieval on pots prendre un vi D.O. Conca de Barberà, menjar bons formatges i embotits, dolços i coques en recapte, veure cervesa artesanal, hidromel o d'altres beuratges d'èpo ques passades.

Després de gaudir amb l'ambient medieval em vaig deixar seduir per les sevillan

es, les rumbes i el flamenc, el fino i la manzanilla, el rebujito i les tapes, a la Fira d'Abril de Bonavista (Tarragona). S'ha de reconéixer que les ganes de festa de la gent del Sud no es pot comparar amb la dels catalans, tant sols en reconéixer una tornada d'una rumba se te'n van els peus i t'entren ganes de ballar, de deixar-te anar, de gaudir de l'ambien

t. S'agraeix que a Tarragona no estigués tant atapeït de gent com passa a la Feria de Abril de Barcelona i que els preus de les copes i el menjar no fossin escandalosos.

Bones estones viscudes en bona companyia, d'això és del que es tracta.

llibres vs televisió

Al programa Banda Ampla de TV3 han plantejat com a debat la lectura enfront de l'audiovisual, ja sigui cinema o televisió.

El debat s'ha centrat en la poca afició a la lectura entre els joves perquè dediquen el seu temps lliure als videojocs o sèries americanes com "Lost". Bé, s'hauria d'aclarir que la manca d'afició a la lectura no és només característica dels joves, també dels adults, no podem presumir gaire de tenir un país on la gent és especialment lectora.

Ara bé, si les sèries de televisió o, especialment, el cinema fan que després la gent llegeixi benvinguts siguin. Vull recordar les magnífiques adaptacions cinematogràfiques que s'han fet de grans novel.les de tots els temps, d'altres no s'han fet amb tanta fortuna, malgrat això, si el veure en imatges una narració et convida a després llegir tot el que l'autor literari ha volgut explicar en un llibre, és un pas que estaria molt bé que la gent fes. Encara que jo aconsellaria llegir primer el llibre i després veure la pel.lícula.

Jo des de fa tres anys participo en un club de lectura de cinema organitzat per la Biblioteca Xavier Benguerel i llegim una novel.la i després visionem la seva

adaptació cinematogràfica, i us puc dir que estic gaudint moltíssim tot i que reconec que algunes adaptacions són una mica matusseres (per ex.: La fiesta del Chivo, basada en una novel.la de Vargas Llosa, una gran novel.la per una adaptació oblidable).

El que sí és cert és que no es pot convidar a la

lectura obligant a llegir, com en el cas dels adolescents que estan obligats a llegir clàssics de la literatura, s'ha de trobar el llibre que t'agrada, que et fa perdre la noció del temps, que et fa imaginar altres móns i, sobretot, que et fa créixer... solament d'aquesta manera es pot gaudir de la lectura.

De nou Madrid

Fa un any i mig vaig fer una entrada sobre una estada a Madrid, en aquella ocasió la sensació era d'haver aprofitat molt el temps i haver descobert moltes de les possibilitats que té aquesta ciutat, un any i mig després he tornat a estar uns dies a la "capital del reino" i he tornat a gaudir moltíssim.

Aquest cop tenia un motiu afegit al marge d'anar a desconnectar de la feina i el dia a dia de Barcelona, aquesta vegada anava al casament d'una molt bona amiga meva (a més a més de ser cosina). Des que vaig arribar a Atocha fins que vaig marxar no vaig parar en els quatre dies que he estat a Madrid. He visitat dues exposicions (molt recomanable la dels impressionistes a la Fundación Mapfre), he pres una cervesa a la terrassa d'una biblioteca, he sopat a Chueca, he anat al rastro, he passejat per Lavapiés, he anat de vins per la Latina i he comprat llibres a la llibreria Ocho y medio. Tot això en 82 hores... com ho veieu?

El que sí he notat aquest cop que hi ha molta gent a Madrid, ja sigui perquè hi viuen o venen de compres, hi treballen o venen a fer turisme, tant se val, però he vist i la ciutat molt plena de gent. Un exemple clar és el fet que a la majoria de restaurants per sopar divendres o dissabte has d'encarregar taula encara que només sigueu 4 persones, i fan dos torns, un al voltant de les 21h. i un altre al voltant de les 23h. En els dos casos hi trobo inconvenients, el primer perquè si t'entretens xerrant, a les 23h. ja tenen ganes que marxis perquè espera la gent del segon torn; i el segon torn té l'inconvenient que acabes de sopar una mica tarc, a partir de la 1h.

Esperem que Barcelona no s'afegeixi a aquesta manera de fer, millor dit, esperem que a Barcelona no hi arribi tanta gent.

Malgrat tot això, sempre és un gran plaer posar els peus a la capital i observar a aquesta espècie que són els madrilenys, els castizos.