No son buenos tiempos para la lírica...

Periòdicament el món pateix crisis, però això no vol dir que sigui quelcom negatiu, en algunes ocasions esdevé una oportunitat de canvi per avançar i deixar de fer les coses d'una manera automàtica, sense pensar. Però quan una crisi es deté en el temps i no ens deixa continuar, quan posa en perill la qualitat de vida de la gent, quan qui ha permès que les causes d'aquesta anessin creixent i s'ha desentés de les conseqüències deixant que d'altres les rebin d'una manera salvatge... quan tot això passa, aleshores la crisi no és una pedra en el camí sino un mur que hem de trobar la manera de saltar, però no amb un llit elàstic que ens fa rebotar constantment i no poder arribar a l'altra banda del mur, hem d'agafar embranzida i salvar-lo amb els nostres propis mitjans.

Al llarg de molts mesos els ciutadans espanyols havien comfiat en el que el president Zapatero deia, obviant el que estava a punt d'arribar i fent creure que només era una recessió i un alentiment econòmic. Quan la crisi ha arribat amb tota la seva força ni el país ni els ciutadans estaven preparats per enfrontar-se a ella.
Els 8 anys de tripartit a Catalunya van servir per potenciar les polítiques socials, per superar el populisme i  posar per endavant sempre la defensa dels drets, malgrat això PSC-ERC-ICV no van ser capaços de contenir la despesa i preveure que al final de la seva segona legislatura les coses anirien maldades. I els nostres conciutadans van decidir votar en massa a CIU tant en les autonòmiques del novembre de 2010 com a les municipals de maig de 2011. Tot i que en el cas de la Generalitat no tenen majoria absoluta i necessiten el recolzament d'altres partits per tirar endavant algunes de les seves decisions, sembla que als seus diputats i consellers se'ls hi ha oblidat i a la ciutadania també. De moment no estan fent cap proposta legislativa, tot s'aprova per Decret de presidència o conselleria.
Malgrat que desde Convergència sempre s'ha defensat que les decisions s'havien de consensuar amb els interlocutors socials i s'han omplert la boca de la importància del teixit associatiu en la construcció d'un país com Catalunya, ara sembla que s'han oblidat de tot això. Ahir mateix, a dos dies vista d'acabar el mes, comuniquen a les entitats socials que ofereixen serveis d'atenció a persones (gent gran, persones amb transtorns mentals, persones amb disminucions), suplint el que l'administració hauria d'oferir, que el 65% de l'aportació mensual de setembre i octubre que havien concertat amb l'ICASS no el rebran fins el mes de novembre.
Jo em pregunto: en el cas que aquestes entitats puguin aconseguir algun crèdit per tenir liquidesa aquests dos mesos per sufragar les despeses de menjar, manteniment, nòmines, i altres, la Generalitat els hi pagarà els interessos? la resposta sé que és negativa.
Conec algunes entitats petites que fan veritables jocs de mans per mantenir-se i que els retalls de les subvencions que aquest any estan patint ja les deixava en una mala posició si, a més a més, no els hi paguen al dia aquells serveis que ofereixen en concert amb l'administració (parlem de places concertades, equivalents a places públiques) es trobaren en situacions de fallida.

Segurament trobariem moltes altres coses que es poden retallar, dins del mateix àmbit hi hauria l'exemple de la Feria de Abril, activitat amb veritable afany de lucre que rep una de les subvencions més suculentes del Departament de Benestar Social i Família, a banda de les que rep d'altres Departaments (com Cultura) o d'altres administracions.

En fi, que després de la broma pesada de la RMI aquest estiu, feta amb nocturnitat i alevosia, ara toca jugar amb les entitats socials i, en definitiva, amb els col.lectius amb situacions de més necessitat social...