Ploramiques i utopia

Entrem en la recta final de la Campanya electoral que se suposa ha de ser un punt d'inflexió en les malmeses relacions Catalunya-Espanya. Al llarg de les darreres setmanes hem sentit mitges veritats sobre l'expoli fiscal que l'Estat espanyol exerceix sobre Catalunya, sobre el despreci que exerceixen des de Madrid a qualsevol proposta de millora del sistema fiscal català, a la vegada hem pogut escoltar de nou el to llastimer de certs polítics catalans envers a aquesta situació de suposat desequilibri entre l'Estat i Catalunya.
Però, realment algú dels qui utilitzen aquest to llastimer ha estat capaç de dir-nos què farà a partir del 26 de novembre si guanya les eleccions, què faran si arriben els diners que suposadament ens prenen dels impostos dels catalans, han assegurat en algun moment que perseguiran qualsevol forma de corrupció anterior a les eleccions i que es comprometen a lluitar contra l'aprofitament indegut dels diners públics per part dels qui exerciran algun càrrec públic en el nou govern que sorgeixi a partir del que els ciutadans votin el dia 25...? la resposta és no. Ningú ha anat davant de notari per signar un compromís amb la ciutadania de transparència i lleialtat.
Per tant, crec que són "els mateixos gossos amb diferents collars", tant si continuem formant part de l'Estat Espanyol com si ens declarem independents el risc de corrupció i malvaratament dels diners públics seguirà estant present, la possibilitat de vendre al millor postor (com han fet amb la privatització d'una empresa solvent com Aigües Ter-Llobregat a Acciona) els organismes públics seguirà sent l'objectiu, la manca de participació de la ciutadania en els afers públics continuarà, la insensibilitat i sordesa envers els problemes reals dels ciutadans i ciutadanes continuarà com fins ara... per tant, què més dóna si Catalunya es declara independent o no?

Jo desitjo viure en un país (sigui Catalunya, Espanya o Honolulu) en que les persones tenen accés als serveis públics pel fet de ser persones (ara no existeix aquest dret), les famílies poden escollir l'educació dels seus fills amb plena llibertat i sense restriccions, en definitiva, un país on el Govern garanteix unes mínimes condicions per viure amb dignitat i tenir una qualitat de vida per poder desenvolupar-nos com a persones. Un país on la solidaritat i l'ajuda mútua són les premises de partida en l'entorn on vius, on la gent té interés per la pròpia cultura, per descobrir i conèixer altres cultures, i on la violència (de l'estat, televisiva, ...) no és el punt de partida per consolidar les pròpies idees.

Serà que crec en les utopies?