dijous, 27 de desembre de 2007

L'Iran pot ser a qualsevol lloc

Una de les raons per les que m'apassiona el cinema és perquè és una font inesgotable de coneixement i aprenentatge, fins i tot en el cas de films oblidables. 

En els darrers anys s'han produït films basats en novel.les gràfiques amb molt d'encert, tres exemples claus han estat Camino a la perdición, Una historia de violencia, i Persépolis.
Marjane Satrapi és iraniana i va exil.lar-se a França, on viu actualment, després d'haver patit la denominada "Revolució Islàmica", la guerra Iran-Irak i el fonamentalisme, enten que el seu lloc no es troba al seu país i marxa a Europa. Persépolis ens mostra aquesta història autobiogràfica, escrita i dirigida per la mateixa Marjane Satrapi (juntament amb Vincent Paronnaud) qui n'és també la dibuixant del còmic, previ a la pel.lícula.
Però aquesta història va molt més enllà, el fet que els personatges no siguin interpretats per actors reals fa que es pugui fer un paral.lelisme amb el que pot succeir a qualsevol país i no pensar que només poden ser "bàrbars" els països no occidentals. 
De fet, a mi tot veient-la m'ha entrat una mica de vertígen perquè he trobat similituds amb les actuacions dels governants del nostre país, especialment en èpoques anteriors però no sols. Te n'adones del que el poder pot arribar a fer, com es confonen Religió i Poder, i com quan estàs damunt de tot de la piràmide et creus amb la legitimitat d'imposar les teves idees i, sobretot, la teva moral.
El que m'ha impactat més de la pel.lícula és que un estat que hauria de ser excepcional es converteix en la normalitat, es pot resumir en una frase de la protagonista: "a veces no me doy cuenta de que llevo el velo puesto".