"Hi havia un vell camperol que tenia tres fills. Vivien dins una cabana humil, tota la vida havien estat pobres. Just tenien per menjar allò que conreaven en unes petites terres eixorques. Un dia, el vell camperol va posar-se malalt. Va passar el temps i els fills van veure que l'ancià no es recuperava. El vell es va adonar que li havia arribat l'hora de morir. Cridà els fills a la capçalera del llit, i els va dir:
- Fills meus, acosteu-vos; abans de morir us he de confessar una cosa: a les nostres terres hi ha enterrat un tresor. Esperava poder donar-vos- el jo, però la malaltia m'ha agafat de sobte. Busqueu-lo.
I, sense dir res més, el vell es va morir. Els fills van enterrar-lo i l'endemà
mateix van començar a buscar aquell tresor. Van regirar tota la terra, van fer clots i més clots, obriren una infinitat de rases, van
remoure cada pam, aixecaren cada pedra, ho acanalaren tot i no trobaren res. Res de res. Del tresor, ni rastre. S'acostava el temps d'ensementar. Els fills sabien que havien de sembr
ar les terres per poder menjar, que si continuaven cavant no serien a temps per a les collites i passarien gana. Per això decidiren abandonar, per aquella anyada, la recerca. I van començar a escampar la llavor.
Aquell any van recollir la millor collita que havien tingut mai. Fins llavors, sempre el fruit havia estat magre, però, aquella anyada van tenir un esplet extraordinari. No passaren gens de gana, van poder
vendre una part de la collita i van guanyar alguns diners. I saps per què? Perquè la terra estava remoguda. Buscant el tresor havien capgirat tot el terreny i ara, aquest blat, era molt més productiu. Any rere any van regirar la terra, buscant el tresor, any rere any les collites anaren millor. Cada cop van tenir més esplet i més llavor i van sortir de la misèria. Cada any buscaven i sembraven. No trobaven el tresor. Cada any la collita era més bona..."
La perseverància és convertir l'impossible en possible...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada