dijous, 8 de gener del 2009

Homenatge als clàssics

Quantes tardes de bon i gran cinema clàssic a la televisió compartides amb la meva mare, sobretot a la Setmana Santa o a les vacances de l'estiu... La llàstima és que aquestes pel.lícules tant sols es poden revisionar a la televisió o ocasionalment a la Filmoteca. Però de tant en tant els cinèfils ens portem una grata sorpresa, algun director o alguna productora s'engresca a fer una producció amb una factura clàssica.
Aquest Nadal ens ha arribat Australia, film que recorda clàssics com Mogambo, Gigante, Lo que el viento se llevó, o Memorias de Africa, per posar alguns exemples.

Té tots els ingredients per obtenir reconeixement: dos bons actors en un moment dolç de la seva carrera (Nicole Kidman i Hugh Jackmann), una bona ambientació (finals dels anys 30, IIa Guerra Mundial), una fotografia molt ben realitzada per Mandy Walker (director de fotografia de Lantana) i, sobretot, la mà del director, Bahz Luhrman.

La narració gira al voltant de l'arribada d'una Lady anglesa a terres australianesi l'epopeia que viu per mantenir la seva propietat en peu i la seva ramaderia intacta.

Tot això acompanyat d'una història d'amor clàssica, la presència del "malo" de la pel.lícula, la veu en off d'un nen aborígen, ... en fi, elements suficients per convertir-la en un dels films del 2009.

A mi personalment m'ha agradat molt per les imatges d'una Austràlia salvatge, amb grans extensions i, sobretot, per les excel.lents coreografies en el trasllat del ramat i els bombardejos dels japonesos sobre Darwin i la illa de Mision, es nota la professió anterior de Luhrman. La conjunció de música i imatge és un regal per la vista i la oïda.

Si sou dels que no us impacienteu i gaudiu amb films de gran format i no us fa res que tingui un metratge superior als habituals 90 minuts, us animo a veure-la, es convertirà en tot un clàssic...

1 comentari:

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Hola de nou Laura i molt bon any.

M'he fixat en les pel.lis que cites com a favorites en el teu perfil i he vist que "un, dos, tres" n'és una. M'ha sobtat i emocionat comprobar-ho perquè hi coincideixo plenament i, sobretot, perquè no és una de les pel.lis més aclamades del mestre wylder. De fet n'he llegit crítiques molt dures.

A partir d'aquí dos sol·licituds:

1. m'agradaria molt que un dia li dediquessis una entrada, segur que hi saps veure moltes coses que altres no hi veiem.

2. També, i en plan presencial, podries organitzar un passi privat, amb videofòrum inclós, al sofà de casa. La teva, jo encara no tinc sofà. Jo poso les crispetes i podriem demanar a les dos pajaras habituals si s'hi volen apuntar.

En fi, qui no plora no mama...