dimecres, 11 d’abril de 2012

poesia visual

A vegades la intuïció no ens falla i encertem a l'hora d'escollir una pel.lícula per anar al cinema. A mi em passa especialment quan decideixo anar-hi sola perquè hi ha algun film que penso que altra gent no voldrà anar a veure'l i intento no perdre-me'l. M'acaba de passar amb una òpera prima que ha passat per la cartellera sense massa estridència i que és una petita joia. Dirigida per una dona i girant al voltant de tres dones ens transporta a 3 moments diferents del segle XX en els que les dones havien de superar molts entrebancs vitals i superar-se a si mateixes dia a dia.
Les imatges estan plenes de poesia. La sorra dels paisatges de les Bárdenas Reales ens porten a la cruesa de la postguerra civil en la que la por i la necessitat de sobreviure sense res convertien la vida en una il.lusió. Les flors i la metàfora del desenvolupament de les papallones ens porten a la frontera amb França propera a Canfranc on la joventut i el dolor per un amor que no serà ens porten als anys 20. La grisor dels darrers dies del franquisme ens porten a una dona que vol viure més enllà de les parets d'un pis de Saragossa, somniant a través de les pel.lícules en blanc i negre amb les grans històries d'amor.

Colors, olors, sensacions... Paula Ortiz ha aconseguit amb aquesta primera obra que l'espectador senti a través dels sentits, més enllà de la mirada, el que envolta a les tres històries i, en sortir del cinema, miri al cel i busqui la sensació de llibertat.

Imprescindible

1 comentari:

ariadna ha dit...

jo la volia veure!!! ehem ehem ehem!!! :P