canto a la libertad

M'he esperat uns dies per poder dedicar unes línies a Jose Antonio Labordeta.

Vaig aprofundir en la seva música gràcies a una companya de la carrera de Sociologia que era de Saragossa, tot i que ja coneixia alguna de les seves cançons, va ser aquesta persona la que em va fer escoltar el sentit de les seves lletres.

Labordeta va saber mantenir les seves conviccions fins al final i va saber també fer-les arribar a tots. La política no el va canviar, va assumir plenament el que significava ser un representant dels ciutadans, escollit per ells per parlar en el seu nom. Al llarg de 8 anys va fer present, com mai ningú abans ho havia fet, la veu dels aragonesos al Congrés dels Diputats. Va defensar els drets dels seus conciutadans pel que fa a l'aigua de l'Ebre, els problemes amb les comunicacions per carretera i tren que pateixen a Terol, així com d'altres temes...

I va demostrar que es pot estar en política sense vendre's i sense fer d'aquesta una professió. Molts de nosaltres ens emportem una motxilla plena de la seva sabiesa, de les seves cançons, del seu exemple.

Vaig seguir-lo en molts concerts i també en les seves intervencions al Congrés dels Diputats.

El seu record m'acompanyarà... amb les seves mateixes paraules:

Recuérdame

como un árbol batido

como un pájaro herido

como un hombre sin más; recuérdame

como un verano ido

como un lobo cansino

como un hombre sin más.

(cançó "Ya ves", J.A. Labordeta)

Felicitat

Sempre havia dit que no crec en la FELICITAT en majúscules, que la vida es viu en un sol pla i que hi ha moments de dolor i moments plens d'alegria. Després d'haver viscut els darrers dies en un núvol potser hauré de començar a pensar que això no és així, que la felicitat existeix, dosificada en moments intensos que et fan suportar millor la rutina, però existeix.

I aquí estic, no volent deixar escapar un dels moments més feliços de la meva vida, fent un repàs dels bons moments compartits i de la gent amb qui els he viscut, i buscant un lloc on posar la suma d'aquests moments per tal que vagi engrossint-se mica en mica i vagi acompanyant-me ara i sempre

La felicidad siempre viaja de incógnito, sólo después que ha pasado sabemos de ella.

40 anys!!

Déu meu!! aquí em teniu, a unes hores de canviar de dècada... i ja en són 4. No sé si serà coherent a partir d'ara seguir mantenint l'esperit dels 30 però no hi puc fer res, em sento com Peter Pan. No sé si serà perquè el nostre ritme vital difereix molt de generacions anteriors, que arribaven als 40 amb pràcticament tot fet, una família tradicional, una feina estable i gairebé de per vida, el pis pagat, ... i nosaltres, què?

Sense estabilitat a la feina, vivint de lloguer sols o en parella, o compartint pis com si fossim estudiants, i sense un plantejament clar de si volem tenir fills o no.

Bé, arriben els 40 i això ja no hi ha qui ho aturi... serà qüestió de començar a centrar-se i acabar de construir el nostre futur, encara que sense oblidar el present i gaudint de cada moment perquè quan el present marxa ja no torna...

Sant tornem-hi!!

Ja estem de nou aquí després d'un mes de desconnexió de la feina i de les obligacions del dia a dia... per sort ho podem fer un cop a l'any, però penso que fer petites aturades al llarg de l'any és molt sa encara que sigui tant sols marxar un cap de setmana fora o fer excursions d'un dia a pobles o ciutats amb encant. Jo el darrer any ho he fet un parell o tres de cops i t'aclareix les idees, visitar Rupit, Colliure, Girona, Tarragona... és altament recomanable.

Però ara és temps de reprendre els compromisos, de tornar en el meu cas a assumir el paper de servidor públic que porto desenvolupant des fa molts anys dins i fora l'administració, sobretot dins d'aquesta, i intentar millorar les condicions de vida de la gent que m'envolta tant a la feina com a la meva vida privada.

I també és temps de tornar a gaudir de Barcelona i la seva oferta cultural... fa un mes que no vaig al cinema, Deu meu!! estic que ja no puc més!! la cartellera m'està fent "la ola"... i, com sempre quan torno de l'estiu, em faig la proposta d'anar un cop a la setmana al cinema, espero que aquest curs sigui possible i no faci passar per endavant altres compromisos.

Però no solament de cinema viu l'home, també de música, teatre, exposicions, ... de moment ahir ja vaig anar a veure un espectacle que unia teatre amb dansa. Es tracta de "Hermanos de baile", proposta que uneix comicitat amb hip-hop, claqué i flamenc.

En fi, que tenim molt per fer i molt per descobrir en els propers 11 mesos...

VACANCES!!

Quan arribem a finals de juliol, les piles ja estan en hores baixes i necessitem recarregar-les. En el meu cas, aquest ha estat un any intens. Vaig canviar de lloc de treball i, tot i que continuo treballant a la Direcció General d'Acció Cívica, ara estic a un equipament a Terrassa.

Haver de coordinar la feina d'altres persones i dinamitzar un equipament era tot un repte venint d'una tasca d'atenció directa a la gent com era l'Oficina d'Acció Ciutana d'Hostafrancs, però tot és qüestió de resituar-te i fer-te amb el nou lloc de treball. Si, a més a més, tens la fortuna, com és el meu cas, de trobar-te a uns companys que et faciliten molt la feina, que et posen ràpidament al dia de com està l'equipament i, per una altra banda, els companys que es troben als serveis centrals donen ple suport a les teves iniciatives, totes les pors s'esvaeixen mica en mica.

Tot i que el barri on es troba el Casal Cívic és molt complicat de dinamitzar, sembla que he aconseguit fer un gir i millorar el seu funcionament, ara el repte serà aconseguir que vinguin joves a fer activitats al Casal (ja tenim un projecte pensat per ells) i que els veïns s'impliquin i participin més de la vida del Casal.

A partir del setembre resta molt per fer, ara toca recarregar les piles i descansar.

A reveure i bones vacances a tots!!

nostàlgia del cinema

Per segona vegada he pogut gaudir d'una experiència molt recomanable pels nostàlgics del cinema, es tracta d'una proposta conjunta entre Las Golondrinas i el Cinematógrafo Napoleón per poder gaudir de films de cinema mut i curts d'animació dels inicis del cinema, la proposta es diu Cinemar.

Es tracta d'un passeig en golondrina pel port de Barcelona, amb la brisa marina acaronant-te, i gaudint d'alguns clàssics dels origens del cinema. Films com The kid, de Charles Chaplin, curts de Popeye o Betty Boop, o peces considerades com les primeres imatges cinematogràfiques (Los obreros saliendo de la fàbrica, dels germans Lumière).

Si voleu passar una bona estona, en bona companyia, us recomano aquesta proposta especialment.

amor pel teatre

Fa dies que tenia pendent escriure sobre una obra de teatre que he vist darrerament, no havia tingut temps i fa dos dies una de les intèrprets de l'obra em va picar dient que d'altres membres del grup de teatre creien que no m'atrevia.

Com que ja he vist dues altres representacions del Grup Horitzó ja puc confesar-me fan d'aquesta gent... algu que dedica hores del seu temps lliure cada setmana a triar l'obra, assignar els personatges, treballar el texte, assajar-lo i, finalment mostrar els fruits de tot això a qui vulgui veure-ho mereix la meva admiració, és més, aquells que són capaços d'empassar-se la vergonya i pujar-se dalt d'un escenari a defensar un personatge que no té res a veure amb ells aconseguint entretenir d'altres, es mereixen un monument.

Dit això, passaré a comentar la darrera obra que han representat els amics del Grup Horitzó. Imagino que era tot un repte escollir una obra que està basada en un film que el propi director va adaptar a obra de teatre. Estem parlant de Família, de Fernando León de Aranoa. La història gira al voltant de l'aniversari de Santiago, dia en que aquest no es vol sentir sol i convida a la família a celebrar-ho amb ell però el dia no es quedarà només en cantar l'Aniversari Feliç i bufar les espelmes, descobrirem què amaguen cadascun dels personatges/membres de la família, les relacions entre ells i, sobretot, perquè assisteixen a la celebració de l'aniversari de Santiago.

Com en d'altres ocasions Oscar Blesas i Abraham Garcia donen vida als personatges principals de l'obra, en aquest cas l'Oscar fa de Santiago, el protagonista de la història, i l'Abraham fa de Ventura, germà de Santiago. Malgrat tot, aquesta és una obra coral on els personatges tenen un temps força equilibrat dins l'obra.
Tot i que faltava una mica més de treball sobre el texte, crec que van defensar-lo força bé i van saber superar les dificultats tècniques (i van ser moltes, entre elles que se n'anés la llum a la sala) amb professionalitat.

Com a espectadora habitual d'aquest grup tant sols demanaria una cosa per quan representin les obres a l'estiu... si us plau, que l'entitat us posi aire condicionat o ventiladors!!

Esperarem amb delit la propera obra...

gran nit

Viure a Barcelona dóna moltes alegries a aquells qui ens agrada la cultura i estimem aquesta ciutat.

El dissabte a la nit la muntanya de Montjuïc obria les seves portes perquè els noctàmbuls ens passegessim i gaudissim de concerts i altres espectacles, així com de museus i exposicions. Caixafòrum, Poble Espanyol, la Fira de Barcelona, el MNAC, el Mirador del Migdia, ... s'omplien de propostes. Jo vaig anar a veure un espectacle d'acrobàcies al Teatre Grec, després vaig poder prendre una copa envoltada de pau als jardins del Grec, i cap a la 1h. vaig moure'm cap al MNAC a escoltar un concert de música africana a la Sala Oval. Hi havia força ambient dins i fora del MNAC, molts turistes encuriosits es van apropar sorpresos que de forma gratuïta poguessin disfrutar d'una nit festiva envoltats de cultura.

Ha estat una bona manera d'entrar de ple en l'estiu, esperem que la bona temperatura que aquella nit vam viure es repeteixi al llarg dels propers mesos i poguem sortir a fer una cerveseta a una terrassa sense morir-nos de calor.

què cal tenir per dedicar-se a la política?

La dimissió d'Itziar González, ex-regidora de Ciutat Vella, m'ha acabat de confirmar que per dedicar-se a la política cal tenir una "pasta" diferent, tenir més estòmac per deixar passar certes coses, saber parlar sense dir res i tenir una idea molt determinada del que és el bé públic, millor dit no tenir gaire idea del que és...

El cas Palau ha fet sortir el pitjor d'alguns representants polítics: pressionant per facilitar les coses a Millet i Montull, fent cas omís del que els veïns ja sabien fa temps, deixant-se manipular per dos lladres vestits d'honorables barcelonins...

El sòl públic, és això, públic,

i quan té aquesta qualificació és per alguna raó, les requalificacions de sòl destin

at a equipaments per sòl urbanitzable han d'estar clarament justificades destinant una part a habitatge protegit però, en aquest cas, la requalificació (arribant a modificar el Pla General Metropolità en un Ple de l'Ajuntament) per construir un hotel de luxe (quan ja estava en mans privades el projecte) no té justificació possible.

Com s'ha arribat a l'extrem que els nostres polítics siguin titelles del patrimoni privat? Sembla que el nostre alcalde i els seus regidors no han aprés res després de governar la capital catalana en els darrers quatre anys, després de fer el ridícul amb la consulta de la Diagonal, gastant-se 3 milions d'euros per comprovar l'allunyament de la ciutadania, ara es veuen embolicats alguns d'ells (tant del principal partit en el govern de la ciutat com de l'oposició) en l'afer Palau, què més ens resta per veure...? Això serà com una gimkana a partir d'ara, anirem esperant els nous aconteixements...

clientelisme associatiu

En els anys anteriors al tripartit la gent que ens dediquem des fa molts anys a feines relacionades amb l'àmbit social qüestionàvem la utilització de les subvencions públiques per recolzar aquelles entitats properes a Convergència i Unió, sobretot les Associacions de Veïns i entitats relacionades amb la cultura popular tenien uns privilegis que anaven més enllà de les finalitats incloses en els seus estatuts. Em refereixo a aspectes com: donar al president o membres de la junta directiva de l'entitat un lloc de treball a la Generalitat, atorgar subvencions molt quantioses, cedir-los espais perquè fossin utilitzats com a seus pagant la llum, el telèfon, l'aigua, ...
Quin era l'objectiu de CIU a l'hora d'actuar d'aquesta manera? Es poden fer moltes suposicions, però la que sembla més evident és la de tenir-los al seu costat, compensar favors, apaivagar les crítiques dels veïns o socis cap a la gestió del partit en el govern.

Malauradament, la roda gira i torna a estar al mateix lloc, els partits que conformen el tripartit estan actuant de la mateixa manera, tant des de la Generalitat com des dels ajuntament. Potser no utilitzen la fòrmula de la subvenció però sí la del contracte per la gestió de serveis públics, atorgant aquesta a entitats "amigues" i, en la majoria de casos, sense inspeccionar les condicions laborals dels seus treballadors ni la qualitat del servei que estan oferint en nom de l'Administració Pública.
No es pot mirar cap a un altre lloc quan qui gestiona un servei públic no garanteix uns mínims, s'ha de tenir molta cura en la manera en que s'ofereix el servei ja sigui aquest social, cultural, educatiu, d'orientació i suport en la recerca de feina, ... En moments com l'actual en el que s'estan retallant drets socials i es destinen menys diners a prestacions i recursos socials, els responsables públics no es poden permetre el luxe d'externalitzar els serveis sense garantir-ne la qualitat i aquesta passa per: reconéixer el treball dels professionals que hi treballen oferint-los unes condicions laborals adequades, vetllar perquè els ciutadans estiguin ben atesos i rebin el servei o prestació a la que tenen dret, revisar que les instal.lacions i materials utilitzats reuneixin les condicions adequades, garantir la participació dels professionals i usuaris en la millora de les condicions del servei, ...

Se'n parla molt de QUALITAT i crec que moltes vegades no se sap què vol dir... en molts casos resta molt allunyada de la satisfacció de les necessitats d'usuaris i professionals d'un servei públic.