Contrastos

Avui tot just han començat les vacances de Nadal, bé, com a mínim els dies festius...  i he tingut ocasió d'anar al centre per poder fer algunes compres nadalenques.
Altres anys aquests dies es feien més flagrants els contrastos socials entre els qui en major o menor mesura poden gaudir aquests dies d'alguns capricis en el menjar i, fins i tot, fer algun regal als seus éssers estimats i els qui no tenen res. Malgrat aquestes diferències es mostraven cada any ben clarament en els dies festius a mi no m'havien frapat tant com avui.
Tot i que he vist en diverses ocasions a persones demanant al carrer, al metro, al tren, i que aquestes peticions es multiplicaven en els dies de Nadal, avui he tingut una sensació d'amargura i tristor que anava més enllà del prendre consciència d'aquestes situacions com en altres ocasions m'havia passat.

Com he dit, he anat a fer algunes compres nadalenques i a donar un tomb per la Fira de Santa Llúcia, i he tingut la necessitat de treure diners, he anat al caixer que hi ha al final del Portal de l'Àngel, per cert caixer força concorregut. I m'he sorprès molt en veure que entre la voràgine de les compres, de l'entrada i sortida constant de persones del caixer hi havia, dins el caixer, al terra, estirat en un racó, algú que mirava de dormir entre cartrons, no us podria dir si era home o dona, perquè estava cobert pels cartrons, i davant la indiferència dels qui entraven i sortien del caixer, ha trobat la seva manera de passar inadvertit i poder descansar.
I he pensat en les desigualtats que s'estan ampliant en la nostra societat gràcies a la mala gestió dels nostres polítics, que prefereixen negociar la data d'un referèndum d'autodeterminació que posar en el primer lloc de l'agenda la millor de les condicions de vida dels ciutadans.

Quines històries de vida, quines necessitats socials han fet que cada cop hi hagi més persones vivint al carrer, sense un coixí familiar, sense ingressos, sense suports i oblidats per les administracions públiques. Fins quan aquestes situacions s'aniran repetint i, sobretot, fins quan seran tolerables.

Cadascú de nosaltres té part de responsabilitat en el que els hi passa als altres. Quan decidim mirar cap a una altra banda quan veiem algú demanant pel carrer o dins del metro, quan votem a partits que defensen la no intervenció de l'Estat en les polítiques socials (com ha passat darrerament tant a Catalunya com a Espanya, amb governs que privatitzen la gestió de les polítiques socials), quan seguim gastant en articles innecessaris simplement pel fet que un conegut ja disposa d'ells, quan ens fixem en els qui viuen la vida frívolament, sense plantejar-se res, i no en aquells que la viuen intesament i que milloren la vida dels qui estan al seu costat... tots nosaltres, com dic, podem i estem obligats a fer alguna cosa.
Tinguem sempre present que aquell que està dormint entre cartrons en un racó d'un caixer podria ser algun conegut o familiar, que no tenim garantia de ser o viure la vida com pensàvem que fariem i que el nostre entorn més immediat és el nostre coixí i que l'hem de cuidar perquè si el perdem ens podem trobar en situacions de molta vulnerabilitat.

En tot cas, que serveixin aquests dies per pensar en la sort que tenim de tenir a la nostra família i els nostres amics al nostre costat i que estiguem sempre disposats a oferir el nostre temps i carinyo per fer-los la vida més fàcil.

BON NADAL a TOTHOM!!

Ploramiques i utopia

Entrem en la recta final de la Campanya electoral que se suposa ha de ser un punt d'inflexió en les malmeses relacions Catalunya-Espanya. Al llarg de les darreres setmanes hem sentit mitges veritats sobre l'expoli fiscal que l'Estat espanyol exerceix sobre Catalunya, sobre el despreci que exerceixen des de Madrid a qualsevol proposta de millora del sistema fiscal català, a la vegada hem pogut escoltar de nou el to llastimer de certs polítics catalans envers a aquesta situació de suposat desequilibri entre l'Estat i Catalunya.
Però, realment algú dels qui utilitzen aquest to llastimer ha estat capaç de dir-nos què farà a partir del 26 de novembre si guanya les eleccions, què faran si arriben els diners que suposadament ens prenen dels impostos dels catalans, han assegurat en algun moment que perseguiran qualsevol forma de corrupció anterior a les eleccions i que es comprometen a lluitar contra l'aprofitament indegut dels diners públics per part dels qui exerciran algun càrrec públic en el nou govern que sorgeixi a partir del que els ciutadans votin el dia 25...? la resposta és no. Ningú ha anat davant de notari per signar un compromís amb la ciutadania de transparència i lleialtat.
Per tant, crec que són "els mateixos gossos amb diferents collars", tant si continuem formant part de l'Estat Espanyol com si ens declarem independents el risc de corrupció i malvaratament dels diners públics seguirà estant present, la possibilitat de vendre al millor postor (com han fet amb la privatització d'una empresa solvent com Aigües Ter-Llobregat a Acciona) els organismes públics seguirà sent l'objectiu, la manca de participació de la ciutadania en els afers públics continuarà, la insensibilitat i sordesa envers els problemes reals dels ciutadans i ciutadanes continuarà com fins ara... per tant, què més dóna si Catalunya es declara independent o no?

Jo desitjo viure en un país (sigui Catalunya, Espanya o Honolulu) en que les persones tenen accés als serveis públics pel fet de ser persones (ara no existeix aquest dret), les famílies poden escollir l'educació dels seus fills amb plena llibertat i sense restriccions, en definitiva, un país on el Govern garanteix unes mínimes condicions per viure amb dignitat i tenir una qualitat de vida per poder desenvolupar-nos com a persones. Un país on la solidaritat i l'ajuda mútua són les premises de partida en l'entorn on vius, on la gent té interés per la pròpia cultura, per descobrir i conèixer altres cultures, i on la violència (de l'estat, televisiva, ...) no és el punt de partida per consolidar les pròpies idees.

Serà que crec en les utopies?

La cultura deixa volar la nostra imaginació

Fa uns dies vaig llegir un article de Javier Marías en el que parla del que ens ajuda la cultura a evadir-nos, a imaginar altres móns, a viure per uns moments altres èpoques, conèixer altres vides passades, presents i fins i tot futures... i tot això, gràcies al govern del PP pot ser que ens sigui pres, que no tothom en pugui gaudir.
Assimilar la cultura a pur entreteniment és menysprear l'art, la música, el cinema, el teatre, ... i a tots aquells que fan possible que poguem gaudir amb qualsevol forma d'expressió artística, que ens fan més fàcil afrontar el dia a dia i que ens fan més soportables els moments difícils, més encara amb la situació actual. Menystenir tot això, no reconèixer el seu valor és no voler lluitar per la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, objectiu pel que haurien de treballar els nostres polítics.

Pugen l'IVA a la cultura, pugen les taxes universitàries, redueixen les prestacions i els serveis socials, autoritzen l'increment de les tarifes dels subministraments que prèviament han privatitzat (aigua, llum, gas, telèfon), retiren les polítiques actives d'ocupació, socialitzen els efectes de la crisi malgrat els causants siguin altres que no respondran mai per ella, què més podem esperar... Mentre la mediocritat estigui instal.lada entre aquells que han de liderar la sortida de la situació dramàtica que molta gent està vivint, i per no caure en la desesperança més absoluta només ens queda comptar amb nosaltres mateixos i amb qui ens estimem i ens estimen, mantenint sempre la nostra autoestima i tenint clar el que som i el que volem perquè això, benauradament, no ens ho podran prendre mai.

Des de Xàtiva qüestionant el present

Els qui vam aprendre a escoltar cançons amb Lluís Llach vam agrair que ens deixés com a part del seu llegat la veu i les lletres del cantant de Xàtiva Feliu Ventura.

És un plaer veure com aquest cantautor ha recollit el llegat de Llach i el manté amb el mateix nivell del intèrpret de Verges. La ironia amb la que parla de la situació actual de l'administració valenciana, la crítica als representants polítics d'aquest país i la reivindicació dels territoris que conformen els països catalans, fan que esdevingui un digne hereu de Llach.
Sentir com les seves lletres ens porten a sortir al carrer i qüestionar el que passa, demanar responsabilitats a aquells que pensen que han nascut per governar des de generacions i generacions, com si ocupar un càrrec públic formés part de la seva genealogia; prendre postura en el moment que estem vivint... tot això fa que obris els ulls a la realita que t'envolta i, com diu el propi Ventura milloris el present que t'ha vingut donat per tal que el futur que heretin les generacions futures sigui millor.

Feliu Ventura recupera amb les seves conduït a les decisions a prendre a la maduresa. Els qui vam viure la infantesa i adolescència als anys 80, vam conviure amb grans sèries de televisió com "Verano azul", "Mazinger Z", programes de televisió que han esdevingut models com "Un, dos, tres, responda otra vez", "El peor programa de la semana", "La bola de cristal", ... els qui vam aprendre el joc simbòlic amb el Lego o els Clicks de Famòbil, ... els qui vam fer les nostres primeres passes en política a partir del moviment associatiu juvenil... ens sentim preparats per canviar el present a partir de tot el que vam aprendre en la nostra adolescència i joventut, perquè no es tracta de millorar el futur obviant el present, sinó de millorar el present per tenir un millor futur.

Un plaer escoltar les cançons de Feliu Ventura, des de la serenor apostant per qüestionar el present i amb la voluntat de construir-lo sense que altres ens diguin com fer-ho...

connectar amb la infantesa

Reviure la infantesa és quelcom que no fem sovint perquè pensem que ens prendran per immadurs, però els sentiments de tendresa i alegria que ens transmeten les situacions viscudes haurien de fer-se'ns presents més sovint.

Avui he tingut la sort de connectar amb un dels meus hobbies d'infantesa i adolescència: jugar amb els clicks de Famobil. Tot i que els que tenia estan guardats en un armari a casa ma mare, he seguit comprant alguns que m'agradaven... Aquest cap de setmana se celebrava a Montblanc (Tarragona) Clickània, una fira de clicks on es mostraven maquetes i diorames. Alguns molt aconseguits com tota una ciutat de l'oest americà amb un tren en moviment, i una ciutat victoriana. També hi havia un homenatge als castellers.
A la vegada es podien comprar clicks descatalogats i escenaris diferents que sortien de la nostra imaginació. També podies participar en sortejos i jocs de descoberta. A més a més els aparadors de moltes botigues de la ciutat de Montblanc tenien maquetes als aparadors.

Clickània és un aconteixement pels amants d'aquests ninos de 7,5 cm. que són desmontables i que poden recrear milers d'escenaris diferents. Com si d'una maqueta cinematogràfica es tractés, havies de construir una història al voltant d'aquells ninos, història que podia ambientar-se al western, a l'edat mitjana, en un circ, en un hospital, en una granja, ... fins i tot poden representar escenes de films actuals (de gangsters, de ciència ficció, comtes de fades, ...).

Per mi va ser una de les millors joguines, la meva fascinació s'ha mantingut en el temps i actualment segueixo sentint aquella màgia de quan tenia 6-8-10 anys quan els veig en un aparador o en una estanteria d'una botiga de joguines.

Llarga vida als clicks de famobil!!

pobresa

Malauradament ara la paraula pobresa corre en boca de tots i és més present que mai. Abans pensàvem en els països del Tercer Món i en nens buscant entre la brossa un mos que portar-se a la boca o alguna cosa que es podés revendre en un mercat de tercera o quarta mà... I ara, quan pensem en la pobresa què ens ve al cap?
Doncs, segurament, en gent gran i famílies regirant els contenidors buscant menjar caducat llençat a la porta dels supermercats, els qui demanen almoïna a la porta de les esgléssies i a moltes cantonades del centre de Barcelona, els qui es troben amb els seus mobles i pertinences al carrer després d'un desnonament, els qui han de recórrer a la família per poder sobreviure a final de mes, ... cada cop gent més propera, gent com tu i com jo.

Però quan parlen els programes de televisió o els partits polítics de la pobresa ho fan com si fos quelcom aliè com si no tingués a veure amb ells: nosaltres estem en aquest costat i els qui no tenen les condicions de vida adients estan a l'altre. Avui a la primera reunió de la Xarxa de serveis socials impulsada per IC-V, plantejava aquesta qüestió... cada cop més professionals del sector social es troben al límit de la pobresa perquè l'administració, especialment la Generalitat, no paga les factures derivades de contractes de serveis a les entitats en les que treballen els professionals, això comporta que no es puguin cobrir les nòmines ni les despeses quotidianes del manteniment del servei. Quan es treballa en l'atenció a persones, el no pagament d'aquestes factures suposa no poder mantenir despeses tant simples com el menjar, productes higiènics o subministraments de centres de dia i residències de gent gran, centres de menors o centres d'acollida de dones maltractades... Potser el Govern s'haurà de plantejar a quanta gent vol deixar fora del sistema i que mori d'inanició per no tenir les condicions de vida adients... quin percentatge? Abans de la crisi ja es parlava d'una pobresa estructural del 18% i les previsions són que es podria arribar a un 30% de la població. Aquest és el país que volem?

Sembla que totes les decisions polítiques ja siguin per part de la Generalitat (retall de prestacions) com de l'Estat (que vol reduir el nombre de municipis i regidors, això suposarà que alguns serveis bàsics que aquests estaven oferint desapareixeran o es concentraran en grans municipis), sembla, doncs, com dic que les decisions que es prenen van encaminades a fer més gran l'escletxa entre rics i pobres i que la part de dalt de la piràmide sigui menys nombrosa i la de baix cada cop sigui més nombrosa.

Fins quan aquesta situació?

Independència o emancipació?

Tornant de les vacances tornen també els temps convulsos. Arriba una nova diada i la gent surt al carrer per demanar la Independència (em pregunto on estaven el milió i mig de catalans que dimarts omplien el centre de Barcelona el dia de vaga general o en altres ocasions en que es reivindicaven una milllora dels drets socials).

"Independència"... des que era adolescente que cada cert temps veig utilitzar aquest terme i pensar en ella com a solució de tots els problemes dels catalans, fins els 18 anys vaig creure que el no formar part d'Espanya ens faria més lliures per enfrontar les nostres dificultats, però passats uns anys i havent-me dedicat professionalment a la lluita per la millora de les condicions de vida de la gent ja no crec que el fet que Catalunya sigui independent millori les coses.

Jo no vaig anar a la manifestació de dimarts, perquè no vaig poder però també perquè no estava convençuda. Ningú ens ha explicat quin model de país es vol ni com es construirà i, si la independència passa perquè els partits polítics actuals (especialment CIU i ERC) prenen les regnes del nostre país, no la vull. Preferiria parlar d'emancipació en el sentit que té a veure amb una qüestió de separació física però també actitudinal, d'assumir responsabilitats sobre tots els ciutadans que vulguin viure en una Catalunya que no forma part d'Espanya.
Fins que els nostres responsables polítics no facin el possible perquè tots i cadascun dels catalans tinguin unes condicions de vida que els permetin tenir un futur, mentre aquest nou Estat no vetlli pels ciutadans que aixopluga no vull que siguem independents.

Després de casos com el del Palau, o el Pretoria, en els que la burgesia catalana, els grans garants de la catalanitat s'han endut milers de milions, en quines mans deixarem el nostre destí com a poble?

La relació entre Catalunya i la resta de l'Estat sempre ha estat d'anada i tornada, la societat catalana està constituïda per persones vingudes d'altres indrets d'Espanya i, tot i que en alguns casos la convivència no ha estat fàcil, ens han aportat moltes coses que també conformen la nostra manera de ser.

S'haurien de valorar bé els pros i contres d'un procés d'autodeterminació i, sobretot, ser honestos i mesurar les possibilitats reals d'aconseguir-ho. Mentre només sigui una eina d'oportunisme polític per treure rèdits electorals i per amagar la ineptitud per gestionar els problemes socials escudant-se en un mal denominat "Espanya", jo no vull saber res d'Independència...

Frontera

Amos Giati, director israelí molt reconegut internacionalment, l'any 2005 va realitzar "Free zone", film de dones obligades a entendre's malgrat les seves nacionalitats ho fan difícil. Una dona israelí que porta com a passatgera una noia nordamericana, creuant la frontera amb Jordània i entrant a la zona lliure, i que es veuen forçades a ajudar una dona palestina a recuperar el que ha perdut...

Rodada amb plans molt curts, amb una mateixa posició de càmera gairebé al llarg de tot el metratge, buscant el primer pla i utilitzant el dintre-fora de camp en els diàlegs, ens fa arribar els sentiments de les tres dones protagonistes a través del que diuen i del que no diuen, amb les seves mirades i gestos... El director fa un exercici de naturalitat i realisme com si no fos una ficció. Veiem la imprevisibilitat a l'hora de creuar diferents fronters, no sabent mai si les deixaran continuar el seu trajecte o hi posaran entrebancs, com si nosaltres mateixos anéssim en aquell cotxe.

"Free zone" ens fa adonar-nos dels prejudicis que hi ha entre les diferents cultures que conviuen a l'Orient Mitjà i com cadascuna vol distingir-se de les altres i mantenir el seu lloc en aquell territori. Es tracta d'una pel.lícula valenta en la forma (s'inicia amb 10 minuts d'un primer pla de Natalie Portman sense que hi hagi cap paraula) i en el contingut que val molt la pena de veure. La podeu trobar en DVD.

Gràcies al cinema podem viure altres realitats i no de forma llastimosa com a les notícies de la televisió o els diaris, amb el respecte i la naturalitat amb la que se'ns fa més fàcil comprendre-les...

Mínims per una vida digna

L'Estatut d'Autonomia, en el seu article 24.3 estableix que "les persones o famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d'una vida digna...".

Recordem que aquest estatut va ser signat davant de les càmeres de televisió pel senyor Zapatero i el senyor Mas, casualment avui president de la Generalitat de Catalunya. Fa uns dies s'han presentat dues proposicions de llei, una per part del PSC millorant les condicions actuals de la Renda Mínima d'Inserció i l'altra per part d'IC-V/EUIA en que es proposa la creació d'una Renda Garantida de Ciutadania.
En relació a la proposició de llei del PSC, el PP i CIU ja s'han pronunciat en contra, en el cas del PP ja han presentat una esmena a la totalitat i CIU ha expressat que també en presentarà una en pocs dies. Imagino que la proposició de llei d'IC-V/EUIA correrà la mateixa sort donat que és més agosarada que la del PSC.

Avui s'ha constituït la Comissió Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular per regular la Renda Garantida de Ciutadania. Amb el pes d'entitats que estan treballant cada dia amb els qui es queden sense res, amb els aturats que deixen de rebre prestacions derivades de l'atur, amb persones que amb la reforma de la RMI s'han quedat sense ingressos. I, no tant sols, això, es deixa de promoure la formació i la orientació laboral, per tant, a més a més de no tenir ingressos es deixa als aturats abandonats a la seva sort.
La ILP de la Renda Garantida de Ciutadania pretén regular una renda que permeti tenir uns mínims a aquells que no tenen res i, a més a més, obliga a les administracions a proporcionar un acompanyament i suport a les persones per afavorir el seu empoderament i la seva inserció social. Qui es pot negar a això? No hi ha diners per poder garantir aquesta renda però sí per mantenir un aeroport a Lleida que no té vols, per subvencionar la Feria d'Abril i altres esdeveniments suposadament culturals que esdevenen un negoci, ...

Veurem com van les coses i si hi ha sort amb la tramitació d'aquesta iniciativa, si no és així com a mínim els responsables del Departament de Benestar Social i Família i la Generalitat s'hauran de replantejar què han fet amb la RMI i perquè han deixat tantes i tantes famílies sense ingressos i, el pitjor de tot, sense una alternativa per aconseguir-los.

Cinema i educació

Darrerament coincideixen a la cartellera dos grans pel.lícules que aborden el tema de l'educació escolar posant sobra la taula la incomprensió i la manca d'atenció que reben els nens i adolescents per part de les famílies i professors.
"El profesor Lazhar" és un film canadenc que s'inicia amb un fet dolorós, la pèrdua d'una professora, i com això afecta als alumnes que convivien amb ella dia rera dia. L'arribada d'un nou professor  evidencia la poca contenció emocional que reben aquests nens, els sentiments, les pors, els traumes amagats, no es deixen sortir. En algun moment de la història es planteja el perquè està prohibit el contacte físic amb els nens. Seria necessari poder comunicar-se també a nivell físic amb els nens, o bé, és millor mantenir sempre una distància de seguretat.
El paral.lelisme que es dóna entre les pèrdues i superacions dels infants amb les del Professor Lazhar crec que és un argument molt ben utilitzat, ell pot entendre millor que ningú el que els nens estan vivint. No us la perdeu!!

Per una altra banda, fa un parell de setmanes es va estrenar un dels films guanyadors del darrer Festival de Cinema de Màlaga: "Els nens salvatges". Òpera prima de la directora Patricia Ferreira, ens apropa a les vivències d'uns adolescents en un institut a les afores de Barcelona. La incomunicació entre els joves i els adults, la incomprensió que això suposa i el determinisme que plantegen alguns dels professors envers a que els alumnes "dolents" no se n'ensortiran i, per tant, no cal apostar per ells i proposar-los reptes que no asoliran mai.
Ferreira planteja la pel.lícula des del punt de vista dels joves i, de fet, els moments més interessants i més àgils del film són els diàlegs entre Àlex, Gabi i Laura. Els pares són presentats amb quatre frases i alguns gestos. El casting és excel.lent, destacant el paper dels tres adolescents (Marina Coma torna a repetir un gran paper després de rebre el Goya a millor actiu revelació l'any passat pel seu paper a Pa Negre), i la interpretació d'Aina Clotet com a orientadora, Clara Segura, Ana Fernández i José Luis García Pérez com a respectius pares de cadascun dels joves.

La contundència del final del film fa plantejar moltes coses... dediquem temps a la gent que ens envolta? sabem realment el que els hi passa pel cap, el que necessiten? podem fer alguna cosa més per ells? especialment els nostres adolescents... sinó els hi dediquem algunes estones continuaran sent aquells grans desconeguts que ens resulten sempre imprevisibles perquè no ens preocupem de conèixer el que necessiten, els seus desitjos, els seus projectes, ...