dimecres, 11 de juny de 2008

Despiste

Quan perdem alguna cosa pel carrer ens adonem del poc que depenem de les coses materials, encara que en certs moments sí pensem que les necessitem però realment després veiem que hi ha coses més importants i a les que moltes vegades no tenim presents. 

Entono un mea culpa per la poca capacitat d'observació que tinc i per les vegades que se'm perden els petits detalls que donen sentit a la vida: l'anar i venir de les ona
des a la platja, el despertar amb el so dels ocells, el somriure del passatger que es posa al nostre costat en el metro, l'acudit que ens explica un amic, tancar els ulls mentre escoltes aquella cançó que tantes coses et diu, la llàgrima que rodola per la nostra galta en el climax d'una obra de teatre, ...

Deixem de banda tot allò que ens pesa, que ens distreu i no ens deixa veure i sentir els instants que ens donen la força per tirar endavant. Sense ells, la vida seria una càrrega molt feixuga de portar.

1 comentari:

Kassia ha dit...

El fet d'escriure-ho no et fa pensar que realment sí que tens la capacitat d'observació? Una altra cosa és que hagis de fer neteja de les ulleres del pesimisme o negativisme. Només és una reflexió que em ve al cap de llegir-te ;)