dimarts, 17 de juny de 2008

Un cop a l'estòmac

Fa uns dies en Roger em demanava què era per mi el cinema... li vaig dir que era art, expressió, entreteniment i aprenentatge. 

Seguint aquest darrer terme, aprendre es pot fer de moltes maneres, una d'elles és rebent un cop a l'estòmac i despertant del somni en el que vius. Les dues darreres pel.lícules que he vist són dos exemples d'aquest despertar violent.

La primera, dirigida per un mestre
 del cinema, Sidney Lumet, s'inicia amb una de les frases més contundents que he llegit 
darrerament: "Ojalá puedas estar media hora en el cielo Antes de que el diablo sepa que has muerto", precisament la segona part de la frase és la que dóna títol al film. Amb aquest inici es desenvolupa una història narrada en diacro
nia, amb anades i vingudes sobre la mateixa situació segons els diferents personatges que intervenen. És una lliçó de cinema en majúscules, basant-me en els següents elements: la profunditat de camp, on poden haver dos personatges dins del mateix pla però un més endavant i un altre més enrere depenent de la importància que el director vol donar a l'acció de cadascun d'ells; la possibilitat de veure diferents tipus d'enquadraments i plànols, així com la destresa en la utilització del zoom i obertura de l'objectiu a l'hora de fer-nos partíceps del que els germans Hanson pensen i finalment fan. 
Vull destacar el guió, que trenca amb la narració continuada de la història i juga amb el trencament del temps per portar-te allà on necessita la història. I, un altre factor que farà que la pel.lícula sigui recordada és la magnífica interpretació de tots els actors que intervenen, començant pel gran Philip Seymour Hoffman (sempre encerta amb els personatges que escull per interpretar), Albert Finney, Ethan Hawke (en un paper de fracassat que viu sotmès al seu germà, la seva ex-dona i la seva filla, paper que el distancia una mica d'altres que ha fet), Marisa Tomei...
I recordeu això: què estarieu disposats a fer per diners?

En segon lloc, voldria comentar una pel.lícula de la que no tenia gaire coneixement i que ha estat una sorpresa per mi. És un cop de puny a la il.lusió d'una societat benestant, on no existeixen problemes, millor dit, aquests no es veuen.
Basada en un cas real i rodada més com a documental que com a ficció
 (tot i que hi ha una narració ficcionada), reprodueix el patiment i la mort (en aquest cas us ho puc anunciar perquè el film s'inicia amb un imatges del judici que resol el cas) de Sylvia Likens, una nena de 16 anys, 
a mans de la família a càrrec de qui la deixen, a ella i a la seva germana Jennie, els seus pares temporalment. 
L'atmosfera que es crea al llarg de tot el film, la perversió en la que cau tota una família (sobretot per la utilització de nens com a torturadors), la presència constant de la religió com a excusa, i les magnífiques interpretacions de Ellen Page (com a Sylvia Likens) i Catherine Keener (com a Gertrude Baniszewsky), fan que quan arriben els títols de crèdit finals no siguis capaç d'aixecar-te del seient pel pes que portes a sobre...

En la següent frase es resum molt bé la intenció del film:
"Es una película necesaria en tiempos en los que la tortura y la vejación son justificados con fines políticos y se da por sentado que lo éticamente correcto siempre mora en occidente, aunque viéndola se nos revuelva el estómago y sacrifiquemos la cena." (Adrian Bravo)

3 comentaris:

Kassia ha dit...

Hola Laura,
Només dir-te que m'ha agradat molt llegir les teves reflexions d'aquestes dues pel·lícules i la segona m'ha cridat especialment l'atenció. Si em permets he buscat el títol de la pel·lícula a internet a partir de les dades que dones: An american Crime, que sempre va bé saber-ho pels que no tenim el gust d'haver-la visionat ;)
Una abraçada,
Kassia

boja per la Katherine ha dit...

Sí, merci Kassia, ja me n'havia adonat que no vaig fer constar el títol del film però deixarem el misteri per qui vulgui indagar i averiguar de quina pel.lícula es tracta.

Bargalloneta ha dit...

Bufa!!!
he tingut la sort de veure les dues i tens raó... de diferent manera però són dos cops de puny a l'estómac i molt ben donats!!! tot i ser dos títols ben diferents.

Molt recomenables les dues... i sobre tot no us perdeu a la meravellosa Catherine Keener força diferent als papers de cinema independent a la que ens té acostumats i jo ho estic molt perquè és una actriu que m'agrada especialment!!
petons
Mònica