divendres, 24 d’octubre de 2008

Fora del comú

Avui sortint del cinema discutia amb un grup de cinèfils sobre la verosimilitud de la darrera pel.lícula de Woody Allen, en principi un triangle amorós pot ser real, però això no fa millor aquest film.

Happy, un cuento sobre la felicidad pot tenir per alguns un punt d'inverosimilitud en el personatge protagonista, Poppy Cros, segurament argumentaran: com pot ser que algú sempre estigui alegre, com pot ser que algú visqui situacions conflictives amb un somriure, com algú, en els temps que corren, vol fer feliç als altres?
Però tal i com està narrada la història, la consistència del personatge, fa que se'ns faci verosímil el que viu aquesta professora d'una escola de primària que viu una vida d'una jove de 30 anys: li agrada sortir els caps de setmana a ballar, compartir estones amb els amics i, sobretot, ser lliure.

Explicada en to de comèdia, ens planteja alguns dels dubtes existencials que per la generació de gent entre els 30 i els 40 cobren molt de sentit: comprometre's o no amb la vida, actuar de forma responsable a la feina i amb els altres, ...
Ens mostra un Londres de gent treballadora, de cases baixes, de gent que circula en bicicleta i en tranvia, i allà sorgeix un personatge ple de color en el seu vestit, en el seu somriure... 

Quan surts de veure la pel.lícula et quedes pensant... què necessari que és tenir al nostre costat algú com la Poppy Cros que ens ensenyi que els conflictes es resolen parlant i, sobretot, amb sentit de l'humor.

Algunes de les escenes seran llargament recordades, destaquen per sobre de totes les que fotografien a la protagonista fent classe amb els nens o interrelacionant-se amb ells i, especialment, l'escena en la que dialoga amb un indigent, com es posa al seu nivell  des del respecte i fent que aquest no perdi la dignitat tot i que aquest té dificultats per hilvanar frases amb un cert sentit, absolutament fantàstica!!

Sé que alguns la compararan amb Amélie, no, si us plau, el surrealisme del film francés i, aquí sí, la inverosimilitud del personatge no tenen comparació amb el de Happy, un cuento sobre la felicidad.

1 comentari:

julio ha dit...

Doncs això, que estic molt d'acord. I que formalment m'agrada que el guió no ens doni pistes sobre el perquè Poppy té com a referent vital ajudar als altres. És en això tant estrany que fixa una pauta de normalitat que ens ha de fer pensar. Les seqüències amb el profe d'autoescola, impagables.