Pèrdues

La vida és una contínua pèrdua, tot i que ens ofusquem a intentar conservar el que ens envolta, ja siguin persones o elements materials, la majoria de vegades els acabem perdent i tant sols romanen uns pocs... d'això tracta el darrer llibre de David Trueba (guionista de cinema i escriptor).

El seu anterior llibre, Cuatro amigos, era un pur entreteniment adreçat a nois entre els 20 i els 30 anys. Explicava les peripècies de tres amics camí d'un casament. Narrat en forma de road movie, plantejava situacions esperpèntiques i esbojarrades ratllant en certs moments el mal gust. En canvi, en el seu darrer llibre, Saber perder, canvia de gènere i ens mostra la visió de la pèrdua per part de quatre personatges, relacionats entre ells en tres casos per llaços familiars i en un darrer per un fet fortuit: una adolescent, un home en la quarentena, un avi de 70 anys i un jove jugador de futbol de 20 anys.

A mesura que anava llegint el llibre m'anava sorgint una pregunta... com Trueba pot conéixer què pensa i sent una adolescent en un moment de profunds canvis vitals que la faran madurar en un any? com pot saber què pensa un home proper als 50 anys que ha perdut la feina i la dona i s'enfronta a la vida sol? com pot posar-se en el lloc d'un avi que veu com se li escapa la vida inexorablement? com pot imaginar el que sent una jove promesa del futbol en un país estrany i abandonat als capricis d'una afició voluble a cada moment?

No sé la resposta però us puc assegurar que aconsegueix en els 4 casos posar-se en la pell dels personatges... 

Escrita com si d'un guió de cinema es tractés, intercal.lant cadascuna de les històries narrades en primera persona, amb constants avançaments i retrocessos en el temps (com si de flashbacks cinematogràfics es tractés), tot i el seu volum (520 pàgines), esdevé una necessitat anar avançant en la història, saber què espera als personatges a cada paràgraf, a cada frase, amb cada paraula... I, quan has arribat al final i surts al carrer i observes la gent que camina per la vorera, identifiques a Silvia, Lorenzo, Leandro i Ariel en alguns dels transeunts que passegen davant teu.

Ha estat un veritable plaer llegir aquest llibre. Imprescindible.

Us deixo algunes línies transcrites perquè veieu el poder de la paraula de David Trueba:

"Me robó la suerte, se decía Lorenzo. Llegó a mi vida y me robó la suerte. Porque Lorenzo sin Paco era un hombre obligado a empezar de cero pero ahora sin suerte, las puertas no se abrían como antes. Todas las cartas favorablesya  parecían repartidas..." (pg.61)

"Tiene prisa el invierno, oyó Sylvia decir a un hombre mayor que se subía al tren cargado de bolsas de verdura. La gente mayor habla a menudo del tiempo, a ella no ha conseguido interesarle jamás la temperatura que hará al día siguiente ..." (pg. 124)

"No está nuevo. Alguien lo ha leído antes. A Sylvia le gustan los libros usados. Los libros nuevos tienen un olor agradable, pero dan miedo. Es como avanzar por una carretera por la que nadie ha pasado nunca..." (pg. 125)

"Yo creo que en la infancia, dijo Leandro, nos marcamos los retos inconfesables de nuestra vida y que la respuesta a la felicidad consiste en la culminación más o menos cercana o más o menos lejana de ese reto infantil, puede que no del todo articulado ni claro, pero evidente para uno mismo. Aunque ahora me escuches como si lo que yo digo no fuera más que un oscuro recuerdo, sé que tienes clarísimo cómo era y cómo pensaba el niño que eras tú..." (pg. 377)

"Un rato después, cuando se durmió Aurora, se refugió en el baño y lloró frente al espejo, con amargura, al contrario de como lloran los bebés, con esa desesperación de los que saben que van a ser calmados. No, lloró con la sorda contención de los que ya no esperan consuelo de nadie..."