divendres, 26 d’octubre de 2007

Mataharis

Em produeix un gran plaer quan surto del cinema havent viscut les emocions tal i com les viuen els personatges que formen part d'una història, això només s'aconsegueix quan la direcció i els actors aconsegueixen que les sensacions i els sentiments traspassin la pantalla i facin que l'espectador es col.loqui en la pell de l'actor, que empatitzi amb ell.

A Mataharis trobem un molt bon exemple del que unes bones interpretacions gràcies a una molt bona direcció d'actors, sobretot d'actrius, pot produir en l'espectador, fent que aquest se n'oblidi que està segut en el seient d'un cinema i formi part de la història que s'explica, que es converteixi en un observador observat com els hi passa a les protagonistes d'aquest magnífic film.

He seguit la trajectòria de Icíar Bollaín com a directora, com a actriu no em mereix el mateix interés, i crec que aconsegueix en cada pel.lícula que històries quotidianes, que ens podem trobar al costat de casa nostra o, fins i tot, que hem viscut nosaltres mateixos es transformin en un aconteixement mereixedor de ser explicat a través d'una càmera, malgrat que algunes de les seves històries malauradament no haurien de ser tant quotidianes com és el cas de "Te doy mis ojos".
Un altre element resaltable de les pel.lícules de Bollaín és la presència de les dones, giren al voltant de situacions on les dones prenen el protagonisme, aquest fet dóna peu a comprovar el bon moment que viuen algunes de les nostres actrius... En el cas de Mataharis tenim la fortuna de veure un canvi de registre en Núria González (actriu habitual de comèdies televisives), un paper d'una profunda emocionalitat en Najwa Nimri, i el primer paper amb cert protagonisme de la jove Maria Vázquez.

Espero que tingui una bona carrera comercial pensant en que serà una de les pel.lícules amb nominacions als Goya.