Quan vaig estudiar Treball Social hi havia tres elements que conformaven la "Biblia" dels estudiants d'aquesta carrera: Eduardo Galeano i les seves "Venas abiertas de América Latina", la pel.lícula "Un lugar en el mundo" d'Adolfo Aristarain i, com no podia ser d'una altra manera, Silvio Rodríguez.Per què Silvio? doncs, per la dimensió política de les seves cançons per la reivindicació constant de la llibertat que transmetia, i per la identificació amb el poble cubà. Segurament ara molts dels que admiràvem aquest cantautor per aquests motius hem pres una mica de distància i al crit de "Viva Cuba!" no afegiriem "Viva Fidel!" però sí continuem tenint a Silvio en el nostre imaginari col.lectiu.
Avui he anat a sentir-lo 16 anys després d'haver-ho fet per primera vegada a la meva primera Festa Avant i sense gairebé conéixer res de la seva discografia, però us puc assegurar que és un dels concerts que recordo amb més tendresa i emoció, sentiments que avui he tornat a reviure amb una de les persones amb qui vaig anar a aquell mític concert i qui me'l va descobrir.
Les lletres d'algunes de les seves cançons han conformat part del que sóc i, sobretot, en el que crec, tot i que ara potser he canviat una mica la perspectiva i per mi actualment ser progressista i d'esquerres segurament no és el mateix que fa 15 anys. Tot i així, crec necessari que tothom escolti alguna vegada cançons com Ojalá, Óleo de mujer con sombrero, El elegido, o Rabo de nube... perquè:
"... y comprendió que la guerra
era la paz del futuro:
lo más terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada