Indiana Jones forever

Per fi tenim aquí la tant esperada i desitjada 4a entrega d'Indiana Jones, després de 19 anys de l'anterior... A Indiana Jones y la última cruzada, el personatge divertit i curiós que acompanyava a Indy era el pare, interpretat pel gran Sean Connery, en la darrera entrega de la saga és un jovenet, interpretat per Shia Labeouf, fill de la núvia que tenia Indiana Jones a En busca del arca perdida. 

Indiana Jones y el Reino de la calavera de cristal recupera molts elements de les anteriors pel.lícules, en primer lloc, torna l'actriu Karen Allen (núvia d'Indiana a la primera entrega), es veuen fotografies del pare d'Indiana, s'esmenta que és mort, com també Marcus Brody (interpretat per Denholm Elliot), amic i còmplice en les aventures i desventures de l'arqueòleg. En aquest darrer cas no solament surt una foto sino que hi ha un monument (una escultura) al seu record que serveix per impedir que els dolents avancin i agafin a Indiana i Mutt en un moment donat de la pel.lícula.

Tornem a trobar la iconografia que va fer memorable a Indiana: la por a les serps, el fuet, la seva habilitat per sortir de les situacions, ... alguns trucs recorden també als films anteriors, la manera d'obrir-se les parets, els efectes especials amb un component fantàstic, ... però el que més acompanya, reforça i identifica a la saga i, evidentment, aquesta pel.lícula, és la magnífica banda sonora de John Williams amb el famós leit-motiv que identifica a Indiana Jones cada vegada que es troba en problemes.

Pels que vau viure la vostra adolescència amb aquest personatge, no us sentireu defraudats, Harrison Ford segueix en forma tot i els seus més de 60 anys. George Lucas ha declarat en els darrers dies, coincidint amb l'estrena del film a Cannes, que ja està pensant en una 5a part d'Indiana Jones, on el personatge de Shia Labeouf agafaria més protagonisme i Harrison Ford seria més secundari, com el paper de Seann Connery a La última cruzada, crec que els fans d'Indiana Jones se sentiran una mica decebuts perquè aquesta saga sense la presència constant de Harrison Ford perdrà força.

Tornareu a sentir el ritme, la tensió constant, l'espectacularitat dels paisatges, ... en fi, tots els elements que van fer memorables les tres primeres pel.lícules basades en les peripècies d'aquest famós arqueòleg.

Si hagués de posar alguna pega ho faria en el personatge interpretat per Cate Blanchett, tot i que l'actriu interpreta molt bé el paper, com acostuma a fer sempre, el personatge em recorda als dolents de les pel.lícules de James Bond i no acabo de veure-li l'encert, suposo que em ve al cap el magnífic dolent que va ser Paul Freeman...

Bé, per tots aquells que gaudiu amb el cinema i, especialment, amb el cinema d'aventures, no deixeu de veure aquesta molt entretinguda pel.lícula. 

Mostra d'entitats d'Horta-Guinardó

Tot i que porto molts anys fent voluntariat i vinculada al moviment associatiu, fins que no vaig entrar a formar part d'Iniciativa per Catalunya, ara farà dos anys, no he "fet barri", no he participat activament en la vida del meu Districte.

En aquest temps he pogut comprovar la vida que hi ha als diferents barris d'Horta-Guinardó, sobretot al barri d'Horta i al del Guinardó. Tant en els sopars dels Premis d'Horta-Guinardó com a la Mostra d'Entitats, es pot veure el volum d'entitats que fan possible que els polítics que governen el districte toquin de peus a terra i vegin les necessitats reals de la gent.

I una demostració de la importància de les entitats del districte ha estat la presència de l'Alcalde, Jordi Hereu, i de diversos regidors dels diferents partits que conformen l'Ajuntament de Barcelona: Ricard Gomà, Elsa Blasco i Isabel Ribas, d'IC-V/EUIA; Xavier Trias i Maite Fandos (CIU).

Una visita als stands de les entitats, un "rebujito" abans de sopar, una botifarrada per 600 persones, un correfoc de les colles Foc del Carmel i Malignes del Guinardó, i les actuacions dels finalistes del Concurs de cantautors d'Horta de l'any passat, hem pogut gaudir d'una tarda-vespre molt agradable.

Després de dos dies plens d'activitats, la Mostra s'acaba demà, encara hi sou a temps de passar-vos una estona i conéixer qui i què es mou al nostre Districte.

com un infant

El jugar és cosa d'infants? passar una tarda recordant vells temps tot jugant al Cluedo o a l'Uno és tornar a l'infantesa?

Us asseguro que en el meu cas, potser sí és recordar moments de la infantesa o l'adolescència a Roelos de Sayago (Zamora), el poble del meu pare, quan ens passavem tardes senceres i nits jugant al Continental, al Tute Cabrón, ... o les tardes del dia de Nadal, amb els cosins jugant al Trivial; però del que sí estic segura és de que una tarda de jocs em revitalitza el cap, em dóna energia, m'entreté i em fa conéixer a la gent d'una altra manera: amb la tensió de voler guanyar, amb les bromes quan els has perjudicat en el joc, amb els crits, ...

Us recomano aquest exercici de deixar-se anar per una estona tot despertant el sentit competitiu i creatiu a l'hora de pensar en les estratègies més adients per poder guanyar.

S'admeten apostes!!

Us deixo una cançó de Tontxu en que compara l'amor amb els jocs de taula:

RISK
Que aburrida esta tarde
tan gris no apetece salir
llueve ahi fuera
el verano pasó como un rayo de luz
montado en bicicleta
hoy nay nada que hacer
que escuchar ni que ver
una tarde cualquiera
el otoño llego con su alfombra marron
tendida en las aceras
y el telefono suena por fin
dos amigos y un plan para mi
y ademas una amiga que quiere también venir
una partida de risk, un trivial, un parchis
conquistare tu pais, montones de preguntas sobre ti,
mezclar tus fichas con las mias bajo la mesa tramposas tus caricias(bis)
y aquella tarde tan gris
se lleno de color nos hicimos amigos
y el invierno pasamos pidiendo:
objetivos, estrategia, respuesta y quesitos
despues llegaron las citas,
los parques, los cines, quedar como amigos
y en primavera lance mis dados salieron seises
y nos besamos
y ahora en tardes asi nos juntamos los cuatro llamamos amigos recien separados
y en un periquete les vemos casados
(una partida de risk...)(bis)

Virtuosos

Sempre he admirat aquelles persones que tenen un talent que es converteix en públic i que ens fan gaudir amb les seves obres, observant-les (en el cas de pintura o fotografia), visionant-les (en el cas de les pel.lícules) o escoltant-les (en el cas de la música).

Un d'aquests virtuosos, poseidor d'un talent natural, és en Juan Manuel Cañizares. Músic nascut a Sabadell fa 42 anys, ha acompanyat amb la seva guitarra a altres músics tant reconeguts com Enrique Morente, Camarón de la Isla, Serrat o El último de la Fila. Ha tret 4 discos en solitari, en un d'ells va transcriure "Suite Iberia" d'Albéniz per dues guitarres.

Ha participat en el XVè Festival Flamenc de Ciutat Vella, ha estat un plaer escoltar-lo, un concert sobri, sense artificis. Amb la presència d'una altra guitarra i percussió.

Us deixo una peça perquè l'escolteu ...

Seguretat emocional

"Sabes, todos los años, cuando apago las velas de mi tarta de cumpleaños, pido el mismo deseo: alguien a quien amar y que me ame.
Pero este año voy a pedir otra cosa: la sabiduría y la madurez para darme cuenta de que buscándolo no encontraré lo que quiero, para no esperar que otro me de lo que nunca me he dado yo mismo. No soy una mitad que espera ser un todo. Y aunque nunca aparezca esa persona especial... estaré bien."

(Escoltat a Queer as Folk)

No tinc paraules.

Vull ser com la Katherine (2)

Us deixo les paraules del guionista Garson Kanin, amic de Katherine Hepburn, amb les que estic plenament d'acord...

"Hi ha persones que s'esforcen molt per semblar excèntriques, singulars o úniques (...) El resultat que aconsegueixen és irritant i tediós. Després hi ha els vertaderament peculiars, els nascuts excèntrics, els honrosament diferents. Sabem, per la nostra memòria, que són els que dicten els estils, impulsen el progrés, revisen les normes, creen el nou i mouen la Terra. En aquest últim grup, la meva amiga Katherine Hepburn és la presidenta del Consell. Allò excepcional és natural en ella".

Amb gent com la Katherine i d'altres que marquen un abans i un després és com les societats avancen.

Vull ser com la Katherine

Al Museu del cinema de Girona es pot visitar fins al 8 de juny una exposició dedicada a la Katherine Hepburn, amb el títol Katherine Hepburn i la dona moderna se'ns explica la vida d'aquesta meravellosa actriu.

Persona culta, nascuda en una família burgesa, des de molt jove va mostrar el seu progressisme trencant esquemes. Es va mostrar sempre com a una dona independent, no entrant en els canons de dona mestressa de casa que imperava a principis del segle passat. Va estudiar historia i filosofia a la universitat però ja tenia clar que es volia dedicar a la interpretació.

El seu tarannà rebel i el fet de no voler seguir el joc del glamour i la sofisticació de Hollywood feia que les seves relacions amb les majors fossin una mica complicades, però després de l'estrena de "Historias de Philadelphia", film que va reconciliar-la amb el públic, va poder comprar la seva independència de les majors i la relació amb les grans productores va canviar.

La seva capacitat interpretativa (només amb la seva mirada et transmetia tot el pes d'un personatge, ja fos en forma d'ironia en el cas de la comèdia, o de profunditat en el cas del drama) va fer que sigui un símbol de l'època daurada del cinema de Hollywood. Es va convertir en l'actriu més guardonada pels premis de l'Acadèmia, els oscars, aconseguint 4 estatuetes (de 12 nominacions), sempre en papers protagonistes, pels films: "Gloria de un día" (1933), "Adivina quién viene esta noche" (1967), "El león en invierno" (1968), i "En el estanque dorado" (1981).

Amb una filmografia extensa, interpretacions memorables, és i serà una icona del cinema clàssic, sense artificis, el dels diàlegs subtils i intel.ligents. Si algú em demanés que recomanés alguna pel.lícula de la Hepburn, us diria que no sabria dir quina és la puc destacar més, però sí us puc dir amb quines he gaudit més i em quedaria amb dues: "La fiera de mi niña" (1938), amb el gran Cary Grant, i "La costilla de Adán" (1949), amb el que seria l'amor de la seva vida, Spencer Tracy.

Amb aquestes "screwball comedy" ens podem enriure de les comedietes estúpides que actualment ens ofereix el decadent Hollywood actual interpretades per la oblidable Cameron Diaz, Sandra Bullock, o d'altres actrius per l'estil.

La Katherine Hepburn forma part del CINEMA en majúscules, aquell que amb el pas del temps no envelleix i que segueix entretenint-nos i acompanyant-nos sigui quin sigui el nostre moment vital.

No cal dir que sento gran admiració per aquesta actriu i per tot el que va representar i representa. La seva vida no es va reduir a la interpretació, també va ser activista en defensa dels drets de les dones i a la segona guerra mundial va participar en actes en favor dels soldats que van intervenir en la mateixa.

Per acabar us deixo una frase de l'oscaritzat director espanyol José Luis Garci: “que lo pasen bien, admirando esta sucesión de milagros que es Katherine Hepburn”. No tinc més paraules.

Accessibilitat

Les persones que no tenim dificultats per caminar i podem moure'ns per la ciutat amb plena llibertat no som conscients del grau de risc que planteja aquesta. El volum de traves que conté una ciutat com Barcelona és immens.

Feia temps que no tenia contacte personalment, encara que sí professionalment, amb una persona amb mobilitat reduïda (o com dirien alguns "amb diversitat funcional"). Darrerament, he tingut la sort de conéixer una persona amb aquestes característiques i, precisament, ahir vaig passar el dia a Girona amb ella. La gimkana que vam viure pels carrers d'aquesta ciutat no us l'explico: puja escales, baixa escales pel Call, voreres mal definides, paviment irregular, ... en fi, que els enginyers i arquitectes que dissenyen les nostres ciutats haurien de pensar més en facilitar l'accés de tots a tot arreu i no tant en fer-ho bonic.

Ara entenc com en l'elaboració del programa electoral d'IC-V per les eleccions generals del març d'enguany, els companys de la Federació ECOM i del Foro de Vida Independent, defensessin amb tanta força que l'accessibilitat fos present en tots els àmbits (social, arquitectònic, educatiu, ...).

poesia

Aquests dies, com cada any des de fa 12, l'Ajuntament de Barcelona organitza la Setmana de la Poesia. Per aquells qui ens agrada la poesia és un gran aconteixement. Es poden trobar propostes diferents que prenen com a eix aquest gènere literari.

Pots escoltar un recital amb poetes consolidats al verger del Museu Marés, titelles a la Pl. Sant Felip Neri, un espectacle de dansa i poesia al Convent de Sant Agustí, ...

Avui he tingut ocasió d'anar a escoltar al gran Luis García Montero recitant alguns dels seus poemes, juntament amb Luis Alberto de Cuenca i Marta Pesarrodona. Tant García Montero com Luis Alberto de Cuenca aprofiten la quotidianeitat (es troben dins el moviment de la "poesia de l'experiència") per nodrir de paraules els seus poemes. 

Només puc dir que he sentit una gran pau escoltant-los i poques vegades podem dir que, en una ciutat com Barcelona i vivint la vida que vivim, podem experimentar la tranquil.litat de les paraules. Per això, encara que només sigui una vegada a l'any, em reservo aquests dies per poder escoltar poemes en boca dels seus autors.

Us deixo un dels poemes més coneguts de Luis García Montero, m'agrada especialment perquè em fa pensar en el moment que visc o en d'altres que he viscut...

HABITACIONES SEPARADAS
Está solo. Para seguir camino 
se muestra despegado de las cosas. 
No lleva provisiones. 
Cuando pasan los días 
y al final de la tarde piensa en lo sucedido, 
tan sólo le conmueve 
ese acierto imprevisto 
del que pudo vivir la propia vida 
en el seguro azar de su conciencia, 
así, naturalmente, sin deudas ni banderas.

Una vez dijo amor. 
Se poblaron sus labios de ceniza.

Dijo también mañana 
con los ojos negados al presente 
y sólo tuvo sombras que apretar en la mano, 
fantasmas como saldo, 
un camino de nubes.

Soledad, libertad, 
dos palabras que suelen apoyarse 
en los hombros heridos del viajero.

De todo se hace cargo, de nada se convence. 
Sus huellas tienen hoy la quemadura 
de los sueños vacíos.

No quiere renunciar. Para seguir camino 
acepta que la vida se refugie 
en una habitación que no es la suya. 
La luz se queda siempre detrás de una ventana. 
Al otro lado de la puerta 
suele escuchar los pasos de la noche.

Sabe que le resulta necesario 
aprender a vivir en otra edad, 
en otro amor, 
en otro tiempo.

Tiempo de habitaciones separadas.

por

Fa un temps vaig sentir a parlar de la teoria de l'Eneagrama, teoria que diuen va néixer fa més de 2000 anys als territoris que ara ocuparia l'Afganistán i es transmetia oralment pels mestres sufís per guiar als seus deixebles.

A Occident va arribar a mitjans del segle passat, i des de fa uns anys és molt utilitzada pels departaments de Recursos Humans en les seleccions de personal.

L'Eneagrama defineix 9 tipus de personalitat en funció de l'element al voltant del que gira la seva manera d'actuar (els diferents tipus de personalitat poden anar canviant al llarg de la vida, no sempre tenim una personalitat tant definida...), els elements poden ser: el perfeccionisme, l'eficiència, agradar als altres, la lleialtat, l'intel.lecte, l'alegria, ... el que més em crida l'atenció és la personalitat que té com a element principal la por.

Aquest tipus de personalitat és una de les que més imperen a occident actualment. La gent té por a tot: a la vida, al fracàs, al dolor, a la malaltia, als canvis, ... De vegades la por ens protegeix davant dels riscs que anem trobant, però una por excessiva ens pot paral.litzar impedint-nos tirar endavant i desconfiant d'allò o d'aquells que no coneixem.

De tota manera, tinc molt clar que la confiança o la desconfiança es guanyen i moltes vegades per ser massa confiat et portes moltes garrotades. Suposo que el millor és trobar l'equilibri entre la por al desconegut i un marge de confiança: no ens llancem a la piscina sense saber si hi ha una mica d'aigua.

Què passa quan tenim por a estimar?

Myspace

Fa dos dies que he entrat al món de Myspace, per aquells qui ens agrada la música és una veritable mina. Pots trobar informació sobre grups de música, concerts, presentacions de CD i DVD, ... Jo m'he creat un perfil propi a aquesta pàgina www.myspace.com/k_hepburn però encara no estic massa posada (Ari ajuda'm!!).

La meva idea és donar a conéixer aquells músics que vaig descobrint en els concerts que es programen al Santutxo, l'Astrolabi, la Sala Zacarías, la Sala Vivaldi, ... I Espero en un temps poder gaudir de tots els avantatges d'aquest món particular que és el Myspace.

Si desaparegués el soroll...

Això és el que necessito en aquests moments... i qui millor que l'Ismael Serrano per dotar de contingut a com em sento.

Si se callase el ruido

Disco: Sueños de un hombre despierto 
Estreno: septiembre de 2007 
Letra: Ismael Serrano 
Música: Ismael Serrano

No te dejará dormir este estrépito infinito 
que intenta llenar los días de tinieblas y enemigos. 
Una estruendosa jauría se empeña en hacer callar 
las preguntas, los matices, el murmullo de ojalás.

Ruido de patriotas que se envuelven en banderas, 
confunden la patria con la sordidez de sus cavernas. 
Ruido de conversos que, caídos del caballo, 
siembran su rencor perseguidos por sus pecados.

Si se callase el ruido 
oirías la lluvia caer 
limpiando la ciudad de espectros, 
te oiría hablar en sueños 
y abriría las ventanas. 
Si se callase el ruido 
quizá podríamos hablar 
y soplar sobre las heridas, 
quizás entenderías 
que nos queda la esperanza.

Ruido de iluminados, gritan desde sus hogueras 
que trae el fin del mundo la luz de la diferencia. 
Ruido de inquisidores, nos hablan de libertades 
agrietando con sus gritos su barniz de tolerantes.

Nunca pisa la batalla tanto ruido de guerreros, 
traen de sus almenas la paz de los cementerios. 
Háblame de tus abrazos, de nuestro amor imperfecto, 
de la luz de tu utopía, que tu voz tape este estruendo.

Si se callase el ruido 
oirías la lluvia caer 
limpiando la ciudad de espectros, 
te oiría hablar en sueños 
y abriría las ventanas. 
Si se callase el ruido 
quizá podríamos hablar 
y soplar sobre las heridas, 
quizás entenderías 
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido 
oirías la lluvia caer 
limpiando la ciudad de espectros, 
te oiría hablar en sueños 
y abriría las ventanas. 
Si se callase el ruido 
quizá podríamos hablar 
y soplar sobre las heridas, 
quizás entenderías 
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido 
oirías la lluvia caer 
limpiando la ciudad de espectros, 
te oiría hablar en sueños 
y abriría las ventanas. 
Si se callase el ruido 
quizá podríamos hablar 
y soplar sobre las heridas, 
quizás entenderías 
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido 
oirías la lluvia caer 
limpiando la ciudad de espectros, 
te oiría hablar en sueños 
y abriría las ventanas...

que es deturi el temps

Que es deturi el temps, que pugui observar tot allò que m'envolta, que pugui saber què pensa la gent, que m'enrecordi dels aniversaris de les persones que estimo, que tingui temps per conéixer altra gent, per saber les seves històries, per entrar a les seves vides i deixar-les entrar a la meva, que pugui imaginar altres vides a través de la literatura i del cinema... en definitiva, que pugui sentir, que me n'adoni que estic viva...

La cigarra i la formiga ...

Fa uns dies vaig llegir un article a El periódico que defineix molt bé la nostra societat actual: la societat de l'hedonisme, en la que es fuig de tot allò que pot suposar una mínima complicació o esforç...

1/5/2008  ZONA FRANCA // DIDAC LEE

Factor X

DIDAC Lee

El pasado viernes asistí a la presentación de las memorias de Jordi Pujol. Explicó que hace años preguntó a una pareja de Taiwán: "¿Qué les parece Catalunya?" Respondieron: "Bien, pero aquí se trabaja poco". Este comentario le llevó a reflexionar sobre la importancia de la "cultura del esfuerzo" para hacer grande un país. Todos creemos trabajar mucho pero, comparándonos con países emergentes, en general estamos perdiendo el hambre de triunfode otros tiempos.
Hoy este concepto no está muy de moda. Hay una tendencia hacia la cultura del ocio basada en tres pilares: ley del mínimo esfuerzo, estancamiento en la zona de confort y cultura del escaqueo (se venera al espabilado y se margina al que se esfuerza, llamándole empollón opringao).
A mi parecer, el estado ideal reside en el equilibrio entre ocio y esfuerzo. Hay que trabajar duro para llegar a la meta, pero hay que disfrutar del camino.
Una persona que solo piensa en trabajar olvida otros aspectos esenciales como la amistad o la familia. Es como la hormiga de la fábula, que gastaba todo su tiempo recolectando provisiones para el invierno. El que vive como la cigarra podrá disfrutar de bienestar pero, sin duda, agotará los recursos para seguir haciéndolo.
En nuestro Estado de bienestar en el que se sobrevalora el hedonismo hay que ser hormigas y cigarras a la vez. Hormigas, porque el esfuerzo es el motor del bienestar. Cigarras, porque no hay que perderse lo mejor de la vida.
Y las empresas, ¿se ven afectadas por esta doble cultura? Sin duda, y mucho. Un amigo me comentó hace años que las necesidades de tesorería agudizan el ingenio. Para progresar e innovar debemos mantener una tensión positiva, que genere cierta sensación de urgencia y hambre. Sin este factor X, nos arriesgamos a apoltronarnos en la bonanza y a sufrir las consecuencias. Ejemplo de ello son los grandes futbolistas: llegan sin nada y, al triunfar, pierden su hambre de gol.
Tras años de cigarrismo-tochanero, ahora llega la crisis. Las hipotecas no bajarán y la única opción es ganar más. Pero, como decía la coreógrafa de Fama, "queréis la fama, pero la fama cuesta y aquí es donde vais a empezar a pagar. Con sudor".

Som diferentes, som iguals??

No sóc igual a:
- aquells qui van al cinema i es passen tota la pel.lícula xerrant o xisclant
- aquells qui escupen al terra quan baixen per les escales de casa teva
- aquells qui beuen i mengen a la porta d'una botiga o edifici i no recullen les deixalles
- aquells qui no desconnecten el mòbil en un espectacle
- aquells qui van a una exposició com si fos un bar
- aquells qui es passen tot un concert fent fotografies al músic o cantant
- aquells qui posen els peus al seient quan van en tren o en metro
- aquells qui en un viatge en tren es passen tota l'estona cridant o parlant pel mòbil a viva veu
- aquells qui, asseguts en una altra taula a un bar, volen que te n'assabentis de la seva conversa
- aquells qui només exigeixen i no ofereixen res

Mentre segueixin existint aquestes actituds, em declaro classista.