dijous, 15 de maig de 2008

poesia

Aquests dies, com cada any des de fa 12, l'Ajuntament de Barcelona organitza la Setmana de la Poesia. Per aquells qui ens agrada la poesia és un gran aconteixement. Es poden trobar propostes diferents que prenen com a eix aquest gènere literari.

Pots escoltar un recital amb poetes consolidats al verger del Museu Marés, titelles a la Pl. Sant Felip Neri, un espectacle de dansa i poesia al Convent de Sant Agustí, ...

Avui he tingut ocasió d'anar a escoltar al gran Luis García Montero recitant alguns dels seus poemes, juntament amb Luis Alberto de Cuenca i Marta Pesarrodona. Tant García Montero com Luis Alberto de Cuenca aprofiten la quotidianeitat (es troben dins el moviment de la "poesia de l'experiència") per nodrir de paraules els seus poemes. 

Només puc dir que he sentit una gran pau escoltant-los i poques vegades podem dir que, en una ciutat com Barcelona i vivint la vida que vivim, podem experimentar la tranquil.litat de les paraules. Per això, encara que només sigui una vegada a l'any, em reservo aquests dies per poder escoltar poemes en boca dels seus autors.

Us deixo un dels poemes més coneguts de Luis García Montero, m'agrada especialment perquè em fa pensar en el moment que visc o en d'altres que he viscut...

HABITACIONES SEPARADAS
Está solo. Para seguir camino 
se muestra despegado de las cosas. 
No lleva provisiones. 
Cuando pasan los días 
y al final de la tarde piensa en lo sucedido, 
tan sólo le conmueve 
ese acierto imprevisto 
del que pudo vivir la propia vida 
en el seguro azar de su conciencia, 
así, naturalmente, sin deudas ni banderas.

Una vez dijo amor. 
Se poblaron sus labios de ceniza.

Dijo también mañana 
con los ojos negados al presente 
y sólo tuvo sombras que apretar en la mano, 
fantasmas como saldo, 
un camino de nubes.

Soledad, libertad, 
dos palabras que suelen apoyarse 
en los hombros heridos del viajero.

De todo se hace cargo, de nada se convence. 
Sus huellas tienen hoy la quemadura 
de los sueños vacíos.

No quiere renunciar. Para seguir camino 
acepta que la vida se refugie 
en una habitación que no es la suya. 
La luz se queda siempre detrás de una ventana. 
Al otro lado de la puerta 
suele escuchar los pasos de la noche.

Sabe que le resulta necesario 
aprender a vivir en otra edad, 
en otro amor, 
en otro tiempo.

Tiempo de habitaciones separadas.

1 comentari:

tina22 ha dit...

un poema esplèndid.aquest poeta és el que més em va agradar dels 3.
ens veiem.