Estació Gaudí

Anar en metro s'ha convertit en una rutina per molts de nosaltres, alguns aprofitem per llegir, d'altres per dormir, d'altres per parlar pel mòbil, d'altres per ficar la mà a la butxaca aliena... però em deixat d'observar el que veiem dins i fora dels vagons.

Aquests dies de Nadal els qui agafem habitualment la línia blava passant per les parades d'Hospital de Sant Pau i Sagrada Família hem tingut una mooolt grata sorpresa. TMB ha decorat l'andana de l'antiga estació de Gaudí amb motius nadalencs, amb llums fent forma d'arbres de Nadal, estels, trineus, Pares Noel, ... Aquesta estació es troba entre les d'Hospital de Sant Pau i Sagrada Flia. i

tant sols cal estar atent quan el metro fa el seu recorregut pel túnnel entre ambdues estacions per veure aquesta curiositat. 

Si passegeu per l'Avinguda Gaudí encara podreu veure les antigues entrades a l'estació a la cantonada entre Rosselló i el primer tram de l'Avinguda. És una llàstima que aquesta estació es tanqués, encara que té la seva lògica donat que les altres dues estacions que l'envolten són molt properes i gairebé no donaria temps a que el metro fes un mínim recorregut.

Sempre és agradable gaudir d'aquestes efectes sorprenents, és una sort que el Nadal ens depari algunes sorpreses.

Viure el Nadal

Per mi aquests dies són molt esperats, sempre els he viscut amb molta il.lusió perquè passo més dies en família i aprofito per veure els amics que al llarg de l'any no tinc ocasió de veure o que coincideixo amb ells poc sovint.

Ahir, dia de Nadal, em plantejava si el Nadal s'ha convertit en una sèrie de rituals allunyats del sentit primer... Com a creient, no massa practicant per cert, veig que la gent no celebra el naixement de Jesús, en primer lloc perquè Jesús no és el personatge principal del dia de Nadal sino el Pare Noel, en segon lloc perquè aquests dies sense regals no tenen sentit per molta gent, s'han "materialitzat" tant el dia de Nadal com el de Reis.

Val la pena recordar el sentit primer d'aquestes festes: ser transmissors de bons desitjos i recordar el naixement d'una figura clau en la història no solament de la religió sinó de la Història Universal, qui forma part de l'evolució i/o naixement de moltes religions.

Malauradament, la societat actual ens fa ser menys reflexius i ens dificulta connectar amb nosaltres mateixos i amb la transcendència, amb l'espiritualitat... M'agradaria aprendre a dedicar temps a la reflexió i l'aprofundiment en aquests temes que no tenen a veure amb el materialisme.

Frescura

Feia temps que no veia una pel.lícula que transmeti frescura... potser des que Kevin Smith va estrenar Clerks (1994) i Persiguiendo a Amy (1997). La recentment estrenada Buscando un beso a medianoche recorda a aquests films. 

I dic recorda perquè té elements comuns. Per una banda, la utilització del blanc i negre (com a Clerks) per donar una sensació d'atemporalitat i, per una altra banda, la rapidesa dels diàlegs. 

La narració és molt senzilla però el guió té molta riquesa en els seus diàlegs no literaris i sí literals, extrets de qualsevol conversa entre amics.

Alex Holdridge, director d'aquest film, ens ofereix una comèdia romàntica ambientada a la darrera nit de l'any (de qualsevol any) utilitzant aquest dia tant significatiu com una redemció: allò que no facis aquella nit ja no ho faràs aquell any, allò que no et passi aquella nit ja no et passarà aquell any... Wilson i Vivian, els dos protagonistes, no volen viure sols aquella nit, volen viure-la d'una manera diferent per deixar passar a un altre any millor, per passar la pàgina plena de drames d'un mal any... tot passejant per un Los Àngeles més quotidià, més proper, que el que ens mostren la majoria de pel.lícules.

Per aquells qui tenen entre 30 i 40 anys val la pena veure-la perquè s'identificaran amb les necessitats i desitjos dels personatges del film i, sobretot, entendran les formes de relacionar-se dels joves-adults d'avui en dia.

"La vida penja d'un fil i s'ha de viure mentre aquest no es trenca"...

Clàssics del western

Tot i no ser gaire entusiasta del gènere del western crec obligat per qualsevol cinèfil veure alguns dels seus clàssics, aquells que van marcar tota una època fins i tot el denominat "western crepuscular" que va marcar el final d'aquest gènere. Clàssics com Centauros del desierto, La diligencia, Solo ante el peligro, El hombre que mató a Liberty Wallace", ... i molts d'altres que em deixo. 

Dic que no sóc gaire entusiasta d'aquest gènere pel que transmet: una visió masclista i violenta de la vida, un món en el que les dones tant sols són putes o viuen a l'ombra del mascle de torn, o bé utilitzen les maneres masculines d'anar per la vida... bé, potser no difereix gaire del món actual però això seria una altra discussió.

Ahir vaig tenir ocasió de veure un d'aquests clàssics, La balada de Cable Hogue. Tot i respondre als paràmetres del gènere, sobretot pel que fa al paper de la dona, no em va desagradar. 

Em va sorprendre la utilització de la polivisió (en ser un film de l'any 70) i em va resultar fins i tot divertida per la ironia i el cinisme d'alguns dels seus diàlegs, els papers de Jason Robards (Cable Hogue) i David Warner (el caradura reverend Joshua Douglas Sloan) són,  a la vegada, entranyables i molt divertits.

La utilització de la càmera ràpida per part del director Sam Peckinpah provoca alguns moments molt hilarants i les dosis d'erotisme que transmet Stella Stevens en el seu paper de Hildy sorprenen en un film americà.

Es tracta d'una fàbula que vol mostrar el final d'una època, el salvatge i violent oest, a través d'elements romàntics.

Sopars de Nadal

Feia temps que no anava a sopars multitudinaris, els darrers sopars de Nadal havien estat amb els amics o amb la família però màxim 15 persones. En els darrers dies he tingut ocasió de participar en 2 sopars on assistia molta gent.

En el cas de Ludicum, un grup de gent que ens hem conegut a través d'internet i que ens agrada sortir i compartir activitats culturals, va ser força entretingut, vam fer amic invisible (alguns regals eren molt curiosos, d'altres molt "picants"). Vam ser 40 persones per sopar, i vam riure força amb les pintes que teniem alguns amb gorrets de Papa Noel i "cuernos de reno". Després de sopar vam anar a La Fira, local de nit al que jo no anava des feia molts anys i que és molt curiós perquè està decorat amb els ninots i atraccions de l'antiga Sala de Atracciones Apolo (en aquest espai actualment es troba la Sala de concerts Apolo), la música està força bé i es pot ballar.

Ahir vaig estar a un altre sopar multitudinari, en aquest cas amb companys de la feina, millor dit, amb companys i alts càrrecs del Departament de Governació i Administracions Públiques. No es comparteix taula habitualment amb un Secretari General, dos Directors Generals, dos Subdirectors i d'altres càrrecs de rang inferior... Jo vaig coincidir a la mateixa taula amb diversos d'aquests alts càrrecs, al principi em va fer una mica de respecte però després, veient la relació cordial que s'establia, vaig poder parlar i fer propostes de millora per les Oficines i equipaments de la Secretaria d'Acció Ciutadana, a banda de parlar d'altres temes més intranscendents.

S'agraeix molt poder tenir aprop persones que són responsables de la teva feina i poder compartir estones disteses amb elles. Per aquest motiu agraeixo molt a l'actual Secretari d'Acció Ciutadana, Josep M. Civis, que tingués aquesta iniciativa.

Jo vaig gaudir molt per tenir l'oportunitat de coincidir amb companys que estan a d'altres oficines i equipaments o a Serveis Centrals i que és molt difícil compartir espais habitualment amb ells.

Tant sols us dic que vam acabar cantant cançons en un karaoke i ballant fins ben entrada la nit...

jocs de taula

Fa uns mesos que amb un grup de gent vam proposar periòdicament trobar-nos i tornar a les tardes de la infantesa quan jugàvem amb altres nens i passavem les tardes sense adonar-nos... perquè no solament els nens juguen, tothom hauria de dedicar unes hores al joc, al riure, a l'entreteniment compartit... 

Ahir vam estar jugant al Carcassone, gran joc que reprodueix les conquestes territorials medievals, senzill de jugar i força entretingut. Quan vam acabar la partida del Carcassone vam estar jugant a l'Scattergories. Déu meu!! quants records em va portar aquest joc! Quan era adolescent jugava molt amb les companyes de classe, bé nosaltres no li posavem aquest nom i ens feiem nosaltres les plantilles amb paper, marcant els diversos temes sobre els que haviem d'escriure paraules. Jo en jugava molt a les hores perdudes després de dinar fins que començaven les classes de la tarda, com que em quedava a dinar a l'escola sempre hi havia temps per jugar-hi.

Ahir me'n vaig adonar de la rapidesa que he perdut, vull pensar que no és la manca de vocabulari... quin drama!! millor dit, manca de rapidesa i d'imaginació, perquè a vegades si no et surt una paraula que respon al tema que està marcat pots llançar-te a la piscina i buscar alguna alternativa més imaginativa.

Llàstima que no hi hagi gaires bars per jugar a jocs de taula, per sort alguns que ja existien fa 10 anys segueixen estant, seria el cas del Queimada o La Cotxera...

JUGUEM, JUGUEM i RIEM...!!

Fermesa en les idees

Fa 10 dies que he iniciat la meva tasca com a delegada sindical i estic aprenent molt sobre el funcionament de la FSAP-Generalitat (Federació de Serveis de les Administracions Públiques), sobre els òrgans de participació dels treballadors a la Generalitat i, en especial, al Departament de Governació i sobre les funcions d'un delegat sindical.

Malgrat tot em falta molt pe

r aprendre, avui dos bons amics m'han fet veure que la inflexibilitat amb la que a vegades defenso algunes idees, tot i que siguin encertades i vàlides, dificultarà la 

meva tasca com a delegada. Certament, la capacitat de negociar no és una de les meves virtuts i aquesta ha estat una de les raons que em van portar a acceptar la proposta de ser delegada sindical: aprendre a tenir més mà esquerra, més cintura, en definitiva a no alterar-me amb algunes situacions il.legals i injustes, en definitiva, a relativitzar les coses una mica i tenir present sempre la premisa de: FERMESA EN LES IDEES I ELS CONTINGUTS però NO BELIGERÀNCIA en les FORMES...

Espero aprendre de la gent que fa temps que fan tasques d'acció sindical i que tenen un gran criteri a l'hora de negociar... gràcies Andrés i Josep M.!!

I, d'aquí 10 anys?

Entrevista a Belén  Fabra a ES (Estilos, de la Vanguardia 21/11/08), actriu que ha protagonitzat El diario de una nimfómana... brillant resposta a la pregunta: I d'aquí a 10 anys, amb sort?

"M'agrada pensar que el futur em sorprendrà. Espero ser prou valenta per no tenir por d'equivocar-me i permetre que els errors m'ensenyin el que l'orgull no em deixa veure. Mirar-me al mirall sense vergonya i reconèixer la persona que tinc al davant. Sigui on sigui i estigui amb qui estigui, tinc clar que no vull perdre la capacitat d'estimar i tampoc vull oblidar que, el que és realment important, està al voltant i no més endins o més enllà".

No tinc paraules...

lletres que ens fan somiar

No sé perquè ens enganxem a algunes coses o persones com si la vida en depengués, com si sense elles no tingués tant de sentit per nosaltres, com si formessin part de nosaltres sense saber com ni perquè...

Reconec que sóc una mica mitòmana, els que em coneixeu sabeu la passió que sento pel cinema i els seus actors i directors, però crec que poso els meus sentits en persones que valen la pena per alguna raó... 

Una altra de les meves passions és la música i, sobretot, la música en directe. Intento anar a escoltar concerts en la mesura que puc (econòmicament parlant), i un dels cantants que des de fa més de 10 anys segueixo i pràcticament vaig a veure'l un cop a l'any és Ismael Serrano. Ahir vaig anar a veure'l al Palau de la Música. Els seus concerts ja no són

 com al principi quan anàvem quatre gats, ell ja no és tant proper i el públic que hi va ha canviat una mica, però sempre surto amb alguna sensació nova.

Ahir vaig tenir ocasió d'escoltar les lletres amb més deteniment després d'escoltar l'explicació que donava Ismael sobre el perquè o en quin moment les va escriure. No m'havia parat ha pensar que és un gran hereu de Joaquín Sabina pel que fa al contingut de les seves lletres. Sempre he admirat a aquells que jugant amb les paraules són capaços d'emocionar-te, d'arribar ben endins teu i remoure't, de fer-te sentir millor persona després d'escoltar-los...

És cert que molts cantautors canten als amors perduts o sense correspondència, però Ismael ens explica històries d'amor diferents, algunes divertides, les altres sòrdides, però mai tòpiques... En el seu primer disc, Atrapados en azul, trobem lletres que, sense adonar-te, fan una crítica sobre la visió convencional de Romeo i Julieta.

Per tot això continuaré anant a veure i, sobretot, escoltar a Ismael Serrano un cop l'any.

Us deixo aquí la lletra i la música de Caperucita... malauradament quantes Caputxetes vermelles coneixem, millor dit, quantes Caputxetes viuen dins cadascuna de nosaltres...

Caperucita

letra lyrics acordes vídeo audio single extra 
Disco: Atrapados en azul 
Estreno: febrero de 1996 
Letra: Ismael Serrano 

Música: Ismael SerranoCaperucita sólo tiene dieciséis 

primaveras sin flores, papá le dice: "Ven. 
Caperucita eres joven y tienes que aprender 
a ocuparte de la casa, que serás una mujer.

Para que seas buena esposa 
y no envejezcas sola, 
en la cama y la cocina has de saber 
alegrar a tu marido y cuidar a cada hijo, 
que te atrapa tu destino, 
que has de ser madre y esposa". 
Y la pobre Caperucita llora.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar. 
Dime, mi bien, quién me llorará 
si me dan alas y echo a volar. 
Quiero dormir, no quiero despertar, 
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal, 
quizás alguien me espere en la oscuridad".

Una fría tarde Caperucita iba 
a casa de su abuela a llevarle comida, 
cuando se encontró con un lobo feroz. 
Dime dónde vas niña, que te acompaño yo.

La muchacha se supo perdida. 
Gritaba Caperucita 
mientras la devoraba el lobo. 
Bajo la falda del vestido 
estallaron los dormidos 
sueños que en la noche 
la mantenían viva. Pobre Caperucita.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar. 
Dime, mi bien, quién me llorará 
si me dan alas y echo a volar. 
Quiero dormir, no quiero despertar, 
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal, 
quizás alguien me espere en la oscuridad".

Una gris mañana Caperucita se casó, 
vestida de blanco, bella como una flor. 
Su marido, muy elegante, otro lobo feroz, 
y su padre orgulloso lloraba de emoción.

Ahora cada noche el lobo la devora, 
clava sus dientes, y llora 
Caperucita mientras espera a que un aullido 
le diga que el dormido animal despertó. 
Después descansa tranquilo el malvado lobo feroz.

La cara de Caperucita alumbra una sonrisa 
mientras mece una cuna. En ella está una niña, 
quizás futura oveja para un lobo feroz, 
a no ser que afortunada la rescate tu amor.

Caperucita la arrulla contra el pecho 
y un murmullo lento y lleno 
de esperanza y vida, 
canta Caperucita.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar. 
Dime, mi bien, quién me llorará 
si me dan alas y echo a volar. 
Quiero dormir, no quiero despertar, 
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal, 
quizás alguien me espere en la oscuridad.

Quiero volar".

Fent barri

Cada any per aquestes dates tinc ocasió d'assistir al sopar dels Premis d'Horta-Guinardó, aquest any és el tercer any que hi sóc present i per algú com jo que ha participat en diverses associacions i ha estat vinculada a moviments socials té molt d'interés, la llàstima és que la meva col.laboració amb entitats ha estat sempre fora del meu Districte, en un esplai de les corts, en una ONG de Cooperació vinculada a la Universitat (Món-3), a un mític Servei d'Informació Juvenil (SIPAJ) i als Consells de la Joventut de Barcelona i Nacional de Catalunya. Això vol dir que no he gaudit gaire de la vida de barri fins que fa dos anys em vaig vincular a Iniciativa per Catalunya.
Participar activament a l'agrupació d'IC-V del meu Districte ha fet que em sigui més proper el que és cou a Horta-Guinardó i els Premis que atorga el Districte anualment a persones i entitats que treballen per millorar la qualitat de vida dels barris del nostre districte són una molt bona ocasió per comprovar com n'està de viu aquest territori del Nordest de Barcelona.

Aquest any els premis han anat a parar al Centro Cultural Andaluz de la Taixonera (entitat que promou la cultura andalusa a aquest barri, entre d'altres ofereix classes i exhibicions de flamenc per tal de difondre aquesta modalitat de dansa entre els joves), la Fundació Enriqueta Villaveccia (amb seu a l'Hospital de Sant Pau treballa per la millora de la qualitat de vida dels infants i joves malalts de càncer) i l'Associació Teral (d'Alcohòlics Recuperats, lluitant contra aquesta addicció). 

De les tres entitats potser la que més m'ha corprés ha estat Teral, per la visibilització que fa de l'alcoholisme entre les dones i, sobretot, la valentia d'alguna de les seves membres en donar la cara i reconéixer públicament que han patit aquesta addicció. 

A més a més de l'entrega de premis aquest sopar serveix també per adonar-te de qui es mou a Horta-Guinardó: associacions de veïns, corals i associacions culturals, entitats esportives, agrupacions polítiques... 

Llarga vida als barris i a la seva gent!!