dissabte, 7 de març de 2009

Emocions

Va començar la setmana amb la trista notícia de la mort del còmic de verb irrefrenable Pepe Rubianes, mort que ha commocionat al món teatral català i als seus nombrosos seguidors. Jo reconec que em vaig emocionar amb la notícia i llegint les cartes dels seus amics a la premsa així com els missatges dels seus fans al Facebook i d'altres fòrums virtuals. 
Vaig tenir ocasió de veure l'espectacle Rubianes solamente un parell de vegades, tot i ser el mateix espectacle, cada dia canviava en funció de l'actualitat demostrant un gran sentit de la improvisació.
També vaig poder assistir a una representació de Lorca éramos todos on narrava la biografia del gran poeta i, sobretot, les causes que dugueren a la seva mort, qui 
el va denunciar i qui va ordenar el seu assassinat. Obra dramàtica que ens portava a plantejar-nos on es troben els límits entre l'admiració i l'odi, fins on pot arribar l'enveja i el feixisme que no deixa que algú tingui idees pròpies i diferents...
Castigats els espectadors madrilenys pel govern de la Comunitat en prohibir la representació de l'obra al Teatro Español pel fet que Rubianes va mostrar públicament el seu fartament davant l'enfrontament constant, al que aboquen els mitjans de comunicació, 
entre una Espanya casposa i rància que no ha evolucionat i Catalunya, l'actor va sortir enfortit amb les demostracions de respecte i admiració per la seva valentia en expressar aquest tipus d'opinions. Tot i que jo no estigui d'acord amb el to utilitzat, crec que ja està bé d'utilitzar constantment la demagogia per enfrontar Catalunya i la resta de l'Estat.

Vagi, doncs, la meva admiració i el meu record per aquest lliurepensador contemporani.

Deia a l'inici d'aquest post que vaig començar la setmana amb emocions per la pèrdua de Rubianes, i la finalitzo amb una altra classe d'emoció: la del retorn a la meva adolescència i primera joventut en que Los Secretos formaven part de la meva banda sonora vital. Himnes com Déjame, Ojos de gata, Quiero beber hasta perder el control i moltes d'altres van marcar una època, la dels 80 i principis dels 90. Els hem d'agrair que possessin paraules als nostres sentiments, que representessin l'amor amb la profunditat que potser ens mancava a nosaltres.

Demostrant una capacitat de superació que pocs grups han tingut, superant la mort del líder del grup Enrique Urquijo, han demostrat ser uns supervivents nat
s i aquí estan, celebrant els seus 30 anys en el món de la música amb un doble CD i compartint aquest esdeveniment amb els seus fans. 
Aquesta gira ha arribat a Barcelona on feia molts anys que el grup no actuava. Han omplert el Palau de la Música i han fet vibrar al públic qui no ha deixat de cantar totes i cadascuna de les cançons al llarg de les dues hores de concert. Esperem que no passi gaire temps perquè podem gaudir d'un altre disc i un altre concert.