dilluns, 16 de febrer de 2009

Política en minúscules

 Molta de la gent que em coneix no es va estranyar que acabés afiliant-me a IC-V fa un parell d'anys, reconec que tenia por de què em diria certa gent del meu entorn qui sempre han qüestionat als partits polítics i l'afany de poder de molts dels qui s'apropen a la política. Però tal i com em passa a mi hi ha d'altra gent que entenen que els partits són una eina per intentar canviar les coses perquè, malauradament, les entitats i associacions no tenen la capacitat que tenen els partits, si tenen la voluntat, per fer-ho.

Quan parlem de política ens referim al Govern de l'Estat, al Govern de Catalunya, al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya, ... però què passa amb els petits municipis o els Districtes de Barcelona, qui forma part d'aquests organismes? qui decideix dedicar part del seu temps, a banda de la seva vida professional, a treballar per millorar la qualitat de vida dels seus veïns? Doncs, jo us ho diré, són el forner, el qui creua cada dia el carrer de casa nostra, el treballador social del barri, la infermera, ... aquells que viuen en els barris i petits municipis avorrits de veure com les seves necessitats i somnis no es compleixen, no es responen, i que no tenen cap afany de poder o de figurar, els qui de veritat desitgen veure canviar la seva realitat més propera. A tots aquests vagi el més sincer agraïment, i aquells qui pateixen amenaces a la seva persona o a la seva família continuament per expressar unes idees i defensar una visió determinada del món, la meva més sincera admiració, perquè és molt fàcil exercir la política des del Parlament o des d'una Conselleria on comptes amb assessors molt ben pagats, amb funcionaris i personal laboral al teu servei, el difícil és fer-ho en ajuntaments petits on no tens ni els mitjans personals ni materials necessaris i, a més a més, reps la pressió dels qui per saber el teu nom i conéixer-te des de sempre es creuen amb el dret d'exigir-te més i en alguns casos posar-te pals a les rodes per poder dur la teva tasca.

Us deixo aquí un article d'Enric Hernández publicat ahir a El Periódico on posar exemples concrets del que us he expressat en els paràgrafs anteriors...

15/2/2009 Edición Impresa MIRADOR // ENRIC HERNÀNDEZ

No tots són iguals (elogi de la política)

José Manuel Lizarraga, regidor del PP a Hondarribia (Guipúscoa), té 41 anys, està casat i té dos fills. Relegat a l'oposició municipal, i per tant privat de la dedicació exclusiva, els seus emoluments públics es limiten a les dietes per assistir als plens: 750 euros mensuals. El mes d'abril del 2001 va sortir il.lès d'un atemptat d'ETA contra el seu domicili familiar, on també resideix la seva mare, regidora popular igual que ell. Després de patir una llarga depressió i alternar les feines precàries amb l'atur, Lizarraga ha publicat un angoixant anunci a la premsa basca: "Regidor víctima del terrorisme busca feina compatible amb escorta". Segueix esperant resposta.

Roberto del Pozo (45 anys) es va convertir fa uns mesos en el primer regidor d'Autonomia Personal d'una capital de província espanyola. El seu desafiament des que va accedir al consistori de Santander és eliminar les intolerables barreres socials, econòmiques i arquitectòniques que encara avui fan de la discapacitat sinònim de desigualtat. De capacitació no n'hi falta: va compaginar la presidència càntabra de la Confederació de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica amb la vicepresidència del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat. De coneixement dels esculls a esquivar, tampoc: per una malaltia congènita ha passat tota la vida lligat a una cadira de rodes.
Rodada, però en el sentit més grat del terme, anava fins al 2001 la carrera professional d'Isabel Llinàs, directora de dos hotels a Mallorca abans de fer els 40. Però l'èxit laboral no la rescabalava de l'infern conjugal: durant anys va patir sense denunciar-ho mals tractes del seu marit, que al final li va assestar 15 punyalades que de miracle no la van matar. Les ferides es van curar i la teràpia va fer la resta, però Llinàs va renunciar al substanciós salari d'executiva per, com a directora de l'Institut Balear de la Dona, conscienciar amb el seu (mal) exemple les víctimes de la violència sexista. Avui és diputada autonòmica del PP.
Són casos extrems, però no pas aïllats, que ens mostren una faç de la cosa pública invisible per als mitjans de comunicació, on és sabut que l'excepció és notícia i la regla, rutina. Quan al PP de Rajoy, en caiguda lliure, li creixen els espies i els corruptes (poseu el preceptiupresumptes allà on escaigui), convé recordar que la corrupció no és inherent a la política. No falten polítics envilits --ni banquers, ni empresaris, ni periodistes...--, però la majoria serveix abnegadament l'interès general, no el seu propi interès.
"Els polítics ja se sap; són tots iguals", es lamenta resignada la ciutadania amb cada escàndol. Fins i tot sent injusta aquesta generalització, correspon als polítics corregir la falta de controls administratius, el millor adob per a la corrupció.