dissabte, 21 de febrer de 2009

Quotidianitat versus identitat

He començat a llegir el llibre del professor Vicenç Navarro Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Ja fa dos anys que el tenia per casa i no m'havia animat a llegir-lo. 
El professor Navarro expressa amb paraules senzilles i clares el que alguns altres acadèmics fan difícil d'entendre: els problemes quotidians, del dia a dia, són el que preocupa a la gent i no els grans debats identitaris on es planteja la definició d'Espanya, de Catalunya, l'encaix d'aquesta dins la primera, les seleccions catalanes, ... 

Realment els polítics i les elits catalanes se n'han adonat que la manca de qualitat dels serveis públics és una de les grans preocupacions de la gent, que la manca de respostes públiques a les necessitats socials està duent a la gent a la marginació social? Veritablement els nostres representants i els treballadors públics són conscients que, tal i com diu el professor Navarro: "El objetivo fundamental y último de las intervenciones públicas debiera ser mejorar la calidad de vida de la población" (pg. 38)?

Els polítics i alts càrrecs públics estan tant allunyats de la realitat del que els seus electors viuen que creen Agències, Organismes Autònoms, dissenyen grans programes i projectes de desenvolupament comunitari que després no tenen garantida una continuïtat més enllà de la subvenció europea de torn o que estan sotmessos a la Llei de Pressupostos anuals. I ja no parlem dels projectes d'inserció laboral i els programes de "nous filons d'ocupació" on es creen figures que només tenen sentit en el sector públic, en alguns casos, i aquest, més enllà del termini de vigència de la subvenció, no en vol saber res, o bé, encara que puguin funcionar en el sector privat l'Administració no incentiva a les empreses i entitats perquè contractin treballadors amb aquests perfils professionals. Perfils com: agents de civilitat, agents sociolaborals juvenils, dinamitzador comunitari, ... tenen poques sortides ara per ara en el mercat laboral.

Per tots aquests motius, mentre la qualitat i extensió dels serveis públics no centri el debat polític i social, mentre el Govern i l'Administració de la Generalitat i dels ens locals catalans no treballi per i per als ciutadans, mentre resti una sola persona que tingui dificultats per accedir als recursos i serveis públics i, sobretot, mentre la universalització i la participació real dels usuaris en els serveis públics sigui una quimera jo no em sentiré orgullosa de ser catalana.