dissabte, 12 de maig de 2007

Yo, me, mi, conmigo


Ja fa temps que m'estic adonant que la gent va a la seva, són ells i les seves circumstàncies. Però potser darrerament se'm fa cada cop més real i, en certs moments, difícil de portar i reconec que em fa perdre una mica els nervis.

Us mostraré uns exemples viscuts en els darrers dos dies. Us poso en situació:

1.- concert a l'Auditori (celebració del 20è aniversari de Catalunya Ràdio), diferents peces de diversos compositors al voltant del foc, la meva mare i jo segudes seguint el concert i, de sobte, en els aplaudiments després de cada peça sentim uns crits i un allargament dels aplaudiments encara que tot el públic ha acabat d'aplaudir, ens girem i veiem un senyor segut darrera nostre cridant les següents expressions: "collons!! què ve toquen", "Òstia, tu, són fantàstics!", o comentaris al voltant del desenvolupament de cada peça adreçats a la seva dona que està seguda davant seu. Tot això a viva veu. Quan va acabar el concert vaig pensar que a la seva dona se l'hauria de canonitzar, perquè només un sant pot aguantar aquestes bajanades.

2.- el mateix concert a l'Auditori, a la sortida. La meva mare i jo com que estàvem al 3r pis decidim agafar l'ascensor, esperem a que arribi amb un grup de 5 persones més i pugem. L'ascensor va baixant, en el segon pis s'obren les portes i no hi ha ningú per entrar, segueix baixant i en arribar al primer pis es tornen a obrir les portes i hi ha tres persones esperant, dues d'elles entren i els que ens trobem a dins aconsellem a la tercera persona que no pugi i s'esperi perquè ja som prous i pot haver perill que es quedi aturat, a més a més, era una persona especialment grassoneta, i pel pes que ja hi havia dins l'ascensor era millor que no pugés en aquell moment. La senyora va decidir que de totes totes baixava en aquell moment amb l'ascensor, cosa que va fer que finalment jo baixés caminant perquè vaig pensar que es quedaria penjat entre dos pisos. Quan vaig retrobar-me amb la mare a la planta baixa, vaig demanar-li quins comentaris havien sorgit dins l'ascensor i es veu que algú va fer referència a alguna altra vegada en un altre lloc on es va quedar penjat dins l'ascensor, comentari al que la senyora que es va emperrar en pujar va respondre dient que ja trucarien perquè els vinguessin a treure de l'ascensor.

3.- avui al tren de tornada de Reus a Barcelona, darrera hora de la tarda, començo a sentir un so repetitiu en la filera de seients de l'altra banda del passadís, miro i veig un ciutadà xinés amb el seu mòbil polsant les tecles. Passada una estona, no és un so, ja és una musiqueta també repetitiva, el mateix xinés jugant al llarg de pràcticament la resta del trajecte (gairebé una hora) amb jocs del mòbil. De fet, he d'aclarir que la musiqueta s'ha interromput en certs moments pels crits del mateix viatger adreçats a un compatriota seu segut al seu davant.

Bé, i quan no et trobes a dues senyores grans que van cap a tu com una bala si has tingut la gosadia de seure't, dins del bus, en els seients reservats a persones amb dificultats de mobilitat en un moment en que no hi havia ningú de peu en aquestes condicions, cridant-te que aquells seients són "els seus seients". O bé, a jubilats que venen a l'Oficina d'Acció Ciutadana on treballo després d'anar a comprar al mercat, al voltant de les 11h. (moment en que l'Oficina està a reventar de gent), i van directes al taulell sense agafar número de torn ni demanar permís als altres usuaris i, evidentment, sense mirar si estàs en aquell moment atenent a algú o no, i et demanen si han arribat les sol.licituds pels viatges de l'IMSERSO o et pregunten sobre alguna cosa relativa a la seva pensió, o qualsevol altra qüestió, i com que no els respons immediatament perquè estàs atenent una altra persona i tens el cap en mil coses en aquell moment, donen cops al taulell per cridar la teva atenció i quan l'han aconseguida i els hi dius que esperin un moment, com a mínim, a que acabis d'atendre a l'altra persona, comencen a cridar-te i a qüestionar la teva professionalitat.

En fi, com està el pati!!... Vull desaparéixer i no trobar-me amb ningú!!

1 comentari:

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Laureta laureta...

Per fi un bloc com cal! Ja era hora. Estic foprça preocupat per aquest tema. És com si tots haguèssim assumit que els altres només existeixen en funció de "JO", com si no tinguessin vides pròpies, els seus problemes, mals i bons dies, altres coses a fer que estar per "MI". T'has fixat en els lemes electorals? A les autonòmiques el Consell Nacional de Joventut va fer servir el lema "Guanya TU" (no els teus, o els qui t'estimes, o guanyem tots... TU). En aquestes que estem ara ICV ens recorda que "TU pots fer canviar les coses" i ERC en diu "Utilitzan's".
Els que surten de marxa es neguen a pensar en la gent del barri que vol dormir, i a la gent del barri que vol dormir se li en fum que hi hagi altra gent que aquell dia vulgui quedar a fer el pot amb les amistats. Vull que nes sol·lucioni el MEU problema, i no vull saber res de les coses dels demés...
Un únic què: em sembla que la nacionalitat de l'incívic del mòvil és un fet intrascendent (ho dic com a experimentat usuari dels transports públics like you) i que per tant s'hauria d'obviar.