Ahir vaig anar a una taula rodona al voltant de "la construcció de capital social" des del tercer sector. Estava organitzada per l'Observatori del Tercer Sector i hi van haver intervencions de 5 minuts (cronometrats) de dotze representants d'entitats d'aquest sector de diferents àmbits: ambiental, educació en el lleure, pacifisme, cooperació al desenvolupament, ...
Més o menys tots van dir coses ja sabudes sobre com les entitats creen capital social en el sentit que generen discursos, opinió, i com aquests possibiliten canvis socials i la inclusió en l'agenda política de certs temes que segurament sense l'actuació del tercer sector mai haguessin estat tinguts en compte pels nostres representants. Exemples en podem trobar molts: la supressió del servei civil obligatori, els matrimonis homosexuals, el reconeixement de les entitats de lleure com a elements importants en l'educació, ... Però hi va haver una intervenció que em va resultar molt enriquidora pel que tenia de crítica: es tracta d'Eva Fernández, presidenta de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona.
Aquesta va reivindicar el paper polític del moviment veïnal i es va mostrar reticent a que les associacions de veïns fossin considerades tercer sector per aquesta vessant mobilitzadora de caire més crític. L'Eva Fernández va parlar de la generació de capital social per part del moviment veïnal com a creador d'opinió en els barris a l'hora de fer propostes de millora, però també va parlar de la vessant negativa d'aquest capital social quan el que es fa és oposar-se a la instal.lació d'un equipament social en una zona determinada, en aquest cas ens trobariem davant l'efecte "Nimby" (not in my back yard, no en el meu pati de darrera). Un exemple flagrant d'això l'hem trobat en els darrers anys en el districte d'Horta-Guinardó amb tot el moviment d'oposició que es va crear al voltant de la sala de venopunció de la Vall d'Hebrón i dels altres equipaments per persones sense sostre i joves en risc que s'obriran a Horta.
Per sort, hem tingut uns polítics que, vés per on, quina casualitat, són d'Iniciativa per Catalunya, com són l'Elsa Blasco (des de la Regidoria del Districte), Ricard Gomà (des de l'Àrea de Benestar Social) i Imma Mayol (com a presidenta de l'Institut Municipal de Salut) que s'han sabut enfrontar amb aquest moviment contestatari i no han respost amb un "Nimtoo" (not in my term of office, no al llarg de la meva gestió), no han amagat el cap sota l'ala i han tirat endavant, perquè estaven convençuts, aquests equipaments. I, el més important, ho han fet malgrat el cost polític que això els podia suposar.
Segurament hi haurà altres exemples de polítics que han sabut estar i defensar les intervencions socials o polítiques en les que creien però jo parlo del que sé i he conegut de primera mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada