Aquest any es commemora el 70è aniversari de l'exili republicà i dins dels actes ahir es va celebrar un concert en record dels exiliats, a l'Auditori de Barcelona.
Els qui em coneixeu sabeu que sóc gran aficionada a la música en directe i, especialment, la de cantautor. Segueixo des de l'adolescència els concerts dels meus cantants preferits, entre ells: Ismael Serrano, Silvio Rodríguez, Joaquín Sabina, Lluís Llach, Marlango, ...
Al concert "Música per a l'exili" vaig sentir una gran decepció pel plantejament musical, amb un excés d'instrumentació en un gènere musical que busca la intimitat i el protagonisme de la veu enfront l'acompanyament instrumental, pel ritme, per les poques referències al motiu de l'acte i, sobretot, per l'absència de símbols republicans...
Després d'una primera intervenció de Núria Pi i Sunyer, filla del polític Carles Pi i Sunyer, qui va donar testimoni de la segona generació d'expatriats, l'inici de l'acte va ser decebedor per la falta de respecte que va patir Sebastià Piera, exiliat que va marxar a França i allà va lluitar a la II Guerra Mundial, qui ara viu a Còrsega, i que va intervenir explicant la seva vivència quan va passar la frontera amb França i els primers anys de vida a aquest país. Estaria d'acord en dir que es va allargar excessivament en l'explicació i va entrar massa en els detalls, però es podia haver insistit discretament en que abreugés el seu discurs, i no deixar que els músics que havien d'actuar a continuació comencessin a entrar a l'escenari per preparar-se, va ser un moment molt trist, encara que Enric Majó, actor que va presentar l'inici de l'acte, volgués arranjar-ho.
Després d'aquest començament tant irrespectuós vam patir una versió de País petit de Lluís Llach amb molta percusió que va fer perdre tot el significat de la lletra i, sobretot, va obviar la composició original.
El director musical, Pau Guillamet - "Guillamino", va fer uns arranjaments i versions de poemes de Pere Quart modernitzades que feien perdre el seu sentit original, a banda que es perdia la lletra quan les cantava perquè no vocalitza correctament i perquè, repetint el que comentava abans, els instruments tapaven a les veus.
La nit la van salvar algunes col.laboracions de grans músics de diferents regions espanyoles. Músics d'excepció com l'acordionista Kepa Junkera, Javier Ruibal, Maria del Mar Bonet o Eliseo Parra.
Un dels grans moments de la nit va ser la interpretació de Corrandes d'exili, de Pere Quart, interpretada per Silvia Pérez Cruz amb gran emotivitat i sentiment.
Crec que aprofitar un projecte individual, Exile, creat per Guillamino i el músic xilè Manuel García, per un acte com aquest no va ser encertat. Crec també que el toc de modernitat que se li va voler donar a les peces musicals va sonar incongruent, com si un elefant entrés en una "catxarreria", i que es va desaprofitar una ocasió d'or per tornar un deute històric per aquells qui van lluitar a favor de les llibertats i que van haver de marxar lluny de la seva terra per defensar les seves idees.
I, el pitjor de tot, és que qui organitzava l'acte era el Memorial Democràtic, organisme vinculat al Departament d'Interior i Relacions Institucionals i, per tant, dirigit per Iniciativa per Catalunya. Fins quan seguirant equivocant-se els qui tenen responsabilitats públiques en nom d'aquest partit? Millor dit, fins quan els ciutadans els hi seguirem perdonant les seves errades?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada