dimarts, 28 d’abril de 2009

Elegància

Moltes vegades conceptes que ens semblen contraposats poden ser complementaris, com és el cas del classicisme i la modernitat. Aquells qui tenen la capacitat de presentar-nos autors, músics, pintors, en definitiva l'art més clàssic amb un bany de modernitat i ho fan sense resultar kisch em mereixen tot el meu respecte.

Ahir vaig tenir ocasió d'escoltar, millor dit, sentir, l'elegància interpretativa de Pasión Vega. Amb una veu prodigiosa ens va fer recordar temes clàssics conjuntant tangos, coples i "rancheras" mexicanes sense que sonessin antiquats en cap moment. Escoltar en la seva veu cançons com Cambalache, Ojos verdes, Gracias a la vida, Lucía, ...

Ens va transmetre alegria amb els seus moviments dins l'escenari, cada peça musical era una història que Pasión Vega ens volia explicar, amb canvis en el decorat i en l'atrezzo, passant d'una taverna argentina on s'escoltaven tangos a la gramola i arribant a un club nocturn dels 50. Un espectacle que va tenir com a còmplices als espectadors en tot moment i ens va fer vibrar amb el so de la veu i dels músics que l'acompanyaven molt ben dirigits per Jacob Sureda.

S'agraeix que hi hagi alguns cantants que facin homenatges als clàssics i no busquin versionar inadequadament cançons i tornades que formen part de la història de la música.