dimarts, 14 d’abril del 2009

Tradició, patrimoni o folclore?

Aquests dies de Setmana Santa, com passa amb d'altres festivitats, es planteja la dicotomia si els actes i protocol que es donen al llarg d'aquests dies tenen a veure més amb una tradició, amb ser patrimoni cultural o bé amb el folclore propi del nostre país.

Al llarg de la meva vida he tingut la sort de poder viure la Setmana Santa a diversos indrets d'Espanya i cadascun d'ells mostra la seva tradició d'una manera diferent:

A Andalusia no saps si la gent viu aquests dies des d'una profunda religiositat, o bé, el sentiment li ve donat pel costum, l'admiració cap a una figura o una altra, o té relació amb l'exaltació com a poble. El cert és que poques vegades he vist la sublimació dels sentiments com en els ulls dels que segueixen les processons al llarg d'aquests dies a les ciutats andaluses. I dic segueixen perquè es tracta d'anar veient el recorregut que fan els trons pels carrers, a cada cantonada, a cada carrer trobem situacions diferents, celebracions diferents: una saeta, la sortida d'una esgléssia en que els portadors del pas han d'agenollar-se perquè l'alçada de la porta és molt justa  pel pas, la trobada del Crist amb la Verge, una baixada on els portadors han de fer un esforç més gran perquè no se'ls escapi el pas, ... 
El que per alguns creients és un moment dolorós, recordar la mort de Crist, pels andalusos és motiu de celebració festiva: Verges envoltades de flors, poemes i cançons dedicats a les imatges, crits de "guapa, guapa" adreçats a la Verge, ...

A Castella trobem la sobrietat tant en les imatges com en els qui segueixen les processons. A Zamora i Valladolid la tradició està molt arrelada en el temps, amb sengles museus (de Semana Santa, pel que fa a Zamora, i Museo de Escultura Nacional pel que fa a Valladolid) donat que la imagineria és patrimoni nacional, amb representacions de Juan de Juni o Berruguete. 

A Múrcia trobariem un intermig entre el caràcter festiu de les processons andaluses i la sobrietat castellana. Per una banda, pels nens és motiu de festa perquè els nazarens els ofereixen caramels al llarg de totes les processons (antigament donaven ous) i, per una altra banda, el seguiment per part del públic no dóna lloc a mostres efusives de veneració cap a les imatges... Recomanable especialment la processó de Divendres Sant on surten les magnífiques imatges de Salzillo.

I, pel que fa a la meva ciutat, Tarragona, us convido a participar el proper any a la processó del Sant Enterrament, on surten 19 trons reproduint totes les escenes de la passió i mort de Crist. Els passos recorren els carrers de la Part Alta tarragonina acompanyats dels "armats", soldats romans que custodien, especialment, al Crist de la Sang. Aquests mateixos armats a la tarda de divendres recullen els passos que les confraries han desat al mig de la Rambla Nova i els porten a la Plaça del Rei des d'on sortirà la processó a primera hora de la nit.

Com veieu es fa difícil destriar la religiositat de la tradició. I qui pot negar que les imatges, els trons, les cançons, formin part del patrimoni cultural d'un país fet de molts paisatges?