En certs moments ens sentim tristos, mirem la vista endarrera i veiem tot allò que hem deixat, tots aquells que han marxat del nostre costat, aquells que ja no hi són i no hi seran, aquelles coses que ens van fer feliços i que no tornaran i aleshores ens plantegem: qualsevol temps passat va ser millor? Parem un moment i ens demanem com volem viure el temps que ens queda de vida, necessitem canviar alguna cosa? o potser canviar la nostra percepció d'allò que anem vivint, les coses segurament no les podem canviar però com les vivim sí està en les nostres mans.
Val la pena continuar? tenim forces per fer-ho?
Recordo aquí una frase d'una pel.lícula que va marcar la meva adolescència, El club de los poetas muertos:
""Fuí a los bosques porque quería vivir a conciencia, quería vivir a fondo y extraer todo el meollo a la vida, y dejar a un lado todo lo que no fuese vida, para no descubrir en el momento de mi muerte, que no había vivido”.
1 comentari:
Penso que mirar la vida en "parcel·les" és un error. La vida és un continuum: hi ha moments indubtablement millors que d'altres però aquests no haurien pogut ser sense els moments més durs.
No és just comparar el passat amb el present ni el futur.
Potser ara és un moment difícil perquè passen moltes coses alhora; sembla que tot s'amuntona sobre la taula i això de tenir les coses desendreçades... jeje!!
Com el Ying i el Yang, el blanc conté negre i el negre conté blanc. Ara estan succeint coses meravelloses que queden tapades per aquelles "coses grans" que semblen ennegrir-ho tot. Potser el treball és descubrir aquestes petites coses i gaudir-les... i ja vindran temps millors!!
Un somriure per a tu ;)
Publica un comentari a l'entrada