En d'altres entrades d'aquest bloc he comentat films que suposaven un cop a l'estòmac perquè et feien veure la realitat tant cruament com és, sense edulcorants. The visitor és un exemple més d'aquest tipus de cinema.Ens parla sense embuts de com maltractem els immigrants, com ens relacionem amb ells, com els ignorem en certs moments. Ambientada a Nova York, però podria estar-ho a qualsevol gran ciutat d'un país de l'anomenat Primer Món, ens mostra com a través d'una situació impensada algú que té una vida anodina acaba aprenent a viure i a creure en si mateix per conéixer unes persones vingudes d'un altre país, d'una altra cultura, i com, per un fet fortuit aquesta mateixa persona se n'adonarà de la crueltat d'un sistema que mostra la seva pitjor cara amb aquells que han deixat una vida enrera per començar de nou a un altre país.
El film ens fa reflexionar sobre l'amistat, el respecte, la voluntat de conéixer l'altre, d'apropar-se i, sobretot, de compartir allò que ens agrada i gaudir-ho amb l'altre.
Rodada com si fos una obra de teatre amb 4 personatges, amb plans curts per donar intensitat a les mirades i les paraules que es diuen i aquelles que no es diuen, treient gran partit de les interpretacions, totes elles arriben a l'espectador en estat pur. La música acompanya i reforça les interpretacions i la ciutat de Nova York, la seva vessant menys glamurosa, dóna sentit al que viuen i com ho viuen els personatges.
Si voleu que algú us faci plantejar si el que feu, el que viviu, és realment allò que voleu fer i voleu viure, si esteu disposats a canviar la vostra percepció sobre una part de la realitat, ja sabeu, encamineu les vostres passes als cinemes Verdi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada